L’assassinat de Mouhcine Fikri, venedor de peix, el passat 28 d’Octubre, ha provocat un esclat d’indignació i ràbia a desenes de milers de marroquins, que han omplert els carrers des d’aquell mateix dia. L’explosió social, amb l’epicentre a Taghzut (l’anomenada Alhucemas durant la colonització espanyola), s’ha estès pel Rif (regió de majoria bereber i amb fortes tradicions de lluita) i més enllà, destacant les manifestacions a Tànger i a Rabat, la capital.
Els quilos de peix espasa que Mouhcine tenia per vendre i sobreviure, com molts altres marroquins obligats a la precarietat de la venta ambulant, van ser requisats per la policia, al estar prohibida la seva captura. Es dóna la circumstància que mentre els armadors dels grans vaixells pesquers pesquen amb impunitat total aquest peix, només els pobres pateixen la persecució policial. El peix espasa va ser llençat a les escombraries i Mouhcine, desesperat, va anar rere d’ell, patint una mort horrible. És absolutament creïble, donat el tremend historial torturador de la policia, que aquesta donés l’ordre al conductor del camió d’accionar el mecanisme de destrucció de la brossa que va matar a Fikri.
Hi ha hagut molts suïcidis per protestar per l’hogra, és a dir, l’arrelada tradició de l’Estat marroquí sostingut per les grans famílies capitalistes per humiliar de mil formes a la majoria de la població. Una de les víctimes de l’hogra es va cremar a l’estil bonze. Però aquesta vegada ha provocat una reacció enlairada que recorda molt al suïcidi de Mohamed Bouzini, fet que va fer explotar la insurrecció que va acabar amb la dictadura a Tunísia i que va iniciar la Primavera Àrab.
Clima social contra el règim
Poc després d’aquest assassinat van començar les protestes. Els pescadors de la ciutat es van declarar en vaga i altres sectors com els taxistes també. El dissabte i sobre tot el diumenge, va haver manifestacions a moltes ciutats de tot el Marroc, mentre 40.000 persones assistien al funeral de Mouhcine al seu poble natal. Aquell mateix dia va haver vaga general a Taghzut. El dilluns es van repetir manifestacions a aquesta i altres localitats. A totes, que s’han desenvolupat gairebé sense incidents, predominava la ràbia i les consignes contra la policia, l’hogra i el rei, que és el dèspota que s’amaga amb dificultat darrere d’un govern i un parlament superficialment democràtics.
Hi ha un clima social procliu a que aquest moviment pugui anar a més, a llarg o mig termini, reprenent així el fil del que va ser el Moviment 20 de Febrer. Les condicions de vida empitjoren contínuament, un motiu recent d’indignació popular va ser l’inici del curs escolar, que va comportar l’establiment de classes de 60 i 70 alumnes, on molts no podien ni tan sols seure a cadires. La impunitat cap a la violència masclista també ha estat motiu recent de mobilitzacions. La olla porta temps al foc...
El règim té por a l’extensió de la lluita
La por del règim a que l’explosió social vagi a més és evident. Han tingut, de moment, tacte de no reprimir-la per no avivar la lluita. També han obert una investigació i han detingut a vuit persones, entre elles directius de la Delegació de Pesca i policies, encara que acusats de falsedat documental i homicidi involuntari, i no d’assassinat. I el propi Mohamed VI ha hagut de tornar precipitadament d’Etiòpia davant del risc de desbordament. No obstant, aquestes maniobres no canviaran res. La dictadura marroquí pot permetre’s sacrificar vuit peons, però no acceptarà que la lluita vagi a més, ni reformes serioses.
Aquest crim recent coincideix amb la disposició pública del rei a defensar, utilitzant tot el pes de les seves bones relacions públiques amb l’Estat francès, al cantant Saad Lamjarred, acusat de violació a França. Impunitat amb els criminals, repressió als treballadors, aquest és el missatge de la Seva Majestat, de l’amic de la família real espanyola i de tants governs “democràtics”.
Els sindicats, les organitzacions de l’esquerra, han d’alçar la veu en solidaritat amb els treballadors i joves marroquins, i denunciar la dictadura monàrquica i oligàrquica que pateixen, de mans dels mateixos que ocupen i colonitzen salvatgement el Sàhara Occidental, connectats per milers de fils amb els capitalistes francesos, nord-americans, espanyols... Solidaritat amb la lluita! Fora el règim! Acabar amb el capitalisme que encadena a les masses, per un Marroc socialista, per un Magrib socialista!
