Cal reconstituir l'esquerra amb les idees del marxisme
Les eleccions italianes del 25 de setembre han atorgat una victòria rotunda a la ultradreta Giorgia Meloni, que ha aconseguit el 26% dels vots. Amb la seva demagògia reaccionària (“Déu, pàtria i família”), nacionalista (“Primer Itàlia i els italians”), contra les elits financeres i la burocràcia de la Unió Europea, i recolzada per un sector important de la burgesia italiana, la formació neofeixista Fratelli d'Italia ha rendibilitzat haver estat l'única força política que no ha format part del Govern d'unitat nacional de Mario Draghi.
Amb gairebé el 44% dels vots, l'aliança que uneix Fratelli d'Italia, la Lliga i la Forza Italia ha obtingut 235 dels 400 escons al Parlament i 115 dels 200 senadors. Per primera vegada des del final de la Segona Guerra Mundial, hi haurà un Govern dirigit per l'extrema dreta a Europa Occidental, i presidit per una admiradora confessa de Benito Mussolini.
Els resultats mostren també la fallida del Partit Democràtic (PD), que amb poc més de 5,3 milions de vots, el 19% del total[1], ha obtingut un dels seus pitjors resultats i ha perdut més de 800.000 paperetes respecte del 2018. Aquesta és la conseqüència de ser el màxim valedor de les polítiques procapitalistes, de les contrareformes i retallades socials portades endavant en les darreres dècades, dels interessos dels grans poders econòmics, entusiasta de l'OTAN a la guerra imperialista a Ucraïna i de la defensa a ultrança de la pau social i la col·laboració de classes. Polítiques que han asfaltat el camí per a l'ascens de l'extrema dreta, i que unides a la crisi profunda que afecta l'esquerra italiana des de fa molt de temps, han deixat òrfena d'expressió política a les urnes a la classe obrera[2].
Un altre dels grans damnificats ha estat el Moviment 5 Estrelles (M5S) de Giuseppe Conte, que ha obtingut 4,3 milions de sufragis, el 15,4%. Tot i que ha aconseguit millorar el que vaticinaven les enquestes i mantenir-se com a primera força al sud, la formació populista ha patit un duríssim càstig després de formar part de tots els governs capitalistes des del 2018. Ha perdut més del 60% dels 10 milions de vots amb els que va guanyar les eleccions d’aquell any, que en gran mesura se n’ha anat a l’abstenció.
Abstenció rècord i descrèdit del sistema
Un factor crucial que destaca d'aquesta cita electoral ha estat el nivell d'abstenció rècord, el 34% (un de cada tres italians no ha anat a votar), augmentant en 9 punts percentuals respecte del 2018. Un element més accentuat encara al sud del país, més empobrit i castigat per un abandonament històric i les polítiques d'austeritat, on l'abstenció no ha baixat del 40% a cap ciutat, arribant al 60% a Nàpols.
Les franges socials més afectades per la desocupació i la manca de perspectives, en concret, els que suporten unes condicions econòmiques “ni tan sols acceptables” o “dolentes” s'han abstingut el 40,5% i el 53% respectivament. Entre els joves de 18 a 35 anys més del 40% es va quedar a casa diumenge passat.
Són dades molt reveladores del nivell de descrèdit del sistema i de la política oficial, que s'aprofundeix cada cop més. I també que el populisme de dretes i l'extrema dreta —que ja han estat provats en part amb els governs de la Lliga i del M5S— compta amb la crítica i el rebuig de sectors importants dels treballadors i el jovent que avui no veuen cap opció d'expressar el seu descontent i ràbia a les urnes; que menyspreen la política de “l’esquerra” parlamentària que, en essència, defensa els interessos de les elits; que es veuen tapats per una burocràcia sindical, com la de la CGIL, que defensa la pau social sobre totes les coses i ha suplicat la permanència del banquer Draghi al capdavant del país per evitar unes noves eleccions.
La classe obrera està òrfena políticament i electoralment, però no ha patit una derrota històrica. Aquest fet és molt important. Òbviament, la naturalesa d'un Govern amb Meloni al capdavant és una amenaça molt seriosa per als drets democràtics i les conquestes socials —ja esquilmades en l'últim període—. Tot i això, seria erroni concloure que el feixisme tenyeix Itàlia amb un suport de masses. Aquestes eleccions subratllen, més que això, la fallida de l'esquerra reformista i l'absència d'un referent d'esquerres combatiu que aglutini els sectors més avançats de la classe obrera i el jovent.
El 25 de setembre el bloc de dretes no ha eixamplat la seva base de suport social, però sí que ha consolidat el gir reaccionari de sectors de les capes mitjanes i de treballadors més endarrerits políticament i copejats per anys i anys de crisi. El que sí que hem vist és una reconfiguració en els vots d'aquest bloc. Dels 12.300.000 vots (44%) que ha obtingut, 145.000 més que fa quatre anys, els Fratelli d'Italia guanyen més de 5,8 milions de sufragis des del 2018, passant de 1.429.550 (4,3%) als actuals 7.300.638 (26%). La Lliga de Salvini i Forza Italia de Berlusconi pateixen un dur revés en benefici de la seva aliada Meloni.
Salvini, amb 2.464.000 vots (vora el 9%), perd més de 3,2 milions de votants, la meitat del seu electorat, però el seu desastre és més gran si es compara amb el 33% que va aconseguir a les europees del 2019. “No era la dada per a la qual havia treballat”, va declarar després de conèixer-se que fins i tot al nord del país Fratelli d'Italia el supera. En feus ligistes, com Vèneto, Meloni duplica les xifres de Salvini. Per part seva, Forza Italia, amb 2.280.000 (el 8,1%), també es deixa pel camí més de 2,3 milions de paperetes, més del 50% dels ja mals resultats obtinguts el 2018.
Aquest fenomen no és exclusiu d’Itàlia. El trumpisme; la crisi del gaullisme i l'avenç del Front Nacional, que ha disputat la segona volta de les presidencials franceses amb més del 40% dels vots; els bons resultats de Vox o les recents eleccions a Suècia, on el partit neofeixista s'ha convertit en segona força (20%) superant vots a la dreta tradicional… són alguns exemples d'aquesta radicalització cap a l'extrema dreta de l'espai que no fa tant dominaven les formacions conservadores tradicionals.
Que el Partit Popular Europeu hagi donat la seva benedicció a la coalició ultradretana italiana és un exemple més que la dreta "de sempre" no fa fàstics a aquests sectors i desvetlla la farsa que suposa defensar “cordons sanitaris” amb una suposada dreta democràtica i civilitzada per combatre el feixisme.
Hi ha un gir a la dreta a la classe dominant i als aparells estatals, tendències cada vegada més grans a l'autoritarisme i al bonapartisme, que s'estan desenvolupant des de fa temps. És una dinàmica de fons que no és aliena a l'agudització de la crisi econòmica i la polarització social, i sobretot al fracàs d'una esquerra reformista assimilada al sistema.
Com tindrà credibilitat una "esquerra" parlamentària que en el cas italià ha estat participant en un Govern d'unitat nacional juntament amb els ultradretans de Salvini i els reaccionaris de Berlusconi?
L'arribada de la ultradreta al Govern italià en l'actual context d'inflació disparada i de guerra imperialista a Ucraïna pot portar a un escenari d’esclats en la lluita de classes on sectors del jovent i classe obrera treguin conclusions polítiques i organitzatives.
Tensions a la UE
La constitució d'aquest Govern també afegirà més inestabilitat i tensions a la situació ja convulsa de la Unió Europea. La preocupació als despatxos de Brussel·les i entre els principals líders de la UE pels vincles i amistat dels socis de Meloni —Salvini i Berlusconi— amb Putin i els capitalistes russos no és cap secret. Un acostament del Govern italià a Rússia desequilibraria l'estratègia marcada pels EUA i l'OTAN a la guerra a Ucraïna, obrint una fissura important al bloc imperialista occidental.
Les declaracions a la televisió de Berlusconi pocs dies abans de les eleccions recolzant Putin (“només volia substituir Zelenski per gent de bé”) no són el fruit dels desvaris d'un ancià decrèpit. Com tampoc no és una anècdota l'amenaça immediata llançada per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen: “Si les coses van en la mala direcció tenim instruments”. Ni que Salvini —que s'ha destacat per la seva crítica a la política de sancions de la UE contra Rússia— la qualifiqués de “xantatge” i “ingerència” a la campanya electoral, arribant a convocar una concentració de protesta.
En qualsevol cas, cal tenir un mètode d'aproximacions successives. La burgesia europea i la burocràcia de Brussel·les no han rebut amb disgust la victòria de Meloni, una mostra d'això és el comportament positiu de la Borsa l'endemà de la victòria. La burgesia no es preocupa de l'avenç de l'extrema dreta... si els seus interessos fonamentals es preserven.
A Meloni, posicionada obertament amb l'OTAN, consideren que poden “domesticar-la” i confien poder seguir endavant amb les seves polítiques econòmiques i les reformes acordades per rebre els fons de recuperació europeus (gairebé 200.000 milions d'euros). L'actitud amistosa de Draghi cap a Meloni durant la campanya electoral, que alguns han qualificat com el seu “protector”, és molt significativa.
Meloni, amb els primers gestos, ha llançat un missatge en aquest sentit. La nit electoral va afirmar: “És el temps de la responsabilitat. (…) la situació cap a la qual va Itàlia i la Unió Europea és particularment complexa i requereix la contribució de tothom, i un clima serè”. En una entrevista al diari La Stampa, preguntada per la seva política internacional va respondre que “serà la mateixa que la de Mario Draghi”, i el 27 de setembre després de la felicitació via tuit de Zelenski per la victòria electoral, Meloni li reafirmava el seu compromís de suport.
Amb tot, la situació està molt oberta i les divisions a la classe dominant són una realitat global. Un esquerdament de la Unió Europea agreujaria encara més l'actual crisi capitalista —més profunda encara que la del 2008— però alhora la mateixa crisi alimenta amb força les tendències “sobiranista” i el nacionalisme econòmic.
Reconstruir una esquerra revolucionària
Pensar que per a Meloni s'acosten temps tranquils seria un error. Ja no és a l'oposició, els rèdits que la seva demagògia li ha donat fins ara en política interna es veuran minvats quan comenci a governar. Portar endavant la política que la burgesia necessita (retallades, privatitzacions, major explotació de la mà d'obra...) juntament amb una agenda agressiva i reaccionària contra els drets democràtics i socials més bàsics[3] és una recepta acabada per a una lluita de classes més acarnissada.
La situació internacional i econòmica no donarà treva. El llast del deute públic, que ja representa el 153% del PIB, penja sobre l'economia; la taxa del 9,4% de la població en pobresa absoluta i una inflació per sobre del 9% mostra una realitat ombrívola.
El president de Cofindustria, la patronal, ha alertat que les complicacions del subministrament de gas rus i la possible suspensió posaria en risc de tancament el 20% de la indústria italiana. Les desigualtats regionals s'amplien: segons un estudi del Svimez[4] “des del punt de vista econòmic l'esquerda oberta és la mateixa que després de la Segona Guerra Mundial: 40 punts percentuals de renda per càpita”.
L'única manera de fer front a la ultradreta és l'acció massiva, organitzada i conscient de la classe obrera i el jovent. Això posa sobre la taula la urgència de reconstruir un partit de masses amb una política revolucionària i anticapitalista.
Defensar la nacionalització dels grans monopolis, començat per les elèctriques i la banca, sense indemnització i sota control dels treballadors, és essencial per reconstituir aquest partit. I juntament amb un programa socialista, la crida a l'acció de masses per combatre el feixisme mitjançant l'autodefensa organitzada de la població i la classe obrera, a les fàbriques defensant un sindicalisme de classe, al terreny polític i ideològic denunciant la catàstrofe de la política de col·laboració amb la burgesia. Només així es podrà impulsar l'enorme potencial dels treballadors i el jovent per transformar la societat.
Notes
[1] La coalició formada pel PD amb els Verds-Esquerra, Europa+ i Centre Cívic (escissió de Luigi di Maio del M5S) obté el 26,13% dels vots.
[2] La coalició d'esquerres, Unione Populare, on s'integra Rifondazione Comunista, ha obtingut un 1,43% escàs del vot (402.877). Després d'aconseguir el seu màxim amb el 8% dels vots a mitjans dels anys 90, es va veure immersa en una crisi permanent fruit de les polítiques de col·laboració de classes, que el va portar a formar part, amb l'argument de “frenar la dreta ”, del Govern de Prodi i avalant les seves polítiques antiobreres.
[3] No podem oblidar el discurs de Meloni al míting de Vox de la campanya electoral andalusa: “Sí a la família natural, no als lobbies LGTB; sí a la identitat sexual, no a la ideologia de gènere; sí a la cultura de la vida, no a l'abisme de la mort; sí a la universalitat de la creu, no a la violència islamista; sí a les fronteres segures, no a la immigració massiva; sí a la feina dels nostres ciutadans, no a les grans finances internacionals; sí a la sobirania dels nostres pobles, no als buròcrates de Brussel·les; i sí a la nostra civilització i no als que volen destruir-la”.
[4] Institut que estudia el desenvolupament de la part meridional del país.
