Respondre a la repressió del règim amb la lluita als carrers

El 24 de març el poble sencer d'Altsasu es va convertir en l'escenari d'una gegantina manifestació. Centenars de veïns d'aquest poble de 7.500 habitants es van bolcar per a organitzar l'acollida de la immensa marea de gent. Van penjar pancartes i plafons informatius al llarg i ample del recorregut relatant tot el procés judicial i repressiu d'aquest muntatge, van organitzar tota la infraestructura, l'aparcament, diversos punts d'informació, de solidaritat, etc.

Des de la vigília van arribar diversos busos des de fora d'Euskal Herria, sobretot des de Catalunya, portant estelades i llaços grocs que es veien per tot arreu a la manifestació. També es van organitzar autobusos i va venir gent de diferents zones de l'Estat, Madrid, Aragó, Astúries, etc. És difícil calcular quanta gent va acudir a la cita quan el poble estava desbordat. El País fer ressò de la ridícula xifra de la Delegació del Govern d'entre 30 i 50 mil. Els convocants van anunciar el mateix dia que hi va haver més de 60 mil. Però els que vam estar allà, vam veure com abans de les 10 del matí tot el recorregut de la manifestació i diversos carrers del voltant estaven plens de gent: fins i tot una hora més tard d’haver començat la manifestació seguia arribant més i més persones, i el poble es va col•lapsar amb diversos autobusos i cotxes que van estar en cues de fins a una hora sense poder acudir a la cita per la ingent quantitat de persones que van anar a protestar davant aquest criminal muntatge judicial i policial. Sens dubte ha estat una manifestació de caràcter històric que aconseguia ni més ni menys que multiplicar per deu o més la població d'aquesta petita localitat.

Un judici polític propi del franquisme

El detonant d'aquesta gegantina mobilització va ser la decisió de l'Audiència Nacional el 7 de març de ratificar les condemnes de fins a 13 anys per als joves d'Altsasu. L'aparell judicial, heretat directament del franquisme, deixava una vegada més molt clar que donava el seu braç a tòrcer, i que continuava utilitzant aquest muntatge judicial i policial per a llançar un missatge molt clar al conjunt del jovent i la classe treballadora: imposaran la repressió amb mà de ferro costi el que costi. Tota la xerrameca de la imparcialitat i la proporcionalitat de la justícia han quedat un cop més al descobert com una gran mentida, en una deriva autoritària del règim del 78 com hem pogut veure en tants processos judicials.

En els mesos de gener i febrer es van realitzar a les sales de l'Audiència Nacional les sessions dels recursos a la sentència de Juny. La fiscalia per la seva banda continuava exigint que els successos d'una baralla en un bar, que el més greu que van deixar va ser un turmell trencat, fossin qualificats com a delictes de terrorisme. La defensa dels joves apel•lava al fet que les penes imposades als joves eren totalment desproporcionades. Els tribunals van admetre aquest cop una sèrie de testimonis i proves que li van ser denegades en el judici a la defensa. Tot i que els relats i les proves deixaven novament clars els fets, totes elles han estat qualificades d'interessades o irrellevants. La decisió ja estava presa.

Durant els més de dos anys des dels successos d'aquella nit, aquest muntatge s'ha basat en un modus operandi molt concret: primer dispara i després pregunta. I així han actuat, colpejant com un mateix bloc, des de les altes instàncies de la Guàrdia Civil i la judicatura, fins als partits de la dreta, COVITE i els mitjans de comunicació capitalistes. Tres dels joves van ser arrestats i portats el 14 de novembre del 2016 a les presons de Madrid i internats en règim FIES. Mentrestant el cas es duia a l'Audiència Nacional per a jutjar-los per delictes de terrorisme, a la defensa se li negava tota garantia jurídica bàsica, s'imposava presó preventiva als 7 joves, i els mitjans de comunicació com El País o el mateix Rajoy per twitter els condemnaven com a terroristes des del minut un.

L'aparell de l’Estat i la dreta franquista colpegen junts

Casualment o no, un dia abans que es fes pública la sentència, Eduardo Inda, Pablo Casado i Ana Beltrán es reunien per a una entrevista al bar Koxka d'Altsasu en una clara provocació pròpia de qui se sent absolutament impune. I aquesta era també la seva intenció: deixar ben visible a la clara llum del dia que els instigadors d'aquest muntatge se senten completament emparats i protegits.

No és la primera vegada que les sentències judicials es coneixen pels mitjans de la dreta abans que siguin oficialment públiques. En aquesta ocasió els propis familiars dels joves condemnats denunciaven que coneixien d'aquesta sentència a través de la premsa. El PP, Cs i Vox han fet servir contínuament aquest muntatge com la seva pròpia bandera de lluita i han acudit una vegada i una altra a Altsasu en una actitud clarament provocadora i desafiant. Se situen com els defensors de l'aparell d'Estat, de la seva repressió franquista. Pretenen continuar costi el que costi amb la tesi de “tot és ETA”, que tant els ha servit durant anys per criminalitzar tota protesta contra el règim i per a aprovar tot tipus de lleis repressives que ara exporten a Catalunya o al conjunt de l'Estat. Però exportar la repressió, també ha significat exportar i enfortir la solidaritat.

La solidaritat no té fronteres. La lluita és l'únic camí!

Com bé deia Bel Pozueta, mare d’Adur, en una entrevista a Esquerra Revolucionària, "el cas d'Altsasu ha estat servit per aixecar una marea de solidaritat, despertar a la societat i dir-li al sistema: fins aquí". És exactament el que vam veure el 24 de març als carrers de Altsasu, en les històriques mobilitzacions del 14 d'abril i del 16 de juny de l'any passat, i en tantes altres mobilitzacions realitzades a tota Euskal Herria. Milers de joves i treballadors han tret la conclusió que aquest muntatge té un propòsit polític molt clar, callar-nos la boca amb la por a la repressió perquè no protestem.

Des d'Esquerra Revolucionària hem realitzat una campanya internacional de solidaritat que ha recaptat al voltant 700 signatures de sindicalistes, activistes i lluitadors i organitzat accions de solidaritat Estats Units, Taiwan, Irlanda, Rússia, Suècia, Bèlgica i altres països. En el marc de campanya l'ajuntament de Dublín ha aprovat una moció, amb la mateixa exigència i organitzacions com el Sindicat d'Estudiants han estès la solidaritat al conjunt del jovent a nivell estatal, tal com va quedar palès en el seu congrés estatal on els familiars dels joves d'Altsasu van prendre la paraula i van presidir la sessió titulada "No passaran".

El règim del 78 i tot el que representa s'esquerda a passos de gegant. La seva legitimitat fa aigües per tot arreu i la deriva autoritària no és més que una mostra de la seva debilitat i desesperació per tractar de mantenir la situació sota control. Però centenars de milers de joves, pensionistes, dones treballadores o lluitadors per la república catalana hem dit prou: volem canviar la nostra realitat i ho fem lluitant contra aquest sistema, contra els seus representants polítics, contra una judicatura franquista al servei dels poderosos.