La presa del poder per les forces armades de Zimbabwe és un cop d'Estat en tota regla. Representa un punt d'inflexió en l'era post-independència a Zimbabwe i gairebé un cert final del règim de Mugabe. El cop militar es va precipitar amb la destitució de l’esbirro més lleial de Mugabe durant els últims darrers 7 anys, Emmerson Mnangagwa. Això va ser conseqüència de les maniobres per part d'un Mugabe de 93 anys en les estructures del partit Zanu-PF per assegurar que la seva dona Grace de 52 anys pogués succeir-lo com a president.

No obstant això, malgrat el benvingut que pugui ser la caiguda del règim de Mugabe, la intervenció militar s'està duent a terme a l’esquena de les masses. Per evitar un moviment independent de les masses, com les protestes Tajamuka al 2016, els militars estan involucrant a les elits, inclosa l'oposició, en un arranjament polític on el primer objectiu és mantenir l’statu quo capitalista. Però tot i això, la destitució de Mugabe pot ser la palanca que reactivi moviments de masses, aspecte que posaria damunt de la taula la necessitat urgent d'extreure les lliçons de les lluites del passat.

Crisi econòmica

Les accions de Mugabe es van tornar cada vegada més erràtiques. Col·locat al poder a través del frau electoral i la violència des de les eleccions presidencials del 2002, Mugabe a portat a terme la seva presidència sobre una economia que va experimentar la taxa d’inflació més alta en la història mundial portant el Dòlar de Zimbawbe a perdre tot el seu valor. Això va portar a l'abandonament de la moneda i la seva substitució pel dòlar americà i el Rand Sud-africà. El catastròfic col·lapse econòmic, un 90% d'atur i una fam massiva va portar a un èxode massiu, principalment a Sud-àfrica, d'almenys una quarta part dels 12 milions d'habitants de Zimbabwe.

Aquests esdeveniments tenen lloc en un context d'aprofundiment de la crisi econòmica que ha obligat a Mugabe a anar de la mà de la Xina i d'Occident, incloent l'FMI, de cara a obtenir ajuda econòmica i obtenir l'aixecament de les sancions. D'acord amb un informe del Setembre de 2016 de la Casa Chatham del Regne Unit (Reial Institut d'Afers Internacionals) "Zimbawbe està en un moment decisiu, afrontant la seva major crisi econòmica des del 2008. Pateix una triple amenaça de deflació, estancament i baixa productivitat exacerbada pels baixos preus de les matèries primeres, febles monedes regionals i una sequera, en el context del llegat d'una penosa política i d'una batalla per determinar qui succeirà finalment al President de 92 anys Robert Mugabe. "

"La gravetat de la situació econòmica ha forçat al Govern de Zimbabwe al restabliment de les seves relacions amb Occident. Un restabliment basat principalment en atreure nous ingressos per alleujar la crisi de liquiditat i el dèficit fiscal. L'atenció se centra a millorar la confiança dels empresaris i en restablir amb intensitat els llaços amb les institucions financeres internacionals. No obstant això, tot i que s'ha produït un cert progrés en l'àmbit de les reformes econòmiques, no ho ha hagut en l'àmbit del Govern i els drets humans. "

Una anàlisi del Banc Africà de Desenvolupament sobre l'economia va revelar que "al 2016, el creixement de Zimbabwe es va reduir en més de la meitat fins a un 0,5% des d'un 1,1% al 2015. El Govern va respondre a aquest canvi en la situació establint una sèrie de mesures incloent una prohibició temporal de les importacions, l'emissió de pagarés i la introducció d'un sistema agrícola dirigit. "

"La previsió de creixement del PIB de Zimbabwe és del 1,3% el 2017, impulsat principalment per l'agricultura davant la perspectiva d'abundants pluges, el turisme, la manufactura, la construcció i els sectors financers."

Independent Online (26/09/16) va informar que més d'un 70% de la població de Zimbabwe viu en la pobresa; "Malgrat que durant anys el Govern ha aconseguit treure a la població de l'extrema pobresa -que ha passat d'un 44% el 1995 a un 22% el 2012-, els nivells de pobresa mesurats per la Línia de Pobresa per Consum Total s'han mantingut per sobre del 70% ".

La designació de Grace fractura el Zanu-PF

D'acord amb el mateix article d’Independent Online, "El Ministeri de Finances Chinamasa va dir que els efectes de la crisi econòmica es van sentir principalment en els sectors més desfavorits, milers van perdre els seus treballs, els nens deixaven les escoles i els hospitals i clíniques funcionaven sense les medicines necessàries. "

Els esdeveniments que han portat a la sortida de Mnangagwa i els que han succeït després són una conseqüència dels múltiples fracassos del Govern del Zanu-PF des que el "moviment d'alliberament" va assumir el poder fa quatre dècades.

Per a molts, la crisi del règim governant del Partit Zanu s'ha precipitat per la incapacitat per part de la seva direcció autocràtica de designar un successor. Però això és només una part de la veritat. Zimbabwe porta temps en l'abisme, el que és resultat de la superestructura política que el mateix Mugabe va construir a través d'aquest partit de cara a mantenir el seu control sobre el país.

El Mugabe popular va aconseguir aclaparadores victòries electorals fins que va implementar un brutal "programa econòmic estructural de l'ajust" neoliberal de l'FMI i el Banc Mundial, que va provocar un aixecament a mitjans dels 90 suposant les majors protestes de treballadors de tota la història de Zimbawbe. No obstant això el gir dels dirigents sindicals de Zimbawbe cap a la col·laboració amb els capitalistes i els grangers rics contra Mugabe va desarmar a aquest moviment i va permetre a Mugabe presentar-se com el defensor dels pobres. Des de llavors Mugabe ha estat capaç de mantenir-se al poder incrementant els seus mètodes dictatorials recolzat pels mateixos militars que ara li han destituït.

La decisió de Mugabe d’escollir ell mateix el seu propi successor ha estat la gota que ha fet vessar el got. Mancat de qualsevol passat de lluita, els militars temien que Grace Mugabe fos un factor que incrementés la inestabilitat. El possible ascens al poder de Grace Mugabe ha jugat un paper decisiu en l'expulsió del Govern de Mnangagwa precipitant la crisi de successió que afronta ara el Zanu-PF.

Borratxa per l'eufòria del poder, Grace Mugabe i la seva facció G40, semblaven haver assumit el propi paper de Mugabe dictant el programa del Zanu-PF i per extensió el del Govern. Mnangagwa, que al·lega que ha sobreviscut a un intent d'enverinament poques setmanes abans de la seva expulsió del Govern, ha liderat una facció anomenada "Lacoste" recolzada pels militars i elements de la burocràcia del Zanu-PF que han jugat un paper dirigent en el regne de terror de Mugabe.

Un cop d'Estat en tots els aspectes excepte en el nom

Amb la fugida en avió de Mnangagwa cap a l'exili després de la seva destitució va semblar en un primer moment que la seva facció estava replegant i havia quedat relegada a l'oblit. Però com els esdeveniments dels últims dies han demostrat, els sectors militars que recolzaven a Mnangagwa no estaven disposats a acceptar la derrota.

La facció "Lacoste" sembla haver-se mogut no només amb el consentiment tàcit de Sud-àfrica, sinó també amb el de la Xina. S'ha informat que el comandant de les forces de defensa, el general Constantine Chiwenga, ha visitat la Xina. El mateix Mnangagwa s’ha informat que va tornar a Zimbabwe en un avió militar de les Forces Nacionals de Defensa de Sud-àfrica.

La declaració realitzada pels militars assenyalant que no es tracta d'un cop d'Estat, sinó simplement una intervenció per a depurar als elements criminals que envolten a Mugabe, sembla acuradament confeccionada per permetre a l'SADC (Comunitat de Desenvolupament de l'Àfrica Austral –organisme internacional creat al 1979), presidit per Zuma, i al seu "organisme" de "política, defensa i seguretat", presidit pel president angolès João Lourenço, deixar que els militars completin la seva missió sense que es vegin sotmesos a una pressió que els porti a la presa de qualsevol tipus d'acció que suposi un desacord amb el "canvi de règim" per mitjans anticonstitucionals.

Una intervenció militar estrangera està descartada. El SADC no ha estat ni tan sols capaç d'estabilitzar Lesotho. Una intervenció militar per forçar un canvi de règim a Zimbabwe iniciaria un esclat que no serien capaços de controlar. Les sancions econòmiques, tenint en compte l'actual crisi econòmica, només agreujarien la situació. L'última cosa que vol el règim de Zuma, que ha donat ja els primers passos per repatriar a l'àmplia població de Zimbawbe que hi ha a Sud-àfrica, és ser obligat a suspendre aquests plans per raons humanitàries.

El més probable és que es doni temps al Zanu-PF per estabilitzar la situació encarregant-se de gestionar la sortida de Mugabe i preparant unes eleccions al 2018 que situïn a Mnangagwa com a president.

Estabilitzar la situació requerirà purgar a la facció G40 -un procés que ja ha començat. Els militars intentaran aparèixer com una força compromesa en la lluita contra la corrupció, restablint les condicions per a una recuperació del creixement econòmic i per al restabliment de l'estabilitat social.

Les masses han de confiar en les seves pròpies forces

Les masses a Zimbabwe durant molt de temps han estat mers espectadors en les batalles fraccionals del Zanu-PF i han observat amb satisfacció durant els últims dies el que sembla ser una auto-implosió i la quasi destitució garantida de l'Estat Zanu-PF. Seccions de les masses donaran la benvinguda a aquests esdeveniments veient en els mateixos la fi del jou de la dictadura de Mugabe. Però aquesta interpretació seria un error. Mnangagwa va dirigir durant els anys 80 l'operació Gukurahundi assassinant a 20.000 persones del poble Ndebele. Alhora hi ha una profunda desconfiança cap als militars i poques il·lusions que representin una esperança o la fi de la misèria del règim de Mugabe. Els militars han estat un punt crític en el sosteniment de Mugabe incloent campanyes sistemàtiques de terror per permetre a Mugabe mantenir un ferm control.

No s'haurien de plantejar il·lusions sobre la possibilitat que els militars representin una alternativa per a les masses treballadores i els pobres. Al 2016 el propi Mugabe va revelar que 1.500 milions de dòlars en diamants havien estat saquejats de les arques de l'Estat sense control. Un informe recent va revelar que el tràfic il·lícit de diamants es va usar per donar suport al règim i companyies vinculades als militars i a l'Organització Central d'Intel·ligència. Això després que els militars massacressin a 200 persones amputant les seves extremitats quan es van desplaçar a les mines de diamants de Marange a l'est de Zimbabwe, per a "netejar-les" de miners informals "il·legals" al 2008. Ni el govern de transició ni el seu successor seran capaços de resoldre els problemes de pobresa i atur massiu.

Les atrocitats dels militars estan ben documentades; el seu paper en el segrest i assassinat d'opositors particularment durant les eleccions és inqüestionable. El cop militar no suposa en cap cas un canvi en el caràcter del règim Mugabe-Zanu, sinó que representa la seva continuació i un intent de regeneració mitjançant el control militar esperant poder mantenir-se en el poder. El seu propòsit és garantir la continuació del mandat dictatorial i no pas acompanyar un nou procés democràtic sota el control de les masses de Zimbawbe.

La lluita continua

L'experiència dels darrers anys mostra que les masses treballadores de Zimbabwe entenen això molt bé. Va ser evident al 2016 quan hi va haver una insurrecció massiva i profundes mobilitzacions en rebuig al règim de Mugabe. Els militars van respondre mantenint ferms i emfatitzant el seu suport al Zanu-PF i a Robert Mugabe. Per això la posició general de les masses és que no hi ha alternativa sota l'Estat Zanu-PF i qualsevol de les seves manifestacions o de les versions que es puguin fer d’aquest mateix.

Les lliçons, tant de les mobilització de l'any passat com de la permanència en el poder de Mugabe, és que confiar en forces externes com el SADC i en governs veïns és fútil i regressiu. Totes les administracions del Govern Sud-africà -des Mbeki fins Zuma- han donat suport al règim de Mugabe. Després que Mbeki suprimís l'informe de la Comissió Judicial de Recerca que el seu propi govern havia establert i que va concloure que les eleccions presidencials de 2002 no havien estat lliures ni justes, Zuma va seguir la mateixa política fins que va ser forçat a fer públic aquest informe per una acció legal. El Partit Comunista Sud-africà (SACP) els ha seguit el joc demostrant el seu menyspreu per les masses de Zimbabwe denunciant les mobilitzacions de masses incloses les de l'any passat com una maniobra d'una "tercera força" obstinada a un canvi de règim.

Les masses han d'alliberar-se a si mateixes, i l'experiència a Zimbabwe durant les dues últimes dècades així ho confirma. Només elles poden liderar la revolució. És previsible que per motius de conveniència es plantejarà una "solució" pel SADC o per la Unió Africana (UA), malgrat les seves declaracions contra els cops militars, de cara a legitimar la Junta Militar.

La lluita, però, continua. Com hem manifestat prèviament des del WASP, les masses de Zimbawbe només poden confiar en el seu propi programa, en el seu propi poder i en la seva pròpia organització de cara a tombar l’autocràtic, capitalista i parasitari règim burgès i aconseguir la transformació socialista de la societat de Zimbawbe.

Les masses deuen, com ja han fet prèviament, mostrar el seu rebuig respecte la imposició del mandat d'una junta militar que només busca garantir el seu saqueig i enriquiment. El rebuig a aquesta administració s'ha de dur endavant urgentment i fermament per les masses fins a demostrar l'absoluta cobdícia i la clara motivació de salvar-se a si mateixos que s'amaga darrere d'aquest cop militar. Les masses de Zimbawbe, els treballadors, els joves i els emigrats han de centrar les seves forces en construir un partit de masses dels treballadors. Aquest partit ha d'aprendre les lliçons sobre l'intent fallit portat endavant a finals dels 90 de construir un partit d'aquest tipus. És vital que aquest nou partit dels treballadors s'asseguri d'establir els fonaments per a establir un govern dels treballadors i els pobres amb un programa socialista que garanteixi la derrota de l'administració post-Mugabe actualment en transformació.

Per això diem:

• Fora Mugabe!  Fora els generals! No a la dictadura, civil o militar. Plens drets democràtics! Exigim un judici contra Mugabe i els seus col·legues dut a terme per representants dels treballadors i els pobres.
• La classe obrera i els pobres han de prendre el futur de la societat de Zimbabwe a les mans. Cap coalició amb elements dirigents del vell règim o de les forces capitalistes. Això exigeix ​​d'un govern dels treballadors i els petits grangers. Per preparar-nos per a això cal construir comitès democràtics massius d'acció de treballadors, joves, aturats, petits comerciants i petits grangers en cada sector de cara a triar un govern de transició que estableixi els fonaments per a celebrar eleccions de cara a establir un futur govern dels treballadors i els petits grangers.
• Aquest Govern ha de tenir un programa per acabar amb els baixos salaris, la pobresa i l’atur, prendre decisions sobre el moviment de mercaderies, el funcionament dels serveis, i altres aspectes essencials per al funcionament de la societat. Comitès democràtics de masses dels treballadors de Zimbabwe, dels petits grangers i dels pobres per a expropiar els actius de Mugabe, els generals, el partit Zanu-PF, i els dirigents del règim, posant-los sota el control d'aquests comitès d'acció.
• Defensem el poble! Comitès d'acció per a organitzar unitats d'autodefensa controlades democràticament de cara a protegir els manifestants i activistes enfront de la violència i intimidació del règim; construir comitès d'acció entre les bases de la policia, els soldats i el personal militar aeri. Triar dirigents i portaveus d'aquestes bases i rebutjar qualsevol ordre d'oficials vinculats al règim. Construir enllaços amb els comitès d'acció del poble per una lluita unitària.
• Cap confiança en les forces imperialistes contràries als interessos de la classe treballadora com les Nacions Unides, la Unió Africana o el SADC. Construir solidaritat amb la classe obrera del sud de l’Àfrica. Fora de Zimbawbe organitzar comitès d'acció en totes les comunitats d'emigrants de Zimbawbe construint forts vincles amb les comunitats locals i amb les organitzacions de treballadors i de joves. Lluita unitària contra la xenofòbia. Lluitar pels drets dels immigrants. Organitzar als treballadors immigrants en el moviment sindical.
• Els treballadors i els joves han de liderar la construcció d'un partit revolucionari de masses per lluitar per una Zimbabwe socialista.