El 2 d'abril, el Senat francès va aprovar la nova legislació electoral per a Nova Caledònia. Només unes hores després, una mobilització massiva sacsejava l'arxipèlag. Les protestes més multitudinàries s'estan donant a la capital, Nouméa, però en poc temps s'han estès com la pólvora.
La reforma pretén ampliar el cens electoral, incloent-hi els residents amb més de 10 anys de residència al territori. Això suposaria una rebaixa del pes electoral dels habitants nadius, sobretot del poble canac, que fa dècades que reclama la independència de l'arxipèlag, sota control francès des del 1853.
Però les protestes van més enllà d'una mera reivindicació sobre la legislació electoral. Les condicions de vida de les masses a l'arxipèlag neocaledonià disten molt de les de la metròpoli. El 2019, a la província Sud, de població majoritàriament blanca, la taxa de pobresa amb prou feines arribava al 9%. Mentre que, a la província de les illes, majoritàriament canaca, el 52% de la població està per sota del llindar de pobresa, quantificat en 700 euros, en un territori on els preus són un 31% més elevats que a França (els aliments un 78% més), segons un estudi recent de l'INSEE. Els ingressos del 10% més ric són gairebé 8 vegades més grans que els del 10% més pobre, una diferència que dobla la de la França metropolitana, en la qual aquesta diferència és del 3,6. L’atur entre els joves canacs va arribar al 46% el 2020.
Un territori colonial en ple segle XXI
Ja des de la presidència de Charles de Gaulle, als anys 60, es va promocionar l'establiment de colons francesos als diferents departaments d'ultramar. El descobriment d'importants jaciments de níquel a Nova Caledònia va animar encara més aquest procés, i es va multiplicar l'arribada de francesos durant els 70. D'aquesta manera, els colons es van anar instal·lant a les zones més riques del sud de l'illa, especialment a la capital, mentre que els nadius canacs van ser marginats a les zones més pobres. Una marginació no només geogràfica sinó també social: els europeus (caldoches) van conformar una classe molt acomodada (amb nivells de vida molt superiors fins i tot als seus homòlegs de la metròpoli), desplaçant els canacs a una posició de marginalitat.
Després de moltes dècades d'explotació salvatge dels recursos i dels nadius, esquitxades per revoltes importants (com les del 1878 i el 1917), un conflicte violent va esclatar als 80. En plena febre del níquel, la bretxa de desigualtat entre els caldoches i les masses canaques es va anar eixamplant cada cop més. L'assassinat, mai esclarit, del líder independentista Pierre Declercq, el setembre del 1981, va ser l'espurna que va encendre la revolta. Durant pràcticament una dècada, l'arxipèlag va viure una situació de gairebé guerra civil, amb les illes militaritzades per les forces d'ocupació franceses, que es van emprar a fons per escapçar el moviment independentista canac, utilitzant també forces de xoc paramilitars. Tot sota un govern socialista dirigit per Mitterrand, amb el suport del PCF.
Finalment, els acords de Matignon, signats el 1988, van reconèixer uns drets polítics molt limitats a la majoria canaca, que fonamentalment passaven per la seva preponderància al cens electoral dels comicis provincials. No obstant això, lluny de relaxar les desigualtats, aquests acords van suposar la seva consolidació i aprofundiment. Mentre es reconeixien alguns drets polítics als nadius, les explotacions mineres i de níquel van seguir sota el control ferri de les multinacionals franceses, especialment Eramet.
També es pactava un referèndum sobre l'estatus de la colònia que se celebraria deu anys després, el 1998. Però aquesta consulta mai no es va produir. Es van adoptar nous acords el 1998, els Acords de Nouméa, que ampliaven les competències de la colònia, que, malgrat tot, van continuar sent molt limitades, ja que l'Estat francès es reservava les competències clau: defensa, seguretat, justícia i moneda.
No és la primera vegada que l'imperialisme francès actua així. Els acords de Nouméa contemplaven també la realització de tres referèndums sobre la independència de la colònia. En els dos primers (celebrats el 2018 i el 2020), el vot contra la independència va assolir el 56% i el 53%, respectivament. Però el tercer i definitiu es va celebrar a finals del 2021, en plena onada de contagis de Covid. Davant d'aquesta situació, les organitzacions independentistes van plantejar el seu ajornament, cosa que no es va produir, i van optar per boicotejar la votació. Votació en què únicament va participar el 43% del cens i que va rebutjar aclaparadorament la independència (ja que els colons sí que votaren massivament). L'Estat francès va validar el resultat i fins i tot Macron va afirmar l'estiu passat que “Nova Caledònia continuarà sent francesa perquè així ho ha decidit”. Una provocació en tota regla.
El gir autoritari de l'Estat francès s'aprofundeix
Després de l'esclat de les protestes, el proppassat 13 de maig, l'Estat francès s'ha implicat amb força per a posar-ne fi. Durant la primera setmana de mobilitzacions, els 500 agents policials francesos van assassinar 4 persones i van detenir més de 200, provocant una radicalització i extensió de la protesta.
En resposta a aquesta situació, convertida ja en una insurrecció popular, el govern de París ha decidit endurir la repressió i continuar enviant efectius policials i militars a les illes. El 15 de maig Macron va anunciar l'aplicació de l'estat d'emergència a l'arxipèlag, cosa que li va permetre enviar 1.000 soldats més, que se sumen als 1.700 que conformen les forces d'ocupació permanents i a les forces de xoc paramilitars d'extrema dreta encarregades de la seguretat privada de les luxoses propietats dels colons. Tot això combinat amb una acció política clara: criminalitzar amb tota mena d'atacs les protestes i les organitzacions independentistes, que han estat acusades pel ministre de l'Interior, Darmanin, de promoure la violència i les actuacions mafioses.
El gir autoritari que està vivint França sota la presidència de Macron és encara més dur i repressiu a les colònies. A banda d'enviar un contingent militar, les autoritats franceses van prohibir les reunions i manifestacions massives, la lliure circulació per les illes i van tancar els ports i els aeroports del territori. Per si això fos poc, la velocitat de la xarxa va ser reduïda de 5G a 2G, fet que suposa en la pràctica la impossibilitat de connexió a Internet, i es va prohibir explícitament l'accés a la xarxa social TikTok durant el temps que es mantingués l'estat d’emergència.
Així actua la “democràtica Europa” en les seves colònies en ple segle XXI. Les diferències amb el control militar, policial i econòmic exercit per l'imperialisme francès en la seva antiga colònia algeriana cada cop són menors. De fet, molts dels paramilitars que han actuat a l'illa durant les darreres dècades van rebre formació i armament de l'OES.[1]
Nova Caledònia, una nova derrota per a l'imperialisme francès?
Totes aquestes maniobres s'emmarquen a més a més en un context molt ombrívol per a l'imperialisme francès. Desplaçat per Rússia de les seves nombroses bases militars al Sahel i amb una pèrdua molt important de preponderància com a potència mundial, la necessitat de mantenir la seva influència a les colònies que encara li queden és crucial.
Nova Caledònia concentra el 10% dels jaciments de níquel a nivell mundial, fet que el converteix en el quart territori del món en producció d'aquest metall, després d'Austràlia, el Brasil i Rússia. La contracció del mercat mundial de níquel, produït per un augment exponencial de la producció indonèsia, ha suposat una caiguda del 45% dels preus i del 30% de les exportacions neocaledonianes. Això s'ha traduït en un enfonsament encara més gran de les condicions de vida de la població, que veu com l'imperialisme francès no és capaç de resoldre cap dels problemes que recorren l'arxipèlag.
D'altra banda, la seva situació geoestratègica, en una zona de disputa entre l'imperialisme xinès i occidental, explica la importància que té per a França no perdre aquesta posició al Pacífic. El níquel és un component indispensable en les bateries de nombrosos dispositius electrònics i un bé clau per al desenvolupament del cotxe elèctric, al mercat del qual la Xina ja està al capdavant. Fins i tot el propi Ministeri de Defensa francès ho reconeix. En un informe del 2021 assenyalava que "una Nova Caledònia independent es trobaria, de fet, sota influència xinesa".
Només la lluita torçarà el braç de Macron i l'imperialisme. Per la república socialista de Kanaky!
La situació de rebel·lió social desencadenada als anys 80 va posar de manifest la qüestió central i quin és el camí cap a la independència de Kanaky: la lluita de masses. El que realment va terroritzar els imperialistes francesos no van ser les accions aïllades o els segrestos, sinó la simpatia que aquestes accions despertaven entre el conjunt de la població nativa. Aquesta és la lliçó principal que hem d'extreure de dècades de lluita contra l'imperialisme francès.
Les organitzacions de l'esquerra independentista han de convocar tots i totes les treballadores a una vaga general contra la violència colonial i per l'expulsió de les forces d'ocupació franceses. Una vaga general que paralitzaria completament l'extracció i la distribució del níquel i que posaria contra les cordes el govern francès.
D'altra banda, Mélenchon i la França Insubmisa, i els sindicats combatius a l'Estat francès, han de donar suport explícitament a les justes reivindicacions del poble canac, i aixecar una mobilització potent en solidaritat, convocant aturades als centres de treball que les empreses mineres tenen en territori francès.
Aquestes mobilitzacions han d'estar armades amb un programa revolucionari: que unifiqui la qüestió de la independència de Kanaky amb la lluita per una república socialista. Un programa que defensi obertament l'expropiació de les ingents riqueses que han amassat durant dècades els colons i les multinacionals franceses, basades en l'explotació salvatge de la població nativa. I que posi tots aquests recursos i riqueses sota control social del conjunt de la població.
--
Notes
[1]Organització de l'Exèrcit Secret: organització paramilitar d'extrema dreta francesa que va actuar tant a Algèria com a França contra el moviment independentista algerià. Va estar involucrada en diversos intents de cop d'Estat a França per intentar implantar una dictadura militar i impedir la independència d'Algèria.
