El passat 4 d'octubre es produïa a Grècia un contundent canvi electoral. El gir a l'esquerra en les urnes no deixa lloc a dubtes: més del 56% dels vots van anar a les candidatures de l'esquerra, mentre que la dreta es va quedar en el 38%, amb una diferència de més de 1.100.000 vots. Després d'una mica més de cinc anys de governs de la dreta, marcats pels atacs als treballadors i una incessant conflictivitat social ­­-més d'onze vagues generals, revoltes juvenils com la de desembre de 2008 i multitud de conflictes sectorials avalen aquesta afirmació-, el PASOK es feia amb el govern per majoria absoluta després d'aconseguir una folgada victòria, amb pràcticament el 44% dels vots, gairebé deu punts per damunt que la dreta de Nova Democràcia (ND), que va obtenir els pitjors resultats des de 1981.

No obstant això, aquest canvi de govern es dóna en unes condicions molt especials, i no augura, malgrat la contundència de la victòria, una legislatura de pau social. Es ve d'una situació d'enorme polarització política, d'una forta mobilització social -que ha estat la clau per a treure a la dreta del govern-, d'un descrèdit important de les institucions oficials i, a això cal sumar-li la greu crisi que afecta a l'economia mundial, i que està copejant de forma particularment crua a Grècia, que ha tingut una mitjana de creixement del 4% del seu PIB en els últims cinc anys, encara que no per això ha deixat de ser una dels baules més febles de l'economia europea i de la zona euro.

Una economia malalta

El deute públic de Grècia arriba a un 113% del Producte Interior Brut (PIB), 300.000 milions d'euros, i s'espera que arribi al 121% el 2010. L'any 2009 s'ha tancat amb un dèficit públic del 12,7%, després que sortís a la llum l'escàndol de la manipulació d'aquestes dades per part del govern de ND, que ho havia xifrat en la meitat. Els plans de rescat per a la Banca per valor de 50.000 milions d'euros que va aprovar l'anterior govern han contribuït a disparar aquest dèficit. L'atur, al juny de 2009, segons l'oficina nacional d'estadística grega, estava en el 8,6%, més de 1,3 punts per damunt que un any abans. Com sempre, qui més ho pateixen són els joves, especialment els menors de 24 anys, afligits d'un 22,9% d'atur.

D'altra banda, l'economia submergida representa ni més ni menys que el 40% de l'activitat econòmica del país, i es calcula que l'Estat ha deixat de recaptar per això uns 31.000 milions d'euros anuals (El Pais, 6 d'octubre 2009).

Enfront d'aquest panorama, l'actual primer ministre Giorgos Papandreu va anunciar en campanya un pla immediat d'acció, el "programa dels 100 primers dies" de govern. En un tímid intent d'evitar un enfrontament directe amb la seva base social des d'un primer moment, va prometre congelar els preus dels serveis públics, augmentar els salaris i les pensions per sobre de la inflació, no augmentar l'IVA i donar una moratòria als crèdits difícils de retornar a les llars molt endeutades. Fins i tot va parlar d'augmentar els impostos "als rics". La realitat, no obstant això, és que el PASOK no tenia en l'agenda enfrontar-se amb la classe dominant i la cruesa de la crisi és la que finalment ha marcat el ritme i la naturalesa de les mesures. El govern de Papandreu, responent als mandats de la burgesia europea que li exigeix "sanejar els comptes de l'estat", ha hagut d'oblidar-se del seu projectat pla d'estímul de l'economia, que suposava el 4% del PIB (una injecció de 4,5 bilions de dòlars, amb el consegüent increment del deute) i, sobretot, ha estat empès molt ràpidament per la senda dels atacs als treballadors.

Si pensava tenir, almenys, cent dies de cortesia, ja haurà entès que els temps estan regirats.

Pla d'ajustament respost en el carrer

El 17 de desembre, a poc més de dos mesos de la victòria electoral, el PASOK s'ha trobat amb la primera resposta dels treballadors grecs, una vaga general de 24 hores contra el pla d'austeritat anunciat pel govern després de l'alarma ocasionada en els mercats internacionals i en els governs europeus, després que diverses agències de qualificació de risc, entre elles Standard&Poor's, rebaixessin la qualificació del deute grec. És a dir, després que s'hagi estès la percepció del món financer que Grècia podria tenir serioses dificultats per a afrontar els compromisos del seu deute, i ser el següent país (però, no l'últim) després d'Islàndia i l'emirat Dubai, a trencar, arribant de ple a l'estabilitat de la zona euro i de la seva moneda.

La vaga va ser convocada pel sindicat PAME (vinculat al KKE), va haver més de 60 manifestacions per tot el país i va afectar a amplis sectors com els treballadors portuaris, el sector públic, construcció, turisme, mestres, metges, premsa, etc., a pesar que la Confederació de Treballadors en el sector privat (GSEE), amb 600.000 afiliats, i l'Associació de Funcionaris Públics (ADEDY), amb 200.000, no van convocar.

El pla d'ajustament anunciat, amb l'excusa de reduir el 12,7% de dèficit públic actual a un 2,8% el 2012, no deixa canya dreta. Pretén retallar a partir de 2011 les contractacions de funcionaris en un 80%, privatitzar per valor de 2.500 milions d'euros, retallar fins a un 10% la despesa social, pujar fins a un 30% els impostos sobre el tabac i l'alcohol, baixar els salaris en les empreses públiques. Encara així, la pressió des de la Unió Europea i els organismes econòmics internacionals continua i s'exigeix més: escometre una reforma en profunditat de l'actual sistema de pensions, retallar més els salaris, crear més imposats i, sobretot incrementar el ritme d'aquestes mesures.

Tot això, a pesar que, segons un estudi de l'OCDE de l'any 2007 a Grècia el "sanejament de les finances públiques ha estat substancial".

La ràbia i el descontentament social augmenten. Segons Angueliki Faturu, dirigent del sindicat de professors Olme, "La situació és un drama (...) Milers de grecs es queden cada mes sense treball, i les mesures econòmiques del Govern colpegen més si cap a la classe treballadora. (...) Tinc la impressió que al febrer, si no abans, veurem moltes vagues i manifestacions" (El Pais, 26 de desembre 2009). El 22 de gener els agricultors paralitzaven el país, després d'una setmana de mobilitzacions i tallades de carreteres, davant la negativa del govern a accedir a les seves reivindicacions.

L'anunci  per part del PAME i del principal sindicat del sector públic (ADEDY) d'una vaga general per al 10 de febrer, és una mostra que els esdeveniments poden succeir-se molt ràpidament. De fet, és simptomàtic de la tensió social existent en la societat grega el que la direcció d’ADEDY, que es va negar a convocar la vaga al desembre, emparant-se en el discurs que era necessari donar un marge de maniobra al recent govern i fent-se ressò de la crida de Papandreu sobre la necessitat d'aconseguir "un nou pacte social" per a aconseguir que el país  "no s'enfonsi", menys d'un mes després hagi hagut de convocar als treballadors.

I, efectivament, el clima social és una cosa que preocupa bastant a les altes finances. "La pressió política i social és probable que", comentava Marko Mrsnik, director associat de S&P, "si augmenta i impedeix que el govern perseveri i aquest suavitza l'esforç pressupostari, amb el consegüent incompliment de l'estratègia de consolidació, la qualificació [del deute] podria sofrir una rebaixa".

En aquest moment, tots els intents de restablir l'equilibri en el terreny econòmic per part dels capitalistes tenen com a conseqüència augmentar els desequilibris i contradiccions en el terreny polític i social. El factor de la lluita de classes és un enorme inconvenient per als plans dissenyats en els despatxos d'aquests "eficients" i "austers" senyors.

El dilema de la UE: rescatar o no rescatar?

Però la delicada situació grega va més enllà. Per primera vegada des de la creació de la Unión Monetària, el 1999, apareixen les primeres esquerdes, l'estabilitat de la Unió Europea i del propi euro (que està caient respecte al dòlar) estan en dubte.

La disjuntiva de la burgesia europea està en si rescatar a Grècia, mitjançant ajudes o avals a l'Estat, o deixar-la caure. La primera opció significaria allunyar els fantasmes de fallida i seguir mantenint la confiança en l'euro, però a costa d'un nou desembors de diners, que aguditzarà l'espiral d'endeutament que viu l'economia capitalista. A això cal sumar-li un factor polític, anar al rescat de Grècia significa també enviar un senyal a la resta de països europeus, especialment als més febles, entre ells, Irlanda, Itàlia o l'Estat espanyol, que les reformes estructurals poden fer-se més lentament (per a tractar de retardar al màxim un enfrontament amb els treballadors) perquè rebran l'ajuda europea, una cosa que només significaria ajornar els atacs perquè quan es donin l'esclat social sigui més virulent. La segona opció tindria conseqüències econòmiques, socials i polítiques imprevisibles, sense descartar el terratrèmol que implicaria una eventual sortida de Grècia de la zona euro.
The Nova York Estafis recomanava enfront d'altres veus, en una informació recollida a Expansion.com el 19 de gener 2010, que els països més rics fossin al rescat dels més febles ja que en cas contrari la crisi financera posaria més pedres en el camí de la molt tènue recuperació econòmica i podria significar una recaiguda en la recessió. Com assenyalava aquest periòdic serà "una tasca cara, però que al final serà més barata que el ressorgiment d’una altra crisi".

Un altre element que pressiona en direcció al rescat és que el 30% del deute públic grec està en mans d'inversors estrangers, sobretot de bancs europeus. La banca de la principal economia europea, Alemanya, es troba molt exposada als bancs grecs. És evident que el col·lapse de Grècia o de qualsevol de les anomenades economies "perifèriques" afectaria de ple al múscul principal de l'economia europea i les conseqüències serien catastròfiques.

Un informe intern de la pròpia Comissió Europea (CE), esmentat en el diari alemany Der Spiegel, afirma que s'està "afeblint la confiança en l'euro" i està "en perill la cohesió de la Unión Monetària". En aquesta línia l'economista Roubini en el recent Fòrum Econòmic Mundial de Davos afirmava: "Si Grècia cau és un problema per a la zona euro", però si ho fa l'Estat espanyol "és un desastre", ja que la grandària de l'economia espanyola, la quarta més gran dels països de l'euro, faria molt més complicada la tasca del rescat.

En realitat, qualsevol mesura que prengui la burgesia no evitarà que la UE entri en la senda més turbulenta de la seva història, el capítol grec no serà més que el primer d'una llarga llista. L'única alternativa per a la classe obrera és la defensa de la unitat d'Europa sobre bases socialistes, és a dir sobre una economia nacionalitzada i democràticament planificada sota control dels treballadors.