"Sota el capitalisme és inconcebible un repartiment de les esferes d'influència, dels interessos, de les colònies, etc., que no sigui per la força dels qui hi participen, la força econòmica, financera, militar, etc. I la força dels que participen en el repartiment canvia de forma desigual, ja que el desenvolupament harmònic de les diferents empreses, trust, branques industrials i països és impossible sota el capitalisme. Fa mig segle Alemanya era una insignificança comparant la seva força capitalista amb la de Gran Bretanya (...) És concebible que en deu o vint anys la correlació de forces entre les potències imperialistes romangui invariable? És absolutament inconcebible".
L'imperialisme, fase superior del capitalisme, V.I. Lenin
Menysprear l'avanç colossal de les forces productives a la Xina en aquestes últimes dècades i la base material que aquest avanç ha proporcionat al règim de capitalisme d'Estat xinès i a la seva burgesia per a llançar la seva agenda imperialista, té poc a veure amb la teoria marxista. És negar una de les lleis més destacades del materialisme històric: la del desenvolupament desigual.
El gegant asiàtic ha completat de forma accelerada etapes que a altres nacions els van costar dècades. Un progrés que no ha estat només quantitatiu, sinó qualitatiu, fins a transformar-se en una potència capaç de desafiar la supremacia a EUA en àmbits econòmics i geoestratègics decisius, i disputar amb èxit creixent la governança global. Mentre Washington s'ha convertit en un focus de desestabilització permanent de les relacions internacionals, Beijing atreu a la seva òrbita nombrosos països que no fa tant estaven del costat de la superpotència americana.
Capitalisme d'Estat
Podem assenyalar tres grans punts d'inflexió en l'avanç del capitalisme xinès: la Gran Recessió del 2008, la pandèmia i la guerra imperialista a Ucraïna.
Mentre les potències occidentals s'enfonsaven en una espiral de recessió i estancament, la Xina es va envolar de forma contundent el 2008. Si aquell any el seu PIB va ser de 4,5 bilions de dòlars, el 2012 ascendia a 8 bilions i el 2022 a 17,1. L'any 2000 la formació bruta de capital fix a la Xina s'estimava en 400.000 milions de dòlars, però el 2018 va assolir els 5,7 bilions superant el registre d'EUA.
La contribució de la Xina al creixement econòmic mundial va ser del 3,1% el 1978, del 27,5% el 2018, i del 33% el 2021 (font OCDE). Tot i que EUA el 2022 seguia sent l'economia més gran amb el 26,6% del PIB global, segons JP Morgan Economic Research, la Xina va retallar distàncies i va assolir el 20,5%. La UE va ocupar el tercer lloc (16,8%) i Japó (5,7%), el quart.
Com a part de la campanya per desqualificar aquests avenços, la premsa occidental porta anys ridiculitzant les polítiques del règim de Xi Jinping i pronosticant tota mena de catàstrofes. El maig del 2022, The Economist escrivia sobre "la bogeria del covid zero" que "està aterrint els inversors". Però la realitat va respondre amb fets aquestes previsions, i també als autoproclamats teòrics marxistes que se'n van fer ressò. La Xina va patir un nombre de morts ínfim en comparació amb les que vam patir a Occident i va mantenir un creixement robust durant tot aquest període.
De fet, les exportacions xineses van seguir pròsperes durant el 2020, i aquell any va establir les bases per a la fulgurant expansió del 2021, quan les seves vendes a l'exterior van créixer gairebé un 30%. Entre el 2020 i el 2022 l'economia xinesa va avançar, en taxes acumulades, gairebé nou punts més que l'estatunidenca. Segons Bloomberg Economics, l'expansió del PIB xinès aquest lustre serà del 22,6% davant l'11,3% dels EUA.
Inevitablement un resultat tal ha dut més estabilitat social i política al règim de Xi Jinping si ho comparem amb la situació de fractura i empobriment que viuen les societats nord-americana i europea. No cal ser un savi per entendre que l'avanç sostingut de la producció i les exportacions està generant un mercat intern més ampli, i això ha permès a la classe dominant xinesa fer concessions salarials molt per sobre de la resta d'economies. Segons l'OIT, entre el 2008 i el 2022 els salaris reals dels treballadors xinesos gairebé s'han triplicat.
Assenyalem aquestes idees no per sembrar il·lusions en el capitalisme xinès, ni per ocultar la despietada explotació a la qual està sotmesa la classe obrera, l'absència de llibertats sindicals i democràtiques, i el caràcter imperialista del seu Estat. Ho fem precisament per entendre per què la lluita entre EUA i la Xina ha arribat al punt crític actual. La batalla per l'hegemonia que lliuren les dues superpotències és el teló de fons que explica els conflictes militars i polítics que es desenvolupen davant dels nostres ulls.
Una dinàmica ascendent
La Xina està aconseguint posicions importants en els sectors que seran més crucials per al mode de producció capitalista en els pròxims decennis. El 2022 les exportacions de cotxes xinesos van assolir un rècord de 3 milions d'unitats, un 54,4% més que el 2021. Les xifres de 2023 són encara millors: en el primer trimestre les exportacions han crescut el 58,3% interanual, convertint-se en el major exportador mundial de cotxes després de superar el Japó.
En aquest sector domina per complet el mercat del cotxe elèctric, i la indústria i l'Estat treballen a passos accelerats per controlar la producció de bateries i ampliar decisivament la seva autonomia, tal com ha anunciat la companyia Gotion High-Tech amb el desenvolupament d'una que pot recórrer 1.000 quilòmetres amb una sola càrrega.
El cotxe elèctric no és una cosa marginal, al contrari, es tracta del símbol de la transició productiva del segle XXI per les seves poderoses implicacions en tots els segments de l'economia mundial.
Davant d'aquesta allau de males notícies, des de la premsa econòmica nord-americana i europea han llançat la tesi que estem presenciant un "perillós procés de desglobalització i fragmentació del mercat mundial". Però el que passa en realitat és una altra cosa: les enormes dificultats per trencar amb una economia globalitzada i interconnectada en extrem és el que atia el conflicte entre les potències, i aquest conflicte augmenta en vigor i transcendència ja que s'està produint un canvi en el lideratge de la globalització.
Estem assistint novament, com en altres conjuntures històriques, a la crisi de l'economia nacional i a una batalla acarnissada entre els grans blocs imperialistes que s'han anat conformant en els últims deu anys i que només es pot resoldre en l'arena internacional mitjançant una lluita a mort. A L'imperialisme, Lenin explica aquesta dinàmica: "El capital financer i els trust no disminueixen, sinó que augmenten les diferències en el ritme de creixement de les diferents parts de l'economia mundial. I una vegada que ha canviat la correlació de forces, (...) quin altre mitjà que no sigui la guerra hi pot haver sota el capitalisme per eliminar les discrepàncies existents entre el desenvolupament de les forces productives i l'acumulació de capital, d'una banda, i el repartiment de les colònies i les 'esferes d'influència' entre el capital financer, de l'altra?".
Les cadenes globals de producció i subministraments estan més esteses que mai, per no parlar del capital financer. L'economia mundial és una realitat aclaparadora, però el problema és com la seva direcció apunta ara en contra dels interessos de l'imperialisme occidental. L'aspecte central no és el retrocés de la globalització, sinó el canvi de direcció en aquesta globalització, que està passant de l'eix anglosaxó (i alemany) al que encapçala la Xina. I el més clamorós és que encara que aquest nou lideratge sigui nociu per a Occident, cap país pot desacoblar-se a causa de les estretes relacions que s'han forjat en les últimes dècades.
Malgrat tots els intents de limitar els intercanvis entre EUA i la Xina, dels aranzels que va aprovar l'Administració Trump o d'una nova fase en la guerra comercial sota Biden, els vincles entre les dues economies no s'han debilitat. Per què passa això? La resposta és òbvia: és bastant difícil desacoblar-se del país que és el primer exportador i segon importador del món.
Un estudi del Banc de Santander (setembre de 2023) aporta les xifres concretes: "Considerant l'any 2022 complet, el superàvit comercial de la Xina es va ampliar en un 31% anual, arribant a 876.910 milions de dòlars, la xifra més elevada des que van començar a fer-se registres el 1950, ja que les exportacions van augmentar en un 7% i les importacions només en un 1% (Administració General de Duanes de la Xina, 2023)" [1].
El novembre de 2020 la Xina va signar la creació de l'Associació Econòmica Integral Regional amb altres 14 països de l'indopacífic. L'acord més ampli de la història, que abasta el 30% de l'economia mundial. La Inversió Estrangera Directa (IED) va augmentar a la Xina un 8% el 2022: "La indústria manufacturera va experimentar un creixement de l'influx de la IED del 46,1% interanual (...) el de les indústries d'alta tecnologia un 28,3% en comparació amb el 2021. Durant aquest període, la inversió (...) de la Unió Europea va evidenciar un agut increment del 92,2% interanual".
Aquestes dades són una bufetada a l'estratègia d'EUA d'intentar trencar les relacions econòmiques i comercials entre Europa i la Xina. L'avanç del gegant asiàtic és de tal magnitud, que després de la pandèmia es va convertir en el principal creditor multilateral del món, i tot i que Beijing va reduir la seva tinença de bons nord-americans de més d'un bilió a 800.000 milions de dòlars, la interdependència mútua de tots dos països no ha disminuït.
Els temors de l'imperialisme estatunidenc estan perfectament fundats. Segons l'Institut de Política Estratègica Australià, la Xina lidera la investigació en la tecnologia del futur. Supera EUA i la resta de països en recerca de 37 de 44 tecnologies claus per a la innovació i el creixement. Avança també a EUA en vuit camps relatius a la indústria energètica.
EUA encara és líder en superordinadors, processadors d'última generació i en processament de llenguatge natural (necessari per a avenços com ChatGPT), però el marge és cada vegada més estret. La Xina va superar EUA en patents anuals per primera vegada el 2011. Deu anys després, segons dades de l'ONU, ja li doblava el nombre de patents. Ultrapassa els Estats Units en densitat de robots, lidera la producció de terres rares i condiciona la indústria d'EUA.
La lluita entre la Xina i els EUA pel control de les matèries primeres estratègiques és a mort. La batalla pel domini del mercat dels semiconductors no indica cap retrocés de la globalització, sinó que el control d'aquest mercat serà decisiu per a la supremacia tecnològica i econòmica del futur.
És cert que la Xina depèn de la tecnologia estrangera, gairebé tota controlada pels seus rivals geopolítics: Taiwan, Japó, Corea del Sud o Estats Units. Però el règim de Beijing ha posat en marxa el pla Made in China 2025 per reduir les importacions de xips del 85% (el 2015) al 30% el 2025.
Els problemes d'EUA amb el mercat de microxips també són evidents. I ho són per l'estreta interrelació d'aquesta indústria amb la producció que les multinacionals nord-americanes desenvolupen a la Xina. Jensen Huang, conseller delegat de Nvidia, la companyia nord-americana de semiconductors més valuosa del món, ho destacava així al Financial Times: "les restriccions a l'exportació del Govern Biden deixen la firma californiana amb 'les mans lligades', ja que no pot comercialitzar xips en un dels principals mercats. Si la Xina no pot comprar als Estats Units, simplement els construiran ells mateixos. Així que EUA ha de tenir cura. La Xina és un mercat molt important per a la indústria de la tecnologia (...). Si ens priven del mercat xinès, (...) No hi ha una altra Xina'".
El capitalisme d'Estat xinès té els seus problemes, i no són menors. El deute total xinès assoleix cotes sense precedents (295% del PIB). La bombolla immobiliària també s'estén com una taca d'oli portant a fallides multimilionàries, el cas més destacat és Evergrande. Sens dubte, un dels grans desequilibris estructurals és que part molt important d'aquesta activitat immobiliària s'ha finançat amb deute dels Governs locals i municipals —que s'abasteixen de la banca a l'ombra, el sector financer desregulat— i que assoleix els tres bilions de dòlars. Sembla de bojos, però si ho comparem amb el que mou aquest sector als EUA i Europa, qui té un problema deu vegades més gran és Occident.
Però, sobretot, la seva dependència exportadora de països que estan en situació de recessió i estancament (Alemanya, EUA, Itàlia...) afegeix incertesa. D'aquí l'enorme diversificació de les inversions xineses i la recerca de nous mercats de matèries primeres, producció agroalimentària, minera, etc. a l'Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia.
Pensar que el capitalisme xinès pot superar les contradiccions inherents al procés d'acumulació és un contrasentit. El que volem situar és el context en què es mou l'economia xinesa, les seves fortaleses davant els seus competidors i els avantatges qualitatius de què gaudeix, encara que sigui temporalment, el seu règim de capitalisme d'Estat.
Encara no ha reemplaçat EUA com a superpotència imperialista dominant, però la guerra ja ha començat. L'imperialisme nord-americà compta amb punts sòlids al seu favor. El dòlar és hegemònic: està involucrat en gairebé el 90% de les transaccions i representa gairebé el 60% de les reserves de divises dels bancs centrals (70% el 1999), però existeixen plans i acords comercials entre la Xina i bastants països, inclosos alguns ex-aliats rellevants dels EUA, per canviar aquesta tendència. Encara és un volum discret, però la situació es pot accelerar com ja ha ocorregut en altres camps.
Entendre el calat del desenvolupament de la Xina com a potència és essencial per orientar-se en l'arquitectura actual de la política mundial. Aquest és el factor més rellevant, juntament amb la decadència de l'imperialisme nord-americà, per comprendre els sismes que estan colpejant les relacions internacionals i els seus efectes en la lluita de classes de tots els països.
[1] Xifres del comerç exterior a la Xina: link.
