L'esclat de les protestes aquesta setmana contra el nou Pressupost de 2018, que suposa una bateria de mesures contra la classe treballadora i la classe mitjana, ha tornat a posar en evidència a tots aquells que parlaven de la "reeixida transició democràtica" de Tunísia. En realitat el país segueix sent un camp de batalla entre les forces de la revolució i la contrarevolució.

Durant els últims dies han esclatat protestes en nombroses parts del país, així com disturbis i enfrontaments violents als carrers entre joves i la policia, especialment a les regions marginades de l'interior i en els suburbis de classe treballadora de Tunísia i altres ciutats. Després d'haver respost inicialment a una campanya llançada per activistes a les xarxes socials (#Fech_Nestannew, #فاش_نستناو, “A què estem esperant?"), la gent està expressant la ràbia acumulada a foc lent contra la degradació de les seves condicions de vida.

El Pressupost de 2018, votat el 9 de Desembre, inclou un seguit de dures mesures dirigides contra els sectors més pobres de la societat, en particular l'augment de l'IVA que eleva els preus de productes bàsics com medicaments, combustible i aliments, l'establiment d'una nova contribució a la seguretat social, i nous impostos duaners sobre productes importats. Diversos estudis assenyalen que les llars tunisianes gastaran fins a 300 dinars més de mitjana cada mes com a resultat aquestes mesures.

Aquest dur atac contra la classe treballadora ha estat preparat amb l'estricta supervisió i l'aplaudiment del Fons Monetari Internacional, que està exercint una intensa pressió per accelerar el ritme de les anomenades "reformes estructurals": l'objectiu és garantir el pagament del deute públic als especuladors financers. Contràriament al que es diu, aquest deute no té res a veure amb el "alt volum dels salaris" dels treballadors del sector públic, sinó que és un regal enverinat heretat de la màfia que era al poder abans de la revolució. El poble tunisià no ha vist ni un cèntim d'aquests diners.

L'Estat ha respost al moviment amb la força, arrestant a centenars de persones i fins i tot plantejant ordres de recerca i captura preventives contra activistes que van realitzar declaracions o escriure consignes convocant les protestes. Dilluns a la nit un home de 43 anys va morir després d'haver estat atropellat per un vehicle policial a la localitat de Tebourba, a 30km a l'oest de la capital. El govern no ha tingut cap problema en portar endavant metòdicament dures mesures austeritat mentre augmentava enormement el nou pressupost dels ministeris de Defensa i Interior en un context de creixent criminalització de les protestes.
L'estat d'emergència, renovat constantment des de Novembre del 2015, s'utilitza per reprimir els drets democràtics, i l'any passat el govern decretava la militarització de certs centres de producció com a reacció als moviments socials en el sud del país. En relació a tot això, Trump i altres líders imperialistes occidentals, que van donar la benvinguda hipòcritament a les recents protestes a l'Iran, han estat en absolut silenci davant aquests esdeveniments succeïts en un territori sota la seva esfera d'influència.

Divisions en línies de classe

La insultant bretxa de riquesa que va ser la base de l'aixecament revolucionari contra el règim de Ben Ali fa set anys s'ha expandit encara més des d’aleshores. Tunísia és assenyalada fins i tot per la pròpia UE capitalista per ser un "paradís fiscal" per als súper rics, mentre que els preus dels productes bàsics, especialment els aliments, baten rècords, un fenomen agreujat per l'especulació i pel desmantellament progressiu del sistema de subsidis pels successius governs. El dèficit comercial s'ha triplicat en set anys reduint el valor del dinar tunisià, elevant els costos en el pagament del deute i enfonsant els nivells de vida de la majoria de la població. No és d'estranyar que en una recent enquesta el 73,3% de la població pensi que l'economia va "en una direcció equivocada".

La situació a les regions més pobres de l'interior és particularment explosiva, ja que les comunitats locals no han vist cap canvi ni cap tipus d'inversió pública significativa. Molts joves tenen la sensació que van donar la seva sang el 2010-2011 per més misèria i atur. Qualsevol espurna pot provocar un incendi, com demostra l'exemple d'Sejnane, una localitat que ha presenciat dues vagues generals en menys d'un mes a finals del 2017 en protesta per l’atur, la pobresa i el deteriorament dels serveis públics. El moviment va esclatar com a conseqüència de l'auto-immolació d'una mare de cinc fills davant la seu del govern local, un tràgic episodi similar a l'espurna que va fer esclatar l'anomenada Primavera Àrab al desembre de 2010.

Fins i tot d'acord amb xifres del Banc Mundial la classe mitjana a Tunísia s'ha vist reduïda a la meitat des del 2011. Només amb això es veu el dilema que enfronta el capitalisme a Tunísia: la classe dominant s'ha vist forçada per la revolució 2011 a disfressar-se amb els accessoris d'una democràcia parlamentària, però no tenen una base econòmica estable. Els últims sis anys s'ha registrat un creixement econòmic mitjà inferior a l'1%, el que impedeix als capitalistes poder atorgar concessions substancials als treballadors i als pobres que poguessin proporcionar al nou sistema polític remodelat una base social significativa de suport.
Un exemple d'aquesta realitat és que 9 governs s'han succeït en menys de set anys des de la caiguda de Ben Ali. Tots han trontollat, i de vegades fins i tot han caigut, com a conseqüència d'esclats socials des de baix. No serà diferent amb el règim actual. L'anomenat govern d’ "unitat nacional" de Youssef Chahed està compost per quatre partits, exercint el paper principal Nidaa Tounes (una maquinària política de reciclatge successora del RCD ara dissolt de Ben Ali) i Ennahda (el partit islamista de dretes que va governar el país fins a 2013). Tots dos s'enfronten a crisis internes i han patit escissions.

Nidaa Tounes és també el partit del president de la República Caid Essebsi i és governat pel seu propi fill Hafedh. Aquest últim és una de les figures més odiades de Tunísia, i el líder d'Ennahda, Rached Ghannouchi, ocupa el segon lloc de la llista. Segons les enquestes al voltant del 70% de les persones s'abstindrà en les properes eleccions municipals. Tot això demostra el nivell d'impopularitat de l'establishment governant, que es va intensificar després d'una remodelació de Govern que va recuperar a individus amb vincles directes amb el règim de Ben Ali.

L'any passat el govern va tractar de superar el seu creixent descrèdit iniciant una "campanya anticorrupció". La corrupció està encara més estesa del que solia estar sota el règim de Ben Ali. Aquesta corrupció, abans estretament controlada i centralitzada pels cercles propers de l'exdictador, ara ha florit per tot arreu. La corrupció colossal de l'elit governant va ser un factor important que va alimentar la revolució i la classe política és molt conscient. Aquesta campanya contra la corrupció s'ha traduït principalment en uns pocs detencions de figures destacades corruptes involucrades en xarxes de contraban. Però no hi ha confiança en que el govern pugui abordar seriosament aquest tema, especialment des que els propis partits governants han dissenyat la mal anomenada "llei de reconciliació" que ha servit per restituir funcionaris de l'Estat implicats en casos de corrupció durant l'era de Ben Ali , i que va ser aprovada pel Parlament el passat Setembre.

El paper traïdor dels dirigents sindicals

Desgraciadament, els principals dirigents de la Unió General de Treballadors de Tunísia (UGTT) han tingut una actitud molt col·laboracionista amb el govern en els seus plans d'austeritat, encara que recentment el moviment els va obligar a prendre distància almenys de paraula. Al llarg del 2017 els principals mitjans de premsa han elogiat el secretari general Noureddine Taboubi, ja que la seva elecció al capdavant de la Federació sindical ha marcat un gir cap a formes més obertes de col·laboració de classes. Havent actuat com "assessors socials" de l'actual govern neoliberal, i no havent donat cap pas de cara a preparar la lluita contra les mesures antisocials contra els treballadors i els pobres, ara els principals líders de la direcció de la UGTT tracten d'aparèixer del costat dels oprimits. Correctament, els manifestants no van esperar les directrius de la direcció del sindicat per sortir als carrers, o haurien hagut d'esperar eternament.

Els dirigents sindicals mostren la seva sorpresa davant els actes de violència i els saquejos. Certament cal oposar-se a aquests actes de vandalisme ja que afavoreixen directament a l'aparell de l'Estat, proporcionant-li un pretext per intentar desacreditar les reivindicacions del moviment i justificar la repressió contra manifestants pacífics. Els agents provocadors i els saquejadors han de ser aïllats i marginats pel moviment. No obstant això, la responsabilitat d'aquesta deriva també és conseqüència de l'actuació d'aquests mateixos dirigents sindicals. Molts joves pobres i alienats es veuen atrets al carreró sense sortida d'aquestes accions desesperades com a conseqüència de l'abandonament d'aquests "dirigents", que es neguen a prendre qualsevol iniciativa seriosa de cara a liderar una batalla resolta contra les condicions socials intolerables que pateixen els joves .

Si aquests dirigents no estan preparats per prendre mesures serioses que permetin ampliar i enfortir el moviment actual haurien de ser reemplaçats per persones que sí estiguin disposades. La necessitat d'aixecar un poderós moviment de vagues contra el Pressupost de 2018 s'ha de plantejar seriosament en cada secció de la UGTT per tot el país. Després de tot, va ser el poder organitzat de la classe obrera el que va segellar el destí de Ben Ali fa set anys, el mateix poder que derrotarà tots els que intenten continuar amb les polítiques econòmiques de l'antic règim.

Els líders de la coalició d'esquerra 'Front Popular' tenen raó en demanar que s'intensifiquin les mobilitzacions. Però la seva crida al mateix temps a "eleccions immediates" no es correspon amb el que ara exigeix la situació. Per descomptat, no estem, per principis, en contra d'unes eleccions que suposarien una ràpida caiguda del govern actual. Però plantejar aquesta idea en el punt àlgid de la batalla revela la perspectiva tradicional dels dirigents del Front Popular de desviar el desenllaç de lluita de classes de la batalla social als carrers cap als canals segurs de la política institucional. Molts no han oblidat que el 2013 aquests dirigents van desaprofitar dues meravelloses oportunitats revolucionàries adoptant una estratègia similar.

Des del nostre punt de vista es necessita organitzar un potent front únic de lluita que reuneixi als activistes de la campanya "A què estem esperant?", a treballadors i sindicats, a organitzacions d'aturats i comunitats locals, a activistes polítics i socials, que intensifiqui la lluita fins que s'acabi amb el Pressupost de 2018, i juntament amb ell, amb el seu responsable, el govern de Chahed. Però com demostra àmpliament l'experiència dels últims set anys, malgrat que el moviment construeixi la seva pròpia expressió política independent basada en les demandes de la revolució, la classe dominant capitalista aconseguirà contínuament conformar nous governs que s'adaptin als seus interessos i esclafarà les aspiracions del poble. Per evitar que això torni a passar, s'haurien d'establir comitès d'acció massius en els llocs de treball i en les comunitats per aixecar un moviment de baix a dalt, per coordinar una lluita política de masses destinada a enderrocar el govern, i per preparar la conformació d'un govern popular revolucionari basat en representants escollits democràticament de treballadors, camperols pobres i joves. Amb polítiques socialistes democràtiques, basades en la propietat pública de bancs, fàbriques i latifundis, es podria construir un futur radicalment diferent per a la majoria.

Què defensem?

• Fora el Pressupost de 2018! - No al pagament del deute
• Revertir els augments de preus - Defensar i estendre els subsidis estatals - Salaris i prestacions adaptats al cost de la vida.
• Alliberament immediat de tots els activistes arrestats - Fi ja l'estat d'emergència!
• Planificar ja vagues generals per regions com a preparació d'una vaga general nacional de 24 hores que acabi amb govern de Chahed.
• Per un vast pla d'inversions públiques en infraestructura i desenvolupament per a les regions de l'interior, i per proporcionar llocs de treball amb salaris dignes als aturats.
• Nacionalitzar els bancs, les grans empreses i els latifundis sota el control democràtic del poble.
• Per un govern popular basat en representants dels treballadors, els camperols pobres i els joves, elegits democràticament en els centres de treball, pobles i comunitats.