Falten encara quatre mesos perquè finalitzi el 2022, però la crisi global del capitalisme s'ha aprofundit fins al punt que mai abans, en els seus cent anys de vida, la vella consigna de “socialisme o barbàrie” havia reflectit tan exactament la disjuntiva davant la qual ens trobem.
La confrontació entre els dos grans blocs imperialistes liderats pels EUA i la Xina ja ha sobrepassat els límits del conflicte comercial i econòmic per entrar obertament en una guerra que, tot i que de moment està localitzada en territori ucraïnès, podria en qualsevol moment estendre's a altres àrees geogràfiques o iniciar sobtadament una escalada que, amb la central nuclear de Zaporíjia en plena línia de foc, obriria les portes a un desastre encara més gran.
En les darreres tres dècades no han faltat guerres promogudes per l'imperialisme occidental que han deixat un saldo de més d'un milió de morts, 40 milions de refugiats i una reguera de destrucció que va reduir a ruïnes països sencers. Però ara s'ha fet un pas més. L'imperialisme nord-americà, en un intent desesperat d'evitar la decadència i de conservar l'hegemonia mundial, busca un enfrontament frontal amb la Xina i Rússia. Per això l'escalada bèl·lica s'ha precipitat a Ucraïna amb perspectiva de prolongar-se força més temps, i noves provocacions esclaten en altres àrees com a l'illa de Taiwan i el sud-est asiàtic.
Inflació disparada i perspectiva d'una nova recessió
L'escalada bèl·lica i les sancions contra Rússia han desfermat una dinàmica descontrolada de pujada de preus i d'empobriment per a la població europea i mundial. Sis mesos després de l'inici de la guerra, l'estratègia de la UE, supeditada completament als dictats de Washington, ha aconseguit un sonor fracàs d'enormes conseqüències polítiques.
L'economia capitalista està molt lluny d'haver superat la crisi de sobreproducció iniciada els anys 2007 i 2008. Com va passar amb el crac del 1929, després d'una fase de recessió aguda —entre el 2008 i el 2012— es va obrir un període de creixement del comerç mundial i, amb l'ajuda imprescindible de les polítiques d'estímul i expansió monetària dels Bancs Centrals de tot el món, d'una certa recuperació de l'activitat econòmica i l'ocupació. Aquests anys es van caracteritzar per una especulació desbordada, especialment en les matèries primeres, però també expressada en bombolles financeres i borsàries. Els beneficis empresarials van créixer vertiginosament, fins que, coincidint amb la pandèmia, l'impuls dels estímuls econòmics es va començar a esgotar i les causes profundes de la crisi del 2008 van tornar al primer pla, col·locant-nos a les portes d'una nova i, molt probablement, més profunda recessió.
Però les fosques perspectives de l'economia no afecten els beneficis de les grans corporacions capitalistes. Tot al contrari. Trimestre rere trimestre, bancs, indústries, grans empreses de la distribució i, sobretot, del sector dels hidrocarburs i de l'energia, anuncien nous rècords als comptes de resultats. Com ho aconsegueixen? Augmentant de manera salvatge l'explotació dels seus assalariats i aprofitar l'onada d'inflació, que ells mateixos alimenten en elevar els preus dels seus productes i serveis mitjançant l'especulació i l'acaparament, per retallar els salaris reals de la classe treballadora.
Però no només la classe treballadora pateix les conseqüències de la incessant cerca del lucre privat que és consubstancial al capitalisme. També el nostre planeta pateix una devastació que, si segueix així, posarà en perill les vides de milions de persones i la nostra pròpia supervivència com a espècie.
Les onades de calor d'aquest estiu, els incendis forestals, la sequera històrica que pateix Europa, l'augment imparable de la temperatura del mar i del desglaç de les glaceres i els casquets polars, la pèrdua de collites a tot el món, són els símptomes més evidents que el capitalisme mata la vida.
I quan més gran i més evident és la destrucció del nostre hàbitat, els governs i els grans monopolis capitalistes, que ahir s'omplien la boca de discursos “ecologistes”, de “responsabilitat ambiental” i d'altres frases buides, ara fan un pas enrere i ajornen qualsevol mesura contra el canvi climàtic. Els grans fons, com BlackRock, tornen a invertir massivament en mines de carbó i la UE declara que el gas i la nuclear són “energies verdes”. Tot, fins i tot la vida a la Terra, queda subordinat als beneficis del capital!
Un horitzó de grans conflictes i aixecaments socials
La crisi dels mètodes tradicionals de dominació capitalista, que es va fer evident arran de la crisi del 2008, no ha deixat d'aguditzar-se.
La descomposició del sistema parlamentari als Estats Units, amb un president en actiu que va intentar fer un cop d'estat, impune fins ara; el col·lapse del govern conservador britànic o la perspectiva d'un Executiu d'extrema dreta a Itàlia són símptomes de les dificultats de la burgesia per mantenir la seva dominació mitjançant els mecanismes parlamentaris que els van rendir tan grans serveis després de la Segona Guerra Mundial.
Però alhora que els cercles del gran capital anhelen cada cop més solucions autoritàries, el malestar social s'estén a tot el món, i les últimes setmanes ha assolit grans dimensions a Europa.
El Regne Unit viu una onada de vagues que, a la pràctica, equival ja a una vaga general, encara que els dirigents sindicals es resisteixen a convocar-la formalment. A Bèlgica, els sindicats han convocat una gran concentració el 21 de setembre a Brussel·les, per preparar la vaga general del novembre.
El 14 de novembre del 2012, en el més dur de la primera fase d'aquesta crisi, es va convocar la primera vaga general europea, que va tenir un gran seguiment a Portugal, Itàlia, l’Estat espanyol i Xipre, i que va ser secundada amb grans mobilitzacions a Grècia, França i Bèlgica. Encara més que el 2012, avui es donen totes les condicions per a una vaga general europea que doni una resposta combativa als atacs del capital i al deteriorament permanent de les nostres condicions de vida.
Forces no en falten. Tot al contrari. Però el que és realment urgent és dotar el poderós moviment de la classe treballadora que comença a aixecar-se amb força d'un programa que ofereixi una alternativa real a la crisi capitalista i a la catàstrofe a què ens empeny.
Avui més que mai, la revolució socialista és l’única alternativa! Només arrabassant els mitjans de producció de les mans del grapat de plutòcrates que els posseeixen per al seu exclusiu benefici, serem capaços d'organitzar i planificar la producció de béns i serveis de manera que, amb ple respecte al medi ambient, les necessitats bàsiques de tota la humanitat quedin cobertes. La tasca més urgent és organitzar-se ja per a preparar-la.
Uneix-te a Esquerra Revolucionària Internacional!
