La majoria dels analistes de la burgesia reconeixen aquesta realitat: l'economia espanyola està entrant en una fase d'estancament que podria acabar en una altra profunda crisi. L'auge del nacionalisme econòmic, la seva materialització en les guerres comercials i les lluites aranzelàries entre la Xina i els EUA, el Brexit i l'agudització de la crisi política i econòmica a la Unió Europea, mostren el carreró de difícil sortida del sistema capitalista, accentuant les debilitats de l'economia espanyola.

En 2018 el creixement del PIB espanyol va ser del 2,6%, el doble de la mitjana europea però inferior al 3,1% aconseguit en 2017. Aquesta desacceleració es consolida si tenim en compte la previsió del Banc d'Espanya per al 2020 i 2021, de l'1,9% i 1,7% respectivament. Aquest alentiment està relacionat amb els fràgils fonaments del capitalisme espanyol. D'una banda, l'excessiu pes que tenen les exportacions que, subjectes a la volàtil situació del comerç internacional, ja han caigut un 1,3% interanual al gener.

El deute en cotes històriques i productivitat en caiguda lliure

D'altra banda, el deute públic ha arribat al seu rècord històric en xifres absolutes: 1,2 bilions d'euros, el 98,7% del PIB, segons el Banc d'Espanya. Tot just dos punts menys que el 2016 (100,7%); de res han servit les nombroses retallades portades a terme per la burgesia i que suposadament servirien per "equilibrar" i "sanejar" els comptes públics.

Una altra dada que il•lustra la debilitat de l'economia espanyola és la caiguda de la taxa de productivitat: la més gran en 20 anys, amb quatre trimestres consecutius a la baixa. És més, els últims quatre anys el seu creixement ha estat nul. En el període 2007/13 la productivitat va créixer en 12,4 punts. No per la seva fortalesa, al contrari, en gran part es va deure als acomiadaments massius i les retallades salarials després de l'esclat de la crisi. Ja en 2013/14 només va augmentar en 0,3 punts, en 2016 un escàs 0,1 i des d’aleshores un 0%.

En això influeix -a més de l'escassa inversió en modernitzar els mitjans de producció- el cada vegada menor pes de la indústria en l'economia. Si l'any 2000 aquesta suposava el 17,8% del PIB, el 2008 passava a l'14,5% i en l'actualitat al 12,6%. En onze dels principals sectors industrials s'han destruït 12.000 llocs de treball només en l'últim any. Al Maig els sectors automobilístic i tèxtil van deixar al carrer a 3.914 i 3.000 treballadors, respectivament.

En aquest context, el sector automobilístic, un dels pilars de la indústria espanyola -representa el 10% de PIB i és el segon major fabricant de vehicles d'Europa- ha entrat en crisi. Ho afirma Mario Armero, president de l'Associació Espanyola de Fabricants d'Automòbils i Camions: "la venda de cotxes està en recessió". La caiguda respecte el 2018 ha estat del 11% i acumula nou mesos de descensos.

Un altre sector que ja està duent a terme ajustos importants, tot i pastar ingents beneficis, és la banca. Des del 2008 suma 112.150 acomiadaments, més del 41% de la plantilla amb què comptava a l'inici de la crisi. No obstant això, la reconversió continua: el Santander -amb un benefici net el 2018 de 7.800 milions d'euros, un 18% més que en 2017- ha anunciat un ERO que afectarà 3.223 empleats, el 10% de la plantilla.

Dramàtica situació social i més retallades a la vista

Aquí es veu quina és la recepta que té la burgesia espanyola per a afrontar aquesta situació i quin camí pretén recórrer. La mateixa que tants beneficis els hi va produir el 2008: fer recaure els costos de la crisi sobre les espatlles de la classe treballadora.

De fet, és significatiu la consolidació dels EROs "productius". Les empreses (recolzant-se en les contrareformes laborals) no només han d'al•legar "pèrdues" per a justificar-los, sinó que els serveix amb argumentar canvis en la producció, modernització de l'empresa o reorganització interna. Així, els EROs d'aquest tipus van superar en 2018 als purament econòmics, 39.526 enfront de 18.934. Una tendència que continua aquest any.

Alhora, aspectes essencials com les pensions, que han tingut una ridícula pujada per part del govern de Pedro Sánchez (1,6% les generals i un 3% les mínimes), es troben en el punt de mira de la burgesia. El governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos, ha afirmat que és urgent aplicar una nova reforma en les pensions que inclogui, entre altres coses, allargar l'edat de jubilació.

I mentrestant, la taxa d'atur oficial -encara que en mínims en termes absoluts en l'última dècada- és del 14%, el doble que en els millors temps del govern Zapatero. L'Enquesta de Població Activa ens mostra una dada demolidora: en el primer trimestre de 2019 el nombre de persones amb feina és de 19,4 milions davant els 20,6 milions de 2008. És a dir, encara no s'ha recuperat el nivell d'ocupació previ a la crisi. Si a això afegim que el 60% dels assalariats cobra menys de la meitat del SMI, que hi ha 1,5 milions d'aturats de llarga durada i que 1.053.400 llars tenen tots els seus membres a l’atur, dels quals 593.000 no perceben cap ingrés, la realitat és bastant més dramàtica del que reflecteix la taxa d'atur. Les devastadores dades sobre pobresa així ho demostren.

Segons el VII Informe elaborat per la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa, hi ha 12,4 milions de persones que viuen en risc de pobresa (el 26% de la població) i en risc de pobresa crònica el 13,5%. El 33,2% de la població viu en un grau d'integració social precari i el 18,4% pateix exclusió social moderada o severa. Més del 30% dels treballadors és considerat pobre; la taxa de pobresa i exclusió social entre els joves d'entre 19 i 26 anys és del 34,8%; un de cada tres nens menors de 16 anys està en risc de pobresa o exclusió social (31% del total) i el 10,8% viu ja en situació de pobresa severa. Mentrestant les empreses de l'Ibex 35 el 2019 han guanyat un 37% més que l'any anterior.

La burgesia clama ara per un "govern estable", és el que necessiten no pel "bé del país" sinó per aplicar nous ajustos i contrareformes. Probablement Pedro Sánchez i ministres amb dilatada experiència en la defensa dels interessos del capital com Nadia Calviño, una de les preferides de l'Ibex i de la CEOE, seran els encarregats de dur a terme aquests plans. En aquesta equació la política de pau social duta a terme per les cúpules sindicals de CCOO i UGT és una peça clau. No obstant això, aquesta actitud submisa amb els poderosos i de renúncia a mobilitzar té cada vegada més límits.

Malgrat els esforços de la burocràcia sindical i de l'esquerra reformista per evitar-ho, s'acosten anys turbulents. El gran descontentament acumulat i alimentat per l'increment insultant de la desigualtat i la misèria, de la sobreexplotació de la classe treballadora produirà un nou gran esclat social que posarà contra les cordes al capitalisme espanyol.