Cal estendre la mobilització a tota Euskal Herria!

Cap a la vaga general per parar la Confebask i el PNB!

Els més de 50.000 treballadors del metall de Bizkaia van començar el dia 23 de maig una fase de mobilitzacions que inclou cinc dies de vaga per pressionar a la patronal, la Federación Vizcaína de Empresas del Metal (FVEM), perquè actualitzi el conveni i els salaris, que porten gairebé deu anys congelats.

La crida dels quatre principals sindicats, ELA, LAB, CC.OO. i UGT, ha estat rebuda amb gran entusiasme per part dels delegats i treballadors del sector, que han donat suport de forma massiva les aturades a les fàbriques confirmant l'encert de cridar a la lluita amb plena unitat sindical. La indústria biscaïna, com el conjunt de la indústria basca i de l'Estat espanyol, travessa una llarga crisi que s'ha portat per davant milers de llocs de treball i amenaça ara amb acabar amb l'últim gran drassana, la Naval de Sestao. El sector pateix a més una elevada precarietat i temporalitat degut sobretot a les cadenes de subcontractació a través de les quals les grans multinacionals com Arcelor Mittal abarateixen costos.

La vaga del metall va molt més allà d'una lluita sectorial a l'ús, pel seu pes històric entre la classe treballadora i pel que pot significar com a referent per a la resta de sectors precaritzats. És evident que la pròpia patronal basca i el PNB consideren el metall un sector estratègic en el qual no estan disposats a cedir ni un mil·límetre en tots els avantatges que van aconseguir amb les reformes laborals per sobrexplotar els treballadors. No és casualitat que el metall de Gipuzkoa i el de Bizkaia, els dos convenis sectorials més importants d’Euskadi per nombre de treballadors i en els quals ELA i LAB tenen majoria, portin prop de deu anys sense renovar-se. En les taules en les quals es reclamen millores laborals de cert calat, Confebask respon amb el bloqueig, una situació que només pot trencar-se amb la mobilització. En el cas de Bizkaia, amb l'anunci de vaga sobre la taula, la FVEM continuava oferint increments salarials ridículs, a penes l'IPC, sense cap compensació del poder adquisitiu perdut a partir del 2011, anys en què no hi ha hagut pujades. Per descomptat, aquesta patronal, com Confebask en el seu conjunt, no vol ni sentir a parlar de reduir la temporalitat o la subcontractació ni de limitar la reforma laboral de Rajoy, aquesta que tantes possibilitats li ha donat de cara a empitjorar les condicions laborals, especialment dels treballadors més joves.

El PNB braç a braç amb la patronal per fer de la precarietat el seu negoci

És significatiu que el PNB, representant directe dels interessos dels grans empresaris i industrials bascos, no hagi obert la boca per denunciar la posició de la FVEM. La dreta basca intenta edulcorar el seu discurs, sobretot en període electoral, parlant d'ocupació de qualitat per intentar atreure al seu terreny a sectors de la classe mitja i treballadora, però a l'hora de la veritat es posiciona amb els qui estan convertint el treball a Euskal Herria en un autèntic infern. La cara més tràgica d'això és la defunció en només tres dies de cinc treballadors a Euskal Herria, quatre en accident laboral traumàtic i un cinquè per exposició a l'amiant. Dos d'ells estaven directament vinculats al sector industrial.

De la mà dels seus mitjans de comunicació afins, el PNB i la FVEM han intentat minimitzar l'impacte de la vaga del metall, però la veritat és que la primera jornada de mobilització ha estat un rotund èxit. Un seguiment del 80% amb especial incidència en les subcontractes, que en general concentren les situacions laborals més precàries. La manifestació de Bilbo, amb més de 10.000 persones, va demostrar que la classe treballadora té força suficient per a incorporar-se a la lluita com abans han fet els pensionistes, les dones o els estudiants.

A hores d'ara és clar que la patronal no oferirà més que engrunes en els pròxims dies, i seria un greu error que una vegada iniciada aquesta fase de lluita es plantegés un mal acord des del bloc sindical per desconvocar les altres quatre jornades de vaga. Al contrari, des de Sindicalistes d'Esquerra (plataforma intersindical que impulsem des d'Esquerra Revolucionària) plantegem estendre, amb plena unitat d'acció, la lluita de Bizkaia al metall de tota Euskal Herria com a pas previ cap a la vaga general. Els conflictes laborals s'estenen cada vegada més en diferents sectors a més de la indústria; en el sector públic, sanitat i educació, sectors privatitzats com residències, menjadors o neteja, ajuda a domicili, supermercats, aeroports…

L'ofensiva patronal és generalitzada a Euskal Herria i a nivell estatal, on estan duent a terme una veritable reconversió industrial, estenen la precarietat en tots els sectors que afecta especialment el jovent i les dones, juntament amb les polítiques de retallades i austeritat que es mantenen dempeus. És necessari unificar les lluites, i plantejar un pla de mobilització contundent i seriós. L'èxit del dia 23 demostra que hi ha plena disposició per part de la classe treballadora a fer un salt qualitatiu en la mobilització per acabar amb la precarietat i recuperar els drets laborals que ens han anat arrabassant.