Des del 18 de novembre, desenes, centenars de milers de joves, de treballadors, recorden al món, amb la reocupació a la Plaza Tahrir, i amb la seva lluita desigual enfront l'Exèrcit, que la Revolució a Egipte no ha acabat, que ha de continuar fins a la consecució de tots els objectius democràtics i socials. Qualsevol intent per liquidar el procés revolucionari, sigui per part de militars, d'islamistes, o de polítics ben connectats amb l'imperialisme (com Mohamed el Baradei, ex alt càrrec de l'ONU, o Amr Musa, exsecretari general de la Lliga Àrab), tindrà com a resposta la determinació de les masses a lluitar al carrer. El Consell Suprem de les Forces Armades (CSFA), i el seu líder Mohamed Tantaui, s'han desemmascarat definitivament davant la població egípcia. La salvatge repressió, policial i militar, ha provocat desenes de morts (41, només segons les dades oficials) i 1.500 ferits, demostrant, per la via de les bales i de les tortures als detinguts, que aquest règim militar és la continuació de la dictadura de Mubarak.
El divendres 18 una manifestació de familiars dels màrtirs caiguts en la revolució de gener va acabar amb la instal·lació, de nou, d'un campament a la plaça Tahrir. La determinació dels milers de participants la reflectia Zahrar Kassem (germana de Khaled Said, que la seva tortura i assassinat va marcar l'inici de la revolució): “Tornarem a Tahrir per recuperar els nostres drets, o morir allí”. Els policies, desitjosos de donar un escarment definitiu als sectors més avançats de la revolució, van reprimir a sang i foc. Les tendes de campanya van ser incendiades i els manifestants dispersats amb bales, i no només de goma. Hi ha sospites de la utilització de gas mostassa, i de fet hi ha casos de mort per asfíxia. A diferència del gener, aquesta vegada va haver-hi implicació total, des del primer moment, de l'Exèrcit. La premsa reflecteix com un oficial de l'Exèrcit va ser portat a coll a la plaça per negar-se a reprimir. Tota la matinada va haver-hi una lluita constant, amb el resultat de 12 morts per la repressió. Però el moviment va poder recuperar finalment la plaça. Al dia d'escriure aquest article, les forces de repressió no han pogut impedir el manteniment de l'acampada.
Malgrat la manipulació dels mitjans de comunicació, i del intent de mobilitzar als sectors més endarrerits, la lluita no ha quedat aïllada. Molt al contrari, manifestacions de masses s'han succeït en Ismailia, Alexandria, Suez i les principals ciutats, i el dilluns 21 es va celebrar la major manifestació des de la caiguda de Mubarak, potser amb un milió de participants. Una nova mobilització massiva va inundar la zona de Tahrir el divendres 25 de novembre.
El règim va acusar el cop. El govern d'Essam Sharaf va haver de presentar la dimissió al CSFA. Aquest, després de denigrar als manifestants, acusant-los de boicotejar les eleccions l'inici de les quals estava previst per al dilluns 28, va haver de posar la seva cara amable el dimarts 22, el dia després de la gran manifestació. Tantaui va acceptar la renúncia del Govern, va prometre buscar als culpables de la repressió, i va manifestar: “L'Exèrcit està completament preparat per lliurar immediatament el poder (...) si la nació ho desitja, a través d'un referèndum si és necessari”. Però aquesta xerrameca només es concreta en la permanència del poder militar fins a, almenys, juliol, mes de les eleccions presidencials (la seva pretensió declarada era mantenir-se fins a finals de 2012 o 2013). Una autèntica burla cap als manifestants, que així s’ho van prendre. Per substituir a Essam Sharaf, els militars van col·locar a Kamal Ganzuri, que va anar ja primer ministre amb Mubarak entre 1996 i 1999. El nomenament d'aquesta nova titella tampoc ha acontentat a Tahrir.
El divendres 25, dia de la segona gran manifestació, el poder intenta mobilitzar la seva base social, amb un magre resultat: uns pocs milers de manifestants enfront dels centenars de milers que exigeixen la retirada del CSFA. Aquest mateix dia, la Casa Blanca, tement la radicalització de la Revolució, expressa el desig que “es realitzi el més aviat possible una completa transferència de poder a un Govern civil”. L'endemà, Tantaui es reuneix amb Amr Musa i El Baradei per intentar arribar a un acord i guanyar temps.
L'experiència del règim militar
Durant els mesos que van de febrer a desembre, els egipcis han pogut comprovar el que pot donar de sí el nou règim, un règim militar que combina les vagues i llunyanes promeses democràtiques amb la mateixa política d'opressió i repressió de Mubarak. Començant per Tantaui (conegut com el “gosset falder” de Mubarak durant la dictadura), tot l'aparell polític, burocràtic i policial de l'Estat prové de la dictadura mubarakista. En aquests mesos s'han realitzat ni més ni menys que 12.400 judicis militars a civils, a centenars simplement per romandre en Tahrir i “desobeir a les autoritats” abans de la caiguda de Mubarak. Un bloguero està a la presó condemnat a tres anys per “insults a l'Exèrcit”; el 20 de novembre portava dos mesos en vaga de gana. D'altra banda, el salvatgisme de les tortures de policies i militars ha estat sobradament documentat. Aquestes dades contrasten amb el judici al dictador, que amb el seu exèrcit de mil advocats i els seus vincles amb el poder actual ha aconseguit ajornar una vegada i una altra les vistes.
Un altre tret distintiu del govern militar ha estat la repressió de la lluita obrera, emparant-se en una salvatge llei anti-vagues que fins i tot criminalitza l'activitat sindical. Malgrat això, el CSFA no ha pogut impedir l'activitat vaguística, que va tenir un punt d'inflexió al setembre (amb centenars de milers d'obrers participant en aturs, manifestacions, ocupacions...). En Mahalla, principal centre industrial egipci, van haver de desplegar tancs. En una important fàbrica de Suez els treballadors han fet al novembre una crida a una vaga general indefinida. Els obrers d'Olis i Lli Tanta van ocupar la fàbrica el 13 de novembre per exigir el seu renacionalització (sentenciada pels jutges però ignorada per les autoritats). I els 700 treballadors d'Indorama Shebin al Kom van ocupar la delegació del Govern en Munifiya amb les reivindicacions de la renacionalització i la millora de les seves condicions salarials i laborals.
La possessió militar del poder està determinada per l'absoluta simbiosi de la cúpula castrense amb Mubarak i el seu cercle més proper, la qual cosa li ha permès el control del 25% del PIB a través d'una xarxa d'empreses de tot tipus. Per mantenir el control més enllà de suposades eleccions democràtiques, estan intentant imposar les trucades “normes supraconstitucionals”, que hauran de prevaler per sobre de qualsevol canvi constitucional. Aquestes normes els blindarien amb diferents mesures, com la designació militar d'una part dels diputats o el manteniment en secret dels pressuposats castrenses.
Les eleccions i els islamistes
Les pròpies eleccions actuals són un reflex d'aquesta intenció. Aquestes, iniciades el dilluns 28 de novembre, no acabaran fins a març, temps suficient per poder pressionar i maniobrar fraudulentament en cas necessari. Malgrat les seves limitacions, era evident que hi hauria una explosió de participació en els comicis. Això no suposa cap contradicció amb el suport als lluitadors de Tahrir i amb la crítica als militars, encara que sí recalca la tasca que té per endavant qualsevol grup que es consideri revolucionari: arribar a les masses -i en primer lloc a les masses obreres i juvenils- a través d'un programa de ruptura amb l'herència del règim mubarakista, amb el capitalisme i amb l'imperialisme.
Els mitjans de comunicació donen per feta la victòria de Llibertat i Justícia (FJP), el braç polític dels Germans Musulmans. És probable. Aquest partit es presenta en coalició amb uns altres, incloent algun naserista, i enfront d'altres tres blocs: el dels salafistes (el sector islamista ideològicament proper a Al-Qaeda, i per tant la reacció més extrema), el Bloc Egipci (coalició dels naseristas integrats en el règim de Mubarak, liberals i socialdemòcrates), i Continuar la Revolució (el grup més vinculat a la revolució de gener, d'entre els que es presenten; inclou a naseristas d'esquerra, la Coalició de la Joventut Revolucionària -que va jugar un paper central en la mobilització-, el Corrent Egipci -escissió dels Joves Germans Musulmans, fruit de la influència de la revolució sobre la seva base-, i socialdemòcrates).
El terreny del parlamentarisme burgès no és el més idoni per expressar la força de la consciència revolucionària. En aquestes condicions, una part important de les masses pot expressar, amb el vot als Germans Musulmans, una forma incompleta, amorfa, d'oposició al règim, i a la majoria dels grups polítics, que no són una altra cosa que les restes resseques i camuflats del Partit Nacional Democràtic, l'estructura política de la dictadura. D'alguna forma, per a una gran part de les masses desposseïdes, especialment la que està menys en contacte amb el moviment obrer, el vot als Germans és un reflex de la seva mentalitat encara confusa; saben el que no volen, no el que volen, i es refugien en l'únic partit que poden conèixer amb una aparent coherència i força. L'evolució d'aquests sectors cap a la revolució, o cap a la contrarevolució, depèn en gran part de l'existència d'un programa netament socialista i de la força del moviment obrer.
No obstant això, per als sectors d'avantguarda de la revolució (i això implica a desenes o centenars de milers de joves i treballadors), el paper dels islamistes és bastant evident, fins a tal punt que Mohamed Beltayi, el dirigent de Llibertat i Justícia, va ser expulsat de la plaça Tahrir, el dijous 24, acusat d'oportunisme, ja que fins a aquest moment el seu partit no havia participat en la mobilització. Els Germans Musulmans només pretenen fer-se un buit (millor dit, augmentar el buit que ja tenen) dins de la classe dominant, compartint amb els imperialistes, els militars i altres sectors el control de l'economia capitalista.
Les eleccions no donaran més estabilitat al país mil·lenari. Ni l'Exèrcit ni un govern burgès de qualsevol color solucionaran la dramàtica caiguda d'ingressos, ni acabaran amb les vagues i lluites, i per tant tampoc amb la repressió. No depuraran l'Exèrcit, la policia o l'Estat. Ni poden millorar les condicions de vida de la majoria, ni permetre el lliure exercici dels drets democràtics. Inevitablement, un sector important de les masses, ajudat per la seva pròpia experiència, posarà en qüestió l'existència mateixa del capitalisme egipci, fonament sobre el qual s'assenta l'actual règim bonapartista.
Dels sindicats independents poden sorgir els nuclis del que podria ser un partit revolucionari. Per a això és imprescindible lligar les reivindicacions democràtiques, com la fi del tutelatge militar, el dret de vaga i associació (cada partit, per legalitzar-se, ha de demostrar tenir mil militants i una quantitat exagerada de fons), la llibertat de cultes i la separació religió-Estat, o la depuració de l'Estat, amb les reivindicacions socials i amb la necessitat de nacionalitzar o renacionalitzar el gruix de l'economia.
