Molts precedents
La discussió de la Mesa del Congrés ha estat un autèntic esperpent. Recolzant-se en un informe jurídic ple d’ambigüitat i confusió, que no signa cap lletrat, la majoria de dretes d’aquest organisme ha tret endavant la seva proposta amb l’abstenció de CiU i del PSOE. Els precedents històrics sobre la formació de grups parlamentaris que no complien totes les exigències d’un reglament arbitrari i antidemocràtic, similar en això a la Llei Electoral, són abundants. És el cas d’ERC i el PNB. L’excusa de dir que Amaiur a Navarra no arriba al 15% (va obtenir el 14,86% dels vots en aquesta circumscripció), és un insult a la memòria, si es té present que el PNB mai va arribar a Navarra ni al 2% dels vots i no se li va posar cap objecció per formar grup parlamentari el 1989, 1993, 1996 o 2000. Igualment va passar amb ERC, quan el 2004, amb una representació global molt menor que Amaiur (ERC es presentava també al País Valencià, on va obtenir un resultat per sota de l’1%) va poder comptar amb grup propi malgrat l’oposició del Partit Popular.
Des del PSOE s’ha qualificat la decisió del PP com un error, però s’ha dit amb la boca petita, d’amagat i amb vergonya: els seus representants han mancat de la valentia de votar en contra i s’han abstingut, igual que CiU. De res serveix que Patxi López consideri el vet a Amaiur una “estupidesa” que alimenta el victimisme de l’esquerra abertzale. Davant d’aquest tipus d’atropellaments la postura de rentar-se’n les mans revela que lluny s’ha arribat en el menyspreu dels drets democràtics de centenars de milers de persones. I després les seves senyories, incloent-hi els dirigents del PSOE que mantenen aquesta actitud, es preguntaran perquè es crida a les manifestacions Li diuen democràcia i no ho és!... UPyD, el partit de Rosa Díez, que ha comptat amb el suport de la ultradreta falangista a les passades eleccions i la gentilesa del grup d’Álvarez Cascos per formar el seu grup, no només aplaudeix la decisió sinó que torna a reclamar la petició d’il·legalització d’Amaiur. Davant d’aquestes postures, Esquerra Unida sí s’ha manifestat a favor que Amaiur obtingués grup propi, igual que ERC, BNG, Compromís i altres formacions.
El que és innegable rere aquesta fraudulenta decisió és que Amaiur reuneix tots els requisits polítics per formar grup: és la primera força parlamentària de la Comunitat Autònoma Basca i la tercera a Navarra; i des del punt de vista de la legalitat jurídica també té dret, com queda perfectament argumentat en el recurs que han enviat a la Mesa del Congrés i que, després de ser rebutjat, acabarà al Tribunal Constitucional, que finalment decidirà sobre aquest tema i sobre la legalització de Sortu, els estatus del qual compleixen igualment la legalitat. Per això, Rajoy a la seva primera compareixença al Parlament s’ha apressat a proposar la renovació d’aquest organisme, una renovació que persegueix fins en res innocents.
Els drets democràtics i socials en el punt de mira
Amb aquesta decisió el Partit Popular mostra un cop més la seva aversió a l’aposta per vies exclusivament polítiques de l’esquerra abertzale, i intenta posar pals a les rodes de la coalició basca després del seu allunyament d’ETA, en lloc de facilitar aquest procés. Alhora, la dreta posa de manifest la seva voluntat política d’emprar la repressió a Euskal Herria com una forma de desviar l’atenció de les gravíssimes retallades socials que miraran de dur a terme en aquesta legislatura.
Per al Partit Popular és una mala notícia el cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA. La desaparició d’aquell escenari, que durant anys els ha servit per a mantenir una legislació tremendament repressiva, emprada sistemàticament contra els sectors més combatius de la classe treballadora i la joventut, els crea nous inconvenients. Ja no serà fàcil dissimular el caràcter reaccionari de les seves polítiques sota el soroll de les campanyes contra “el terrorisme”. Malgrat que és evident per a qualsevol que tingui ulls a la cara que la situació política a Euskal Herria ha patit un canvi qualitatiu, i que el cessament de l’activitat d’ETA és el resultat, en primer lloc, de l’impuls polític de la majoria de l’esquerra abertzale, els dirigents del PP no renunciaran a seguir agitant el nacionalisme espanyolista en el seu benefici. No es pot oblidar que el PP segueix agrupant al sector fonamental de l’extrema dreta, que utilitza els seus majors esforços de propaganda en atacar sense treva els drets democràtics nacionals d’Euskal Herria i Catalunya. O que importants negocis de seguretat i prebendes d’alguns sectors de l’aparell estatal depenen de l’existència d’ETA, per als quals, al menys, es tracta de mantenir l’atmosfera necessària que justifiqui les partides pressupostàries d’aquests lucratius menesters. Per això el PP no fa, ni farà en l’immediat, cap esforç per facilitar a l’esquerra abertzale el camí emprès. Tot el contrari. La seva política, com ja van anunciar, és la de vencedors i vençuts, una política de revenja i repressió.
Una gran oportunitat a les mans de l’esquerra abertzale
En qualsevol cas, els càlculs del PP són falsos de principi a fi. Els guanys de mantenir aquesta opció poden ser molt petits si es té en compte que amb la renúncia d’ETA a la seva activitat armada, la repressió torna a inflar les veles de l’esquerra abertzale, que pot aconseguir a les eleccions autonòmiques basques superar al PNB per primer cop a la història.
Els avenços electorals de Bildu i d’Amaiur són una expressió de l’enorme descontentament social amb la crisi del capitalisme i la negació dels drets democràtics. Per això la direcció de l’esquerra abertzale té també una gran responsabilitat a les seves mans. No és cap casualitat que des de la burgesia basca –a través del PNB i la patronal- i des de sectors de la classe dominant espanyola, es repeteixin les crides a favor que l’esquerra abertzale s’”institucionalitzi”, és a dir, abandoni qualsevol contingut socialista al seu programa, renunciï a la mobilització social com a eix de la seva acció i se centri en l’activitat parlamentària i municipal.
Un gir com aquest ja sabem els efectes que ha tingut a Irlanda del Nord, després de la formació del govern de coalició entre el Sinn Fein i els unionistes; un govern que aplica, en sotmetre’s a la lògica del capitalisme, les receptes de l’FMI i el BCE i depenen més que mai del capital anglès. Que ningú s’enganyi. Als anys setanta la direcció del PCE va fer moltes renúncies per aconseguir la seva acomodació al nou panorama parlamentari, que justificava com “girs tàctics” necessaris per “acumular forces”. Els dirigents del PCE defensaven aquella política de col·laboració de classes –que els va dur a firmar els Pactes de la Moncloa, acceptar la bandera rojigualda i votar amb entusiasme a favor de la Constitució, entre d’altres- com a “etapes” inevitables per enfortir el partit i “consolidar la democràcia”. Però l’abandonament d’un punt de vista de classe, marxista i internacionalista i abraçar el cretinisme parlamentari, no els va fer avançar més; al contrari, va obrir les portes a una crisi de la que encara no s’han recuperat. Els gestos fets per Amaiur cap al Rei i l’onada de “respectabilitat” institucional que sembla impregnar a una capa de dirigents de l’esquerra abertzale, mirant constantment cap al PNB, el partit de la burgesia basca, estan sent observats per la classe treballadora i la joventut. Avui, aquests sectors estan molt mobilitzats en el vot i al carrer en defensa dels drets democràtics i en contra de les retallades socials. Però demà, si aquestes aspiracions de lluita i de transformació social no són correspostes, aquests mateixos sectors poden sentir una profunda frustració i, en conseqüència, replegar-se.
Utilitzar les posicions al Parlament estatal, a l’autonòmic o als ajuntaments, és molt útil, si se subordina a l’acció principal: la intervenció en la lluita de classes per organitzar a més sectors de la classe obrera, de la joventut, dels aturats, dels pensionistes, defensant una política autènticament socialista i d’esquerres en contra de les retallades socials que pretén el Partit Popular. Defensant la nacionalització de la gran banca, dels monopolis i de les grans constructores, per lluitar contra l’atur massiu; per una política d’impostos contundents a les grans fortunes; de defensa de l’educació i la sanitat públiques, exigint la fi de les subvencions estatals a la privada, i moltes més mesures, amb valentia, amb ganxo, i vinculant aquest ús de la tribuna a l’impuls de la mobilització. Si l’esquerra abertzale adopta aquesta estratègia es trencaria també la barrera que es pretén imposar entre aquesta i la classe obrera de la resta de l’Estat, i constituiria el millor mitjà de defensar els drets democràtics nacionals del poble basc. La retallada de drets democràtics en una època de crisi profunda del capitalisme només pot ser contrarestada amb la lluita unida de la classe treballadora per sobre de fronteres nacionals per transformar la societat.
Els propers mesos seran decisius. A Pamplona s’ha celebrat una manifestació el passat 17 de desembre contra la retallada de les despeses socials i es preveu una gran manifestació per al 7 de gener en defensa dels drets dels presos polítics bascos i del seu apropament immediat a les presons d’Euskal Herria. A finals de gener i principis de febrer, la majoria sindical basca ja ha anunciat mobilitzacions i una vaga al sector públic en contra de les retallades. Si l’any 2011 ha estat un any de grans mobilitzacions, que a Euskal Herria van començar amb la vaga general del 27 de gener, l’any 2012 pot representar un creixement de les lluites, tant pels drets democràtics com pels drets socials, atacats profundament per la dreta. En aquest context seria realment important que Amaiur empri la seva veu al Parlament espanyol per defensar davant la classe treballadora del conjunt de l’Estat una alternativa socialista i revolucionària.
