El país magrebí considerat més estable pels mitjans burgesos, i amb el nivell de vida més alt, viu en revolució. En aquests moments el dictador, Zine el Abidine ben Alí, ha hagut de fugir i el primer ministre, Mohamed Ghanuchi, ha pres el control institucional. Des del 19 de desembre les manifestacions il·legals, la rebel·lió, es van estendre d'un extrem a un altre del país. La ràbia, l'energia de lluita de les masses tunisianes, contingudes des de la revolta del pa de 1984, van vèncer a la por. La participació és massiva a tots els sectors, estudiants de batxillerat i universitat, treballadors, capes mitjanes. La criminal repressió, causant almenys de 66 morts, en comptes de paralitzar a la població, li ha inflamat encara més. La fugida de Ben Alí planteja a la revolució una nova situació. ¿Aconseguirà el règim mantenir-se després d'haver sacrificat al seu principal referent? ¿Quins són els objectius actuals del moviment?

La immolació del jove Mohamed Buazizi a Sidi Bouzid va ser el detonant. Aquest llicenciat en atur intentava buscar-se la vida amb una parada de de fruites i verdures al carrer, però la seva mercaderia va ser requisada per la policia i la seva desesperació el va encaminar cap al suïcidi. Els joves, que són la majoria de la població i se senten acorralats per l'alt atur (segons algunes fonts, del 60% entre els llicenciats) i el cost de la vida, es van veure immediatament reflectits en aquesta víctima de la crisi i de la supèrbia d'un règim tirànic. A l'enterrament de Mohamed, 5.000 persones van clamar "avui et plorem, demà farem plorar a els qui t'han empès al suïcidi". Durant aquestes setmanes, des de Sidi Bouzid, Kasserine, Thala i Regueb, es van anar estenent les manifestacions il·legals per tot el país. A diverses localitats els manifestants van assaltar locals oficials, fins i tot comissaries. Hi va haver també almenys dos suïcidis (un jove es va electrocutar cridant consignes contra el règim) i cinc suïcidis frustrats, la qual cosa reflecteix el grau de desesperació i de determinació. Especial importància té la participació de la població de la conca minera de Gafsa, protagonista d'una dura lluita, que va ser aïllada i reprimida, fa tres anys.

Les primeres reivindicacions espontànies, més centrades en l'atur, van donar pas ràpidament a altres més polítiques, crítiques amb Ben Alí, la corrupció, la repressió i el règim. Consignes com "el treball és un dret, banda de lladres", "a baix els botxins del poble", "treball, llibertat, justícia social" o "no als saquejadors dels diners públics". Però la que es va imposar per sobre de qualsevol altra va ser "Ben Alí, vés-te’n".

La policia va reprimir amb ferotgia. La nit del 9 de gener i el matí del 10 va provocar desenes de morts a Kassedine. Les forces repressives van ocupar violentament la seu regional de la UGTT (Unió General de Treballadors Tunesins), lloc de referència dels manifestants. A Thala es van enfrontar amb ells estudiants de batxillerat (un bon exemple de la pèrdua de la por a la repressió), i els policies es van veure obligats a ocupar instituts. Aquest mateix dia, el 10, Ben Alí va ordenar el tancament de tots els centres educatius. El règim també va infiltrar a provocadors a les manifestacions per donar excuses per a la intervenció policial, va disposar de franctiradors per assassinar a manifestants, i va organitzar saquejos per intentar presentar-los com a delinqüents.

La repressió criminal no va servir per parar el moviment, al contrari. La brutal actuació policial a Kassedine i altres localitats entre el 8 i el 10 va provocar una mobilització més gran, i la incorporació dels barris obrers de Tunis, la capital, a la revolta.

Una dictadura descomposta

El règim ha demostrat en aquest procés símptomes clars d'esgotament. Fins i tot sectors importants de capes mitjanes, i professionals liberals (advocats, actors i artistes) s'estan mobilitzant i estan sofrint a les seves carns la repressió. Ràpidament, els dos partits de l'oposició legal i domesticada han intentat desmarcar-se de la dictadura. Un altre símptoma de la descomposició de la dictadura són els rumors que el responsable de l'Exèrcit va ser destituït per les seves vacil·lacions a reprimir la rebel·lió; evidentment un sector de militars té por a l'efecte d'aquesta sobre la tropa, i de fet, fins ara, encara que han sortit als carrers, els militars no s'han implicat en la repressió i fins i tot hi ha hagut molts casos de confraternització entre soldats i manifestants.

La clau per al triomf definitiu de la insurrecció és la implicació de la classe obrera. A Tunísia la població urbana és molt majoritària, del 65%. Un terç de la població activa treballa a la indústria (petroli, mineria, tèxtil), i un 43% als serveis, enfront del 22% que viu del sector primari. Correctament, la població s'ha manifestat davant i dins dels locals de la UGTT, exercint pressió. La cúpula d'aquest sindicat tradicional (única federació legalitzada) ha estat totalment compromesa amb el règim, no obstant això la pressió de la seva base l’ha obligat a convocar vagues a diferents localitats, i la direcció nacional va condemnar la repressió del Govern i fins i tot va anunciar una vaga general, encara que sense data determinada.

Ben Alí governava Tunísia des de 1987. La seva dictadura s'ha caracteritzat per l'eliminació del monopoli estatal del comerç exterior i per una salvatge obertura del país a les multinacionals europees i nord-americanes, privatització que també ha beneficiat ostentosament a la seva família. Aquesta és propietària de la telefonia privatitzada, de bancs, de grans superfícies comercials, de concessions automobilístiques... De fet, el saqueig dels béns públics per part de la camarilla dominant, les empreses estrangeres i els burgesos (saqueig àmpliament conegut, però ratificat en els seus detalls per les filtracions de Wikileaks), és un factor clau en l'explosió popular.

Els interessos de l'imperialisme

L'imperialisme té grans interessos al país. L'acord d'associació Tunísia-UE, signat el 1998, va ser un punt d'inflexió en el saqueig de les empreses públiques i la ruïna de la petita producció. També existeix un interès polític, ja que Tunísia és terra de pas de molts immigrants africans que intenten accedir a Europa a través d'Itàlia; la UE va signar un acord el 2002 que permet el control i la repressió d'aquesta població desesperada, amb una contundència que és més difícil en territori europeu. A més els interessa de Tunísia el control del perill islamista. Finalment, existeixen interessos estratègics: l'imperialisme necessita a la zona règims estables que promoguin els seus negocis, i això només és possible amb dictadures. El problema que té és que, com demostra aquest cas, cada vegada és més difícil apuntalar règims odiats per les masses, que estan perdent la por, i la ràbia recorre tot el Magrib i, també, el principal país àrab: Egipte.

Tenint en compte aquests interessos, és difícil sorprendre's de la nul·la o tèbia reacció dels governs imperialistes davant els esdeveniments. El divendres 7 la ministra francesa d'Exteriors, Michèle Alliot-Marie, rebia sense publicitat al seu homòleg tunisià, Kamel Morjane. La UE no es va pronunciar fins al dia 10, en boca de la responsable d'Exteriors, Catherine Ashton, que va demanar l'alliberament dels detinguts i "diàleg" (és d'imaginar que a les dues parts). Més vomitiva encara és la declaració de Franco Frattini, el d'Exteriors italià; "condemnem qualsevol tipus de violència, però donem suport als Governs que han tingut la valentia i han pagat amb la sang dels seus ciutadans els atacs del terrorisme". El Govern de Zapatero ha mantingut durant setmanes un silenci còmplice, per al final lamentar amb el seu habitual jesuitisme els fets violents produïts. Crida l'atenció, com ja va passar amb el seu posicionament vers la dictadura marroquina (enfront de la massacre del poble saharahuí), la doble vara de mesurar dels reformistes, quan es tracta de règims tirànics favorables als interessos capitalistes, o de revolucions com la veneçolana i la cubana.

Els 3 dies negres del dictador

Pal i pastanaga combinats ha estat la tàctica de Ben Alí. El pal d'assassinar a desenes de manifestants, la pastanaga de destituir a dos ministres i prometre la creació de 300.000 llocs de treball, inversions, una comissió de control de la corrupció, etc. Promeses que no han enganyat a ningú.

Davant l'avanç de la lluita, amb la seva extensió als ravals obrers de la capital, el règim, en un intent desesperat per parar la insurrecció, aïllant als sectors més lluitadors de la resta, va combinar concessions significatives amb un pas qualitatiu en la repressió. El 12 de gener Ben Alí, d'una banda, sacrificava al seu ministre de l'Interior, i el més important: ordenava l'alliberament de tots els detinguts. Per una altra, decretava el toc de queda nocturn a Tunis, traient les tropes als carrers.

No obstant això, aquestes maniobres no han tingut èxit. Aquella mateixa nit els enfrontaments es van empitjorar a la capital. A la localitat minera de Gafsa van durar fins a ben entrada la matinada; la policia va assassinar a set manifestants. La revolta va continuar a Kasserine, Beja (on va ser assaltada una seu del partit governamental), etc.

L'endemà va haver de reaparèixer Ben Alí, en el seu penúltim intent d'aplacar la revolució. En un fals to d'autocrítica, i utilitzant per primera vegada el dialecte tunisià i no l'àrab estàndard (perquè l’entenguessin fàcilment les masses i per donar una frustrada imatge de proximitat), el tirà es va oferir a no optar a la reelecció presidencial el 2014, a permetre la llibertat de premsa i internet, a abordar una reforma política en profunditat, i altres promeses de caràcter econòmic i social. Alhora, informava d'haver donat ordre de no dissoldre amb bala les manifestacions. Però mantenia el toc de queda.

Una vegada més, la maniobra va sortir malament. En certificar amb aquest discurs la debilitat del règim, milers de persones es van tirar als carrers per celebrar-la, fent cas omís de nou de l'impotent toc de queda. El dia 14 un clam va recórrer Tunis: "Ben Alí assassí". La crònica d'El País és interessant: "Eren les 9 del matí quan ha començat una nova marxa al centre de Tunis. Primer s'han reunit uns milers de persones davant de la seu del prestigiós sindicat UGTT i després ha anat creixent amb la incorporació de més manifestants, fins a reunir-se desenes de milers de persones (...). Allí [enfront del Ministeri d'Interior] s'han enfrontat a un cordó policial i l’han sobrepassat. Els manifestants no es fien del president i del que va dir ahir, li criden ‘assassí' -en francès perquè tothom ho entengui- i demanen llibertat i que els Trabelsi, la família de la primera dama, siguin jutjats. ‘No a Ben Alí', coregen els manifestants, afegint que ‘la revolta continua'. Diuen, sense parar de cantar l'himne nacional, que ‘o ens maten o se’n van, però aquí no es negocia".

La manifestació finalment va ser dissolta, encara que grups de joves van mantenir enfrontaments amb la policia durant hores. Després d'aquesta multitudinària marxa, Ben Alí va anunciar, en el seu últim cartutx, la destitució de tot el seu Govern i la convocatòria d'eleccions legislatives. Ben Alí era ja una càrrega evident per al propi règim que el va encobrir, i a les poques hores es va produir la seva fugida i l'assumpció del poder formal per part d'un dels seus càrrecs polítics. Aquesta és la primera victòria del moviment de masses.

Cap a on va Tunísia?

Han passat poques hores des de la fugida de Ben Alí. El seu substitut parla de respectar la Constitució del règim i ha apel·lat al "sentiment patriòtic". Alhora, s'ha declarat l'estat d'emergència (és a dir, s'amplia el toc de queda) i s'ha revocat la suposada prohibició de reprimir amb foc real.

La situació està molt oberta. ¿Pot el règim, després de desprendre's de la rémora de Ben Alí, intentar ofegar en sang la revolució, amb l'Exèrcit? Pot. Però els interrogants sobre com acabaria aquest intent són massa importants per a la reacció. El més probable és que intentin maquillar la imatge del règim, guanyar temps, tranquil·litzar i enganyar a les masses amb promeses i jocs parlamentaris, sense que això descarti una intervenció militar més endavant. En qualsevol cas, la classe dominant tunisiana necessita reprendre el poder real, que avui està posat en qüestió.

No obstant això, no és clar que aconsegueixin dur a terme els seus plans. En aquests moments tot el que faci olor al règim és sospitós per a les masses. Mantenir en els seus càrrecs a la mateixa casta política corrupta, organitzar unes eleccions tutelades, i garantir la mateixa política de saqueig i privatització per acontentar a burgesos propis i forans, xocarà amb un moviment que se sent fort, i que està decidit.

Els sectors més avançats, almenys, saben que el moviment faria malament a confiar-se. Dos perills amenacen la revolució, la intervenció dels militars i el desviament de l'energia de les masses cap al pantanós terreny del parlamentarisme burgès.

La mera substitució de Ben Alí no implica cap garantia de conquesta d'absolutament cap reivindicació social o democràtica, el moviment ha de continuar, i en aquest sentit la convocatòria d'una vaga general indefinida és clau. La revolució, més que mai, implica organització i programa.

Crear comitès, dotar-se d'un programa socialista

El moviment no pot delegar en ningú aliè la seva representació. És imprescindible la creació de comitès a cada barri, fàbrica, localitat, escollits en assemblea, i la seva coordinació a nivell nacional. Els seus delegats han de ser revocables en tot moment, i organitzar la vaga general és el seu objectiu més immediat. Aquesta iniciativa no és contradictòria amb la pressió cap a la UGTT perquè convoqui ja la vaga general indefinida, i amb exigir l'elecció democràtica dels seus càrrecs i la depuració dels elements compromesos amb la dictadura. Cal animar a reprendre, localitat per localitat, fàbrica per fàbrica, cada secció de la UGTT, i que aquesta sigui una eina útil per a la classe obrera. També els sindicats independents, i les organitzacions obreres il·legals, tenen el seu paper a les assemblees i comitès.

No podem confiar en els càrrecs de l'Exèrcit. D'una banda és imprescindible perseverar en la confraternització amb els soldats (fenomen que ja s'està donant), així com reivindicar plens drets democràtics per a la tropa, i animar-los també a organitzar comitès. D'altra banda, cal garantir, a través de les assemblees, que les manifestacions no siguin rebentades per la policia, els locals ocupats, etc.; les assemblees han d'organitzar milícies per vigilar les manifestacions, els barris obrers, etc.

També és imprescindible concretar en un programa les reivindicacions que són necessàries. Les reivindicacions democràtiques (depuració profunda de l'aparell d'Estat; enjudiciament de tots els responsables policials, polítics i econòmics; expropiació dels seus béns, llibertats democràtiques plenes sense traves burocràtiques) s’han de vincular a les exigències socials i econòmiques populars (salaris dignes, pla de creació d'ocupació per part de l'Estat, baixada radical del preu dels productes bàsics, reforma agrària, etc.), i a l'única alternativa que pot garantir això: l'expropiació de la camarilla dirigent i dels burgesos, que s'han lucrat amb la dictadura, i de les multinacionals instal·lades al país. Recuperant els recursos del país, es podria planificar l'economia al servei de la majoria. Per a això és imprescindible el control obrer i popular, a través dels comitès que han d'organitzar la lluita i que han de ser la base d'un autèntic Estat democràtic, socialista.

Una revolució socialista és l'única possibilitat de millorar el nivell de vida de les masses. Qualsevol maniobra burgesa per guanyar temps no només no suposarà cap millora per a elles, sinó que pot precedir a una revenja de la classe dominant tunisiana, i de l'imperialisme, que triaran el millor moment per ensagnar de nou Tunísia, i donar un criminal escarment al poble.

Una Tunísia socialista

Un règim de democràcia obrera, que prengui immediatament mesures socialistes, tindrà l'enemistat radical dels imperialistes. Però també tindrà un efecte electritzant en les masses del Magrib i de tot el món àrab. Marcarà un camí a les masses desesperades, fartes del jou de l'imperialisme i de l'integrisme islàmic.

Durant lustres els burgesos han intentat espantar als treballadors occidentals amb el perill dels moviments islamistes. Han amagat convenientment que aquests no són ni més ni menys reaccionaris que els propis imperialistes, com podem veure a l’Afganistan o l'Iraq. I, sobretot, han sobrevalorat convenientment les seves forces. Alhora han amagat com també a les nacions àrabs i islàmiques, riques en tradicions revolucionàries, existeixen oprimits i opressors; també existeixen treballadors, joves i camperols, que busquen una societat justa, no al Paradís celestial, sinó a la Terra, i que lluiten per ella, contra els règims proimperialistes i fent front a la reacció islamista (que allí juguen un paper similar al de les bandes feixistes d'Europa en els anys 30).

Independentment del que passi, la revolta tunisiana és una fita que ja ha tingut efecte en l'aixecament de sectors de la joventut algeriana, i que crida poderosament a l'acció a la classe obrera i als altres oprimits, especialment d'Algèria, del Marroc i d'Egipte. Una Tunísia socialista que enarbori la bandera d'una Federació Socialista del Magrib i de l'extensió mundial de la revolució seria un formidable imant.