Milions d'egipcis estan protagonitzant una impressionant revolució que, continuant l’exemple de Tunis, està impactant en totes les nacions àrabs i a tot el món. Des del dimarts 25 de gener, les masses s'han llençat als carrers, i les mobilitzacions han anat in crescendo (i desobeint el toc de queda imposat per la dictadura de Mubarak) fins al dissabte 30, dia que les masses literalment es van ensenyorir del carrer. Des del dissabte existeix una situació de tibant equilibri que no pot durar indefinidament: o Mubarak s'imposa (i només pot fer-lo a sang i foc, utilitzant l'Exèrcit), o la revolució aconsegueix el seu primer objectiu, la renúncia del dictador. En aquests moments hi ha una vaga general indefinida i per al dimarts 1 de febrer hi ha convocada una gegantina marxa al Caire.
A pesar de la criminal repressió (es parla de 150 assassinats per la policia), el règim dictatorial de Hosni Mubarak ha estat incapaç de parar la lluita. La gran majoria dels oprimits ha perdut la por, se sent forta. En aquesta situació qualsevol concessió que faci Mubarak arriba tard.
Pàgines glorioses estan escrivint els treballadors, camperols i joves egipcis. Comissaries, oficines governamentals, i seus del NDP (Partit Nacional Democràtic, el del dictador), han estat assaltades. Una petita mostra de la determinació de les masses va ser la concentració que va haver enfront de la morgue de Suez, per a exigir el cos d'un dels assassinats per la policia. El divendres 28, Mubarak, emulant al seu bon amic Ben Alí, va decretar el toc de queda per a la tarda i nit, però, d'igual forma que les masses tunesines, les egípcies no es van replegar, al contrari, van redoblar la lluita. Els enfrontaments amb la policia han estat constants, aquesta no podia impedir que els manifestants que acabaven de dispersar tornessin a reunir-se, i fins i tot que en més d'una ocasió anessin a per ella. També hi ha hagut algun cas d'oficials de policia que s'han sumat als manifestants.
El divendres 28 a Alexandria (la segona ciutat del país) mig milió de manifestants van fer fora a la policia, van assaltar la delegació del Govern i van prendre el control. La revolució també és intensa a Luxor, Suez, Ismailia, la ciutat tèxtil de Mahala al Kubra, i fins i tot la zona turística de Sharm-el-Sheikh. Però la clau és la zona del Caire, grandiosa aglomeració on viuen 20 milions d'egipcis, una quarta part de la població. El dissabte 29 una immensa marea va prendre els carrers del Caire, desafiant a la policia, i va fer cas omís del toc de queda romanent tota la nit, entre altres punts, en la plaça Tahrir (Alliberament), punt de referència de les lluites. En aquesta situació, la tàctica de Mubarak, persuadit que les seves concessions (el 28 va anunciar el nomenament d'un nou Govern) són absolutament insuficients, va anar retirar les odiades forces policials (que enerven la revolució en comptes de frenar-la), i substituir-les per tropes.
El diumenge 30 va clarejar amb una impactant presència militar en els punts clau de les grans ciutats, barricades de formigó, tancs... Avions rasants i helicòpters van sobrevolar les manifestacions permanents. No obstant això, aquesta presència intimidatòria no va aconseguir el seu objectiu, la multitud perseverà en la seva actitud. Mentre milers de manifestants prenen la plaça Alliberament, a Alexandria una marxa multitudinària va participar en el funeral dels assassinats per la policia, desafiant el toc de queda i els tancs; i així per tot el país.
L'Exèrcit egipci
La gran incògnita és la institució militar. Tots es pregunten (l'aparell del règim, els manifestants, i fins i tot els mateixos soldats i els seus comandaments) què decidirà en el moment decisiu, és a dir, si acataran una ordre de massacrar la població, i durant quant temps. Aquest interrogant només pot aclarir-se en la mateixa acció de la repressió. Fins ara, les tropes han estat utilitzades per a donar sensació de força al règim, però la força major correspon al moviment de masses, que no deixa de créixer i augmentar la seva confiança. Són com dos felins temptejant-se abans d'enfrontar-se, la debilitat d'un la detecta el contrari, i l'enfrontament frontal pot tenir greus conseqüències per al que ataca. En aquest sentit, la situació està del costat de la revolució, perquè la seva actitud de determinació, malgrat el toc de queda, enfront de la repressió policial, i a la presència militar, té inevitablement impacte en uns militars que no són ni de bon tros una massa homogènia; un sector de l'oficialitat està totalment implicada en el règim, un altre es mantindrà indecís fins al moment de la veritat, i un altre (sobretot els soldats, la gran massa de l'Exèrcit) simpatitza amb el moviment. El risc d'utilitzar a les tropes per a massacrar és que podria escindir-se o fins i tot rebel·lar-se en la seva totalitat, radicalitzant així la situació. Hi ha hagut innombrables casos de confraternització amb soldats que han permès que manifestants es pugessin als tancs mantenint amb ells discussions constants... Aquesta pluja fina d'influència revolucionària pot corroir la disciplina militar en el moment decisiu. En tot cas hi ha molts factors com per a predeterminar com se sortirà d'aquest equilibri inestable.
L'alternativa a la massacre només pot ser la caiguda completa del règim, no només de Mubarak. Com a Tunis, intentaran mantenir el mateix aparell de la dictadura per a guanyar temps i aixafar a la revolució en un altre moment, però, també com a Tunis, els ha resultat extremadament complicat fer-ho, davant un moviment que se sentirà encara més fort que avui.
El paper de l'imperialisme
Resulten patètics els esforços dels dirigents polítics dels països imperialistes per marcar distàncies amb Mubarak i demanar democràcia, des d’Obama i Hillary Clinton fins a Zapatero. Són els imperialistes (especialment de França i EEUU) els que governen Egipte, i la gran majoria de països àrabs, utilitzant per a això a titelles ben pagades i ben agraïts com Ben Alí, Mubarak, Mohamed V, l'algerià Abdelaziz Buteflika, o el fidel Mohamed el Gadafi, que ha fet tot el que està en les seves mans perquè la comunitat imperialista li accepti i li perdoni la seva verborrea i el seu aventurisme del passat. Fa temps que Estats Units pressentia una rebel·lió social a Egipte. Mentre se seguia lucrant de les privatitzacions i de les condicions laborals del país, aconsellava a Mubarak -sense èxit- prendre mesures formals per a aparentar una obertura democràtica. Fins i tot, en l'últim període, ha estat preparant un recanvi, per si les coses es torçaven (que és just el que ha passat ara). Aquest recanvi es diu Mohamed el Baradei i està totalment compromès amb els interessos imperialistes (als quals ja va servir com responsable de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica).
Les seves vinculacions amb El Baradei no impliquen abandonar la seva connexió directa amb Mubarak. Més enllà de la retòrica d’Obama o Clinton sobre eleccions, llibertats i diàleg, destaca que no s'hagin sumat a la primera exigència de les masses: que se’n vagi. Joe Biden, vicepresident d'EEUU, va expressar conèixer "bastant bé" a Mubarak, i que no el pot considerar un dictador: "No crec que hagi de renunciar, però el president Mubarak a de ser més sensible". Encara que, ara per ara, el sector de l'imperialisme que dirigeix Obama prefereix una substitució controlada, alhora pretén amb les seves declaracions que les masses oblidin el seu paper en el suport a la dictadura. Això no és tan fàcil. De fet, els manifestants en la plaça Tahrir cridaven "Hosni Mubarak, Omar Suleiman [el primer ministre acabat de ser anomenat pel dictador], els dos sou agents dels nord-americans".
Què dir de l'actitud del Govern espanyol? Zapatero ha declarat que vol per al poble egipci els mateixos drets i llibertats dels que gaudim a l'Estat espanyol. Obviant el fet que ell està atacant profundament aquests drets i llibertats que diu defensar, en el seu propi país, ens podem preguntar: per què fins ara, que la revolució està a un no res de treure el dictador, no s'ha posicionat d'aquesta forma? Ha descobert ara, després de set anys en el Govern, que Egipte no té democràcia? Per què no diu res de la dictadura marroquina, que ha massacrat el poble saharaui i el seu propi poble? O de l'algeriana? Esperarà que en aquests països les masses estiguin a punt de derrocar als seus dictadors? Quants negocis ha emparat en aquests set anys, a major benefici dels capitalistes espanyols, a Egipte, El Marroc i Algèria? Per quina raó la indústria espanyola és subministradora d'armes i munició a aquests països?
L'ona revolucionària iniciada a Tunis
La caiguda del dictador Ben Alí per la pressió de les masses tunesines, el dia 14, ha marcat una nova etapa en la història moderna del món àrab. Per primera vegada l'enorme massa de treballadors, d'oprimits en general, incloent a les capes més explotades, anònimes i menyspreades, és conscient de la seva força, i amb determinació ha arrossegat a capes mitges cap a una transformació fonamental de les condicions de vida de la gran majoria. La revolució a Tunis dista molt d'haver acabat, està en un moment de reflexió, discussió i organització, després de l'errònia acceptació per part de la cúpula del sindicat UGTT, del nou Govern de Mohamed Ganuchi. Aquest Govern, si bé ha eliminat als ministres de la RCD (Agrupació Constitucional Democràtica, el partit de Ben Alí), segueix dirigit per Ghanuchi, col·laborador estret del dictador deposat. I, el més important, procedeix de les estructures del règim i no té ni pot tenir resposta als problemes democràtics i socials pels quals ha explotat la revolució; només pretén guanyar temps per a desvirtuar aquesta, enganyant-la amb canvis formals democràtics. No obstant això, aquesta pretensió xoca amb el formidable obstacle d'un moviment conscient de la seva força. Aquesta situació duu inevitablement a una nova fase en el procés revolucionari tunesià.
Mentrestant, les ones expansives provinents de Tunis, i ara també d'Egipte (sobretot si cau Mubarak) impacten a Iemen, a Algèria, a Líbia, a Sudan, a Oman, a Aràbia, a Jordània, al Marroc (per molt que hi hagi una campanya en els mitjans burgesos espanyols per a amagar-ho), i fins i tot a Albània. Les masses empobrides per l'imperialisme i per ferotges règims tirànics al seu servei, siguin quines siguin la seva religió, llengua o cultura, i al capdavant d'elles la classe obrera, estan començant a veure, per primera vegada en molt temps, la possibilitat de canviar les seves vides, d'aconseguir un futur digne, gràcies a la seva pròpia intervenció en la lluita política. Evidentment, el nivell de l'impacte és diferent país per país, el ritme de la lluita depèn de molts factors, però estem vivint un procés que és mundial: la crisi orgànica del capitalisme, i la lluita dels treballadors per parar els seus efectes i, en última instància, per transformar la societat en línies socialistes.
Un altre règim dictatorial sustentat pels imperialistes
Egipte, el país amb més població àrab, i el de referència per a totes les nacions àrabs, és també un país clau per als imperialistes nord-americans. No és per casualitat que Egipte és el segon país del món a rebre més dòlars (i armes) d'Estats Units (el primer és Israel). És també, des de la signatura dels Acords de Camp David el 1979, el principal aliat àrab d'Israel. Hi ha altres circumstàncies que el fan semblant a la majoria dels països àrabs. D'una banda, els treballadors, camperols i joves, fins i tot les capes mitges, han sofert els efectes d'una privatització accelerada del sector públic, que (com a Tunis, Líbia i Algèria) va arribar a ser molt important (ha passat del 70 al 20% de l'economia, en 20 anys). Per altra banda, la resistència de la classe obrera i altres sectors ha estat creixent els últims anys.
El 40% de la població egípcia viu en la pobresa o en el límit d'ella. El 2009 els preus dels productes bàsics van sofrir una feroç inflació; un producte elemental com la carn d'anyell es va encarir un 80%, altres preus es van duplicar o van triplicar. El 2009 l'economia va decréixer un 4%, i el Govern de Mubarak va prendre les mateixes mesures antiobreres que en la majoria de països capitalistes davant el dèficit: l'acceleració de les privatitzacions i l'eliminació de subsidis a l'alimentació. Cal tenir en compte que la majoria de la població dedica el gruix del seu salari a alimentar-se. L'atur està instal·lat en el 10% oficial.
Des de la mort de Naser, el 1970, el règim va involucionar des de les seves pròpies entranyes (com Algèria i Tunis), amb la política proimperialista i pro-sionista d’Anuar el Sadat i de Hosni Mubarak, que el va succeir el 1981. En els últims anys la classe obrera ha protagonitzat una creixent lluita, de fet des de 2004 hi ha hagut una mitjana de cent vagues anuals, amb la participació d'un milió i mig de treballadors. Obrers tèxtils, empleats del metro i ferrocarrils, funcionaris, docents, han estat en vaga els últims anys, exigint augments salarials, i en molts casos van arrencar victòries. La participació de treballadores en aquestes lluites és molt destacable. El 2008 la convocatòria d'un petit col·lectiu heterogeni, anomenat Kifaya (Prou!), per al 6 d'abril, va donar sortida a l'expressió, encara incipient, del massiu descontentament. Entre les masses encara predominava la por a la repressió, no obstant això va haver manifestacions al Caire i Alexandria, participació massiva d'universitaris en la capital i Helwan, i sobretot la vaga en Mahalla, nucli obrer de grans tradicions en el Delta del Nil. La Companyia Misr de fils i teixits va ser ocupada pels treballadors, però aquests van ser obligats per la policia a treballar sota amenaça de detenció. Quan va acabar el torn de matí i el Govern es felicitava per l'efecte de la repressió, una multitud de 25.000 treballadors i estudiants es va manifestar contra el règim i es va enfrontar a la policia, que va matar almenys a cinc persones i va ferir a unes 300. Aquesta explosió va ser una premonició dels actuals esdeveniments...
Possibles escenaris
Diferents actors burgesos s'apressen a organitzar una alternativa a Mubarak que no qüestioni l'ordre capitalista ni el domini imperialista. El principal és El Baradei, element que vivia còmodament a Viena i que ha prestat grans serveis al capital mundial. Intenten construir una imatge progressista seva, pel fet que va desautoritzar a Bush, però la veritat és que la seva diferència amb ell (com una part important de la classe dominant mundial, començant per la francesa o alemanya i continuant amb sectors molt importants d'EEUU) va ser tàctica. La AIEA, com no podia ser d'altra forma, i com agència de l'ONU, és un arma dels imperialistes, que intenta controlar la utilització d'energia nuclear per part de països que podrien ser problemàtics per a ells, mentre permeten la proliferació als Estats Units, França, etc. Per molt que els mitjans burgesos intentin coronar al Baradei com el gran líder de l'oposició democràtica, els seus intents de domesticar la revolució xocaran ràpidament amb les masses.
L'altre actor burgès principal és la Germanor Musulmana, organització integrista (il·legal, però més o menys tolerada) que diu tenir milió i mig d'afiliats i que està vinculada a Hamash. Encara que ha sofert una enorme repressió del règim (que els utilitza per a justificar, entre altres mesures repressives, l'estat d'emergència vigent des de 1979), la seva política no ha estat la d'enfrontament frontal amb la dictadura. De fet, encara que no es va oposar clarament a la jornada de lluita del 6 d'abril de 2008, sí va recomanar no acudir a cap manifestació perquè perjudicaria ‘l'ordre públic', que diu defensar. Aquesta vegada no va ser una excepció, els integristes són al·lèrgics a les mobilitzacions de masses que no controlen, fins i tot van ser molt criticats per la seva passivitat davant el bloqueig a Gaza per part de Mubarak i el sionisme. Encara que van tenir un èxit electoral important en les penúltimes eleccions (les últimes, l'any passat, van ser totalment fraudulentes), va ser més aviat un reflex electoral del descontentament social: un sector de la població va utilitzar una de les poques candidatures alternatives per a demostrar el seu malestar. Els Germans Musulmans, amb base entre les capes mitges, tenen un programa reaccionari tant en l'econòmic (criden a aprofundir en les privatitzacions) com en el social; el seu model és la política de Recep Tayip Erdogan a Turquia. Evidentment, l'integrisme egipci té avui (a diferència de tunis) una base important, encara que també incita el rebuig d'àmplies masses, especialment de la classe obrera. Només la falta d'una alternativa socialista, d'un partit revolucionari amb influència i autoritat entre les masses que la defensi, podria permetre, en un determinat moment, un augment de la influència dels integristes.
Existeixen partits legals a Egipte, com el liberal Wafd, el naserista i, sobretot, Tagamu, cobertura legal de diversos grups d'esquerra, principalment el Partit Comunista. No obstant això, la seva participació en el règim fa que la seva autoritat davant les masses sigui extremadament limitada. Sembla ser que l'oposició legal, El Baradei i els Germans han arribat a un acord de coordinació. Pretenen així que, a diferència de tunis, allí l'oposició responsable pugui ràpidament substituir a Mubarak i intentar controlar el moviment des de dalt, prometent eleccions lliures.
Ho tindran difícil. Quan les masses decideixen donar tot, fins i tot a risc de les seves vides, per a acabar amb un règim, ho fan per a solucionar radicalment els seus problemes, no per a petites reformes o mesures formalment democràtiques. La lluita va començar per a protestar per l'augment dels preus, i no s’acontentarà fàcilment. Estem parlant, com en el cas de Tunis, d'una revolució obrera clàssica, on els treballadors, el sector més organitzat, homogeni i fort de la societat, han estat capaces d'arrossegar a altres sectors oprimits, incloent capes mitges (va ser significatiu que el diumenge 30 de gener milers de jutges se sumessin als manifestants de la plaça Alliberament).
En el cas que Mubarak al final aconsegueixi imposar-se, amb una matança sagnant, la seva dictadura quedaria ferida de mort, creant més inestabilitat a mitjà termini. Les masses traurien una terrible lliçó, quant a la necessitat de dotar-se d'un programa i una organització adequades a l'objectiu la transformació socialista de la societat.
Per un programa i una organització socialista
El moviment necessita organitzar-se. En cada fàbrica, en cada barri, en cada universitat, cal construir comitès de lluita, amb delegats revocables, i estendre'ls a cada localitat, zona. Aquests comitès han de donar organització a la insurrecció, preparar l'autodefensa, fer treball de proselitisme entre els soldats, etc.; i no només organitzar la lluita, sinó posar sota el seu control tots els aspectes essencials de l'activitat social: la salut pública, la seguretat, el subministrament. Aquests comitès, en un determinat moment, han d'organitzar la presa dels centres neuràlgics del poder, a través d'una vaga general que garanteixi el triomf de la insurrecció, i convertir-se en la base d'un nou Estat, un Estat socialista.
S'està donant robatoris en barris de tot tipus (burgesos, de capes mitges, i obrers també). En gran part els delinqüents són policies de civil o mercenaris del règim, que pretenen crear caos, donar una excusa a la intervenció militar, i guanyar suport entre la petita burgesia, que aquesta se separi de la revolució i sospiri per ‘acabar amb el desordre i la delinqüència'. En alguns barris els veïns s'han armat. Aquestes milícies han de vincular-se a les assemblees i comitès. Existeix el risc, en cas contrari, d'enfrontar a diferents sectors. La policia no acabarà amb la inseguretat, el seu paper és reprimir el moviment; és aquest, organitzat en comitès, qui ha de garantir la seguretat. En primer lloc, per descomptat, la dels propis manifestants.
Les eleccions parlamentàries, organitzades des de l'estructura del propi règim, i des de l'oposició domesticada, no solucionaran cap problema. Només la participació directa del moviment, organitzat de baix dalt, i amb un programa de ruptura clar, que només pot ser el programa del socialisme, permetria una millora radical i ràpida de les condicions de vida. Expropiar les grans empreses i terres, incloent les multinacionals instal·lades, i la banca, sota control de la classe obrera, donaria els recursos per a començar a satisfer les necessitats de la majoria de la població, almenys les més urgents. De forma immediata, una crida internacionalista a estendre i aprofundir la revolució en tots els països àrabs, en primer lloc a les masses tunesianes, tindria un efecte impressionant. Més que mai, la idea d'una federació socialista àrab, que acabi amb el malson del domini imperialista i les dictadures titelles en les quals se sustenta té una possibilitat real.
