El 23 d'octubre es van celebrar les eleccions a l'Assemblea Constituent tunisiana, encarregada d'elaborar una Constitució en el termini d'un any. La victòria del partit islamista En Nahda al país magrebí aparentment més occidentalitzat ha causat sorpresa en els mitjans burgesos, que no dubten a presentar el resultat com una prova més de la “peculiaritat” del poble àrab i dels perills de la revolució si no es paren a temps. Obre aquest triomf electoral les portes a una hegemonia integrista al poble àrab. Quin futur té la revolució al país que té l'honor d'haver-la iniciat?

No anem a menysvalorar el suport obtingut per En Nahda (42% dels votants), però tampoc el sobrevalorarem. Molt al contrari del que proclamen els mitjans burgesos (i alguns d'esquerra), els islamistes no han arrasat, i la participació no ha estat alta, tenint en compte que allí és necessari inscriure's en el cens. Només un 49% dels tunisians en edat de votar ho han fet; un resultat sorprenent després de la caiguda d'una dictadura, i que només es pot explicar pel fet que “com van assenyalar molts periodistes” hi ha hagut una apatia bastant massiva cap a aquestes eleccions, i una desconfiança important cap a les institucions burgeses. Molt correctament, la majoria de la població no busca en elles cap solució als seus apressants problemes. Una altra dada en aquest sentit és que, segons l'últim sondeig, existia un 35% d'indecisos.

En aquest context en què la cita electoral no ha estat vista com una eina per consolidar i fer avançar la revolució, En Nahda ha jugat amb avantatge. No només pel seu probable finançament per part de les petromonarquies i de Turquia, per utilitzar al seu favor la seva incipient xarxa de beneficència (que de vegades arriba, a diferència de l'Estat, a la Tunísia profunda. L'avantatge d'En Nahda, per a alguns sectors populars, pel que fa a l'embull de partits i partidets de major o menor caràcter burgès o petitburgès (en gran part procedents de l'odiada estructura política de Ben Alí) és que sempre van estar a l'oposició a la dictadura, i van ser la víctima preferida de la repressió (ells donen la xifra de 30.000 detinguts islamistes al llarg del quart de segle de benalisme). Per a les masses despertades per la revolució a la lluita política, àdhuc per les més endarrerides políticament, qualsevol personatge o organització vinculada a la dictadura és vista amb sana hostilitat. La prova és el pes marginal de l'oposició legal a Ben Alí i dels grups reformistes: els vinculats al PSOE i el reformisme europeu (Pol Democràtic Modernista “el nucli del qual és l'antic Partit Comunista” i Ettakatol) obtenen, en conjunt, un 12%, mentre el liberal Partit Democràtic Progressista paga (amb un escàs 8%) el preu per participar als Governs continuistes després de la fugida de Ben Alí. Es tracta d'organitzacions bastant desprestigiades. Enfront d'ells, només aconsegueixen una representació important els islamistes, d'una banda, i, a bastant distància, el Congrés per la República (14%), per un altre. Aquest últim partit és un grup liberal que (almenys enfront de la resta) té el mèrit de no haver col·laborat amb la dictadura.

Contrarevolució triomfant?

Suposa la victòria islamista que la contrarevolució ha triomfat a Tunísia? En absolut. Només el 20% de la població major d'edat els ha votat, però els sectors més avançats de la societat, protagonistes de la revolució (i, especialment, la classe obrera industrial, la joventut i les dones), mostren una desconfiança o oposició cap a qualsevol mesura que limiti els seus drets recentment conquistats. Centenars de joves es van manifestar el dia de les eleccions contra les irregularitats que han beneficiat a En Nahda, i la premsa internacional s'ha fet ressò de com els vianants de Tunísia capital esbroncaven als seus membres quan celebraven al carrer el seu triomf.

Cal dir que aquest partit islamista, que sol insistir a equiparar-se amb el governant AKP de Turquia, és per descomptat reaccionari, però no més que tots aquests dirigents democristians, socialcristians o simplement conservadors, com els de la CDU alemanya, el partit tory britànic o el PP. Tots ells utilitzen la religió (i el nacionalisme) per intentar sotmetre amb el seu discurs demagògic als sectors més empobrits de la societat, i tots ells defensen ardentment les tradicions més reaccionàries en els costums socials (i entre elles el masclisme), emparant-se en l'Islam o en la cultura judeocristiana, segons el cas. L'únic límit que tenen per aplicar totes les seves idees reaccionàries és el dissimulo tàctic davant la població. També és cert que, si els partits de dretes porten aigua al molí dels grups feixistes, mantenint-los en la impunitat, creant prejudicis que després aquests empren per justificar les seves accions, i utilitzant-los com a ariet per atacar als sectors més avançats del moviment obrer, també grups islàmics del tipus En Nahda (o l'AKP) tendeixen a estimular grupuscles integristes d'acció terrorista i filosofia salafista. Un d'aquests grups va intentar boicotejar violentament, armat amb barres de ferro i ganivets, un acte del PCOT (Partit Comunista dels Obrers Tunisians). Però Ghannouchi, capdavanter d'En Nahda, i els seus acòlits es mantenen aparentment distants d'aquests mètodes, presentant-se davant alguns sectors com a demòcrates que reivindiquen la tradició cultural del país enfront de l'alienació cultural provinent dels països imperialistes. Solen aparentar la capacitat de suavitzar els aspectes més brutals del capitalisme, amb l'Alcorà a la mà (per exemple, teòricament el llibre sagrat prohibeix la usura, i per tant l'interès bancari).

Rachid Ghannouchi no ha fet campanya a favor de la sharía, la poligàmia o l'obligatorietat del vel. Molt al contrari, ha promès respectar l'Estatut personal de la dona (una de les més avançades al món àrab), defensant el seu dret “a l'educació, treball, igualtat, i participació pública”. Una de les seves promeses clau és la creació de 600.000 llocs de treball en un lustre. També ha destacat la lluita contra la corrupció. Evidentment, és una barreja de demagògia i ocultació de programa; la imposició de mesures reaccionàries per part dels islamistes dependrà de la força del moviment, i no de les seves paraules. Però aquesta tàctica és molt significativa: la reacció integrista necessita tenir molta cura, donar passos mesurats, si no vol despertar al gegant de la revolució. En tot cas, les masses han de posar a prova aquest llop reaccionari amb pell de be revolucionari, i molt possiblement, en poc temps, el seu actual prestigi en alguns sectors tocarà fons. La xarlataneria sobre Al·là i l'Alcorà no va a solucionarà els greus problemes socials, ni crearà els promesos llocs de treball; actualment l'atur està en el 14% i la desocupació afecta a gairebé un terç dels joves, segons dades oficials. Serà capaç de prendre mesures socials que, àdhuc demagògicament, s'enfrontin a l'imperialisme?  La resposta la dóna el mateix Ghannouchi: “Estem oberts a les inversions de tot arreu i ens comprometem a respectar els interessos dels inversors”[1]. Més clar, aigua de l'oasi! Ghannouchi vol seguir els passos del seu coreligionari Erdogan a Turquia, però Tunísia no és Turquia.

Comitès obrers i populars versus Assemblea Constituent

D'altra banda, una dada que pot semblar sorprenent és l'escàs resultat del PCOT, l'únic partit d'esquerres que ha fet un treball en el moviment sindical i popular, i que va ser durament reprimit per la dictadura de Ben Alí. El partit amb prou feines supera el 1%, obtenint tres escons.

Per entendre aquests resultats electorals cal veure tot el procés revolucionari en la seva dinàmica. En l'aixecament de gener, les masses -i en primera línia els sectors més avançats- van jugar el protagonisme directe. La seva iniciativa va portar al sorgiment de nombrosos comitès triats en fàbriques, barris i localitats. També les seccions locals de la Unió General Tunisiana del Treball (UGTT) es van omplir d'activistes i es van convertir en referents. Uns i unes altres van poder jugar el rol d'òrgans de poder obrer, i, en la mesura que s'haguessin estès i consolidat, podrien haver substituït en un determinat moment al corrupte Estat burgès (hereu de la dictadura) per un Estat obrer. Conscients d'aquest perill, l'imperialisme i la burgesia tunisiana han jugat la labor de reconduir la revolució per vies democràtiques burgeses, que és l'avantsala per a la seva derrota. Pretenen que les masses tornin a prostrar-se en l'apatia política, desconfiant de la lluita i deixant el terreny preparat per al joc parlamentari habitual de diferents camarilles burgeses enfrontades pels seus interessos de grup. La labor dels revolucionaris era i és combatre les il·lusions en les estructures democràtiques burgeses, fomentar el control obrer, lluitar dins de la UGTT per reconvertir-la en una eina contra el capitalisme, la primera mesura del qual fora organitzar una vaga general generalitzant així les contínues lluites que s'estaven produint. En aquest sentit la convocatòria de l'Assemblea Constituent pretenia distreure l'atenció de les masses i traslladar l'acció revolucionària als carrers a la senda segura de la seu parlamentària. La prova d'això és que el primer ministre interí (Beji Caid Essebsi), quan va anunciar la data electoral, va insistir que la situació política i social no podia tolerar més vagues i protestes.

El PCOT va ser el cor del Front 14 de Gener, format una setmana després de la fugida del tirà per grups d'esquerra, inclosos també als baasistes i naseristes. Aquesta coalició va defensar un programa avançat, que incloïa: “el desmantellament de l'estructura política de l'antic règim”; “l'expropiació de l'antiga família reial”; “que els sectors vitals i estratègics estiguin sota la supervisió de l'Estat”; “la renacionalització dels ens privatitzats”; i la invitació a “els comitès, associacions i formes d'autoorganització popular” a estendre la seva intervenció cap a “els assumptes públics i els diversos aspectes de la vida quotidiana”. Un programa que, malgrat les seves demandes democràtiques, renunciava a donar una perspectiva socialista a les masses cridant de forma concreta a la coordinació d'aquests comitès, i a orientar-los cap al derrocament de l'Estat burgès. No cridava a crear una economia socialista, sinó a una “economia nacional al servei del poble” i supervisat per l'Estat. No reivindicava la ruptura amb el capitalisme, sinó amb “el capitalisme liberal” (pot haver-hi un altre?). I feia bandera de la consigna de l'Assemblea Constituent (és a dir de la convocatòria d'un parlament burgès), com també defensaven les formacions de dretes i islamistes, en un moment en què la preocupació de les masses al carrer se centrava en com continuar la revolució i derrotar decisivament al règim de Ben Alí i els seus hereus. La idea d'establir una muralla entre les demandes democràtiques i les tasques socialistes és l'eix central del programa de la revolució per etapes que defensen les formacions estalinistes, i aquest enfocament es converteix, en la pràctica, en una palanca perquè les forces de la dreta puguin avançar al mateix temps que es desmobilitza l'impuls revolucionari. Una estratègia d'aquest tipus no té res a veure amb el genuí programa del marxisme leninisme. No, no es tracta de negar la idea de la democràcia o de menysprear-la, sinó de defensar amb claredat que democràcia sense justícia social no és democràcia, que la conquesta d'una vida digna que acabi amb la desocupació massiva i els salaris miserables, amb la privatització dels serveis públics, que depuri l'aparell estatal de reaccionaris i còmplices de la dictadura, passa per la transformació socialista de la societat i l'eliminació del capitalisme. De fet, com hem vist, tampoc les eleccions han suscitat grans il·lusions[2] i el Front no subsistirà molt temps, davant l'heterogeneïtat dels integrants.

Una vegada desplaçat el centre d'atenció política de les masses, dels comitès a l'Assemblea Constituent, per a qualsevol organització que es consideri revolucionària és difícil competir amb els diferents grups burgesos (i en ells incloem a En Nahda), amb el seu desplegament de mitjans, finançament abundant, etc. No obstant això, la utilització revolucionària de l'Assemblea, la lluita sindical (tant en els conflictes obrers com dins de la UGTT), la reivindicació de recuperar els comitès, un programa socialista clar, que parli de forma franca a les masses, vinculant les seves reivindicacions sentides amb la necessitat de trencar amb el capitalisme, i de formar una federació socialista als països de la zona... tot això, ajudaria a construir una alternativa revolucionària.

Continuen les vagues i lluites

Els esdeveniments poden ser una ajuda en aquest sentit. Ghannouchi vol formar un govern de “unitat nacional”, de tal forma que pugui ralentir la revolució, guanyar temps, i enfortir la seva base social. Aquest govern és probable, ja que els partits en segona i tercera posició (el Congrés per la República i Ettakatol) són proclius a ell. Però, encara que intentin donar-li un caràcter de “salvació nacional”, poc marge tindrà per desenvolupar la seva tasca principal, a saber: acabar amb l'onada d'inestabilitat social i de vagues. Podrà aquest govern feble fer concessions importants que apaguin les lluites? La resposta és no. Podrà reprimir-les sense límit per ofegar-les? Podrà utilitzar “amb èxit” la seva base social per enfrontar-se als vaguistes? La resposta segueix sent la mateixa: No, almenys de moment. Més aviat, En Nahda (i les seves comparses esquerranes, que li proporcionaran una inútil cobertura progressista) s'enfrontarà a un moviment que se sent fort.

La lluita al carrer, especialment de la classe obrera, continua. Són contínues les vagues i protestes. Donem algunes dades. Durant un mes, entre maig i juny, es va desenvolupar una de les més importants, la dels 8.000 treballadors de Tunisie Telecom. Els empleats porten en lluita des d'un mes abans de la Revolució del 14 de Gener, davant els intents de Ben Alí de privatitzar l'empresa de telefonia. Després de la caiguda del sàtrapa, el nou govern i la directiva van renunciar a canviar l'estatus de l'empresa i a vendre el 35% de les seves accions a una multinacional de Dubai, i van aparentar reprendre el control públic. No obstant això, les pressions d'aquesta multinacional va animar al govern interí a fer marxa enrere.

Al juliol van ser els estibadors els que van estar en vaga, durant dues setmanes. A l'agost li va tocar el torn a l'empresa pública Transports de Tunis (autobusos i metro de la capital); el 80% va parar, malgrat ser un sindicat minoritari el convocant. I cinc dies abans de les eleccions, un grup de màrtirs de la Revolució, víctimes de la repressió en aquestes jornades (va haver-hi 700 ferits i 300 morts, segons l'ONU), es va declarar en vaga de gana per protestar per la seva marginació. Però els problemes de la burgesia per recompondre completament l'Estat burgès es reflecteixen en la mobilització policial del 6 de setembre. El primer ministre interí va anunciar la prohibició de sindicats en la policia, deixant clar que “la prohibició és immediata per frenar qualsevol activitat sindical, donats els perills que aquesta representa per a les forces de seguretat”. Perills per a la seva utilització com a arma de l'Estat burgès, afegim nosaltres. Automàticament, els policies es van manifestar, molts amb el seu uniforme, exigint la fi del “govern corrupte”.

És inevitable que la revolució doni passos enrere, molt més donada la inexistència d'una alternativa revolucionària clara i amb suficient força. En aquest sentit, la majoria islamista és un avís: si la revolució no avança i segueix retrocedint, el malson de l'integrisme podria ser una realitat. Però el procés revolucionari no ha acabat, s'alimenta de la incapacitat del capitalisme per solucionar els problemes de les masses, del jou de l'imperialisme, i del procés mundial de la revolució.