El gener de 2010, José Luis Rodríguez Zapatero va estrenar el seu semestre de Presidència de la Unió Europea proposant una àmplia regulació del món financer que permetés posar límits als excessos especulatius dels últims anys, però amb prou feines unes setmanes més tard, les flamants mesures que anaven a regular el capitalisme per evitar la repetició de noves crisis han anat encallant una després de l’altra, mentre que els especuladors, tan injuriats, continuen guanyant fabuloses quantitats operant amb deute públic grec, que en algun dels seus trams es paga deu vegades més car que el seu equivalent alemany.

I, per si això fos poc, els especuladors no arrisquen els seus propis diners, sinó que es financen al Banc Central Europeu. Efectivament, com denunciava el primer ministre grec Papandreu, bancs alemanys i d'altres països demanen diners prestats al BCE amb un interès de l'1%, i amb aquests fons compren deute grec al 10%, obtenint un benefici net del 9% sense arriscar ni un sol euro.

La incapacitat dels governs europeus per arribar si més no a un mínim acord no és casual. El que les discrepàncies entre ells posa de manifest són els profunds conflictes d'interessos entre les diferents burgesies nacionals europees i, en última instància, revelen la incapacitat del capitalisme per resoldre les seves contradiccions internes. Un exemple d'interessos nacionals contraposats és que mentre el risc d'impagament dels països del sud d'Europa posa en perill l'estabilitat de la banca alemanya, entitats financeres d'altres països, sobretot d'Anglaterra i els EUA, aposten sense límits contra el deute grec, beneficiant-se de la situació i agreujant-la encara més.

La principal oposició a les mesures regulatòries ha vingut del primer ministre britànic, Gordon Brown, que ja ha aconseguit dues importants victòries. El 16 de març, i després de fortes pressions sobre Zapatero, Brown aconseguia paralitzar la reforma dels fons d'inversió d'alt risc, que són el principal instrument dels especuladors financers. I el 17 d'abril, i comptant amb el suport del BCE, el govern britànic va aconseguir que l'ECOFIN (el consell de ministres d'Economia de la Unió Europea) descartés imposar una taxa sobre les transaccions bancàries, que havia estat proposada pel Parlament Europeu el 10 de març.

Les raons de Brown són molt sòlides: el Regne Unit és la seu del 80% dels fons especulatius de tot el món; el 2007, el 20% dels treballadors britànics estaven ocupats al sector financer; i des del 1995, més del 50% de l'ocupació creada estava relacionada directament o indirecta amb aquest sector. En aquestes circumstàncies, qualsevol limitació a les activitats especulatives enfonsaria el país en la recessió.

Un negoci molt poc marginal

A més, els famosos fons especulatius no són un món a part, creat per malànimes sense escrúpols, portats per una cobdícia sense límits. Són part inseparable del sector bancari, el complement imprescindible de les operacions bancàries considerades "respectables". Precisament un factor molt important en la no adopció de mesures contra els especuladors va ser la pressió dels grans fons de pensions, que participen de ple en l'especulació, i que van explicar als governs europeus que aquesta reforma els provocaria pèrdues de 25.000 milions d'euros, que haurien de descomptar del pagament de les futures pensions.

El 8 d'abril, The Wall Street Journal, el principal mitjà de comunicació de la burgesia nord-americana, reforçava la seva posició contrària a la regulació dels fons d'alt risc explicant qui són els famosos especuladors que s'aprofiten de la crisi grega. I resulta que aquests especuladors no són operadors marginals, sinó companyies tan conegudes com AXA (assegurances), Coca-Cola, Dole Food (el major comercialitzador mundial de fruites i verdures fresques), Banco Santander, Goldman Sachs, Barclays Bank o Credit Agricole. Aquestes entitats, junt amb algunes altres de les majors empreses del món, estan especulant amb derivats financers (els CDS, Credit Default Swaps) i obtenen fabulosos beneficis a costa dels sacrificis imposats als treballadors grecs. Però el més significatiu és que aquestes activitats especulatives no són una activitat secundària, realitzada per obtenir guanys ràpids al marge de l'activitat "normal" de l'empresa, sinó que són part del cor del seu negoci. Moltes d'aquestes empreses han realitzat inversions a Grècia, i operaven amb CDS per cobrir els riscs d'impagament; però en operar amb CDS, i a causa de la debilitat de les finances públiques gregues, sorgeixen al mercat oportunitats de realitzar beneficis grandiosos sense pràcticament risc, i quin capitalista s'oposaria a realitzar beneficis segurs i al seu lloc s'arriscaria a sofrir pèrdues?

Ja en el llibre tercer d'El Capital Marx analitzava el vincle inseparable entre el crèdit i l'especulació. A mesura que la producció capitalista s'expandeix, necessita expandir els instruments crediticis, obrint per tant la porta a una activitat purament especulativa que obté els seus guanys de la circulació financera, sense necessitat d'arriscar-se en el procés de producció.