Cal defensar l'ocupació i els salaris trencant amb les polítiques pro capitalistes!
Les dades sobre l'evolució de l'economia espanyola en el primer trimestre d'aquest any presenten un panorama desolador. Tot i que l'impacte del Covid-19 s'ha produït a partir de la segona meitat de març, tots els indicadors han patit un ràpid i profund deteriorament.
El PIB en aquest període ha caigut un 5,2%, el major daltabaix trimestral registrat en la sèrie històrica de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), inaugurada el 1970. Quant a l'Índex de Producció Industrial (IPI), que ja al febrer va disminuir un 1,6% en termes interanuals, ha retrocedit un 12,6% al març.
Pel que fa a l'ocupació, només en els mesos de març i abril, s'han registrat 600.000 nous aturats, i s’ha arribat als 3.890.000 de desocupats en total, mentre els afiliats a la seguretat social han caigut en gairebé un milió. Aquestes xifres no inclouen els 3,1 milions de treballadors de 530.000 empreses afectats per ERTOs, ni al milió i mig de treballadors i autònoms acollits a altres prestacions extraordinàries.
En un context en què la pobresa crònica fa molt que està incrustada en el teixit social de l'Estat espanyol -abans de l'arribada del coronavirus 850.000 famílies es trobaven en risc d'exclusió social i més de dos milions de nens (el 26,8% del total) ja vivien en risc de pobresa-, els efectes socials d'aquest nou cop no s'han fet esperar i estan sent dramàtics. Les grans cues de persones per recollir menjar, que es poden veure a les portes dels bancs d'aliments, associacions de veïns... als barris obrers de nombroses ciutats, són una prova inapel·lable d'això.
La crisi econòmica no ha fet més que començar
Totes les previsions apunten a un empitjorament considerable. La Unió Europea (UE), el mateix Govern espanyol, l'FMI i diferents organismes, com l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), auguren un deteriorament encara més gran dels principals indicadors econòmics referits a l'Estat espanyol per al que resta de 2020.
La caiguda del PIB prevista per a tot l'any se situa al voltant del 9,4% i la inversió industrial, segons l'enquesta que elabora semestralment el Ministeri d'Indústria, s'enfonsarà el 2020 més d'un 35%. Paral·lelament, l'atur arribarà segons l'FMI al 20,8% a finals d'aquest exercici, encara que és molt probable que acabi sent més gran, a l'igual que la caiguda del PIB.
Malgrat aquestes demolidores dades, tant el Govern espanyol, com la UE i l'FMI parlen d'una ràpida recuperació en 2021 amb l'argument que la pandèmia ha de remetre a la segona meitat d'aquest any (quelcom que no està ni molt menys clar), el que permetria posar en marxa ràpidament la producció, com si res hagués passat. Així, esperen que l'economia espanyola es recuperi fins arribar al 7%, a l'igual que l'europea (6,3%) i la mundial (5,8%).
És innegable que l'arribada del coronavirus, i les mesures de confinament adoptades per intentar contenir-lo, han paralitzat sectors productius sencers -la hostaleria i el turisme, molt especialment- i han suposat una important disminució de l'activitat en altres.
No obstant això, les optimistes previsions dels organismes econòmics capitalistes teòricament podrien tenir solidesa si abans de l'expansió de virus l'economia mundial hagués estat en una fase de creixement i expansió saludable i robusta. Però res més lluny de la realitat. Aquestes "previsions" tenen un alt component propagandístic i pretenen donar algun suport al discurs que sortirem de la crisi amb una "recuperació en V". Però, cada vegada són més els analistes i organismes que opten per una perspectiva de "pessimista cautela" i "posposen" la tornada del creixement al 2023.
La veritat és que el Covid-19 ha estat el detonant que ha fet esclatar a tot el món, de forma especialment brusca, una crisi econòmica que ja venia gestant-se. L'economia internacional ja es trobava en franc retrocés i una nova bombolla especulativa superior a la del 2007 es trobava a punt d'esclatar. El coronavirus ha estat el factor que ha precipitat els esdeveniments.
En el cas de l'Estat espanyol el declivi era ja molt evident. Des de finals de 2017, quan el PIB es va incrementar un 2,9%, el creixement ha anat disminuint de mica en mica, i es va quedar en el 2% al tancament de 2019, i gran part dels principals indicadors ja es trobaven en franc retrocés. Ara, les debilitats estructurals de l'economia espanyola adquireixen un especial protagonisme i contribuiran al fet que la crisi sigui més profunda.
L'experiència de la Gran Recessió de 2008
El feble i endarrerit teixit industrial espanyol està sent durament colpejat, i per més que el Govern central, la patronal i els dirigents sindicals de CCOO i UGT insisteixin que els ERTO evitaran la destrucció d'ocupació, com l'experiència ha demostrat en nombroses ocasions, no serà així. Inevitablement, gran part d'aquests ERTO es transformaran en ERO. L’AIReF (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal) és de la mateixa opinió; segons aquest organisme, al voltant del 30% dels afectats per ERTO no recuperarà el seu lloc de treball.
En aquest context de depressió econòmica, el pes del deute públic -molt més gran avui que a l'inici de l'anterior Gran Recessió, període en el qual l'Estat espanyol va estar a la vora de la fallida- i el dèficit públic, que ja s'està desbocant, poden esdevenir un llast insostenible que s'enfonsi l'economia espanyola en una profunda i llarga depressió.
Efectivament, el 2008 el deute públic arribava als 439.771.000 d'euros (el 39,7% del PIB), el dèficit públic se situava en el 4,57% del PIB i el diferencial de la prima de risc del bo espanyol enfront de l'alemany era de 40 punts. En aquell moment, amb l'economia en franc retrocés i amb el deute espanyol en el punt de mira dels especuladors, l'Estat es va veure obligat a pagar interessos cada vegada més elevats per poder sufragar el deute. Aquests alts interessos al costat de les desenes de milers de milions que, primer el Govern del PSOE presidit per Zapatero i més tard el del PP, van regalar a empresaris i banquers per garantir els seus guanys van provocar un creixement descontrolat de dèficit i deute. La prima de risc va arribar a aconseguir el rècord de 612 punts en l'estiu de 2012 i "el regne d'Espanya" va estar a punt de declarar la suspensió de pagaments.
El Banc Central Europeu (BCE) va intervenir comprant deute i va prestar a l'Estat espanyol desenes de milers de milions d'euros perquè el Govern rescatés a la gran banca.
La contrapartida exigida pel BCE, la Comissió Europea i el FMI -la tristament famosa "troica" - ja la coneixem: mesures contundents per reduir el dèficit i el deute. És a dir, retallades socials, devaluacions salarials i austeritat en tots els terrenys.
Mentre milions de treballadors perdien la feina o patien reduccions salarials i la pobresa colpejava cruelment cada vegada a més famílies, l'Executiu del PSOE va reformar el mercat de treball incrementant la precarietat laboral, va elevar l'edat de jubilació i va aplicar dures retallades socials; contrareformes i atacs als drets socials que posteriorment va ampliar i aprofundir el Govern del PP, amb Rajoy al capdavant.
La tempesta perfecta: recessió, deute i dèficit públics disparats
El punt de partida el 2020 és considerablement pitjor. Els desequilibris són més aguts. El deute públic va ascendir a 2.019 a 1,18 bilions d'euros, un alarmant 95,5% del PIB, fet que suposa quaranta punts percentuals més que fa una dècada. I segons la AIReF, superarà el 115% del PIB a finals de 2020, i arribarà al 124% el 2021. El dèficit públic se situa en un 2,8% del PIB. Però el més greu és que totes les previsions auguren també que aquest indicador patirà un rapidíssim deteriorament. El mateix Govern assenyala que a finals d'aquest any superarà el 10,3%, mentre que, per exemple, l'agència financera Freemarket l'introdueix a la forquilla del 11,2% al 13,3%.
La pressió sobre el deute espanyol ja s'ha incrementat de forma notòria: la prima de risc ha passat dels 66 punts bàsics el 21 de febrer als 142 actualment. El BCE està comprant massivament deute -tant espanyol com de la resta dels anomenats països "perifèrics" com Grècia, Portugal i Itàlia- però no està aconseguint aturar la pressió.
Així de clar ho reflectia el 23 d'abril el diari digital finanzas.com: "Tot i la intervenció de l'organisme europeu els inversors assenyalen Espanya com un dels països més afectats per la pandèmia, (...) augmenten els dubtes sobre la capacitat (...) d'abonar el seu deute, de manera que exigeixen diferencials més alts per col·locar-la. És a dir, la intervenció del BCE gairebé no pot contenir el deute espanyol perquè pesa més l'ànim pessimista ".
La dinàmica destructiva iniciada el 2008 s'ha posat en marxa novament, però amb majors desequilibris i amb la perspectiva d'una caiguda encara més profunda de l'activitat econòmica.
Avui, quan el Covid-19 es troba lluny d'haver estat erradicat i les seves conseqüències socials són dramàtiques per a milions de persones, són nombroses les veus de diferents institucions financeres que ja alerten i adverteixen sobre que els desequilibris dels comptes públics no poden traduir-se en una major despesa social. És evident que l'oligarquia financera, que domina la societat, i els diferents governs nacionals al seu servei, estan empitjorant la guerra contra la classe obrera i els sectors més oprimits perquè siguem nosaltres els que paguem, un cop més, la factura de la crisi i decadència del seu sistema econòmic. Així va ser el 2008, i així serà ara.
Ja abans de donar-se per finalitzada la crisi sanitària, les exigències del sector financer i la patronal perquè el Govern espanyol (i tots els altres) duguessin a terme retallades i adoptessin mesures d'austeritat, no només no s'han fet esperar sinó que s'incrementen dia a dia pressionant, a més, per accelerar el pla de desescalada a costa de la nostra salut.
L'agència Freemarket és cristal·lina respecte això: "... d’aquí a un any aproximadament, els Estats i la Comissió (Europea) condicionaran el subministrament de suport financer a la implantació d'un pla de consolidació fiscal i de reformes estructurals capaç de situar les finances públiques en el camí de la sostenibilitat i restaurar el creixement". (Eleconomista.es 2020.05.09).
No hi ha terceres vies: o amb els capitalistes o amb els treballadors
Més enllà de la propaganda, el Govern del PSOE i Unides Podem ha dedicat ingents recursos i pres multitud de mesures per a garantir els guanys dels grans empresaris i banquers: ha injectat 100.000 milions d'euros per rescatar amb diners públics a l'elit financera i empresarial , ha dissenyat ERTOs a mida de la gran patronal i ha cedit a totes les seves demandes, ha decretat la tornada a la feina quan els empresaris ho han exigit... alhora, la sanitat pública continua sense els mitjans necessaris i l'Executiu nega els recursos que necessita l’ensenyament públic perquè els fills dels treballadors puguin rebre una educació digna. És a dir, davant els terribles efectes socials provocats per la crisi, aquest Govern només dedica engrunes a la classe obrera i les seves famílies.
La burgesia espanyola és conscient de les grans dificultats que tindria per portar a la pràctica els seus plans si la classe obrera s'enfrontés a ells amb la lluita massiva. Per això intenten desactivar aquesta possibilitat. Compten amb un gran aliat en les cúpules sindicals de CCOO i UGT, disposades a seguir apuntalant la política de pau social i el consens amb la patronal a costa del que sigui. Implicar les organitzacions obreres en un gran acord social -tant si es diu "pacte per la reconstrucció" o com es vulgui anomenar- subscrit per les principals forces polítiques i sindicals és un dels objectius de la classe dominant per imposar el seu programa amb la menor resposta al carrer possible.
Així s'expressa la CEOE: "Les accions que es necessiten són de gran calat i han de mantenir-se en el temps, de manera que per donar credibilitat a aquest programa es requereix un ampli consens polític recolzat pels empresaris i els interlocutors socials".
Lamentablement l'Executiu PSOE-UP és un dels principals valedors d'aquest pacte i de la política de col·laboració de classe amb els grans empresaris i la banca. Si aquest Govern se segueix endinsant per aquest camí, si no fa un gir de 180 graus, es veurà abocat a dur a terme profunds atacs, seguint l'exemple d'Alexis Tsipras a Grècia, i inevitablement aprofundirà el divorci amb la seva base social; aquesta com ja hem vist en multitud d'ocasions superarà tots els obstacles i reprendrà el camí de la lluita i l'organització.
La pressió brutal i despietada que la burgesia i les seves institucions estan exercint sobre l'Executiu no es neutralitza amb bones paraules i molt menys cedint a les seves pretensions en tot moment. L'única manera eficaç d'impedir que un cop més siguem les i els treballadors els que paguem la crisi capitalista és amb la mobilització i amb la defensa d’una política realment d'esquerres.
Aquest Govern hauria d'estar posant damunt de la taula la nacionalització de tot el sistema financer i de les empreses estratègiques sota control democràtic dels treballadors, i posant en marxa un pla d'inversions i producció a el servei i en benefici de la immensa majoria de la societat . Trencar amb la criminal lògica de sistema capitalista i aplicar un programa realment socialista és l'única alternativa a la barbàrie que ens amenaça.
