La propaganda oficial no pot amagar la continuïtat de les polítiques imperialistes i antisocials
El 20 d'abril Joe Biden complia els seus primers 90 dies a la Casa Blanca. Tres mesos marcats per altisonants anuncis i declaracions, presentats per molts mitjans de comunicació nord-americans i internacionals com un canvi dràstic respecte a les polítiques de Donald Trump. Una campanya propagandística que té molt poc a veure amb la realitat.
La lluita als carrers obliga a condemnar l'assassí de George Floyd però el racisme policial continua
Biden i el seu equip no han dubtat a presentar la condemna a Derek Chauvin, el policia que va assassinar George Floyd, com a prova que les coses estan canviant. El jurat ha declarat a Chauvin culpable de dos delictes d'assassinat en diferents graus i un d'homicidi negligent, el que podria suposar penes de presó de 40, 25 i 15 anys respectivament, tot i que la sentència final es coneixerà d'aquí a diverses setmanes. Milers d'activistes antiracistes han sortit als carrers per celebrar aquesta victòria, que no és resultat de cap canvi en les polítiques governamentals o del funcionament del sistema sinó de la mobilització als carrers i la por de la classe dominant a una explosió social.
El mateix 21 d'abril que el jurat declarava culpable a Chauvin, Ma'Khia Bryant, una jove afroamericana de 16 anys, era assassinada per la policia a Ohio. Fins i tot, el propi judici per l'assassinat de Floyd havia acabat dos dies abans amb fortíssimes mesures de seguretat a causa de noves protestes contra la violència policial. El motiu era un altre assassinat racista a la mateixa Minneapolis a mans d'un altre agent el dia 11 d'abril: Daunte Whright, afroamericà de 20 anys, perdia la vida víctima del racisme policial a tan sols 15 minuts d'on transcorria el judici.
La indignació va créixer encara més el 15 d'abril, després de descobrir-se que l'adolescent llatinoamericà de 13 anys Adam Toledo, assassinat el 29 de març a Chicago, anava desarmat i la policia i el fiscal havien falsificat proves per presentar aquest brutal assassinat com a defensa pròpia.
Un cop més s'evidencia que no estem davant d'accions aïllades de policies racistes o feixistes. Els gestos calculats de Biden, nomenant afroamericans i llatins per a la seva administració o reunint-se amb els familiars de les víctimes, no poden amagar que el racisme i la violència policial són intrínsecs al capitalisme nord-americà i el seu aparell estatal. Biden ha deixat clars els límits de les seves polítiques negant-se a dur a terme cap depuració. Tampoc pensa retallar finançament de la policia racista per dedicar-la als serveis socials i prevenir la pobresa i les causes materials que provoquen la marginalitat, la delinqüència o la drogoaddicció, tal com reclama el moviment. De la mateixa manera, tampoc tocarà a les bandes racistes d'ultradreta que actuen emparades per aquest mateix aparell estatal o fins i tot en formen part.
La crisi a la frontera i la resposta del Govern
Un altre front on les declaracions grandiloqüents de la Casa Blanca contrasten escandalosament amb les seves mesures pràctiques és la crisi migratòria a la frontera amb Mèxic. Durant la campanya electoral Biden va prometre regularitzar 11 milions de migrants sense papers i acabar amb les mesures repressives de Trump, començant pel famós mur contra la immigració.
Quan centenars de milers d'homes, dones i nens, procedents de diferents països centreamericans, han arribat a demanar asil, fugint de la misèria causada en els seus països per la crisi capitalista i les polítiques imperialistes de la pròpia burgesia nord-americana, quina ha estat la resposta de Biden? Enviar a l'exèrcit i les temudes patrulles frontereres per a perseguir-los i deportar-los massivament mentre repeteix cínicament: "No vingueu ara, perquè haurem d’enviar-vos de tornada" (La Vanguardia, 18/03/21).
Juan Sebastián González i Ricardo Zúñiga, responsables per l’Amèrica Llatina i Centreamèrica de l'Administració Biden, "van admetre que se segueix utilitzant l’Article 42 [el mateix que emprava Trump], una llei vinculada a la pandèmia que permet la deportació immediata de migrants sense cap tràmit" (El País 27/3/21) [I]. Només al febrer, segons la Patrulla Fronterera, van ser “confiscats més de 100.400 migrants”. “Per trobar una xifra similar caldria remuntar-se al juny de 2019, el mes després que Trump arribés a un acord amb Mèxic, obtingut sota amenaça, perquè frenés la immigració il·legal. (...) Si es manté el ritme [de detencions i deportacions] es podrien assolir nivells majors que en els últims 20 anys”. (El País 22/3/21) [II].
De l’America First de Trump al Made in America de Biden
A mesura que Biden concreta les seves mesures per enfrontar els mals de l'economia nord-americana queda clar que l'essència d'aquestes no és diferent de les de Trump. El pla "Made in America" de Biden només es distingeix del "America First" de Trump en el llenguatge, més sobri i calculat, plantejant mesures proteccionistes molt similars.
El motiu és que aquest tipus de mesures o l'adopció d'una política exterior agressiva no obeïen a la voluntat personal de Trump sinó a necessitats estratègiques de la burgesia nord-americana. Dins d'aquesta hi ha divisions profundes. El sector que dóna suport a Biden aposta per disfressar amb un llenguatge conciliador i mesures cosmètiques el que realment són les seves polítiques d'ajust contra les masses i la seva ofensiva per a mantenir l'hegemonia imperialista mundial. Tenen por que una ofensiva frontal –com pretén el sector que dóna suport a Trump– provoqui una explosió social. Però la profunditat de la crisi capitalista mundial i el debilitament de l'imperialisme nord-americà enfront de l'emergent imperialisme xinès redueixen el seu marge de maniobra.
Les primeres decisions de l'Administració Biden mostren que la seva política exterior és en essència la mateixa que la de Donald Trump: mantenir el suport al colpista d'ultradreta Juan Guaidó a Veneçuela i les criminals sancions que estan aguditzant fins a nivells dramàtics el col·lapse de l'economia veneçolana, afectant a l'alimentació i salut de milions de persones, així com les sancions a l'Iran o el bloqueig a Cuba. Portaveus governamentals han declarat que aixecar el bloqueig "no està entre les prioritats" i qualsevol suavització d'aquest tipus de sancions anirà condicionada a com actuen els governs d'aquests països (aliats de la Xina i Rússia). És a dir: un xantatge que busca enfortir la posició de les multinacionals nord-americanes en la lluita pels mercats i les fonts de matèries primeres.
Pel que fa al nou pla d'estímul econòmic presentat per Biden i aprovat al Congrés, la campanya mediàtica ha arribat al paroxisme. El New York Times parlava de “l’esforç més gran en la lluita contra la pobresa en una generació”. Altres mitjans, del punt i final al neoliberalisme. Bernie Sanders i altres dirigents de l'esquerra del partit demòcrata han donat suport pràcticament de manera incondicional al pla, concedint a Biden el vernís progressista que necessita per dissimular les seves polítiques al servei de Wall Street. Alguna veu dins de l'esquerra reformista, tot i criticant aspectes del pla, fins i tot plantejava sí que podria tractar-se del primer pas cap a un nou estat de benestar. Quina fallida política!
Si desgranem el pla, tots els ajuts socials, a més de tenir a una quantia molt limitada comparades amb les necessitats i la situació dramàtica que viuen milions de famílies treballadores, tenen com a límit temporal el mes de setembre. Això no passa, en canvi, amb les ajudes a les empreses. A més, no recull cap de les mesures estructurals i reivindicacions demandades durant anys pels sindicats i moviments socials com el salari mínim de 15 dòlars l'hora, la lluita contra la precarietat laboral o la creació d'un sistema públic de salut gratuït i universal. De fet, els ajuts a la despesa sanitària són inferiors al que preveu i consisteixen en subvencions de caràcter limitat a serveis oferts per les assegurances privades.
Els defensors del pla obvien això, destacant que la seva quantia –1,9 bilions de dòlars– dobla el pla de la UE contra la pandèmia i supera àmpliament el que va aplicar Obama per enfrontar la crisi del 2008. Aquests diners suposen el 50% del total injectat durant 2020 per l'Administració Trump. Sumant tots dos, representa el 32% del PIB. El Govern espera que, unit a la vacunació massiva, el pla permeti reactivar per fi l'economia. El seu objectiu no és millorar les condicions de vida de les masses sinó tirar del consum a curt i mig termini i que l'economia i les empreses nord-americanes recuperin al menys part del pes perdut en el mercat mundial. Al mateix temps pretenen que la propaganda sobre el pla i el suport dels dirigents de l'esquerra reformista calmin el malestar social. Però la profunditat de la crisi capitalista mundial obstaculitza la consecució d'ambdós objectius.
Recuperar la lluita als carrers i construir un partit dels treballadors amb un programa socialista
Els últims anys d'intensa lluita de classes als EUA i aquests tres primers mesos de mandat de Biden demostren que només hi ha una manera de fer front al desastre que pateixen milions de famílies treballadores i derrotar la ultradreta trumpista: la mobilització massiva als carrers, unificant la lluita contra el racisme i violència policial amb la lluita de les dones treballadores contra el masclisme i l'opressió de gènere, dels treballadors migrants pels seus drets, de la joventut i el conjunt de la classe obrera per la ocupació i salaris dignes, contra els desnonaments i retallades, per una educació i un sistema de salut públics...
La tasca de l'esquerra és mobilitzar tota aquesta força i organitzar-la per construir un partit dels treballadors armat amb el programa del marxisme que lluiti per l'expropiació de l'oligarquia financera i la nacionalització de tota la riquesa del país sota el control democràtic dels treballadors per dur a terme una veritable transformació social.
[II] La frontera sur saturada: así se llegó a la primera crisis migratoria de la era Biden
