Una enorme marea de gent va recórrer el 14 de gener els carrers de Bilbo, convocats per Sare, en una manifestació massiva contra la dispersió dels presos i la vulneració dels drets humans més bàsics que pateixen constantment ells i les sues famílies a les presons de l’Estat espanyol i l’Estat francès. Fent front a la pluja i el fred, van acudir a la cita 78.000 persones segons els organitzadors, composat majoritàriament tant per joves com treballadors de totes les edats. Així culminaven els tres mesos de manifestacions, concentracions, actes i iniciatives locals a favor dels drets dels presos bascs sota la consigna #yodenuncio.
La manifestació va eixir amb deu furgonetes a la capçalera que realitzen els viatges de visita cada cap de setmana. Darrere anava una filera gran de familiars de presos que avançava entre aplaudiments de la multitud que esperava en les voreres incorporar-se a la manifestació i després la pancarta de capçalera amb el lema "pels drets humans, la solució i la pau, els presos bascs a Euskal Herria". Va haver un desplegament molt important de voluntaris per a l’organització de la mobilització i amb bosses per a recaptar diners per la causa, on la gent buidava les carteres. Al llarg del recorregut una de les consignes que més es va cridar va ser "presoak kalera, amnistia osoa" (presos al carrer, amnistia completa), demostrant el caràcter de classe i la combativitat dels assistents.
Avui hi ha 351 presos, dels quals 348 estan dispersats, la gran majoria d’ells a les presons de l’Estat espanyol i l’Estat francès, a una distància d’entre 400 km i 1100 km. El 95,5% d’ells en règim de primer grau, el més restrictiu. Hi ha 4 menors d’edat dispersats junt a les seues mares i 14 presos greument malats, dels quals sols 3 estan a presons atenuades. La dispersió dels presos suposa un càstig permanent i injust no sols per als presos, sinó també per a les famílies; 16 persones han mort fins ara a les carreteres durant els llarguíssims viatges de visita i sols al 2016 ha hagut quatre accidents. A més a més del risc dels desplaçaments, la dispersió també suposa una despesa econòmica molt forta; la despesa mitjana de cada família per a poder garantir la comunicació amb el familiar pres està al voltant de 20.000 euros a l’any!
Encara que ja han passat 6 anys des que ETA va deixar les armes, el PP, la direcció del PSOE i el PNV lluny de posar fi a aquesta política criminal, estan continuant les mateixes polítiques de repressió. El seu objectiu és criminalitzar la mobilització i llançar un missatge d’amenaça per a la resta del moviment de la classe treballadora i la joventut. També pretenen desesperadament ocultar les seues polítiques de retallades, a favor de banquers i grans empresaris mentre reforcen mesures repressives com la Llei Mordassa. Ací i internacionalment, la burgesia utilitza la lluita contra el terrorisme com a cortina de fum per a desviar l’atenció cap a “ l’enemic a aniquilar", aprofitant així per a enfortir l’aparell policial i repressiu. Utilitzen tots els mitjans de comunicació per a ocultar que el veritable culpable del conflicte i dels actes terroristes són les barbaries i l’opressió que ells imposen per a garantir els seus beneficis i els seus privilegis, i fomentar la divisió entre la classe obrera. La burgesia és la més interessada en que mai desapareguen els actes de terrorisme, ja que enforteixen la dreta i afebleixen el moviment de la classe treballadora i la joventut.
La lluita revolucionària ha de basar-se en la mobilització massiva i la unitat del tots els oprimits
La repressió és la resposta de l’aparell de l’Estat contra els joves i treballadors que lluitem contra l’opressió que provoca el sistema capitalista, inclosa l’opressió nacional. És un intent d’aturar aquesta lluita, d’acoquinar-nos i dispersar-nos, però com històricament s’ha comprovat, la repressió es torna en la seua contra en èpoques d’auge de la mobilització. És per això que la millor resposta a la repressió és augmentar la mobilització i l’organització revolucionària dels joves i treballadors sobre la base de la resposta massiva i en unitat amb els nostres germans de classe d’Euskal Herria i de la resta del món, per damunt de les fronteres nacionals. La lluita per l’alliberament nacional i social d’Euskal Herria, és a dir, la lluita pel socialisme, ha d’anar totalment unida a la lluita pels drets dels presos i la lluita per l’amnistia.
