El factor decisiu que explica aquest desplaçament parcial a la dreta, com hem vist a les eleccions del 26J o a Galicia el mateix 25S, és l’absència clara i manifesta de la mobilització social contra les polítiques de retallades i d’austeritat que ha practicat el PNV durant quatre anys. El fet que des de la direcció del PSE-PSOE s’hagin acordat pactes essencials per garantir l’estabilitat del govern d’Urkullu, o que des de la direcció de l’esquerra abertzale es persistís, com a línia política estratègica, en un front comú nacional amb el PNV, només ha beneficiat a la dreta nacionalista.
De fet, aquesta dinàmica s’ha reflectit, i molt, en el creixement de l’abstenció, la més alta en unes eleccions autonòmiques des del 2001 (arribant al 37,74%). Més de 640.000 votants s’han quedat a casa, un fenomen que ha afectat sobre tot al PSE però que també ha perjudicat al Podem, especialment als nuclis industrials amb més de 10.000 habitants. A Irún l’abstenció ha estat del 44%, a Sestao del 43%, a Barakaldo, Santurtzi, Ermua, Andoain o Errenteria l’abstenció supera la mitjana, mentre que a Laguardia (capital de la Rioja alabesa i on guanya el PP) l’abstenció ha estat només del 31%.
En relació a les anteriors eleccions autonòmiques del 2012, els vots del PNV i el PP passen de 536.889 a 526.383 (perden 10.506), mentre que la suma d’EH-Bildu, Podem i PSE-PSOE es redueix de 550.132 vots a 507.064, deixant en l’abstenció 43.068.
El PSOE es desploma, EH-Bildu resisteix i Elkarrekin-Podemos queda per sota de les expectatives
El PSE-PSOE, que ha recolzat el Govern del PNV durant tota la legislatura i no s’ha tallat en utilitzar un discurs reaccionari en temes fonamentals com l’ús de l’eusquera –recorrent a molts dels plantejaments que habitualment han utilitzat el PP i UPyD–, llastat a més a més pel desgast que està patint a nivell estatal per la seva implicació a les retallades socials, s’ha emportat una patacada monumental: han passat de 212.809 vots al 2012 a 126.123 al 2016, una pèrdua de 86.670 vots i 7 diputats, recollint els seus pitjors resultats des del 1980. Unes xifres agòniques que han tingut un fort impacte a nivell estatal aportant més tensió a la crisis del PSOE.
La crisis del PSE-PSOE, i la seva fusió amb les polítiques de la dreta, han deixat un gran espai tant a Podem com a EH-Bildu. Però cal assenyalar que una de les notes més destacades de la campanya han estat les constants manifestacions dels portaveus d’EH-Bildu i d’Elkarrekin-Podemos proposant acords i fronts polítics al PNV. En el cas de la direcció de l’esquerra abertzale, no han deixat passar cap ocasió per a oferir un front a la dreta nacionalista per crear “un mur en defensa del dret a decidir i les conquestes socials”. Des d’Elkarrekin-Podemos, campanya dels quals ha comptat amb una forta influencia d’Errejón i el seu missatge de “transversalitat” i “centralitat” concretat a la consigna buida de “Por Euskadi”, també s’ha insistit en un “pacte social basc” pràcticament calcat en el seu contingut del que oferia EH-Bildu. Amb aquestes propostes és obvi que el PNV ni ha tingut oposició en els últims quatre anys, ni tenia oponents durant aquesta campanya electoral. Com atacar amb fermesa al PNV si les forces de l’esquerra el consideraven un possible aliat?
|
Cal recordar que Podem va guanyar a la CAV les passades eleccions del Desembre i del 26 de Juny avançant amb diferència al PNV, pel que les expectatives sobre els seus resultats i les pròpies enquestes els igualaven a EH-Bildu. És cert que Elkarrekin-Podemos ha aconseguit mantenirse amb més força a Bizkaia, aconseguint la segona posició en nuclis destacats com Bilbao, Baracaldo, Santurtzi o Sestao, així com a nombrosos barris obrers de Gasteiz, on es situa per davant d’EH-Bildu.
Les enquestes apuntaven a una lluita amb l’esquerra abertzale per la segona posició, però els resultats tan modestos que ha obtingut Podem en coalició amb Equo i Ezker Anitza-IU, només 11 escons, han col·locat a l’esquerra abertzale en una situació de lideratge molt sòlida, al recuperar els 71.472 vots prestats a Podem a les eleccions generals del passat mes de Juny.
Un factor fonamental a l’hora d’explicar aquests resultats és la injusta inhabilitació d’Arnaldo Otegi. Com vam assenyalar a la nostra anterior declaració electoral, aquest cruel atac als drets democràtics lluny de suposar un obstacle per a l’esquerra abertzale li va donar un fort impuls. Mentre la formació morada buscava un candidat a Lehendakari de renom, que es va concretar en la candidata independent Pilar Zabala, germana de Joxi Zabala cruelment assassinat i enterrat en cal viva pel GAL complint les ordres del govern de Felipe González, l’esquerra abertzale, sobre tot després de la sortida d’Otegi de la presó, amb una militància i un aparell molt superior, ha lluitat per recuperar l’espai perdut a les eleccions generals i ha utilitzat a Arnaldo Otegi com el seu capital polític més important. De fet, des de la direcció d’EH-Bildu s’ha fet un esforç important de mobilització als carrers als últims mesos, mobilització que s’ha estès durant aquesta campanya mitjançant les estructures internes per agitar a la militància i a la perifèria. Un esforç que també responia a l’esquinçament i la escissió que han patit amb un sector de militants i activistes, molt crítics amb la política institucional i penitenciaria de la direcció.
EH-Bildu va protagonitzar a Bilbao l’acte més multitudinari de tota la campanya, amb 6.000 assistents, demostrant que l’esquerra abertzale segueix sent el principal referent de la joventut basca. A més a més, durant la campanya, el missatge d’EH-Bildu va girar clarament del discurs identitari a la lluita contra les desigualtats i les retallades socials, recollint el que havia estat el senyal d’identitat del programa d’Elkarrekin-Podemos.
Encara que ha recuperat part del vot perdut a les generals, EH-Bildu segueix deixant-se pel camí 53.669 vots respecte a les autonòmiques del 2012, passant de 277.923 vots a 224.254. Dels 17 escons que ha obtingut, 9 corresponen a Sortu, 3 són independents, 3 d’Eusko Alkartasuna (EA), 1 d’Alternativa i 1 d’Aralar.
Aixecar el Front Únic de l’esquerra, pel dret a l’autodeterminació, contra les retallades i l’austeritat
La qüestió plantejada per aquests resultats a la direcció de l’esquerra abertzale és clara: continuar amb la proposta d’una aliança estratègica amb el PNV, o trencar amb aquesta política i defensar la via de la mobilització social més contundent per a frenar les retallades i l’austeritat imposada per Urkullu, vinculant la lluita pels drets socials a la conquesta del dret a l’autodeterminació i una Euskal Herria socialista. O col·laboració de classes amb la burgesia basca, o una política d’independència de classe que posi l’eix de l’acció a la ruptura amb el capitalisme.
Mentre que Elkarrekin-Podemos ha descartat entrar en cap tipus de pacte amb el PNV passant directament a l’oposició, la direcció d’EH-Bildu, i concretament Otegi, han proposat arribar a acords amb el PNV, ja sigui en forma de govern de coalició, pacte de legislatura, o com a socis preferents. Però aquesta estratègia no aconseguirà que el dret a decidir s’aproximi, ni que els presos bascs es reagrupin a les presons d’Euskal Herria, o que acabi el malson de les retallades a l’educació, a la sanitat, als serveis socials o que es freni la sangria de l’atur juvenil. Quan els dirigents d’EH-Bildu posen com a model de futur els pactes aconseguits amb el PNV al Govern de Navarra o a l’Ajuntament de Victoria-Gasteiz, obliden que en aquesta última ciutat EH-Bildu a retrocedit de la segona posició a la quarta, darrere del PNV, del PP i de Podem. En aquestes circumstancies no és estrany que a EH-Bildu se li resisteixin els grans nuclis com Barakaldo, Portugalete, Santurzi o Ermua, on baixa fins a la quarta i fins i tot cinquena posició. La política de pactes amb el PNV tan sols ha beneficiat a la burgesia basca i ha debilitat a l’esquerra abertzale.
La recuperació d’EH-Bildu com a força dirigent de l’esquerra que lluita, i que vol ser impulsora de la transformació social, es consolidarà si la seva direcció és capaç d’assumir un programa autènticament socialista. El camí no és l’aliança amb la dreta nacionalista, sinó un Front únic de classe, amb totes les organitzacions de l’esquerra política i social, per defensar realment els drets socials i democràtics del poble basc i de la classe treballadora. Per la seva part, Elkarrekin-Podemos no ha de circumscriure la seva activitats els pròxims quatre anys al front institucional. És una força que va sorgir de la gran rebel·lió social d’aquests anys, i ha de tornar a conquerir els carrers juntament amb l’esquerra abertzale en la lluita pel dret a l’autodeterminació i pel socialisme.
