L'economia capitalista ha entrat en estat de pànic. Durant les últimes setmanes les borses de tot el món s'han enfonsat perdent gairebé un 20% del seu valor, i el barril de Brent ha caigut en un sol dia més d'un 20%, una situació no vista des de la guerra del Golf el 1991. Les dades econòmiques es revisen a la baixa cada setmana, i la patronal bancària ha dit que el creixement mundial es quedarà en l'1%, quelcom que implica una situació de recessió global.

Sectors com el de les aerolínies s'enfronten a pèrdues de fins a 102.000 milions d'euros, havent fet fallida ja una gran companyia. L'epidèmia del Coronavirus està posant en evidència la debilitat de l'economia i les enormes contradiccions i desequilibris acumulats durant anys, que ara amenacen amb esclatar virulentament. No obstant això, aquest virus és només l'accident que ha fet emmalaltir greument una economia senil.

L'enorme crisi de legitimitat del capitalisme, a conseqüència d'un creixement accelerat de la desigualtat i la misèria a tot el món, ha portat al fet que un dels seus portaveus tradicionals, el Financial Times, plantegi la necessitat de reiniciar el capitalisme, qüestionat "per centrar-se en maximitzar els guanys i el valor per als accionistes". Són els mateixos que enmig de la gran recessió de 2007-2008 advocaven per refundar, frenar els seus abusos i humanitzar-lo. El problema, però, com ja van assenyalar Marx i Engels, són les pròpies lleis sota les quals opera el mercat, que fan inviable un capitalisme de rostre humà.

Una recessió de conseqüències imprevisibles

L'agenda capitalista desplegada per conjurar la crisi del 2008 ha estat incapaç de respondre al desafiament i ha empitjorat les contradiccions estructurals que van aflorar una dècada enrere. 2019 va tancar amb un creixement del comerç de l'1% davant del 4% de 2018, el ritme més baix de l'última dècada. Ara, després de l'esclat de l'epidèmia, l'interrogant és fins on pot arribar aquesta crisi.

La Xina, que ha aportat un terç del creixement mundial durant els últims deu anys, s'enfronta al seu menor augment en gairebé 30 anys, un 4%, segons l'Institut de Finances Internacionals, després de comptabilitzar ja part de l'efecte del Coronavirus. El gegant asiàtic s'ha convertit en un actor central. La seva fulgurant expansió econòmica, que ha suposat també l'acumulació d'enormes desequilibris i contradiccions, va donar molta estabilitat al capitalisme, però ara tot això sembla convertir-se en el seu contrari.

El creixement dels EUA, ja moderat durant 2019, ha estat revisat a la baixa: un pírric 1,3% per al 2020, de moment. El seu sector industrial, tot i les promeses de Trump, continua en declivi. En 2019, 16.000 treballadors del cinturó de l'acer als EUA van perdre la feina. El president nord-americà ha hagut d'aixecar el peu de l'accelerador en la guerra aranzelària amb la Xina, ja que, entre altres factors, el 77% de les exportacions xineses corresponen a productes semielaborats per a produir mercaderies en indústries nord-americanes. El fet que en el recent Fòrum de Davos s'hagi assenyalat, per primera vegada, la política nord-americana com un dels principals factors d'inestabilitat mundial és un bon reflex de les debilitats de la seva economia i del tipus de recuperació a la qual assistim.

La Unió Europea (UE), que enfrontava una situació d'estancament, entrarà obertament en recessió, destacant Alemanya, amb una caiguda constant de la seva producció industrial. La locomotora europea s'enfronta a un retrocés agut de les seves exportacions, que aportaven el 2018 el 47,4% del seu PIB. La producció de cotxes ha registrat la xifra més baixa des de 1997, amb les exportacions amb una caiguda d’un 13% en una indústria que exporta el 77% de la seva producció. Unes dades que posen contra les cordes l'economia alemanya, especialment per l'abrupta interrupció del comerç mundial. D'altra banda, Itàlia enfronta una situació de completa paràlisi econòmica, amb un enorme endeutament que podria esclatar en qualsevol moment. La posició d'Europa en el món segueix en retrocés.

Endeutament rècord i especulació financera

Aquesta crítica situació es combina amb un creixement exponencial del deute i d'una especulació financera completament desbocada. El deute global arriba cada any a nous rècords, molt per sobre de les xifres prèvies a l'esclat de la gran recessió. El deute públic, empresarial i de les famílies en el món va arribar fins als 253,6 bilions de dòlars, el 322% del PIB mundial, amb un nou ascens en 2019 de gairebé 8 bilions de dòlars. El 60% de l'increment del deute mundial correspon a la Xina i els EUA, i el 70% de l'augment del deute empresarial correspon a multinacionals nord-americanes. D'altra banda, els països "emergents" van incrementar el seu deute fins als 72,5 bilions, un 223% del seu PIB, l'onada "més gran, ràpida i generalitzada" des de 1970, segons el Banc Mundial.

Aquesta situació completament anòmala va esclatar al setembre passat en el conegut com a mercat de recompra (repo) als EUA, on bancs i operadors de borsa van diàriament per obtenir préstecs. Davant l'escassetat de diners en efectiu, es va produir una pujada dels tipus d'interès del 2,21% al 10%, i la Reserva Federal (Fed) es va veure obligada a proporcionar en una setmana 203.000 milions de dòlars, la major injecció de liquiditat des de 2008. Des de llavors ha hagut d'introduir 60.000 milions mensuals i reduir els tipus, que davant dels efectes del Coronavirus, han tornat a retallar-se, quedant prop de l'1% i reduint enormement el marge de maniobra futur. Christine Lagarde, presidenta del BCE, ha reconegut que s'estan quedant sense munició després d'haver instal·lat els tipus negatius a l'eurozona, especialment a Alemanya. Una situació sense precedents que sosté artificialment una part important de l'economia capitalista, impulsant una espiral especulativa descontrolada que amenaça amb esclatar en qualsevol moment.

La capitalització de les borses internacionals també ha assolit xifres rècord, 86 bilions de dòlars, el 100% del PIB mundial. Aquest creixement històric dels beneficis en els mercats borsaris no es correspon amb un avanç de l'economia real, i dóna pas, davant el pànic, a pèrdues multimilionàries. Ens trobem davant d'una expansió del capital fictici mentre la inversió productiva continua estancada o col·lapsada, destacant el paper de la recompra d'accions en aquestes pujades: només Apple ha fet una despesa 239.000 milions de dòlars en els últims deu anys. Ens trobem davant el somni del capital: obtenir diners dels propis diners sense passar pel procés de producció. Quelcom que inevitablement acaba xocant amb l'economia real.

La dictadura del capital financer i dels monopolis

Des de la gran recessió la concentració de la riquesa i la propietat ha fet un salt sense precedents, confirmant-se les tendències monopolístiques innates al desenvolupament capitalista. Recentment s'ha produït la fusió bancària més important des del 2008 entre BB&T (BBT) i SunTrust (STI), que donarà lloc a la sisena entitat financera més gran dels EUA. Aquests sis grans bancs i entitats financeres acapararan més del 65% de tots els actius financers i dipòsits de país. També s'ha produït la fusió entre Charles Schwab i TD Ameritrade, la primera i tercera majors empreses de corretatge bancari i borsari (brokers) nord-americanes. Gestores de fons d'inversió com BlackRock, actualment la major del món, gestiona capitals per valor de 6,3 bilions de dòlars, l'equivalent al PIB combinat d'Alemanya i França.

Quan es va produir la crisi de les subprime, saberuts analistes i economistes burgesos van assenyalar com un dels principals problemes l'existència de bancs i entitats financeres d'immenses dimensions. Deu anys després, la concentració del capital financer és encara més gran. Aquest procés de concentració i monopolització, que tira per terra el mite capitalista de la "lliure competència", s'ha estès a tots els sectors de l'activitat econòmica. La revista Nature (1) en un recent estudi sobre el canvi climàtic confirmava fins a quin punt els recursos naturals del planeta, i la producció agropecuària, mineral, farmacèutica o de qualsevol altre sector, s'han concentrat en mans d'un grapat ínfim de grans monopolis.

Nombrosos economistes burgesos, i especialment els dirigents reformistes, mostren la seva frustració davant la deriva actual del capitalisme, enyorant temps millors en què el capital es comportava de manera "responsable" permetent una competència "justa". No obstant això, com ja va assenyalar el marxisme, fa temps que les bases materials d'aquest capitalisme ideal han desaparegut: "L'eliminació de la competència pel monopoli marca el començament de la desintegració de la societat capitalista. La competència era el principal mecanisme creador del capitalisme i la justificació del capitalista. Així, l'eliminació de la competència marca la transformació dels accionistes en paràsits socials". (2)

Proteccionisme i guerra comercial

Des dels mitjans de comunicació burgesos es culpa d'aquesta situació a la guerra comercial. Tot i que tots estan d'acord en què una escalada aranzelària i proteccionista és negativa per al conjunt de l'economia capitalista, i que podria portar a una recessió i fins i tot a una depressió econòmica, tal com va passar durant els anys trenta de segle passat, les tendències objectives del capitalisme empenyen inexorablement en aquesta direcció. La burgesia voldria frenar aquest procés, però les lleis que regeixen el seu sistema ho fan molt complicat. La recessió enfortirà aquestes tendències, prevalent el campi qui pugui.

Les polítiques proteccionistes no són una invenció de Trump. Des del 2008 països de tot el món han aprovat 10.035 normes de proteccionisme econòmic enfront de 3.544 mesures liberalitzadores. Aquesta dinàmica, com en altres moments de la història, s'ha imposat fruit de la crisi de sobreproducció i de la necessitat de les diferents burgesies de competir més ferotgement pel mercat mundial.

L'any 2000 la Xina només superava els EUA com a principal soci comercial a Cuba, Paraguai, l'Iraq, l'Iran, una desena de països africans i els seus països fronterers al sud-est asiàtic. Avui s'ha convertit en el principal soci comercial i exportador de tots els països d'Àfrica, Àsia i Oceania, i de la major part d'Europa i Amèrica Llatina. Els EUA mantenen la seva preeminència únicament respecte el Canadà i Mèxic, a Europa amb Gran Bretanya, Irlanda, França i Suïssa, en un parell de països a l'Àfrica, i a l'Amèrica Central, Colòmbia i l'Equador. Aquest enorme retrocés de l'imperialisme nord-americà explica l'agreujament de la guerra comercial i l'aposta estratègica de la burgesia nord-americana per lliurar aquesta batalla.

La suposada treva aconseguida entre els EUA i la Xina és pura propaganda. Aquest tipus d'acords només poden ser parcials i temporals, amenaçats davant qualsevol nou esdeveniment, ja que assistim a una pugna decisiva per la supremacia mundial entre aquests dos actors. No obstant, la vociferant retòrica nacionalista de Trump no ha de dur a confusió. La realitat concreta és que en aquests quatre anys de presidència, el seu govern i la burgesia nord-americana no han estat capaços d'avançar ni tan sols una mica en l'esfera internacional. A l'inrevés, tots els seus intents de revertir els retrocessos de l'imperialisme nord-americà han fracassat.

Per això mateix, setmanes després de la signatura de la suposada treva, l'enfrontament ha tornat a esclatar al voltant de Huawei, acusada ara pel govern nord-americà d'organització criminal pel robatori de propietat intel·lectual. El 2019 Huawei va desplaçar Apple del segon al tercer lloc mundial en venda de mòbils, i en l'actualitat cinc de les deu majors companyies d'Internet i telefonia són xineses, mentre que el 2009 les deu eren nord-americanes. Un dels punts de major enfrontament és el desenvolupament de la nova tecnologia 5G. La Xina ja ha instal·lat 400.000 estacions de 5G, deu vegades més que els EUA; ha signat acords amb 60 països per al desenvolupament d'aquesta nova xarxa, molts d'ells aliats dels EUA; i es calcula que el 2025 disposarà de 650 milions d'usuaris, el 40% a escala mundial. Els temes centrals del conflicte, els subsidis de Pequín a determinades indústries, la propietat intel·lectual i la guerra tecnològica, han quedat fora dels acords. El Departament de Defensa dels EUA ha advertit que "la Xina s'afanya a repetir amb el 5G el que va passar amb el 4G als EUA", transformant "una economia manufacturera intensiva en capital i treball, en un sistema liderat per la innovació i el consum, amb una dependència cada vegada menor de la inversió i la tecnologia estrangera".

Polarització social i desigualtat

Tota aquesta precària situació en l'economia mundial es combina amb un creixement de la misèria i la desigualtat sense precedents, confirmant els vaticinis de Marx i Engels en El Manifest Comunista. L'últim informe anual d'Intermón Oxfam assenyala que l'1% més ric de la població té el doble de riquesa que 6.900 milions de persones. Al mateix temps que s'ha duplicat el nombre de multimilionaris.

La precarització generalitzada de la força de treball i els baixos salaris han donat lloc als països desenvolupats a la proliferació de la figura del treballador que, tot i tenir un o dos llocs de treball, es manté a la vora de la pobresa o directament en la pobresa. Així ho reflecteix l'informe: "un treballador que avui està ubicat en el 10% dels treballadors més pobres, hauria de treballar tres segles i mig per aconseguir el mateix rèdit que un treballador que se situa en el 10% dels treballadors més rics". Mentre el 10% dels treballadors amb millors sous reben gairebé el 50% de la massa salarial mundial, el 20% amb pitjors retribucions no arriben a l'1%.

És aquesta situació la que està darrere de les explosions i aixecaments revolucionaris en bona part del planeta, des de Xile o Bolívia, passant per Algèria, el Líban, l'Iraq, fins a França o Catalunya. Països com els EUA o la Gran Bretanya, bastions en el passat de l'estabilitat capitalista, estan corroïts per una polarització social extrema, donant lloc a fenòmens com el de Bernie Sanders. La lluita de classes no dóna treva i d'aquí el profund pessimisme existent entre la classe dominant. Les condicions de la revolució estan completament madures, però l'absència del factor subjectiu, d'un partit revolucionari de masses capaç de canalitzar l'energia, ràbia i frustració de la classe obrera i el jovent, no permet culminar l'enderrocament del capitalisme. Aquesta és, per tant, la tasca urgent del moment!

(1) Quatre multinacionals controlen el 84% del mercat de pesticides, deu el 56% del de fertilitzants, deu el 83% del farmacèutic per a bestiar i tres companyies el 60% del mercat de llavors. En la mineria, cinc multinacionals acaparen el 91%, 88% i 62% de la producció mundial de platí, pal·ladi i cobalt, i deu multinacionals el 64%, 52%, 50% i 45% de la producció de níquel, ferro, coure i zinc respectivament, així com el 34% i 30% de la de plata i or. El 72% de les reserves de petroli i el 51% de les de gas estan en mans d'una desena de companyies multinacionals, mentre que altres tantes produeixen el 30% del ciment mundial. També són deu les que acaparen el 25% de la producció mundial de paper i cartró, i tretze les que concentren entre l'11 i el 16% de la pesca mundial i entre el 20 i el 40% de les reserves pesqueres. Cinc multinacionals controlen el 90% del comerç mundial d'oli de palma, altres tres el 60% de la producció de cacau, deu el 40% de la producció de cafè, vuit el 54% de la de soja, tres el 42% de la producció de plàtan i cinc el 48% de la producció de salmó.

(2) Fonaments d'economia marxista. El marxisme en el nostre temps, Lev Trotski. Fundación Federico Engels, 2019.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01