“Els obrers no estan en absolut immunitzats definitivament contra la influència dels feixistes. El proletariat i la petita burgesia es presenten com a vasos comunicants, sobretot en les condicions actuals, quan l'exèrcit de reserva del proletariat no pot deixar de subministrar petits comerciants, venedors ambulants, etc., i la petita burgesia desarrelada, proletaris i lumpen-proletaris.

Els empleats, el personal tècnic i administratiu, certes capes de funcionaris, van constituir en el passat un dels suports importants de la socialdemocràcia. Actualment aquests elements s'han passat o s'estan passant als nacionalsocialistes. Darrere seu poden arrossegar, si no han començat a fer-ho, l'aristocràcia obrera. Seguint aquesta línia, el nacionalsocialisme penetra per dalt dins el proletariat.

De tota manera, la seva eventual penetració per baix, és a dir, pels aturats, és molt més perillosa. Cap classe no pot viure durant molt de temps sense perspectiva ni esperança. Els aturats no són una classe, però ja constitueixen una capa social molt compacta i molt estable, que busca en va sostreure's a unes condicions de vida insuportables. Si és cert, en general, que només la revolució proletària pot salvar Alemanya de la descomposició i la desagregació, això és cert, en primer lloc, per als milions d'aturats”.

Lev Trotski, I ara? Problemes vitals del proletariat alemany [1]

La caracterització de l'auge dels moviments populistes i d'extrema dreta ha generat nombroses polèmiques a les files de l'esquerra, tant a l'hora d'entendre la naturalesa d'aquest avenç, com els vincles amb les classes dominants i les semblances i les dissonàncies que presenta el fenomen feixista dels anys trenta del segle XX.

Per donar llum sobre aquest fenomen és important aprofundir en les causes que alimenten la sincronització que observem en el creixement de partits i organitzacions l'existència de les quals fa dues o tres dècades era extraordinàriament marginal o senzillament no apareixien a l'horitzó polític. Què ha canviat aleshores? Quines són les forces motrius que hi ha darrere d'aquestes transformacions que sacsegen l'escena política, mediàtica i cultural a tot el món?

En primer lloc, és impossible entendre què està succeint sense considerar l'aguda polarització social i política al món capitalista i la consegüent crisi de credibilitat en la democràcia burgesa; en segon lloc, el creixement electoral i de la influència social de la ultradreta, siguin quines siguin les seves variants, representa una amenaça que apunta directament contra els drets democràtics, el moviment obrer, el jovent organitzat i militant, i la lluita per l'alliberament de la dona. En definitiva, avui com ahir, la ultradreta és una avantguarda combatent per desarticular i aixafar l'esquerra i tots aquells que lluitem pel socialisme.

A partir de la Gran Recessió del 2008, les brutals polítiques d'austeritat i el creixement de la desigualtat i la precarietat van impulsar reagrupaments molt importants a l'esquerra de la socialdemocràcia oficial. Els casos de Jeremy Corbyn al laborisme anglès o de Bernie Sanders al Partit Demòcrata dels EUA i el DSA, però sobretot l'emergència de Syriza a Grècia, de Podem a l'Estat espanyol, Die Linke a Alemanya, o el Bloc d'Esquerdes a Portugal… eren, en una mesura o altra, l'expressió electoral del gir a l'esquerra d'amplis sectors del jovent i la classe obrera i de la radicalització de les lluites socials.

La consciència que calia plantar cara al sistema va fer un pas endavant enorme, encara que la majoria d'aquests moviments i formacions estava liderada per la petita burgesia il·lustrada, en general de l'espai universitari, amb una actitud extremadament hostil cap a les idees del marxisme.

Paral·lelament als avenços d'aquesta nova esquerra reformista, forces populistes i d'extrema dreta anaven conquerint un suport de masses creixent als Estats Units, a l’Amèrica Llatina i Europa, consolidant els seus vincles amb els aparells de l'Estat i aconseguint suports significatius entre les classes dominants.

Quan les hosts de Trump van assaltar el Capitoli el gener de 2021, va haver organitzacions que van sentenciar la qüestió qualificant-la d’aldarull i menyspreant Trump com un outsider de la política. Fins i tot avui, aquestes mateixes organitzacions parlen de l'”ala Trump” del Partit Republicà, quan és inqüestionable que l'expresident i els seus partidaris dominen sense competència un dels dos partits fonamentals de la classe dominant nord-americana.

Al document de Perspectives mundials d'Esquerra Revolucionària Internacional de 2021 escrivíem sobre això:

“Trump va ser derrotat a les urnes [per Biden] gràcies a una mobilització històrica del vot i després d'una lluita de masses formidable, que va portar milions de dones, joves i treballadors afroamericans, blancs i llatins a omplir els carrers en els quatre anys del seu mandat, i que van culminar amb l’aixecament social després de la mort de George Floyd. Entre els mesos de maig, juny i juliol del 2020, entre 15 i 26 milions de persones van participar en les protestes que van recórrer els Estats Units d'una punta a l'altra.

Però aquesta derrota electoral no ha suposat, com molts des de l'esquerra vaticinaven, ni la desaparició de Trump ni un debilitament del trumpisme, confirmant que ens trobem davant de tendències de fons que continuaran alimentant-se de la descomposició social generada per un capitalisme en crisi.

Després de les eleccions del novembre, Trump s'ha enfortit, ampliant i consolidant la base electoral entre milions de petitburgesos rabiosos i sectors endarrerits de la classe treballadora noquejats per la recessió i ferits en el seu orgull davant la irremeiable decadència de l'imperi nord-americà. El seu discurs racista i supremacista, el seu nacionalisme furibund, el seu masclisme menyspreable i les seves apel·lacions contra el socialisme i el comunisme no són les ocurrències d'un boig, sinó una bandera amb què agrupar aquesta pols social de cara a combatre un moviment creixent de masses anticapitalista que posa en qüestió els privilegis de la classe dominant.

(…) Trump ha fet nous passos en el seu control del Partit Republicà, purgant aquells sectors que aspiraven a tornar als bons vells temps del republicanisme moderat conservador. La deriva dels republicans cap a l'extrema dreta no es deixarà d'aprofundir”.

La investigació judicial sobre l'assalt al Capitoli, que s'ha estès al llarg d'un any i mig amb més de mil citacions i declaracions, fa palesa la responsabilitat de Trump com a principal instigador dels successos del 6 de gener i, per primera vegada a la història del país, demana al Departament de Justícia imputar un expresident pels delictes d'incitació a la insurrecció, obstrucció d'un procediment oficial del Congrés, intent de frau als Estats Units i conspiració per presentar falsos testimonis electorals al Congrés i als Arxius Nacionals [2].

Els congressistes que han participat de la Comissió, bàsicament del Partit Demòcrata, s'han cuidat molt de no acusar les institucions del sistema de la seva implicació al cop. L'informe sentencia categòric: “La causa última del 6 de gener va ser un sol home, l'expresident Trump, que molts altres van seguir. Res del que va passar en aquella jornada hauria passat si no hagués estat per ell”.

Tot i això, les proves de la implicació de part dels serveis secrets, del Pentàgon i de la policia per deixar fer són nombroses. Testimonis com el del general de la Guàrdia Nacional William Walker, denunciant que el Pentàgon, amb el secretari de Defensa al capdavant, va trigar més de tres hores a donar l'ordre de desplegar els militars per reprendre el control, o els informes de l'FBI i la policia del Capitoli alertant que el dia 6 existia un risc clar que els assistents al míting tinguessin com a objectiu els congressistes, sense que hi hagués un reforçament de la seguretat, ho posen en evidència.

Per descomptat, la classe dominant nord-americana no vol en aquests moments una dictadura feixista que suprimeixi les eleccions al Congrés i aixafi els partits i les organitzacions d'esquerra per la violència. Si intentés una cosa així, el risc d'una guerra civil es materialitzaria. Però això, que és molt clar, no exclou que l'extrema dreta s'estigui enfortint, treballi seriosament per estendre una legislació cada cop més reaccionària i contrària als drets i les llibertats democràtiques, animi la repressió i la violència de l'Estat amb tota mena de mesures bonapartistes i armi les seves milícies paramilitars per donar la batalla als carrers.

No estem davant d'una derrota aclaparadora de la classe treballadora, com va passar als anys vint i trenta a Itàlia, Alemanya, Àustria o l'Estat espanyol, però el que aquí ens importa és establir cap a on apunten les tendències fonamentals. I la direcció és evident: l'extrema dreta, fins i tot amb un discurs obertament feixista per a les condicions actuals, s'està enfortint a tot el món.

Insistir que el feixisme és impossible a l'època que vivim perquè la classe obrera té un pes majoritari a la societat i els petits propietaris agrícoles, i altres capes petit burgeses, han reduït el seu nombre, és rebutjar les lliçons de la història.

Alemanya tenia la classe obrera més forta i instruïda d'Europa i comptava amb les organitzacions polítiques i sindicals més poderoses, incloses formacions de combat massives. I al final, la burgesia va lliurar el poder als nazis davant la paràlisi del proletariat, desmoralitzat per la política dels seus dirigents socialdemòcrates i estalinistes. El que va passar a continuació és ben conegut.

El marxisme no és un exercici acadèmic, sinó una guia per a l'acció. El mètode que apliquem els marxistes revolucionaris és el mateix que van utilitzar Lenin i Trotski per analitzar el desenvolupament del feixisme als anys 20 i 30 del segle passat, dialèctic i viu, i es basa en aproximacions successives. Lenin i Trotski van considerar la profunditat de la crisi capitalista i la precarització i deteriorament de les condicions de vida de les masses, tant de la classe obrera com de les capes inferiors de la petita burgesia, com una condició indispensable per al desenvolupament del feixisme.

“Els grans fenòmens polítics sempre tenen profundes causes socials. La decadència dels partits 'democràtics' és un fenomen universal que té les seves raons en la decadència del propi capitalisme”, escrivia Trotski a On va França? I en el mateix text insisteix:

“A l'actualitat, a tots els països actuen les mateixes lleis: les de la decadència capitalista. Si els mitjans de producció continuen en mans d'un petit nombre de capitalistes, no hi ha cap salvació per a la societat. Està condemnada a anar de crisi en crisi, de misèria a misèria, de mal en pitjor. Als diferents països, les conseqüències de la decrepitud i decadència del capitalisme s'expressen sota formes diverses i amb ritmes desiguals. Però el rerefons del procés és el mateix a tot arreu. La burgesia ha conduït la seva societat a la fallida completa. No és capaç d'assegurar-li al poble ni el pa ni la pau. És precisament per això que no pot suportar l'ordre democràtic durant gaire temps més. Està constreta a aixafar els obrers amb l'ajuda de la violència física.

“Però no es pot acabar amb el descontentament dels obrers i camperols mitjançant la policia únicament. Enviar l'exèrcit contra el poble es fa impossible: comença a descompondre's i acaba amb el pas d'una gran part dels soldats al costat del poble. Per això, el gran capital està obligat a crear bandes armades particulars, especialment entrenades per atacar els obrers, com certes races de gossos són entrenades per atacar la presa. La funció històrica del feixisme és aixafar la classe obrera, destruir les seves organitzacions, ofegar la llibertat política, quan els capitalistes ja se senten incapaços de dirigir i dominar amb ajuda de la maquinària democràtica.

“El feixisme troba el seu material humà sobretot al si de la petita burgesia. Aquesta està totalment arruïnada pel gran capital. Amb l'estructura social actual, no té salvació. Però no coneix cap altra sortida. El seu descontentament, la seva indignació, la seva desesperació són desviats pels feixistes del gran capital i dirigits contra els obrers. Del feixisme se'n pot dir que és una operació de dislocació dels cervells de la petita burgesia en interès dels seus pitjors enemics. Així, el gran capital arruïna primer les classes mitjanes i de seguida, amb ajuda dels seus agents, els mercenaris, els demagogs feixistes, llença contra el proletariat la petita burgesia sumida en la desesperació. No és sinó mitjançant aquests procediments que el règim burgès és capaç de mantenir-se. Fins quan? Fins que sigui derrocat per la revolució proletària.” [3]

La classe dominant no va a la lluita amb un esquema acabat, l’ajusta en funció de la profunditat de la crisi i del desenvolupament concret dels esdeveniments: els canvis bruscos de la situació nacional i internacional, la seva capacitat per mantenir el control i contenir les masses mitjançant els partits tradicionals i els dirigents reformistes, etc.

La burgesia als anys 20 i 30 del segle passat no va lliurar el poder a Hitler o Mussolini com a part d'un pla preconcebut, sinó a contracor, després d'anys de lluita de classes i un cop va arribar a la conclusió que suposava l'única opció per preservar el sistema i aixafar la revolució. En aquest lapse de temps, com també veiem avui, es van produir fortes divisions al seu si respecte a la millor política a adoptar en cada moment.

Aquestes fractures i xocs van ser manipulats per Stalin i els dirigents socialdemòcrates: van fer creure a les masses que responien a les diferències entre un sector demòcrata i un altre feixista dins de la classe dominant. En realitat, eren divisions tàctiques. Per exemple, la classe dominant britànica va recolzar en tot moment Franco a la guerra civil espanyola i va lluitar per aplacar Hitler amb tota mena de concessions. Finalment, pels seus interessos imperialistes amenaçats, va haver de combatre el nazisme. La burgesia francesa també es va resistir amb ungles i dents a participar a la guerra civil espanyola recolzant la República, però a diferència del que va fer la britànica, va capitular davant del nazisme sense oferir la més mínima resistència militar.

Abans d'arribar a un govern feixista, o de tall feixista, se succeeixen diferents etapes. A On va França?, Trotski explica la relació dialèctica entre bonapartisme i feixisme: “A França, el moviment de la democràcia cap al feixisme encara és a la seva primera etapa. El Parlament existeix, però ja no té els poders d'altres temps i mai més no els recuperarà. Morta de por, la majoria del Parlament ha recorregut després del 6 de febrer [de 1934] al poder Doumergue, el salvador, l'àrbitre. El Govern es col·loca per sobre del Parlament. No es recolza sobre la majoria “democràticament” escollida, sinó directament i immediatament sobre l'aparell burocràtic, sobre la policia i l'exèrcit,” [4]

No estem afirmant que hi hagi governs obertament bonapartistes a cap nació capitalista clau d'Occident. Però seria una estupidesa no veure que les tendències bonapartistes s'estan accentuant en totes i que representa un perill molt seriós per a la classe treballadora. L'actitud del Govern Macron per enfrontar les mobilitzacions de la classe obrera aquest any és una bona prova del que diem.

Les abstraccions i esquemes sobre la impossibilitat del feixisme, ridiculitzant el perill real de l'avenç de l'extrema dreta en aquests moments, constitueixen una crida a la inacció, a adormir les activistes amb boniques paraules recobertes de retòrica pseudomarxista. És la posició dels centristes i reformistes d'esquerra, a les antípodes del marxisme revolucionari.

L'extrema dreta a Europa

Que l'avenç de l'extrema dreta s'està convertint en un fenomen de dimensió mundial és obvi, però al vell continent és cada dia més clar. Aquest enfortiment no es pot explicar per un únic factor, sinó per la combinació de diversos, tant de caràcter objectiu com subjectiu.

La crisi aguda de la societat europea, amb taxes d'empobriment sense precedents en moltes dècades, desigualtat i retallades socials que han deixat esquelètics els serveis públics de nombrosos països, és darrere de la desconfiança general cap a la democràcia parlamentària.

En aquest marc, la dreta tradicional ha patit els embats de les formacions populistes i d'extrema dreta, i per enfrontar-lo ha adoptat les mateixes polítiques en terrenys molt sensibles: legislació antiobrera i reformes laborals salvatges, mesures antiimmigració racistes que causen desenes de milers de morts [5], un discurs masclista i homòfob, nacionalista, xovinista i supremacista, la recuperació dels vells símbols de la propietat, la família i la tradició, a més d'una hostilitat rabiosa contra l'esquerra. És el mateix fenomen a l'Estat espanyol, a Portugal, a França, a Alemanya, Itàlia, Suècia, Finlàndia, Noruega…

Per tant, el primer que hem de destacar és que són els partits tradicionals de la burgesia els que estan facilitant l'enfortiment electoral de l'extrema dreta, i allà on resisteixen més és perquè, literalment, els prenen el discurs (com és el cas del PP davant de l'avenç de Vox).

El segon factor és la submissió de la socialdemocràcia tradicional a aquestes polítiques allà on governen o quan són a l'oposició. L'espectacle del president socialdemòcrata de l'OTAN amb la seva verborrea militarista, les declaracions salvatges de Borrell, portaveu de la política exterior de la UE, a favor del règim de Zelenski o qualificant de “selva” la resta del món no europeu en són exemples cridaners, però n'hi ha milers més. En definitiva, la socialdemocràcia es fusiona amb la dreta conservadora en tots els “assumptes d'Estat” i les seves patètiques crides a un “cordó sanitari” contra la ultradreta han fracassat sense pena ni glòria.

El tercer factor, molt important per les expectatives que ha frustrat, és la fallida de les formacions de la nova esquerra reformista, amb el col·lapse de Syriza [6] i la crisi de Podem com a exemples més destacats i que hem analitzat en innombrables articles i declaracions. L'estratègia de col·laboració de classes i el seu ministerialisme els ha portat a un atzucac. El comportament deplorable de Die Linke davant el genocidi sionista a Gaza és un exemple de com han arribat de lluny en la seva degeneració política.

La base de masses de les noves formacions d'extrema dreta està creixent substancialment al front electoral. Les seves organitzacions de combat de carrer encara són petites, però existeixen i actuen contra l'esquerra militant, encara que de moment la funció punitiva la compleix a la perfecció la policia, ben nodrida de quadres feixistes molt actius i cada cop més fanatitzats.

La petita burgesia, urbana i rural, està girant cap a aquestes formacions. Tradicionalment va ser una base sòlida de la dreta conservadora, però ara està completament sacsejada per la inestabilitat política i la pèrdua de velles certeses. Aquests sectors pugnen per no quedar-se enrere en un moment de crisi general. No hi ha dubte que les capes mitjanes que s'han empobrit estan rabioses per baixar d'estatus social i culpen la política i el sistema de la caiguda. Això és una cara. L'altra és que milions de petitburgesos s'estan omplint les butxaques enmig de l'empobriment general, i ho fan gràcies a l'especulació immobiliària, a l'expansió del turisme als països del sud d'Europa i, especialment, a l'explotació despietada de la classe obrera immigrant del vell continent.

Aquest darrer fenomen no es produïa als anys trenta del segle passat. Però al 2023 les coses són molt diferents. La composició interna del proletariat europeu ha estat modificada. El pes dels treballadors immigrants a països com Itàlia, l'Estat espanyol, Alemanya, França, Portugal, Grècia, Regne Unit… és cada vegada més gran. I ocupen dins de la classe obrera els escalafons inferiors, sotmesos a tota mena d'abusos que són consentits pels grans sindicats de classe i els governs. Són els moderns jornalers de nombrosos sectors econòmics: la construcció, l'hostaleria, el turisme, el sector agroalimentari, el transport per carretera i urbà, són la carn de canó de milers de subcontractes d'empreses públiques…

El nombre de treballadors migrants a escala mundial, segons dades de l'OIT, ha augmentat en els darrers cinc anys a 169 milions de persones, arribant al 4,9% de la força laboral mundial. Al voltant de 70 milions d'aquests treballadors migrants són dones. Segons dades d'aquest organisme, que es queden molt lluny de la realitat, els migrants guanyen de mitjana gairebé un 13% menys que els treballadors nacionals als països d'alts ingressos, però hi ha moltes excepcions. A Xipre i Àustria la bretxa als salaris per hora és del 42% i del 25%, respectivament. A Itàlia els treballadors immigrants guanyaven un 30% menys que els nacionals el 2020, en comparació del 27% del 2015. A Irlanda la diferència ha passat del 19% el 2015 al 21% el 2020. [7]

L´Estat espanyol il·lustra molt bé les dimensions d´aquesta transformació. El gener del 1976 la població estrangera era una mica menys del 0,5% de l'espanyola, uns 160.000 sobre 35,9 milions d'habitants. El 1996 el pes era d'un milió en una població de 39,9 milions d'habitants i només l'1,3% de la força laboral eren treballadors immigrants. L'abril del 2023 s'estima que hi ha 8,3 milions de ciutadans estrangers, amb nacionalitat o sense, dels quals una mica més de 4 milions, segons les dades de l'Enquesta de Població Activa, tenien ocupació. És a dir, el 19,9% de la població laboral és immigrant.

Mentre que el salari mensual mitjà d'un treballador espanyol a temps complet va assolir els 2.396 euros el 2021, la retribució mitjana dels treballadors immigrants és un 24% inferior, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística. Però aquestes xifres oficials ni de bon tros són ajustades a la realitat de la immensa misèria que pateixen els nostres germans i germanes immigrants a l'Estat espanyol.

Per tant, el paper de l'extrema dreta atiant tota la seva demagògia contra els immigrants compleix un paper polític i econòmic de primer ordre. Per a la petita burgesia explotadora, mantenir en unes condicions de màxima opressió aquests sectors és una qüestió de “vida o mort”. Són els seus xalets en urbanitzacions de luxe, les cases de les quals treuen sucosos lloguers, els cotxes, les vacances, en definitiva, el seu estil de vida el que està en joc. I les organitzacions d'extrema dreta són una garantia que aquesta pressió contra la classe obrera immigrant es mantindrà.

Aquest interès material es conjuga també amb un altre aspecte de sobres conegut. Davant de la pau social patrocinada pels grans sindicats de classe, les patronals utilitzen la immigració per erosionar drets laborals, enfonsar encara més el salari mitjà i generalitzar la precarietat. I l'esquerra institucional col·labora activament amb aquesta estratègia de divisió a les files del moviment obrer o se suma al discurs feixista (camuflat de progressista) més menyspreable.

La reacció ideològica que introdueix el discurs feixista contra la immigració, i que és blanquejat des de la dreta i la socialdemocràcia, també cala entre capes de la classe treballadora copejades durament per la crisi, que lluiten diàriament per la seva supervivència i acusen una gran desmoralització. Les gasòfies demagògiques contra “l'estranger” els donen una bandera, mentre se senten completament refractaris davant del discurs institucional.

Avenços electorals

Un estudi dels resultats electorals de les dues darreres dècades ens permet extreure conclusions. Els socialdemòcrates pateixen una reculada sense pal·liatius. L'SPD alemany va passar del 40,9% el 1998 al 27,7% el 2021. El PASOK grec del 43,8% el 2000 a menys del 12% el 2023 (i això que s'ha recuperat gràcies al desastre de Syriza). El PS francès, del 38,2% el 1997 al 7,5% del 2017. El PSOE, del 42,6% el 2004 al 31,7% del 2023. El SAP suec del 45,2% el 1994 al 34, 4% el 2022…

Es pot dir el mateix de la nova esquerra reformista, però en un lapse de temps molt més curt. Syriza va passar del 36,6% a principis del 2015 a poc més del 17% a la darrera convocatòria electoral. Die Linke, de fregar el 12% el 2009 a menys del 5% el 2021. Podem, de 71 diputats i més del 21% el 2016 a 5 diputats aquest mes de juliol. Corbyn va ser aixafat per l'aparell laborista sense grans dificultats gràcies a totes les facilitats que va oferir la direcció de Momentum, i Bernie Sanders s'ha assimilat completament a l'aparell del Partit Demòcrata.

Aquestes són les condicions, objectives i subjectives, que són darrere dels avenços de l'extrema dreta europea. Les dades parlen.

A les eleccions d'abril d'aquest any a Finlàndia, els ultradretans del Partit dels Finesos (PdF, abans anomenats Veritables Finesos) es van convertir en la segona força al Parlament amb el 20,1% dels vots i 46 escons. Els socialdemòcrates quedaven en tercera posició, amb menys del 20% i 43 diputats! Gràcies a la coalició de Govern amb el partit conservador Kokoomus (20,8% i 48 escons), aquests neofeixistes ocupen set ministeris, alguns de gran poder com Finances, Interior i Justícia.

L'ultradretà Partit del Progrés (FrP) noruec va formar part del Govern de coalició liderat pel Partit Conservador del 2013 al 2020, gràcies al 16,35% i el 15,19% dels vots que va obtenir a les eleccions de 2013 i 2017, respectivament. A les eleccions de 2021 va experimentar una reculada i va caure a l'11,6%, perdent 6 escons.

Les eleccions a Hesse i Baviera confirmen l'avenç d'Alternativa per a Alemanya (AfD) i no només a l'est del país. Anteriorment l'extrema dreta havia aconseguit un primer administrador de districte a Sonneberg (Turíngia) i un alcalde a Raghun Jessnitz (Saxònia). Però ara ha tocat a Hesse, seu del capital financer, on la ultradreta va acaparar més del 18% dels vots, i va quedar en segona posició i tres punts per sobre de l'SPD i Els Verds. A Baviera, el segon estat federal per població, AfD es va situar en tercera posició, si bé compta amb una gran sintonia ideològica amb els segons més votats, els Votants Lliures.

A les darreres eleccions federals del 2021, AfD va obtenir més del 10% dels vots i 83 escons, i moltes de les enquestes que s'estan publicant els presenten com la segona força a escala nacional amb un resultat al voltant del 22%. Les eleccions europees del juny del 2024 seran un test per a AfD, però a l'últim congrés del partit, celebrat a Magdeburg, l'ala més obertament feixista s'ha fet amb el control. El dirigent d'aquesta ala, Björn Höcke, fa gala de consignes nacionalistes i racistes que no han d'envejar res a les proclames dels anys trenta: “Aquesta UE ha de morir perquè la veritable Europa pugui viure!”, una variació del lema nazi : “Alemanya ha de viure, [fins i tot] si hem de morir”.

El cas de Suècia, la terra que tot bon socialdemòcrata considerava un exemple de capitalisme de rostre humà, és simptomàtic. A les eleccions de setembre de 2022 els ultres del partit Demòcrates de Suècia van obtenir 1.330.325 vots, el 20,54% i 73 escons. Aquestes xifres representen un increment del 17,1% en vots i 11 diputats.

El nou Govern suec de coalició, integrat pels conservadors, els cristianodemòcrates i els liberals, depèn totalment del suport parlamentari de Demòcrates de Suècia, i el seu primer projecte pressupostari no deixa cap dubte: retallada als subsidis socials i a l'habitatge públic, forta reducció dels impostos als carburants, una disminució dràstica de la inversió en la lluita contra el canvi climàtic i l'ajuda al desenvolupament, i un augment notable de la despesa en defensa, a més d'un enduriment de les lleis antiimmigració.

El darrer exemple significatiu ha estat el de les eleccions legislatives als Països Baixos celebrades aquest mes de novembre. L'extrema dreta, representada per Geert Wilders i el seu Partit per la Llibertat (PVV), ha obtingut una victòria contundent, sent la força més votada amb 2.446.338 paperetes (23,5%) i 37 diputats. Uns resultats que mostren un ascens fulgurant: més que duplica el que va obtindre en els anteriors comicis del 2021 (1.124.482 vots, el 10,78% i 17 escons), fent bandera d'un dur discurs islamofòbic, contra la “invasió” dels migrants, negacionista del canvi climàtic i nacionalista acèrrim. Al més pur estil trumpista del Make America Great Again parla sobre que “Països Baixos no aguanta més”, “el nostre país és el primer” i “el poble ha de recuperar la seva nació”.

A aquesta llista cal afegir altres països on les formacions d'ultradreta compten amb més suport electoral o governen: Hongria (60% dels vots), Polònia (50,4%), Itàlia (34,8%) [8] , Eslovènia (23,5%) i Àustria (21,2%). No podem oblidar citar el cas notable de França, on Marine Le Pen, candidata de Rassemblement National, va obtenir 13.288.686 vots (41,46%) a la segona volta de les presidencials del 2022. El de l'Estat espanyol amb Vox que, a malgrat la seva reculada a les legislatives del juliol passat, s'ha fet amb 3.057.000 vots (12,3%) i 33 diputats. Finalment, a les eleccions que han consagrat l'enfonsament de Syriza, els neonazis grecs han tornat al Parlament de la mà d'Espartans, amb 243.922 vots (4,68%) i 12 escons.

No és poc, si ho comparem amb dues o tres dècades enrere. Per tant, sense exagerar, sense menystenir l'enorme força objectiva de la classe obrera i el jovent, el combat contra l'extrema dreta i la reacció no és un aspecte secundari. Sabem perfectament que la lluita contra el feixisme no es resoldrà pel pes numèric del proletariat, sinó per la capacitat que tingui la seva avantguarda per construir una organització revolucionària provada i amb una influència determinant entre les masses.

 

Notes:

[1] En La lucha contra el fascismo en Alemania, FFE, p. 202.
[2] Iban Sadaba, Trump, l'assalt al Congrés i el futur del Partit Republicà. Llegir aquí.
[3] León Trotsky, ¿Adónde va Francia? FFE, p. 26.
[4] Ibíd., FFE, p. 27.
[5] Miriam Municio, Mort, tortures i camps de concentració. La recepta europea contra la immigració. Llegir aquí.
[6] Ana García y Juan Díaz, Col·lapse de Syriza i vaga general: la lluita als carrers recupera el pols a Grècia. Llegir aquí.
[7] Migrant pay gap widens in many high-income countries
[8] Miriam Municio, Victòria de Meloni, colapse del PD i una abstenció rècord. Llegir aquí.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01