A continuació publiquem una versió editada de la primera part del document de tesi aprovat en la nostra Conferència Política del 5 i 6 de desembre.
Perspectives per a l'economia mundial
La crisi devastadora que corroeix el capitalisme no és fruit d'una pandèmia difícil de controlar. Les seves causes s'han forjat durant l'última dècada i son el resultat de la dictadura del capital financer i el seu receptari d'austeritat i retallades. La desigualtat paorosa, la desaparició creixent de les xarxes de protecció social creades per les lluites obreres, i una polarització social i política sense precedents des dels anys trenta de segle XX, responen al salt qualitatiu que han patit les contradiccions de sistema i a la pèrdua del seu equilibri intern.
Els governs capitalistes i les institucions financeres miren amb sorpresa les dades i ignoren la direcció que prendran els esdeveniments. Estan perplexos i plens d'incertesa. Tot i el sòlid suport que els proporcionen els dirigents socialdemòcrates i les noves formacions de l'esquerra reformista, temen noves explosions revolucionàries que desbordin els dics de contenció que han aixecat. Aquesta és la causa de les seves insistents crides a la "unitat nacional" mentre esmolen acuradament els ganivets.
No és una exageració el que diem. Xile, Bolívia, Perú, Costa Rica, Guatemala, Colòmbia, Tailàndia, Indonèsia, l’Índia, Nigèria, el Sàhara, Bielorússia, Polònia, França, els EUA... En totes aquestes nacions s'han produït aixecaments populars i revolucionaris, vagues generals o mobilitzacions de masses que han enderrocat governs, desbaratat els plans de l'imperialisme o col·locat a la picota l'agenda racista, de retallades i austeritat. I tot això en plena pandèmia.
La situació objectiva s'ha complicat molt per a la burgesia. En altres condicions històriques, una caiguda econòmica de l'envergadura que vivim conduiria a una guerra oberta entre les potències. Encara que una perspectiva semblant està descartada pel risc de destrucció mútua, la lluita descarnada pel control dels mercats, de les matèries primeres, de la tecnologia i les àrees d'influència s'aguditzarà, fent inevitables nous conflictes militars regionals encara més devastadors.
En el seu informe de tardor, l’FMI va oferir unes projeccions per al conjunt de 2020 calamitoses: els EUA registraran una caiguda del PIB del 4,3%; Alemanya del 6%; França del 9,8%; Itàlia del 10,6%; Gran Bretanya del 9,8%; l’Estat espanyol del 12,8% i el conjunt de la zona euro del 8,3%. A l’Àsia, Japó retrocedirà un 5,3% i l'Índia el 10,3%. La contracció a l'Àfrica serà més acusada encara: el PIB de Nigèria i Sud-àfrica, caurà un 4% i 8,3% respectivament. Pel que fa a Llatinoamèrica es desplomarà en 2020 el 8,1%, i el nombre de persones sota el llindar de la pobresa passarà de 185 a 231 milions, i a la pobresa extrema de 68 a 96 milions (CEPAL).
Segons la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament, la inversió estrangera directa (IED) a escala mundial es va reduir a la meitat en el primer semestre del 2020 respecte als sis primers mesos de l'any passat, però mentre el retrocés als EUA i a Europa va ser d'un 61% i el 29% respectivament, a la Xina va ser només d'un 4%. La Xina va atreure inversions estrangeres per un total de 76.000 milions de dòlars durant aquest període, mentre que els Estats Units ho van fer per un valor de 51.000 milions.
La Xina està resistint millor l'embat de la crisi, mostrant els avantatges que ha acumulat davant els EUA i Europa. Aquest és un fet polític i econòmic de transcendència, i marca una dinàmica històrica només comparable al procés de transformació que va recórrer els EUA entre la primera guerra mundial i la conclusió de la segona per convertir-se en la potència capitalista hegemònica.
Si hi ha pocs dubtes que el capitalisme d'Estat xinès no podrà escapar a les tendències recessives generals, i menys quan es tracta d'una potència netament exportadora, sí que es pot defensar més eficaçment perquè disposa d'un múscul productiu altament competitiu, i compta amb unes reserves de divises i un superàvit comercial molt superiors a la resta de les nacions. Els EUA van patir durament les conseqüències del crack del 1929, però això no va impedir que la seva economia s'enfortís respecte als competidors de la seva època.
Segons dades oficials, l'economia xinesa va créixer un 4,9% el tercer trimestre d'aquest any, l'única de les grans potències que ho va fer en termes interanuals. Segons l'informe de tardor de l'FMI, la Xina acabarà 2020 amb un creixement de l’1,9%, i Goldman Sachs preveu que s'expandirà en 2021 un 7,5%.
El rebot que pronostica l'FMI per al proper any allunya totes les economies de la visió optimista del mes de març, la famosa recuperació en “V”. EUA creixerà un 3,1%, Alemanya un 4,2%, França un 6%, Itàlia un 5,2%, Gran Bretanya un 5,9%, l'Estat espanyol un 7,2%, Japó un 2,3, i l'Índia un 8,8%. Taxes que no compensaran les caigudes abruptes d'aquest any.
El més significatiu és que aquestes dades defugen variables que el mateix FMI reconeix possibles, com una nova recrudescència de la pandèmia o la caiguda del sistema financer i borsari per l'enorme bombolla especulativa generada en aquests anys. Així, es reconeix en el seu informe de tardor: "La incertesa al voltant de la projecció de base és inusitadament aguda. El pronòstic es basa en factors econòmics i de salut pública que són inherentment difícils de predir (...) Una altra font d'incertesa és la magnitud dels efectes generats per la debilitat de la demanda, la disminució del turisme i de les remeses. Un tercer conjunt de factors té a veure amb l'ànim dels mercats financers i les seves implicacions per als fluxos internacionals de capital... ". [1]
El retrocés de l'activitat en tots els àmbits, especialment acusat en la indústria [2] i els serveis, se suma al dels intercanvis comercials que, segons les previsions de juny de l'Organització Mundial de Comerç (OMC), podien caure en 2020 entre un 13% i un 32%. Tots aquests elements donen una idea de l'envergadura de la crisi de sobreproducció.
La caracterització des del punt de vista marxista és clara: l'economia mundial travessa una greu depressió que es pot prolongar per bastant temps.
El mecanisme de l'acumulació en l'era de la decadència capitalista
L'economia ha pogut sortejar precàriament el col·lapse gràcies a la injecció massiva de recursos públics. Segons el mateix informe de l'FMI, els governs capitalistes han bombejat més de 12 bilions de dòlars en plans de rescat per a sostenir les grans empreses, la banca i els consorcis monopolistes. Aquest no és un aspecte menor. Si aquesta quantitat fabulosa de capital s'hagués destinat a la inversió productiva, a sostenir l'ocupació, a la millora dels salaris, a la resolució de les necessitats socials més urgents, començant per la inversió massiva en sanitat, educació i habitatge públic ... és indubtable que parlaríem d'una perspectiva molt diferent.
El deute públic i privat s'ha convertit en una metàstasi que corroeix l'organisme econòmic: el 2019 va aconseguir el rècord de 253,6 bilions de dòlars, equivalent a un 322% del PIB mundial. Del total, la major part correspon a les empreses, corporacions i entitats financeres (aproximadament el 222%), que està sent comprada pels bancs centrals mitjançant les expansions quantitatives (EQ en les seves sigles en anglès) i finançada amb els plans de rescat que s'han posat en marxa. Aquest és el mecanisme pervers del procés d'acumulació en aquest període de recessió mundial.
L’FMI també assenyala que el deute públic de les economies avançades el 2021 pot superar el 124,7% del PIB mundial, més que el pic assolit poc després d'acabar la II GM en 1946, i que va ser del 124,1%. En les últimes dues dècades el deute públic global es va duplicar arran de la finançarització de l'economia i de l'esclat de la bombolla després de la Gran Recessió del 2008. Però tan sols en aquests últims 9 mesos, l'increment ha estat de més de 20 punts percentuals.
Els fets continuen confirmant l'anàlisi marxista de la crisi capitalista i la seva naturalesa orgànica. Quan es produeixen greus fallides econòmiques, l'Estat sempre protegeix els interessos nacionals de cada burgesia, com correspon a l'instrument de dominació de classe que és. Pot nacionalitzar les pèrdues, però mai socialitzar els guanys.
Els keynesians de tots els colors segueixen sospirant perquè l'Estat realitzi un paper "progressista" en una distribució més "social" dels recursos i de la riquesa, i poder mitigar així les conseqüències de la crisi. Però aquests anhels no es corresponen amb la dinàmica objectiva del procés d'acumulació.
Si la burgesia va aprovar de manera excepcional una despesa estatal considerable a la postguerra europea, arribant fins i tot a la nacionalització de sectors productius i de serveis on el desemborsament en capital fix era molt onerós, estem lluny de què es repeteixi una situació semblant. Aquella orientació va ser determinada per raons polítiques de primer ordre: havien de contrarestar l'avanç de la URSS en el continent i de la Xina maoista a l’Àsia, i resoldre la crisi revolucionària que recorria França, Itàlia i altres països.
Quan la burgesia europea es va veure obligada a concedir les reformes que van donar lloc a l'Estat del benestar, partia d'una destrucció massiva de forces productives i el suport efectiu de l'imperialisme nord-americà per a reconstruir-les. Això responia al seu torn a raons estratègiques com hem esmentat, que tenien a veure amb l'enfortiment del bloc estalinista.
L'imperialisme nord-americà va emergir de la guerra com la potència capitalista indiscutible: el dòlar es va convertir en la moneda dominant acceptada per totes les nacions, posseïa les majors reserves d'or, era el gran creditor del món i el seu aparell econòmic es va beneficiar de les aplicacions tecnològiques desenvolupades per la indústria militar, cosa que va permetre també un progrés formidable de noves branques de la producció. On és la similitud amb la situació actual? Només cal fer-se la pregunta per respondre-la.
La idea peregrina d'un nou Pla Marshall, que a l’inici de l'actual crisi van desempolsar els dirigents socialdemòcrates, ha estat rebutjada ràpidament. Però els doctors democràtics del capitalisme no es resisteixen a insistir en aquest tipus de receptes, i fins i tot alguns organismes internacionals, amb una llarga trajectòria imperialista, s’hi sumen. Els economistes de l’FMI estan alertant que cal augmentar la pressió fiscal sobre els rics i millorar els serveis de protecció social. El temor a nous esclats revolucionaris està darrere de tots aquests consells.
Però per què no es duen a terme? Per què les taxes Tobin, les taxes Google, les reformes fiscals per combatre el frau, les normes contra els paradisos fiscals, es queden en meres declaracions d'intencions cada vegada més impotents? La raó és evident: la crisi ha permès noves formes d'acumulació capitalista i l'enriquiment extraordinari d'una plutocràcia que governa el món amb puny de ferro i que es considera intocable.
Aquesta dictadura del capital financer regeix la política i l'economia en tots els continents. ¿Que la destrucció de l'entorn es fa cada dia més insuportable i constitueix una amenaça real per a la humanitat; que la misèria, la desocupació i la desigualtat es propaguen acceleradament...? Tant se val! La moral burgesa i el compte de resultats estan fusionades. Només la revolució socialista podrà aturar aquesta bogeria. [3]
El capital financer, enfortit encara més per la injecció de liquiditat dels bancs centrals, s'ha fet més omnipresent i parasitari, sense que cap barrera s'hagi interposat per impedir-ho [4]. I aquest procés discorre paral·lelament a una concentració i monopolització del capital a un grau mai vist en la història del capitalisme. [5] La revista Nature [6] en un recent estudi sobre el canvi climàtic, confirmava fins a quin punt els recursos naturals de la planeta, la producció agropecuària, mineral, farmacèutica o de qualsevol altre sector, s'han concentrat en mans d'un grapat ínfim de grans monopolis.
L'Estat, lluny d'imposar seny, alimenta aquesta dinàmica, confirmant les paraules de Lenin: "...en l'època del capital financer, els monopolis de l'Estat i els privats s'entrellacen formant un tot i, tant els uns com els altres, no són en realitat més que diferents baules de la lluita imperialista que els més grans monopolistes sostenen al voltant del repartiment del món". [7]
L'acumulació en base al mercat de deute i l'enginyeria financera ha traspassat qualsevol límit raonable. Per això l'esclat per la covid s'ha fet tan explosiu i simultani. La pandèmia és l'accident que ha expressat la necessitat: l'economia mundial està pagant la factura per les grans taxes de benefici que el capital financer va acumular després de la Gran Recessió de 2008 mitjançant l'especulació i la injecció de liquiditat pública. Si en aquest període la crisi de sobreproducció no es va resoldre, amb uns nivells mediocres d'inversió productiva i creació d'ocupació, ara s'ha tornat molt més virulenta i destructiva.
La bogeria s'estén amb el beneplàcit de les institucions públiques. Posem alguns exemples. En una de les subhastes del Banc Central Europeu (BCE) de l'agost passat, els bancs privats van sol·licitar préstecs per una xifra superior a 1,3 bilions d'euros. Quines eren les condicions? Un 0,5% d'interès negatiu, és a dir, el banc central premiava per demanar els diners, i un altre descompte del 0,5% si els bancs demostraven que aquests crèdits es destinarien a famílies i empreses dels seus respectius països. El negoci és rodó.
Des del 2015, el BCE ha augmentat el seu balanç de "creació de diners" mitjançant les operacions QE fins als 6,2 bilions d'euros. Gairebé el 50% del PIB de l'eurozona. Però ni tan sols hem vist una tendència modesta d'inflació davant tanta expansió de liquiditat. La raó és òbvia: la demanda està completament deprimida. El que realment persegueix el BCE no és estimular l'economia real, sinó comprar deute sobirà, de la banca, hipotecària o corporativa, majoritàriament incobrable, a canvi de diners en efectiu.
L'exemple de l'economia nord-americana també és molt significatiu. Ja hem analitzat el calat de la caiguda del seu PIB. Altres dades van en la mateixa direcció: encara que l'atur ha remuntat i la taxa d'atur se situa en un 7,9%, la xifra global de destrucció de llocs de treball no s'ha compensat. Si entre març i abril es van evaporar 20,8 milions de llocs de treball, des de llavors s'ha recuperat la meitat, amb un ritme que ha experimentat una forta desacceleració al setembre (600.000 nous llocs de treball, enfront dels 4,8 milions de juny i els 2,7 milions de maig).
Mentrestant, l'índex S&P, que recull la cotització borsària de les 500 majors companyies nord-americanes, va tancar el segon trimestre amb el major guany des del 1998, un 20%. El Dow Jones, índex de les 30 grans corporacions, va obtenir un increment del 18%, el millor resultat des del 1987. I les empreses tecnològiques cotitzades al Nasdaq també es van disparar en el segon trimestre fins a aconseguir el 31%, un màxim en gairebé dues dècades.
Les majors empreses nord-americanes per capitalització de mercat, Apple, Amazon, Alphabet (propietària de Google), Microsoft i Facebook, que tenen un valor combinat de més de vuit bilions de dòlars, han fet un paper rellevant en aquesta bogeria. Segons The Wall Street Journal, la seva cotització s'ha mantingut en una mitjana 44 vegades superior als seus guanys esperats. A l'agost, la capitalització d'Apple va superar els dos bilions de dòlars, guanyant més d'un bilió des del mes de març quan va esclatar la pandèmia.
La part essencial d'aquests guanys ha estat obtinguda per la recompra massiva d'accions de les pròpies empreses, les famoses repo (dret a comprar una acció a un preu acordat en algun moment en el futur) i on el capital injectat pels Estats té un paper essencial (aquí es localitza en última instància una part considerable del raig de liquiditat dels bancs centrals).
Guerra de classes
"L'acumulació de la riquesa en un pol és, al mateix temps, acumulació de misèria, sofriment en el treball, esclavitud, ignorància, brutalitat, degradació mental en el pol oposat". Avui l'afirmació de Marx està plenament confirmada.
L'últim informe anual d'Oxfam Intermón assenyala que l’1% més ric té el doble de patrimoni que 6.900 milions de persones; 2.153 multimilionaris més que 4.600 milions de persones, o que els 22 homes més poderosos del món atresoren més riquesa que totes les dones de l'Àfrica. Mai va existir en la història de la humanitat una desigualtat tan extrema.
Però aquesta desigualtat no és un accident. L'extorsió de la força de treball és una de les característiques d'aquesta fase de decadència capitalista. La precarització generalitzada i els baixos salaris han donat lloc als països desenvolupats a la proliferació de la figura del treballador que, tot i tenir un o dos llocs de treball, es manté en el llindar de la pobresa o directament en la pobresa, sense capacitat de reacció davant qualsevol tipus de despesa imprevista o sense poder arribar a final de mes.
Segons l'OIT, a principis del 2020 més de 700 milions de treballadors en el món guanyaven menys de 3,2 euros al dia, i d’aquests 265 milions menys d’1,90 euros. 2.000 milions estaven empleats informalment i el 55% no tenia cap tipus de cobertura social. Lògicament aquestes xifres han estat àmpliament superades en aquests mesos de pandèmia.
Les dades de defuncions per la COVID 19, més d'1,5 milions a tot el món, de contagiats, més de 60 milions, i les seves profundes seqüeles sanitàries donen una dimensió de l'actual apocalipsi. Els factors sanitaris i econòmics precipiten decisions polítiques de gran transcendència, i viceversa, les mesures preses per la classe dominant tenen al seu torn vastes conseqüències en la base material.
Només recorrent al mètode dialèctic, és a dir, a l'anàlisi del fenomen social en la seva evolució, reduint l'exterior i aparent als seus elements motrius essencials, és a dir, a l'estat de les forces productives i la lluita de classes, ens aproximarem correctament a les perspectives i traçarem les prioritats de la nostra intervenció.
Quin és el factor determinant en la situació política general? Sens dubte la por a la revolució i a l'enorme poder acumulat per la classe obrera tant als països desenvolupats com als excolonials, un poder que no té precedent en cap altra etapa de la història del capitalisme. I aquest temor és el que explica les insistents crides a la unitat nacional, que segueix sent l'estratègia central de la burgesia. Lenin va escriure a “La fallida de la Segona Internacional”: "Mai un govern necessita tant l'acord entre tots els partits de les classes dominants i la submissió 'pacífica' de les classes oprimides a aquesta dominació com en temps de guerra". I ara vivim una guerra de classes aferrissada.
Com és públic i notori, l'esquerra parlamentària, la vella i la nova, ha respost positivament a la interpel·lació de la burgesia. Tot i això, l'estratègia de la unitat nacional s'enfronta a obstacles per a la seva posada en pràctica. No volem dir que aquesta no progressi gràcies als reformistes, però el declivi general del capitalisme i la crisi de la democràcia burgesa lluny d'atenuar es reforcen i, en última instància, minen el programa de la unitat nacional a mig termini.
Els exemples del que diem són variats i amb diferents graus. A Amèrica Llatina la burgesia i l'imperialisme no deixen de collir fracassos. Les recents eleccions a Bolívia, on el MAS ha tornat a aconseguir la majoria absoluta contundent, és un d'ells. Tot i la fugida d'Evo Morales i de la submissió de la seva fracció parlamentària, de la repressió salvatge de l'Estat, de les calúmnies dels mitjans de comunicació, les masses han clavat un cop duríssim a la reacció burgesa i a l'imperialisme.
A Xile han invertit enormes energies per desbaratar l'aixecament revolucionari iniciat a l'octubre de 2019. Gràcies a la col·laboració del PCX i la CUT, que s'han sumat "críticament" a l'estratègia de Convenció Constituent pactada per Piñera i el PS, el règim va poder sortejar el moment més crític. No obstant això, la situació és tot menys estable. La victòria aclaparadora del ‘Apruebo’ en el plebiscit del 25 d'octubre passat mostra l'enorme força del moviment, i com les maniobres electorals poden retardar però no impedir que se segueixi expressant.
El procés de la revolució pot relligar el fil amb forces renovades, empès per la profunda crisi social i econòmica que no donarà treva. Les aspiracions i reivindicacions de les masses no podran esperar que l'anomenada "convenció constitucional" finalitzi les seves tasques en 2022.
Aquests exemples subratllen una de les idees que hem emfatitzat en els últims anys: la correlació de forces és tan favorable a la classe obrera, que l'imperialisme i la classe dominant del continent fracassen una i altra vegada quan intenten recórrer a solucions colpistes, un fet que diferencia aquest període dels anys setanta i l'èxit que van tenir en establir dictadures militars sagnants.
Per descomptat, no volem dir que la burgesia hagi renunciat a aquesta opció. És més, la tendència a les mesures autoritàries per contenir el gir a l'esquerra i neutralitzar l'auge de la lluita de classes s'està manifestant amb força. Però té límits. El factor fonamental que permet a la burgesia reprendre una vegada i una altra el control dels esdeveniments no és la violència contrarevolucionària, sinó l'absència d'un partit marxista amb influència de masses que presenti una alternativa de poder.
EUA en un punt d'inflexió
Trump ha estat derrotat en les eleccions més polaritzades i amb més participació de la història dels EUA. Els resultats mostren que la major potència capitalista del planeta pateix una ferida política que no deixa de sagnar. Trump resisteix sí, però finalment no ha pogut amb l'aixecament popular que va incendiar el país d'una punta a una altra denunciant la violència policial racista, ni amb una catàstrofe sanitària, social i econòmica que certifica el final del somni americà.
Els resultats llancen nombroses claus per entendre el present i el futur de la lluita de classes als EUA. Primer, la consolidació d'una base electoral massiva per al trumpisme i el que representa, que inevitablement condicionarà els esdeveniments venidors i sotmetrà a una forta pressió al futur govern demòcrata. Segon, la prova que hi ha una majoria de la població disposada a presentar batalla a la reacció populista d'extrema dreta i a les causes que l'alimenten, i que transcendeix els comicis del 3 de novembre.
Biden pot reivindicar ser el candidat més votat de la història, però la derrota de Trump s'ha aconseguit malgrat ell i l'establishment demòcrata. Les lliçons d'aquests anys no han passat en va, i l'avenç en la consciència de milions d'oprimits constitueix un factor mobilitzador de primer ordre.
La causa fonamental de la derrota del magnat novaiorquès cal buscar-la en l'extraordinària mobilització que s'ha multiplicat des de la seva presa de possessió. Les multitudinàries marxes de les dones que van rebre el seu mandat, les lluites de la joventut contra la legislació antiimmigració, el canvi climàtic o la utilització d'armes i, destacant per sobre de tot, una rebel·lió social contra la violència racista i supremacista de l'aparell policial que ha unificat en línies de classe desenes de milions de treballadors blancs, afroamericans, llatins i joves de totes les comunitats, han tingut una traducció clara en les urnes.
La irrupció de les masses és el que ha empès Trump fora de la presidència, i no la mediocre campanya d'un candidat com Biden incapaç de soscavar la base social del seu contrincant.
Més de 16 milions de nord-americans que en les eleccions de 2016 no van acudir a les urnes ho han fet aquesta vegada, situant la participació al voltant d'un 67% del cens. La candidatura de Biden ha obtingut 81.271.132 sufragis, un 51,38% del total i 306 vots electorals. Pel que fa als resultats del 2016 (65.853.514) significa un increment de més del 23,4% i de més de 15 milions de vots. Trump aconsegueix 74.209.298 paperetes, el 46,91% el total i 232 vots electorals. En relació a 2016 (62.984.828) ha augmentat la seva votació en 17,8 punts i més d’11 milions.
El candidat del partit verd, Howie Hawkins, al qual recolzaven diferents organitzacions de l'esquerra socialista, es queda tan sols amb 399.100 vots, el 0,25%, un 75% menys del que van obtenir en les eleccions de 2016 (1.457.218 ) i el seu pitjor registre des del 2008.
Aquests resultats cal mirar-los a través del prisma d'una legislació electoral antidemocràtica, que inclou un col·legi electoral que és el que decideix l'elecció de President (no el sufragi universal directe), i que a més pot suprimir els drets de milions de votants, com succeeix en nombrosos estats amb la majoria de les persones empresonades i amb una part considerable de les persones excarcerades.
Si assenyalem el més destacat de la campanya, Trump no es va cansar d'insistir en les seves proclames més incendiàries contra el socialisme. Mai s'havien pronunciat més les paraules socialista, extrema esquerra, comunisme... per boca d'un president que aspirava a la reelecció. Trump va acusar Biden de ser igual que Castro i Chávez, va utilitzar en nombroses ciutats l'eslògan "contra el socialisme vota Trump", ha instat als seus seguidors a organitzar la resistència armada contra l'extrema esquerra i, finalment, va impugnar el recompte a les poques hores d'haver-se iniciat.
Res d'això és casual. Trump, com han confirmat aquestes eleccions, no és un aventurer sense perspectiva, ni un vers aïllat que actua motivat per impulsos que requereixen d'atenció professional. El seu discurs reflecteix la descomposició de la societat nord-americana i la desesperació d'amplis sectors de la petita burgesia que han perdut les certeses del passat i són preses d'una por histèrica davant d’un futur incert. Aquests sectors, que tradicionalment han tingut un pes social formidable, no renuncien a una manera de vida que els ha fet guanyar grans privilegis, i miren amb horror l'escalada de la lluita de classes, el creixement de l'esquerra i la influència de les idees del socialisme entre la joventut i els treballadors. Aquestes capes han declarat la guerra a l'actual estat de coses i Trump els ha proporcionat una bandera per la qual lluitar.
En aquest magma social participen també sectors endarrerits dels treballadors, desmobilitzats i profundament desmoralitzats per la desindustrialització i la desocupació crònica, els baixos salaris i la pèrdua d'un estatus que els proporcionava una estabilitat esfumada per sempre. Absolutament escèptics amb el que els ofereix l'establishment demòcrata, han mantingut el seu suport a Trump amb la il·lusió que milloraria la situació econòmica.
Aquest bloc inflamat per la desesperança contrarevolucionària i el ressentiment ha ensenyat el seu puny. Són realment una amenaça per als drets democràtics, econòmics i socials dels treballadors, la joventut i de tots els oprimits que suporten una desigualtat lacerant. Però aquest bloc, que ha estat combatut als carrers en una lluita sense quarter des de fa quatre anys, surt finalment derrotat malgrat un sistema electoral monopolitzat pels dos grans partits de la classe dominant.
Les masses que s'han aixecat contra Trump no han tingut altra opció per batre'l a les urnes que recórrer a l'eina disponible en aquest moment, i molt més després que Bernie Sanders, a qui milions de persones van donar suport a les primàries demòcrates, es retirés i capitulés davant l'aparell del partit.
Sí, les masses en lluita han votat Biden amb el nas tapat per derrotar Trump, però no han dipositat la menor confiança en les seves polítiques. La majoria sabia perfectament que el candidat demòcrata era part de el problema, no de la solució.
És més que evident que la campanya de Biden no ha generat il·lusió. Ha estat un oponent mediocre que ha passejat el seu servilisme davant les grans corporacions, negant-se a incloure en el seu programa cap de les propostes que Bernie Sanders va defensar durant les primàries. Això és el que explica que Trump hagi pogut mantenir intacta la seva potència electoral o fins i tot reforçar-la en alguns estats.
Elements revolucionaris
Segons van revelar les enquestes, el 97% dels votants de 2016 va tornar a fer-ho quatre anys més tard pel mateix partit. La premsa nord-americana publicava que el 82% dels que van votar per Biden pensaven que "Trump probablement transformarà el seu país en una dictadura" i el 90% dels votants de Trump que els demòcrates volien convertir-lo en "un país socialista".
L'extrema polarització a les urnes reflecteix molt més que el "simple" suport a dos candidats del sistema. Una lectura similar, després de tot el que ha succeït en aquests quatre anys, a més de sectària, emmascara la realitat: les masses no han deixat de buscar un camí independent en la seva acció.
Les eleccions són una part del conjunt de factors que mesuren la temperatura del conflicte entre les classes, i tenint en compte el caràcter antidemocràtic de l'entramat electoral dels EUA i l'absència d'un partit dels treballadors, l'autèntica correlació de forces i l'enorme potencial existent per canviar la societat només pot reflectir-se de manera molt distorsionada.
Lenin va plantejar la qüestió d'aquesta manera: "A un marxista no se li escapa que la revolució és impossible sense una situació revolucionària; però no tota situació revolucionària desemboca en una revolució. Quins són, en termes generals, els símptomes d'una situació revolucionària? Segurament no incorrerem en un error si assenyalem aquests tres símptomes principals: 1) La impossibilitat per a les classes dominants de mantenir immutable la seva dominació (...) Perquè esclati la revolució no acostuma a ser suficient amb què "els de baix no vulguin", sinó que fa falta, a més, "que els de dalt no puguin seguir vivint com fins llavors”. 2) Un agreujament, fora del comú, de la misèria i els patiments de les classes oprimides. 3) Una intensificació considerable, per aquestes causes, de l'activitat de les masses, que en temps de 'pau' es deixen espoliar tranquil·lament, però que en èpoques turbulentes són empeses, tant per tota la situació de crisi, com pels de 'dalt ', a una acció històrica independent.”
¿La lluita de classes als EUA ha presentat trets revolucionaris? La resposta és afirmativa. La catàstrofe que travessen amplíssims sectors de treballadors afroamericans i blancs, i també la joventut de les capes mitjanes empobrides, explica el caràcter de l'explosió social que hem viscut. L'aixecament popular que va esclatar després de la mort de George Floyd, amb tot el que pot tenir d'espontani, s'ha anat incubant durant anys de desigualtat galopant, atacs als drets democràtics, brutalitat policial i racisme sistèmic. El moviment s'ha unificat apuntant directament l'oligarquia econòmica, l'establishment polític i l'aparell de l'Estat.
Aquest abisme social és el combustible que ha inflamat la lluita de classes i propulsat el gir a l'esquerra. La dinàmica es va accelerar fa quatre anys, quan va irrompre la candidatura de Bernie Sanders i el seu discurs per una "revolució política" contra l'1% de Wall Street, i es va constatar amb l'elecció de candidats a l'esquerra de l'aparell demòcrata. El que realment és sorprenent, i pocs ho han ressaltat, és que tot i la capitulació de Sanders el moviment va continuar creant noves vies per expressar-se. L'aixecament contra la violència policial racista és molt més que un fenomen puntual. Representa aquesta acció històrica independent de les masses a la qual es referia Lenin.
Trump i el sector de la burgesia que el recolza va identificar correctament l'essència dels esdeveniments, i per això van deslligar la seva hostilitat oberta contra els impulsors d'una lluita que empeny amb força la consciència cap a idees socialistes. Enfront de la política de la Casa Blanca, l'aparell del partit demòcrata va tractar per tots els mitjans de canalitzar la rebel·lió cap al terreny electoral buidant-la de contingut revolucionari i classista. Sobre aquestes bases va llançar el seu candidat Joe Biden, aconseguint a més el suport de Sanders per embolcallar-lo d'una credibilitat que no té. Però no van enganyar milions de treballadors i joves, que saben perfectament que l'establishment demòcrata comparteix el mateix punt de vista que els republicans en els assumptes fonamentals, tant en la guerra comercial, el rescat a la banca i Wall Street, o la seva inexistent política social. El seu vot no ha estat a favor de Biden, sinó contra Trump.
Seria un error fer una lectura mecànica i reduccionista dels resultats electorals. Cal recordar que fa tot just uns mesos, el president es tancava al búnquer de la Casa Blanca i va cridar a disparar els manifestants decretant el toc de queda. Què va passar llavors? Tot i la violència policial i del desplegament la Guàrdia Nacional, el moviment no es va acovardir, tot el contrari. Segons les estimacions que va publicar The New York Times, més de 16 milions van participar en les manifestacions que es van succeir ininterrompudament en centenars de ciutats d'aquest gegantí país. No hi ha res igual en la història recent!
No es pot comparar la força d'aquest moviment amb les protestes al carrer de la ultradreta, dels proud boys i la resta de grups als quals Trump ha ovacionat sense descans. Per descomptat no volem infravalorar els perills que representen aquestes organitzacions. Però són molt més febles que les masses en acció, sobretot si aquestes es basen en el programa del socialisme revolucionari.
Precisament aquesta amenaça, percebuda per milions de joves, de dones, d'immigrants, d'afroamericans, de treballadors i treballadores és el que explica que, tot i ser un candidat mediocre i estar completament desconnectat de les aspiracions radicals que aquesta lluita ha col·locat en primer pla, Biden hagi aconseguit la major votació presidencial de la història (i Trump la major d'un candidat derrotat).
La gran distorsió als EUA és que no hi ha un partit independent de la classe treballadora, quedant aquest espai històricament captiu pels demòcrates. Tot i que són un partit burgès, sempre van cuidar les seves relacions amb la burocràcia sindical i el moviment comunitari i pels drets civils, per tal de domesticar-los i assimilar-los a la política de col·laboració de classes. Dit això, la dialèctica del procés de presa de consciència i de l'organització obrera no s'esgota en aquest punt.
L'extraordinària irrupció de Black Lives Matter i de la candidatura de Bernie Sanders, o el creixement dels Socialistes Democràtics d'Amèrica (DSA) que s'aproximen als 70.000 afiliats, mostra que les condicions per crear aquest partit dels treballadors han madurat. La derrota de Trump lluny de frenar aquest procés l’ alimentarà.
El trumpisme
Com hem assenyalat, la polarització és un procés objectiu que s'expressa en dues direccions. La cúpula del partit demòcrata confiava que es beneficiarien de la inèrcia generada per les extraordinàries mobilitzacions contra el racisme, i de la terrorífica gestió que Trump ha fet de la pandèmia. Com amb Hillary Clinton fa quatre anys, esperaven una gran onada blava. Però la campanya electoral de Biden lluny de ferir el candidat republicà l'ha seguit lliurant suports.
Trump va resistir en moltes de les àrees deprimides del famós "Rust Belt" (cinturó de l'òxid) del Mig Oest, de composició majoritàriament obrera. És cert que Biden ha recuperat Michigan, Wisconsin i Pennsylvania per la mínima, però s'allunya de les grans majories demòcrates del passat i segueix cedint Ohio als republicans.
Alguns analistes han destacat que Trump obté els millors resultats d'un candidat republicà entre la població afroamericana, però el creixement del seu suport és limitat i seria una exageració considerar-lo un fenomen de fons. Els exemples en sentit contrari són aclaparadorament nombrosos i rellevants, com la majoria aclaparadora contra Trump a Clayton, el suburbi afroamericà d'Atlanta que ha estat decisiu per donar als demòcrates el seu primer triomf a Geòrgia en 24 anys.
S'ha especulat també molt sobre els vots llatins, però les anàlisis més seriosos mostren una escissió en línies de classe. A Florida les enquestes pronosticaven una batalla renyida entre els dos candidats, però la balança es va inclinar decisivament per Trump quan al comtat de Miami-Dade la diferència de gairebé 30 punts que en 2016 va aconseguir Hillary Clinton, es va reduir per Biden a poc més de 7. Aquest resultat va ser clau perquè els 29 vots del Col·legi Electoral de Florida s'anessin al compte de Trump. Segons l'enquesta que va realitzar a peu d'urna la cadena NBC News, Trump va guanyar la majoria del vot cubà, veneçolà i colombià de Miami després d'una campanya centrada en denunciar Biden com a socialista. Fins i tot aquest fet no pot amagar que els votants de Florida hagin aprovat una resolució per augmentar el salari mínim a 15 dòlars l'hora.
El vot de la classe treballadora llatina més humil, emprada en tasques domèstiques, hostaleria o en les grans explotacions agrícoles, explica el tomb històric a Arizona i el significatiu retrocés republicà a Texas, tot i que és cert que el candidat demòcrata ha perdut una mica de terreny en alguns comtats de majoria llatina a Nou Mèxic i Califòrnia en relació a les grans diferències que va aconseguir Clinton el 2016.
El fonamental, com van assenyalar els sondejos a peu d'urna d'Edison Research, és que la base electoral de Trump amb prou feines ha canviat des del 2016. Obté els seus grans suports d'homes blancs, de més de 65, rendes altes -superiors a 100.000 dòlars anuals- , en zones rurals, que es declaren catòlics, protestants o evangèlics. Aquest sector de classe mitjana ha entès a la perfecció el seu missatge durant la pandèmia: l'economia està per sobre de la vida i la salut dels treballadors. Per això, encara que les xifres de víctimes del coronavirus superin els 240.000 i siguin més de 5 milions els contagiats, les fonts d'ingressos d'aquests sectors han pesat decisivament en el seu vot.
Milions de petit burgesos, i als EUA n’hi ha molts, han girat cap a l'extrema dreta terroritzats pel canvi d'època que viuen, perquè senten que els seus privilegis estan amenaçats per una mobilització social que aconsegueix conquestes com el salari mínim de 15 dòlars l'hora, construeix sindicats i organitzacions socials combatives contra l'ideari reaccionari, masclista i racista que sempre ha imperat entre els petits i mitjans propietaris. Trump consolida una base ferma entre aquestes capes acomodades, cridades amb urgència en aquests comicis com si els anés la vida en això, i entre sectors de la classe obrera blanca de l'interior de país colpejats per la crisi.
Presentant alhora com una garantia de supervivència davant l'amenaça interior i exterior, “contra la Xina, Amèrica primer!” va mobilitzar reserves socials considerables, però ha estat incapaç de posar fre a la decadència del capitalisme nord-americà, retornar les fàbriques a casa o doblegar el poder tecnològic i productiu xinès. La seva demagògia es dirigeix contra l'establishment polític o els mitjans de comunicació, però l'oligarquia financera s'ha enriquit molt més sota el seu mandat.
La democràcia burgesa en el punt de mira
El candidat republicà ha jugat amb foc a l'agitar un discurs extremadament reaccionari i esperonar conscientment la polarització. Però no és més que l'expressió d'un fenomen objectiu, que reflecteix un canvi polític profund. La burgesia nord-americana es troba dividida sobre la forma de protegir els seus interessos, sobre la millor manera d'assegurar la seva dominació de classe. Ara que Biden ha triomfat, fins i tot dins dels republicans s'alcen veus que demanen respecte a les institucions i la tornada a una entesa que pugui "cosir les ferides d'un país dividit".
Trump segueix denunciant el caràcter il·legítim del recompte i prometent recórrer als tribunals per impugnar el resultat. Però no sembla que aconsegueixi prosperar en les seves maniobres. Fins i tot sectors que han estat amb ell en aquests quatre anys donant suport a totes les seves ocurrències i apuntalant els seus excessos, com la cadena de televisió Fox, han rebutjat les acusacions de frau, encara que és evident que la burgesia nord-americana no fa fàstics a aquest recurs com es va demostrar en les eleccions robades a Al Gore el 2000, quan els tribunals van aturar el recompte a Florida i van donar la victòria a George W. Bush. Ara el context és molt diferent. Si donen suport a Trump en la seva denúncia i paralitzen el funcionament del sistema electoral, la crisi que pateix la democràcia burgesa als EUA entraria en una fase de caos descontrolat. Les masses no ho acceptarien. Les mobilitzacions desfermades després de l'assassinat de George Floyd es quedarien petites. El moviment tornaria a escena, no per cantar felicitacions a Biden, sinó per enfrontar-se a Trump i a tot el que representa amb una determinació extraordinària. Seria una segona volta en els carrers que molt pocs volen.
Des del punt de vista dels interessos a curt termini de la classe dominant s'imposa tornar a la normalitat, aconseguir estabilitat i "consens" per enfrontar un període impredictible, d'acord amb les dimensions de la crisi mundial. Dins el partit republicà ja han sortit personalitats referint-se a la por a despertar novament un tsunami social. Quan tres cadenes de televisió tallaven l'emissió del discurs del president en directe, ho feien seguint instruccions molt precises. Posar en dubte el sistema electoral, les institucions i la "democràcia a l'estil americà" no afavoreix Wall Street!
La veu dels grans capitalistes als quals representa l'aparell demòcrata tracta de capejar el temporal i calmar els ànims a marxes forçades, manant els missatges més conciliadors: la nostra democràcia és forta, les nostres institucions funcionen. El problema per a ells és que el partit republicà s'ha fusionat amb Trump, o millor dit, el trumpisme s'ha convertit en la base social i electoral del partit republicà i, lluny d'entrar en declivi, ha demostrat la seva consistència.
El futur immediat, per tant, es presenta complicat per a la classe dominant. Tots els factors que han donat lloc a aquesta polarització extrema no només no han desaparegut, es van a intensificar. Les divisions i la tensió social no s'evaporaran perquè expressen la profunda crisi de la forma de dominació capitalista que assota la primera potència mundial, però que s'estén també a altres nacions. La burgesia lluita per mantenir el control de la situació, quan els elements en què s'han basat per a fer-ho pacíficament durant moltes dècades estan seriosament qüestionats i no serveixen com abans. És el fruit de la decadència d'un sistema malalt i gangrenat.
Per un partit dels treballadors amb un programa socialista
La legislatura pel candidat més votat de la història serà molt més semblant a un malson que a un camí de roses.
Quan Barack Obama va assumir la presidència el 2008, en ple esclat de la crisi financera, sí existia una enorme confiança en ell. En aquell moment havia superat per més de 10 milions de vots al republicà John McCain (69,5 milions davant 59,9), però els seus vuit anys a la Casa Blanca van suposar una tremenda frustració per la marxa enrere en les principals reformes que havia anunciat, especialment les referides a una sanitat pública universal i a la lluita contra el racisme sistèmic. En les eleccions del 2012 va ser reelegit, però es va deixar en el camí prop de 4 milions de vots.
L'administració Obama va sembrar el terreny per dos grans esdeveniments: la impressionant campanya de Bernie Sanders durant les primàries demòcrates el 2016 i la seva "revolució política contra l'1% de Wall Street", i deixar una herència enverinada que va portar la candidata Hillary Clinton a perdre les eleccions davant Trump.
Les coses ara són molt diferents al 2008. La nova recessió mundial tindrà efectes més calamitosos sobre l'economia nord-americana, i aguditzarà encara més la guerra amb la Xina. La destrucció dels serveis públics als EUA, la pobresa i la desigualtat és molt més gran que fa dotze anys. Biden no té ni la credibilitat ni la popularitat d'Obama. És un líder decrèpit al que han col·locat al seu costat una figura com Kamala Harris, de cara a preparar-la per les presidencials del 2024 i mantenir la picada d'ullet cap a la comunitat afroamericana. Tots dos pretenen continuar amb les polítiques capitalistes evitant nous esclats i intentant cosir les costures socials esquinçades, però això és quelcom més que improbable en les actuals circumstàncies.
És que Biden canviarà substancialment l'actual estat de coses? Per descomptat que no. La pandèmia de la COVID19 a més de costar ja més morts nord-americanes que la Segona Guerra Mundial i la del Vietnam juntes, ha deixat imatges insòlites per al país més ric del món, com les cues de la fam o els enterraments en rases dels parcs públics. Però Biden va mirar a una altra banda i va criticar amb la boca petita Trump per la seva gestió sanitària, sense qüestionar les bases objectives que han desencadenat aquesta matança. Certament la pauperització de la classe treballadora i d'amplis sectors de les capes mitjanes no comença amb Trump, és un llegat transmès per les anteriors administracions demòcrates i republicanes.
Biden continuarà ajudant a mans plenes els grans monopolis, aprovant els plans de "rescat" i la compra de deute corporatiu que sigui necessària per sostenir els seus comptes de resultats, exactament com va fer Obama. I s'oblidarà completament dels milions que li han donat la presidència. El futur inquilí de la Casa Blanca ha deixat clar quins seran les seves prioritats: encoratjarà la guerra comercial amb la Xina enarborant el nacionalisme econòmic, com Trump, per desviar l'atenció dels greus problemes domèstics que s'acumulen. No portarà a terme cap depuració ni desfinançament de la policia racista, i no tocarà els negocis multimilionaris de la sanitat privada tret que la lluita de masses l’obligui. Tampoc no acabarà amb un deute estudiantil universitari que supera els 1,5 bilions de dòlars, ni amb la degradació de l'ensenyament públic o la manca d'habitatge digne i assequible. Pel que fa al racisme es limitarà a nous brindis al sol, però mantindrà els treballadors i la joventut afroamericana sota les mateixes condicions de desigualtat.
Per tant, la qüestió que es posa sobre la taula ara és com avançar després de la derrota de Trump. El gir a l'esquerra en àmplies capes de la societat nord-americana està fora de discussió, però l'absència d'una organització política de la classe treballadora i la joventut és un obstacle perquè aquest potencial transformador es concreti en una alternativa anticapitalista de masses.
L'experiència ja ha mostrat que el partit demòcrata ni ha estat ni serà l'eina que necessitem per aquesta batalla. És un instrument de la burgesia, està al seu servei i, per tant, no serveix per derrotar les retallades socials, el racisme o la violència policial. Pensar que treballant dins el partit demòcrata és possible acumular les forces necessàries per aixecar un partit dels treballadors és una utopia reaccionària. Les lliçons de la candidatura de Bernie Sanders han estat concloents sobre aquest assumpte. La qüestió és que, a diferència de Sanders, que ha malmès l'enorme suport que va recollir negant-se a construir una organització independent, l'esquerra organitzada sí pot donar passes endavant consistents per aglutinar milions de treballadors i joves. La tasca no es presenta senzilla, però derrotar Trump tampoc no ho era.
En aquesta estratègia es necessita abandonar el cretinisme parlamentari i entendre les limitacions del terreny electoral. Un partit dels treballadors i la joventut no renunciarà mai a participar en els comicis locals o generals, lluitant per utilitzar-los com una tribuna per a la propaganda i l'organització. Però no es tracta de crear una maquinària electoral sinó de construir un partit per a la lluita de classes, arrelat als barris, empreses, fàbriques i centres d'estudi, en el moviment obrer i sindical, en les mobilitzacions veïnals i comunitàries, en les organitzacions antiracistes, en el moviment feminista..., i fer-ho defensant un programa de classe, socialista i internacionalista per donar resposta, i també victòries, a les aspiracions de milions.
Una alternativa així podria arrencar del discurs demagògic de Trump a sectors de les capes mitjanes i de la classe treballadora que avui es troben a la trinxera equivocada per pura desesperació i perquè ningú els ofereix una via per resoldre els seus problemes inajornables. Les condicions per recórrer aquest camí són evidents gràcies a la lluita d'aquests anys. El moviment de suport a Bernie Sanders va deixar clar que una alternativa així era perfectament possible, i el mateix posa de manifest el creixement en militància i influència del DSA.
Els assessors de Biden ja s'han llançat a tomba oberta a proclamar una nova era d’"unitat nacional", i comptaran amb un potent ressò en els mitjans de comunicació, inclòs sectors del republicanisme més tradicional. Però la crua realitat de la crisi deixarà en evidència aquest esquer i continuarà agitant la consciència de milions, que avançaran més en les seves conclusions polítiques.
Res és automàtic en la lluita de classes. Els EUA han entrat en un període convuls i la tasca dels corrents i organitzacions que es reclamen de l'esquerra revolucionària no és lamentar-se de les oportunitats perdudes, ni adoptar missatges i enfocaments sectaris que els allunyin dels activistes. Cal establir un llenguatge comú amb els milions que s'han mobilitzat als carrers i a les urnes, per elevar la seva comprensió de les tasques del moment i la necessitat de forjar una organització marxista revolucionària.
Tot el que passa en la primera potència mundial té conseqüències immediates en la resta de món. La derrota de Trump envia molt males notícies a Bolsonaro al Brasil, a Salvini a Itàlia, a Johnson a Gran Bretanya, a Alternativa per Alemanya o la ultradreta de Vox. Però l'amenaça del trumpisme segueix viva i pot rebrotar fins i tot amb més força en el futur, ja que s'alimenta de la crisi orgànica del capitalisme.
La tasca més important de la nostra classe en aquest període és preparar-nos per aquesta batalla, i fer-ho passa per construir l'alternativa revolucionària que els oprimits dels EUA i de tot el món necessitem per vèncer.
La lluita per l'hegemonia mundial
La profunditat de la recessió s'ha apuntalat per decisions i contradiccions que van emergir molt abans de la pandèmia. Reflectint aquesta dinàmica, les Relacions Internacionals (RRII), tal com les coneixíem fa trenta anys (després del col·lapse de l'estalinisme), han saltat pels aires. Els blocs estables s'han trencat i noves aliances s'estan teixint. La guerra de l'Afganistan s'ha saldat amb una derrota humiliant per a l'imperialisme nord-americà, que ha hagut d’ordir un acord precari amb els talibans. El mateix podem dir de l'Iraq, que l'any passat va ser escenari d'un moviment formidable a Bagdad i altres grans ciutats contra el govern i els seus mentors iranians, durament reprimit però que va situar les qüestions socials i de classe en el primer pla.
L'avanç de l'Iran com a potència regional, després de la derrota d’Estat Islàmic a Síria, tampoc no pot amagar que el règim dels mul·làs se sustenta sobre un polvorí. Les grans lluites obreres d'aquests últims mesos mostren la fúria i l'enorme descontentament contra l'oligarquia reaccionària que governa el país com una dictadura teocràtica, i la recessió pot fer-la reaparèixer extraordinàriament. Els mul·làs estan qüestionats en altres escenaris, com al Líban, on la revolució ha tombat successius presidents i governs, soscavat la influència d'Amal i Hezbollah (aliats de l'Iran). Una cosa semblant va succeir al Sudan, encara que el procés revolucionari ha estat desviat per l'estratègia de l'Oposició, que ha capitulat davant la junta militar per arribar a un acord de "transició democràtica".
Les mateixes raons expliquen la profunda crisi política que viu Israel, on la burgesia sionista ha perdut molt terreny per mobilitzar la població després dels seus objectius expansionistes i militaristes, i una nova generació de treballadors i joves ocupa el carrer desafiant les polítiques de l'elit governant. La crisi de govern, que tres eleccions consecutives no han pogut resoldre, mostra la inestabilitat que s'ha instal·lat a la societat israeliana, inèdita en els últims trenta anys. L'acord entre la Casa Blanca i Netanyahu per a l'establiment de relacions entre Israel i els Emirats Àrabs Units busca reforçar el bloc imperialista a la zona, molt malmès i esquerdat enfront de les incursions exitoses de l'Iran, Turquia, la Xina i Rússia.
La sacsejada de la lluita de classes no es limita a aquestes àrees. També Àsia ha entrat en una nova fase d'inestabilitat: la vaga general a Indonèsia o les grans mobilitzacions de joves i treballadors que colpegen Tailàndia són una ruptura amb el període anterior, marcat pel fort creixement de les seves economies, avui col·locades davant d'una crisi molt dura.
És evident que el fracàs de l'integrisme islàmic ha deixat pas a formes de lluita molt més classistes. Per descomptat, l'absència del factor subjectiu està darrere de totes les distorsions i perversions que adopten els processos revolucionaris al món excolonial. Però la qüestió a ressaltar és cap a on apunten les tendències fonamentals, i és innegable que l'espai per a l'esquerra revolucionària i el programa marxista és el més propici en dècades.
Les tensions interimperialistes s'han intensificat en totes les àrees d'importància estratègica. A Turquia, Erdogan travessa serioses dificultats. Enfrontat a l'ascens de la lluita de classes i a una recessió alarmant, està tractant d'exacerbar el xovinisme Gran Turc mitjançant tot tipus de maniobres militars a l'exterior i l'augment de la repressió a l'interior. El caràcter bonapartista del seu règim s'ha accentuat fins a l'extrem. El seu èxit relatiu a Síria, on controla part de la seva franja nord i combat les milícies kurdes, o davant de la UE, de la qual ha obtingut milers de milions d'euros pel seu paper de guàrdia fronterer contra els refugiats, l'ha portat a sobrevalorar les seves forces.
A la Mediterrània s'està enfrontant a Grècia per les reserves gasístiques i petrolieres. També ha alimentat la guerra al Caucas entre l'exèrcit d'Azerbaidjan contra Armènia i la República d’Artsaj per la regió de l'Alt Karabakh. Un moviment per augmentar la seva influència en la regió (mitjançant el control de l'Azerbaidjan) i afeblir la influència russa (que dóna suport a Armènia), però que no ha aconseguit els resultats esperats. Si citem el cas de Turquia és perquè il·lustra molt bé la nova fase de balcanització i girs que sacsegen les RRII de segle XXI.
Els realineaments i les ruptures entre els grans blocs s'han convertit en quelcom habitual, com a expressió de la greu recessió econòmica, la decadència de l'imperialisme nord-americà i europeu, i l'extrema polarització social i política que recorre el món.
La sortida de la Gran Bretanya de la UE és conseqüència d'aquest procés general, i els intents desesperats d'Alemanya per mantenir Europa unida sota la seva batuta, més del mateix. La burgesia alemanya no pot competir en el mercat mundial si no es defensa amb la barrera aranzelària que representa la UE davant dels EUA i la Xina. Però el futur de la unitat europea sobre les actuals bases no està assegurat, i està condicionat per la gran batalla que a hores d'ara protagonitzen els dos colossos.
En nombrosos materials hem explicat que el nacionalisme econòmic de Trump i la guerra d'aranzels contra la Xina no sorgeixen d'un cel blau. Són el fruit madur de la desesperació de la burgesia nord-americana. Però tal com estan demostrant els fets, amb aquestes receptes no resoldran res i empitjoraran encara més la situació de l'economia nord-americana.
El capitalisme ha creat una divisió internacional de la feina i un mercat mundial dels quals cap economia nacional se’n pot desacoblar. L'autarquia i el nacionalisme econòmic constitueixen un somni reaccionari com va quedar clar en els anys trenta de segle passat. Darrere d'ell s'amaga a més el més agressiu dels imperialismes.
La guerra econòmica esclata per les contradiccions insuportables del capitalisme en la seva etapa de decadència senil i, d'aprofundir-se, augmentarà els costos de producció als EUA, la Xina i Europa, amb un fort impacte en uns mercats que són absolutament interdependents. Va passar després del crac del 1929, i ja està passant ara a una escala ampliada. Només cal assenyalar algunes dades: el 77% del que importen els EUA de la Xina correspon a productes semifacturats utilitzats per a produir mercaderies en les indústries nord-americanes. I el mateix passa amb la Xina, que produeix el 75% dels smartphone del món i el 90% dels ordinadors, però on el 87% de la seva electrònica i el 60% de la seva maquinària són fabricades per empreses de capital estranger, moltes de elles dels EUA. La internacionalització de les cadenes de producció no és un caprici, correspon a la tendència innata de les forces productives a superar la camisa de força de l'Estat nacional i són la font essencial en el benefici de les grans corporacions.
Quan Trump crida les firmes nord-americanes a repatriar les seves instal·lacions a la Xina i tornar a terreny nord-americà, xoca amb la dinàmica objectiva del capitalisme. És que les multinacionals nord-americanes no van amassar beneficis estratosfèrics amb la deslocalització industrial cap a la Xina durant els anys noranta i la dècada dels 2000? Complir els desitjos de Trump suposaria un enorme desemborsament de capital fix i un augment dels costos de producció i salarials. Però alguna cosa han de fer, i de fet ho estan fent: saquejar els recursos públics dels EUA, retallar fins a l'os la despesa social, especular com mai a la borsa i reduir brutalment els salaris de la classe obrera nord-americana amb la finalitat de millorar la competitivitat.
Molts comentaristes estan parlant d'una nova "guerra freda". Però la comparació no és correcta. Hi ha una diferència radical respecte a la Guerra Freda de la segona meitat de segle XX: l'antiga URSS mai va ser la potència econòmica que és la Xina, i les dues majors economies del món no es trobaven tan interconnectades financerament i productiva com ho estan ara.
La veritat és que les mesures de Trump han fracassat. La seva política d'aranzels no ha suposat una reducció del dèficit amb la Xina, que ha tornat a créixer de 28.400 milions de dòlars al juny del 2020 a 31.600 milions al juliol, fins a acumular 163.300 milions de dòlars en els primers set mesos de l'any. Com va assenyalar un informe de la Reserva Federal de Nova York, han estat les companyies nord-americanes les que "han suportat pràcticament tots els costos" d'aquests nous aranzels, cosa que ha reduït els beneficis i la inversió.
Cap administració nord-americana ha evitat que el múscul econòmic de la Xina deixi d’enfortir-se. En realitat, la burgesia nord-americana ha contribuït més que cap altra al seu desenvolupament, i ara paga les conseqüències. La Xina ja és la segona economia més gran del món amb un PIB (en dòlars corrents) de més de 14 bilions (17,9% del PIB mundial), segons les estimacions de JP Morgan. Ha superat a l'eurozona, 13,4 bilions (17,1% del PIB mundial), que es queda en tercera posició, i escurça distància amb els EUA, amb un PIB de 21,3 milions de dòlars (27,3% del PIB mundial). La Xina ja es va posicionar el 2018 com la principal potència exportadora amb el 12,8% de la quota global, seguida dels EUA (8,5%) i Alemanya (8%). Així mateix s'ha consolidat com el segon major receptor d'Inversió Estrangera Directa, al voltant del 10% mundial, només per darrere dels EUA.
El caràcter especial del capitalisme d'Estat xinès i del seu règim polític, una dictadura bonapartista, ha permès a la Xina bandejar els efectes de la Gran Recessió molt millor que els seus principals rivals. Recolzant-se en el pes de la seva indústria estatal i d'una banca en gran mesura també controlada per l'Estat, i gràcies a les seves enormes reserves econòmiques, gràcies a dècades de superàvit comercial, s'ha pogut dur a terme una centralització i assignació de recursos més eficient que qualsevol altra gran potència. Però aquests avantatges competitius, evidenciats en la seva capacitat de reacció davant la pandèmia, no eviten que la Xina segueixi estant sotmesa a les lleis i contradiccions del mercat mundial i la crisi de sobreproducció.
No és tampoc un assumpte menor que el règim xinès, gràcies al progrés de les forces productives de les tres últimes dècades, la urbanització creixent del territori, l'emergència d'una nova classe mitjana i la possibilitat d'assimilar una ingent quantitat de mà d'obra provinent del camp a les grans fàbriques, hagi pogut mantenir una base de suport força estable. Però aquesta situació també podria canviar en funció de l'evolució de la depressió econòmica mundial.
La Xina s'ha convertit en una nova superpotència que amenaça la supremacia nord-americana en tots els terrenys. És un fenomen que mostra similituds amb l'avanç dels EUA a l'últim quart de segle XIX i el primer del XX respecte a Anglaterra. En aquests cinquanta anys, l'economia nord-americana va avançar ràpidament i la seva expansió imperialista es va consolidar definitivament acabant amb l'hegemonia britànica. Ara, el procés està sent fins i tot més accelerat.
Segons l'última enquesta de la revista Fortune, entre les 500 empreses més grans del món la Xina situava 89 firmes en 2013, mentre que el 2019 eren 119. Els EUA han estat relegats a segona posició amb 99, si bé és cert que té 22 entre les 50 primeres (la Xina només compta amb dos, Huawei en cinquena posició i Alibaba en la vint-i-vuitena), i aquest gairebé centenar d'empreses sumaven 8,7 bilions de dòlars enfront dels 7,9 de les xineses.
En qualsevol cas el que cal considerar és la progressió geomètrica del capitalisme xinès en tan sols tres dècades. Segons dades de la Comissió Europea, el 2019 la Xina va ser el principal usuari mundial de patents, i és el segon país amb més empreses que inverteixen en R+D (507) després dels EUA (769), encara que en termes de capital desemborsat és la tercera, per darrere del Japó i els EUA. La velocitat del progrés de l'estructura empresarial xinesa, i del seu lideratge tecnològic, preocupa i amb raó als imperialistes nord-americans i europeus. En 2019 Huawei va desplaçar Apple del segon al tercer lloc mundial en venda de mòbils, aconseguint el 16% de la quota de mercat enfront del 13% d'Apple. Avui 5 de les 10 majors companyies d'Internet i telefonia són xineses, mentre el 2009 totes eren nord-americanes.
L'imperialisme xinès no només desafia obertament al nord-americà, a Europa tracten d'establir un pont a través de Sèrbia, Grècia i Itàlia, on el capital xinès està realitzant adquisicions d'empreses estratègiques. La UE està alertant d'aquests moviments i intentant restringir-la amb prohibicions legals i nous aranzels.
A l’Amèrica Llatina la penetració arriba a dimensions sense precedents, i la seva influència política es deixa sentir frustrant algunes de les maniobres més sonades de l'imperialisme nord-americà, com en el cas de Veneçuela (en una dècada ha prestat al Govern de Maduro al voltant de 60.000 milions d'euros). Fa uns mesos, la Xina també signava un acord amb l'Iran per invertir 400.000 milions de dòlars en energia i infraestructura durant els propers 25 anys. A més ha conquistat l’Àfrica: és el primer inversor en volum de capital, amb prop de 72.000 milions de dòlars entre 2014 i 2018, el major creditor amb xifres que poden rondar els 145.000 milions de dòlars i el primer soci comercial.
Per descomptat, els EUA encara segueixen conservant el liderat en terrenys crucials, com el mercat de divises: el dòlar nord-americà participa en el 88% de tots els intercanvis comercials del món. Posseeix també els mercats borsaris que concentren més volum de negoci: la borsa de Nova York tenia una capitalització de 23 bilions de dòlars a finals del 2019 i el Nasdaq d’11 bilions. El segueixen la borsa de Tòquio amb 5,7 bilions i Londres amb 5 bilions. Però si prenem en conjunt les borses xineses, Hong Kong, Xangai i Shenzhen, la seva capitalització total ronda els 10,5 bilions. Com en altres registres, l'avanç és ràpid i sostingut.
Les dades de l'expansió imperialista de la Xina omplen les revistes especialitzades i també la premsa popular. El que s'ha vist en aquesta pandèmia ha augmentat el prestigi i la influència de la Xina no només entre els cercles dirigents de nombrosos països, també entre la població. Per això la resposta de la classe dominant nord-americana no pot esperar, i en aquest assumpte sí que hi ha una clara unitat de criteri.
L'escalada d'enfrontaments entre els EUA i el gegant asiàtic no ha deixat d'augmentar. L'aixecament popular de Hong Kong ha estat un d'ells. El que l'oposició "democràtica", liderada per elements prooccidentals, hagi aconseguit sostenir durant un any la lluita als carrers, moltes vegades desbordada per la iniciativa de la joventut, no ha aconseguit fer efecte en el règim de Xi Jinping, que manté en l'essencial la seva agenda per a Hong Kong.
A aquest xoc se suma el conflicte de la mar del Sud de la Xina, on Washington considera il·legals les reclamacions de sobirania de Beijing que s'han saldat amb diversos enfrontaments amb les flotes del Vietnam i les Filipines. També són rellevants els conflictes de la Xina amb l'Índia i Austràlia, dos aliats prioritaris dels EUA a la zona que tenen les de perdre. Xina ha invertit al voltant de 60.000 milions de dòlars en infraestructures pakistaneses com a part de l'anomenat corredor econòmic Xina-Pakistan, que al seu torn forma part de la Nova Ruta de la Seda. La vella aliança dels EUA amb el Pakistan està molt deteriorada, i per això Trump girà amb força cap al govern de Modi a l'Índia per intentar mantenir la seva influència en el continent.
La burgesia nord-americana veu també amb enorme preocupació l'avanç del poder militar del gegant asiàtic. La despesa armamentística xinesa equival a al menys el 14% del total mundial, 261.082.000 de dòlars anuals (el dels EUA és molt superior de moment, 731.735.000). El més destacat és que els aliats dels EUA perceben la gravetat d'aquesta escalada i estan prenent mesures. El primer ministre australià, Scott Morrison, ha anunciat una despesa militar de 186.000 milions de dòlars per a la propera dècada, un increment del 40%.
Però aquestes tensions no han estat obstacle perquè els 10 països del Sud-est asiàtic que formen l'ASEAN –l’aliança contra el comunisme promoguda en els anys 60 pels EUA–, més Japó, Corea de Sud, Austràlia i Nova Zelanda s'hagin unit a la Xina en la recentment constituïda Associació Econòmica Integral Regional (RCEP en les seves sigles en anglès). Aquesta associació ha donat lloc a la major àrea de lliure comerç del món, abastant més d'un 30% de la població mundial i un 29% del PIB mundial. Aquest acord és sens dubte un èxit polític per al govern xinès, que aconsegueix establir les bases no només per a una progressiva reducció de la influència dels EUA a la zona, sinó per obrir una via cap a un acord amb Xile i el Perú, dos ferms aliats dels EUA en el pobre Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica (TTP) promogut per Obama i paralitzat per Trump.
Quan observem la dinàmica de l'enfrontament interimperialista i els canvis bruscos de les RRII podem establir una comparació històrica amb el món d'entreguerres de el segle XX. Un període de revolució i contrarevolució en el qual la classe obrera es va moure enèrgicament cap a la presa del poder, però que va ser traïda cruelment pels aparells socialdemòcrates i estalinistes. Aquest fracàs va permetre el triomf del feixisme i finalment va obrir les portes a una guerra imperialista devastadora. Com hem analitzat, l’esclat d'un conflicte militar d'aquestes dimensions està descartat de forma immediata, però diverses de les manifestacions polítiques més radicals i amenaçadores d'aquell període estan emergint amb tota cruesa i de forma accelerada. La tasca per a la qual ens preparem té, per tant, la mateixa transcendència històrica i no pot postergar-se.
-----
Notes
[1] www.imf.org/es/Publications/WEO/Issues/2020/09/30/world-economic-outlook-october-2020
[2] Per citar un exemple representatiu, només a la indústria europea de l’automòbil s'esperen 100.000 acomiadaments el 2021 (Previsions de l'Associació Europea de Proveïdors automobilístics).
[3] Segons la revista Forbes, als EUA hi ha 607 plutòcrates amb una fortuna personal superior als mil milions de dòlars (925 milions d'euros), i la crisi actual les està enrobustint. Les xifres les aporta l'últim informe de l'Institute for Policy Studies, amb seu a Washington DC: tan sols en les tres setmanes que van del 18 de març al 10 d'abril, aquests milmilionaris van incrementar la seva riquesa en 282.000 milions de dòlars (261.000 milions d' euros); en aquest mateix període 22 milions de nord-americans s'apuntaven a les llistes de l’atur.
[4] Segons les dades proporcionades pel Banc de Pagaments Internacionals de Basilea, el 2018 el valor total dels derivats financers fora del mercat borsari ascendia a 544 bilions de dòlars, una quantitat equivalent al 640% del PIB mundial d'aquell any. En 2019 els bancs nord-americans posseïen 157 bilions de dòlars en derivats, és a dir, el doble del PIB mundial i un 12% més del que acumulaven el 2008 i, d'aquests, els quatre gegants (JP Morgan, Bank of America, Citigroup i Wells Fargo), acumulen el 50% de tots els títols del Tresor que té la banca nord-americana. També l'anomenada banca a l'ombra –la xarxa financera constituïda per transaccions bilaterals, opaques i interdependents, fora del sistema bancari regulat– ha experimentat un creixement espectacular. Segons l'últim informe de Consell d'Estabilitat Financera, el 2017 movia 51,57 bilions de dòlars, un 57,3% més que fa deu anys. Només a la UE, el sector de la banca a l'ombra representa el 40% de la seva activitat financera segons xifres del Consell Europeu de Risc Sistèmic.
[5] Recentment s'ha produït la fusió bancària més important des del 2008, entre BB&T (BBT) i SunTrust (STI), que donarà lloc a la sisena entitat financera més gran dels EUA. Els sis grans bancs i entitats financeres acapararan més del 65% de tots els actius i dipòsits dels EUA. També s'ha produït la fusió entre Charles Schwab i TD Ameritrade, la primera i tercera majors empreses de corretatge bancari i borsari (brokers) dels EUA, donant lloc a una gegantina entitat que comptarà amb 24 milions de comptes de clients a tot el planeta, cinc bilions de dòlars en actius i generarà uns ingressos anuals que rondaran els 17.000 milions de dòlars. Gestores de fons d'inversió com BlackRock, actualment la major del món, gestiona capitals per valor de 6,3 bilions de dòlars, l'equivalent al PIB combinat d'Alemanya i França. En un estudi de Mckinsey Global Institute, s'assenyala que el 80% de tots els beneficis empresarials que s'obtenen en el món els genera el 10% dels grups cotitzats a la borsa. Tres corporacions, BlackRock, Vanguard i State Street, ja són les majors accionistes del 40% de totes les companyies nord-americanes, i del 88% de les 500 empreses més grans de país. Aquí està la dictadura del capital financer, el poder del qual empal·lideix respecte el que va descriure Lenin el 1916.
[6] Segons aquest informe, quatre multinacionals controlen el 84% del mercat de pesticides, 10 el 56% del mercat de fertilitzants, deu el 83% del mercat farmacèutic per a bestiar i només tres companyies el 60% del mercat de llavors. Al sector de la mineria, cinc multinacionals acaparen el 91%, 88% i 62% de la producció mundial de platí, pal·ladi i cobalt, i deu multinacionals el 64%, 52%, 50% i 45% de la producció de níquel, ferro, coure i zinc respectivament, així com el 34% i 30% de la de plata i or. El 72% de les reserves de petroli i el 51% de gas estan en mans de deu companyies multinacionals, mentre que altres tantes produeixen el 30% del ciment mundial. També són deu les que acaparen el 25% de la producció mundial de paper i cartró, i tretze les que concentren entre l’11 i el 16% de la pesca mundial i entre el 20 i el 40% de les reserves pesqueres. Cinc multinacionals controlen el 90% del comerç mundial d'oli de palma, altres tres el 60% de la producció de cacau, 10 el 40% de la producció de cafè, vuit el 54% de la producció de soja, tres el 42% de la producció de plàtan i cinc el 48% de la producció de salmó.
[7] Lenin, L'imperialisme, fase superior del capitalisme.
