Prou de repressió contra els presos polítics bascos. Pels drets democràtics, per l’amnistia

Després de les grans mobilitzacions del 2011 i de que ETA hagi anunciat la seva renúncia definitiva a l’activitat armada, els molt bons resultats electorals de Bildu i Amaiur han situat la lluita pels drets democràtics d’Euskal Herria en una conjuntura històrica. En aquest procés, la consecució de l’amnistia per als presos bascos és una aspiració anhelada per una part molt àmplia del nostre poble.

Una política repressiva i cruel

En l’ampli arsenal de mesures repressives adoptades per ofegar els drets democràtics d’Euskal Herria, amb la Llei de Partits com a ariet més destacat, la política penitenciària imposada per la burgesia espanyola i francesa, amb la col·laboració de la burgesia basca, ha estat una peça primordial. Les modificacions successives de codi penal, per ampliar i endurir les penes als presos, s’han reforçat amb l’assimilació constant de tot aquell que defensava una posició independentista a un suposat “món terrorista”, i la persecució contra la joventut imposant sentències salvatges per delictes que no ho eren. Durant anys, la violació de la legalitat democràtica, que el mateix Estat espanyol diu defensar, ha estat una constant.

Tot aquest entramat legal antidemocràtic, que no és més que el reflex reaccionari de l’Estat capitalista, sigui espanyol, francès o basc, doncs la burgesia basca ha col·laborat en el seu sosteniment sense cap problema, ha tingut una expressió dramàtica en el tractament als presos polítics bascos i els seus familiars. Exemple d’això són la política de dispersió aplicada des de fa més de 20 anys, així com les situacions d’excepcionalitat legal (que contradeien el propi codi penal) i que s’han multiplicat durant l’última dècada. Mantenir a la presó a qui ha complert la seva condemna; no alliberar als presos polítics greument malalts; la desaparició de la llibertat condicional o que a penes s’apliqui la llibertat provisional; l’aïllament o el xantatge constant, són el resultat d’aquesta estratègia. Una vulneració especialment greu dels drets fonamentals dels presos bascos ha estat l’aplicació de facto de la Cadena Perpètua a través de diferents vies: la sentència 197/2006, que crea doctrina per permetre allargar les condemnes d’aquells que ja han complert la pena establerta; l’anulació de les redempcions; denegar la llibertat condicional dels que han complert les tres quartes parts de la seva condemna; ampliar la pena màxima fins als 40 anys o ser castigats a condemnes, sense límit d’anys, a l’Estat francès.

Política de la dispersió

La crueltat en el tracte als presos bascos també és una constant, estenent i normalitzant les situacions de soledat o aïllament, aprofundint en la dispersió per mitjà de trasllats constants i arbitraris. Cal ressaltar que al Col·lectiu de Presos i Preses Basques se li aplica una política especial. La base d’aquesta diferenciació es troba en el caràcter polític del Col·lectiu, tot i que no s’accepti oficialment. Actualment no hi ha una política penitenciària similar a Europa –a excepció del cas de Turquia-.

L’estratègia de la dispersió dels presos bascos es va iniciar a finals de la dècada dels 80 i va ser dissenyada, entre d’altres, per dirigents del PSOE com Múgica Herzog i representants de la burgesia basca com Joseba Azkarraga (ex secretari general d’EA i ex conseller de Justícia del govern PNB-EA, ara conseller delegat d’una constructora). En els 20 anys passats des d’aleshores, les pallisses i agressions físiques contra els presos han estat una constant, tant a l’interior de les presons com en els trasllats d’una presó a una altra. A l’Estat francès, aquest maltractament s’ha significat de manera especial en les conduccions als tribunals de justícia. El conjunt d’agressions protagonitzades per funcionaris de presons i policies d’ambdós Estats arriba fins avui a una xifra superior a les 500, de resultes de les quals desenes de presos polítics bascos han hagut de rebre atenció mèdico-sanitària.

El sofriment que provoca aquesta política de dispersió no és menys dura per a les famílies dels presos. Fins ara han estat 16 els familiars i amics que han mort a les carreteres quan miraven de garantir el dret a la visita dels seus éssers estimats. El balanç d’aquestes dues dècades és dramàtic. A més a més de les persones mortes, es comptabilitzen un total de 267 accidents de trànsit de familiars i persones properes als dos estats, com a conseqüència dels quals més d’un centenar han resultat amb ferides de certa consideració. A més a més, les pèrdues materials, econòmiques i conseqüències derivades d’això en l’àmbit laboral, són incalculables. La despesa que afronten els familiars per garantir el dret a les comunicacions és una sagnia econòmica que es manté durant vint anys. La despesa mitjana de cada família està al voltant de 20.000 euros l’any. És una dada terrible.

La lluita per l’amnistia dels presos i la lluita pel socialisme

Com no pot ser d’altra manera, la lluita per l’alliberament nacional i social d’Euskal Herria, és a dir, la lluita pel socialisme, ha d’anar totalment unida a la lluita pels drets dels presos i la lluita per l’amnistia.

Des d’Euskal Herria Sozialista donem suport a les reivindicacions de la plataforma Egin dezagun bidea:

 -           Amb tots els seus drets, Preses i Presos polítics bascos a Euskal Herria!

-           Les i els presos que han complert la seva condemna, al carrer! Els i les que han complert les tres quartes parts, al carrer! Derogació de la doctrina que possibilita l’aplicació de la cadena perpètua.

-           Els i les preses amb malalties greus i incurables, al carrer!

-           Acabar amb les situacions d’aïllament i soledat.

I és necessari fer-ho en un moment en que des de la burgesia espanyola es parla de reparar el sofriment de les “víctimes”, assenyalant només a una part d’elles. Òbviament des de l’aparell de l’Estat i la dreta hi ha una llarga tradició d’ocultar les seves responsabilitats quan es produeixen conflictes polítics en els que la violència armada juga un paper destacat. Ells, que van ser els promotors del cop feixista del 18 de juliol de 1936 que va acabar amb la legalitat republicana votada a les urnes i que va significar una guerra civil que es va estendre durant tres anys, no han demanat perdó ni ho faran. Ells, que són al darrera dels més de 250.000 assassinats polítics que van tenir lloc a la reraguarda franquista durant la guerra civil i a l’”Espanya” conquerida després de 1939, justificant l’execució de desenes de milers d’activistes, sindicalistes i militants d’esquerres a mans dels piquets falangistes i requetès; ells, que van decidir l’extermini de localitats senceres com la de Guernica i van formar part, de manera entusiasta, dels tribunals militars... ells, no tenen la intenció de demanar cap perdó. Ells formen part d’una classe, la dels rics, els propietaris, els banquers i els terratinents, per als que la paraula democràcia és només un terme a donar suport sempre i quan els seus privilegis i interessos es mantinguin garantits i ben protegits.

La fi de l’activitat armada d’ETA és una bona notícia, perquè col·loca la mobilització de masses, la lluita política i organitzada com l’eix central. Però el rebuig a l’activitat d’ETA no ha de significar la renúncia a la lluita per la revolució socialista, basant-nos en els mètodes dels treballadors amb un programa de classe i internacionalista. Hem d’extreure les lliçons del passat, i aquestes lliçons al nostre entendre passen per dir amb claredat que només podem confiar en les forces de la classe obrera, i que la burgesia, basca, espanyola o francesa, no ha estat ni podrà ser-ho mai la nostra aliada en la defensa dels drets democràtics d’Euskal Herria.

Després dels resultats històrics de Bildu i Amaiur, cal fer servir les posicions al congrés espanyol, a les diputacions i als ajuntaments per defensar els drets dels presos i continuar amb manifestacions massives, amb les mobilitzacions que cada mes s’organitzen a pobles i barris. I per guanyar a la gran majoria de la població explotada d’Euskal Herria a aquesta lluita, és fonamental alçar una política autènticament socialista i d’esquerres, defensant la nacionalització de la gran banca i dels monopolis per combatre l’atur i defensar les conquestes socials.

 Pensem que hi ha totes les condicions perquè l’esquerra abertzale adopti aquesta estratègia tan fonamental i alhora urgent. Amb un programa com aquest no només seria possible guanyar la majoria dels treballadors i joves d’Euskal Herria, sinó que s’obriria una oportunitat immillorable per arribar a la classe obrera dels Estats espanyol i francès. La defensa d’un programa revolucionari i l’impacte que aquest tindria, encara més en aquesta època de crisi econòmica profunda, faria possible que milions de treballadors dels dos Estats es fessin ressò de la lluita pels drets dels presos bascos, creant les condicions perquè, com en el passat, s’estrenyessin els llaços per sobre de les fronteres nacionals per aconseguir l’alliberament dels presos polítics del nostre poble.

 Donant suport al nou camí començat per la plataforma Egin dezagun bidea i defensant un programa revolucionari per derrocar el capitalisme, la classe obrera i la joventut han de jugar un paper protagonista en la lluita pels drets dels presos i en la lluita per l’amnistia total.