La lluita al carrer és l'únic camí
El govern de Pedro Sánchez segueix mirant cap a un altre costat respecte a la greu situació que encara segueixen patint els presos bascos, els seus familiars i amics. Des que va arribar al govern la seva política s'ha basat en declaracions tèbies i gestos que intentaven aparentar un discurs més progressista, per no canviar res dels aspectes fonamentals. Així ha estat en educació i sanitat, retallades socials, refugiats, reformes laborals, memòria històrica, l'opressió de la dona treballadora, pensions, amb Catalunya tal com mostra la provocació del Consell de Ministres a Barcelona i totes les seves declaracions... i també ho és en les polítiques penitenciàries.
Tant per al PSOE com per al PNB els presos bascos estan fora de les seves agendes. En l'actualitat hi ha 260 a les presons de l'Estat espanyol i del francès. Més de 150 presos estan reclosos a més de 600 km de casa seva. Des de juny hi ha hagut uns quants trasllats que han suposat un acostament, però són totalment insuficients per respondre a la sistemàtica vulneració de drets que pateixen ells i els seus familiars. No hi ha cap progressió de grau, compleixen la condemna íntegra en primer grau. A més a més dels km que han de recórrer els familiars i els accidents, fins i tot atacs que han patit a les carreteres, hi ha els 113 menors d'edat que tenen presos a la seva mare o pare o tots dos i 3 d'ells estan amb la seva mare a la presó.
L'Estat francès ha realitzat alguns trasllats que han suposat un acostament durant els últims mesos. Però també ha realitzat trasllats de presos que segueixen estant a més de 900 km d'Euskal Herria i ha lliurat presos al govern espanyol duplicant les condemnes. A l'Estat espanyol les declaracions inicials de Pedro Sánchez han quedat pràcticament en res. Ja ho deixava molt clar el ministre d'interior Grande Marlaska que no hi haurà trasllats col•lectius, partint de la premissa de negar el seu caràcter polític. Únicament han reconegut el col•lectiu dels presos bascos quan s'ha tractat de fer tot el possible per castigar-los i humiliar-los.
El PNB segueix mantenint la mateixa actitud cínica. Al desembre el lehendakari Urkullu retreia als dirigents de EHBildu, a l'allunyar-se del pacte dels pressupostos, que "segueixen preferint estar darrere de la pancarta". Un menyspreu dirigit als milions de persones que ens hem mobilitzat contra les seves polítiques capitalistes i que hem deixat clar que no les acceptarem. Cada vegada que hi ha una manifestació massiva als carrers en suport als presos, aquests polítics burgesos aprofiten per sortir com representants de les institucions i tracten de fer-nos creure que el que de veritat és efectiu són les seves declaracions i les seves reunions amb el govern central. Menyspreen la mobilització, però no se'n recorden d'aquesta greu situació sense elles. Cal recordar que el PNB va ser qui fa 30 anys al costat del PSOE va inicar i va aplaudir les polítiques de dispersió subratllant en paraules d'Arzalluz que la dispersió no vulnera els drets humans.
Efectivament, tots els drets que hem conquerit han estat a través de la lluita als carrers, darrere de les pancartes, i aquest és l'únic camí per portar a tots els presos a casa. La lluita contra les polítiques de dispersió i contra la repressió és la mateixa que lluita contra el règim del 78, contra les retallades i l'austeritat i la lluita pel dret a l'autodeterminació. Avui podem veure clarament aquesta realitat a Euskal Herria i Catalunya. Només a través de la lluita revolucionària del jovent i la classe obrera podrem tombar definitivament a aquest sistema que reprimeix sistemàticament als que lluiten per acabar amb tota opressió.
Totes i tots a la manifestació el 12 de gener a Bilbo i Baiona a les 17:00h
