La clau de l'operació de convertir el risc de fallida de Grècia en una oportunitat de fer-se d'or rau en un tipus d'actiu financer de la família dels derivats. Aquest actiu és el CDS (Credit Default Swap, o Permuta d'Impagament de Crèdit) que bàsicament consisteix en que un comprador es compromet a pagar periòdicament una quantitat de diners a canvi del compromís del venedor de compensar-lo en el cas que una obligació de pagament d'un tercer resulti fallida en una data determinada.

Vegem-ho amb un exemple: un banc alemany compra, l'octubre de 2009, 100 milions d'euros en bons grecs a un any, amb un interès del 4%. Si tot va bé, l'octubre de 2010 aquest banc rebrà 104 milions d'euros. Però si Grècia suspèn pagaments, és possible que el banc recuperi només una part de la seva inversió, o fins i tot que la perdi per complet.
El gener de 2010, i davant de les males notícies que arriben de Grècia, el banc decideix cobrir la seva inversió, de manera que si Grècia suspèn pagaments no perdria el seu capital. Així que es dirigeix a una altra entitat (un banc suís, per exemple) i compra un CDS sobre cent milions dels bons grecs emesos l'octubre de 2009. El venedor, sabent que el deute grec és molt arriscat, li cobra un 0,2% mensual, que en els vuit mesos de vigència del CDS significa un cost de 1.600.000 euros.
El febrer, les notícies de Grècia són alarmants, i l'interès mensual que cal pagar pels CDS sobre deute grec puja el 0,3%. Si en aquell moment el banc alemany revengués els seus CDS rebria en els set mesos restants 2.100.000 euros. Seria un bon negoci, si no fos perquè la inversió inicial de cent milions es tornaria a quedar sense cobertura. Com solucionar-ho? Doncs comprant al banc suís un segon CDS de cent milions al 0,3%, i esperant que el seu preu torni a pujar per revendre el primer CDS.
Si tot sortís malament per al banc alemany (és a dir, si Grècia no trenca, i no aconsegueix revendre els seus CDS) l'octubre de 2010 rebria els seus quatre milions d'interessos, després d'haver-ne pagat 3.700.000 al banc suís. Li quedaria un benefici de 300.000 euros, però, això sí, aconseguit sense cap risc, ja que tot el risc ha quedat a les mans del banc suís.

Però per què conformar-se amb tan poc? El que el banc alemany podria fer després de comprar el seu segon CDS és posar en venda d'improvís els seus cent milions en bons de l'estat grec. El mercat es commocionaria i els preus del deute baixarien. Els preus dels CDS sobre deute grec pujarien, igual que el tipus d'interès que el govern grec hauria de pagar sobre el nou deute que no té més remei que continuar emetent. El banc alemany perdria alguna cosa de diners en la venda dels bons, però ho compensaria amb els beneficis de la revenda dels seus CDS. I, a més, s'hauria desfet de tots els seus riscs, que es concentrarien en l'emissor dels CDS, és a dir, el banc suís.

Sembla un bon negoci, però pot millorar-se: just després de comprar el seu segon CDS, el banc alemany tanca una operació de venda a futur dels seus bons grecs (amb una data d'efecte de, per exemple, dos dies després), naturalment al preu vigent al mercat. Tot seguit, procedeix en venda immediata de tots els seus bons, els preus baixen, i aprofita per recomprar més barats els bons que ha de lliurar 48 hores més tard i embossar-se la diferència, ven els CDS, etc.

L'única diferència del descrit aquí amb el món financer real rau en els terminis i les quantitats. El que en l'exemple són mesos, a la vida real són operacions que es realitzen diverses vegades en un sol dia. I les modestes quantitats de l'exemple no són res davant de les xifres astronòmiques que es manegen al mercat. Precisament els CDS i altres productes derivats permeten difuminar els riscs, de manera que les xifres disponibles per a l'especulació es multipliquen fins a quantitats sorprenents.

Però qui paga tot això?

En primer lloc, els treballadors grecs, sotmesos a un duríssim ajust salarial i de despesa social. En segon lloc, els treballadors de tota la Unió Europea que, al marge dels atacs que en reben cada un al seu país, estan subvencionant amb els seus impostos els préstecs a baix interès que el BCE concedeix a la banca privada, i que en uns dies hauran de pagar el rescat de Grècia, ofegada per les operacions d'aquesta mateixa banca privada.