Per la seva banda el PSE-PSOE, que ha governat els tres últims anys en minoria amb el suport del Partit Popular, ha descendit de
La participació en aquestes eleccions ha descendit un punt respecte a les de 2009 passant del 66,7% al 65,8%, amb una abstenció mitjana del 34,17% encara que a Guipuzkoa ha pujat un punt més. Dins d'aquest panorama, és de destacar que els vots blancs i nuls han passat de 24.580 en
L'abstenció, en general, ha estat més pronunciada en zones obreres: en Baracaldo d'un 38,83% i en Basauri del 36,39%; mentre en pobles de la marge dreta de Bilbo ha estat molt menor: en Getxo un 28,76% i en Leioa un 33,93%. També s'observen grans variacions d'uns pobles a uns altres. En Agurain, amb molt bons resultats per a l'esquerra abertzale, l'abstenció ha estat del 38,98% i a Renteria del 40%. Es pot afirmar que, sobretot, un sector de la classe treballadora que votava socialista ha optat en aquesta ocasió clarament per l'abstenció, en un gest d’afartatge i malestar per la política de la direcció del PSOE com ha ocorregut a Galícia. Això ha provocat que el PNB hagi aconseguit guanyar en feus socialistes de la marge esquerra com Baracaldo, Sestao o Santurtzi.
Hi ha molta gent crítica i molt descontenta amb la política del Partit Socialista al capdavant del Govern basc en aquests tres últims anys. El PSE-EE ha intentat ocultar la seva política de retallades socials i defensar el seu pacte amb el PP sense cap èxit. El seu missatge durant la campanya s'ha centrat en la defensa del nacionalisme espanyol enfront del nacionalisme basc, en absència d'un programa d'esquerres. La seva màxima aspiració era poder continuar ocupant poder encara que fos sota l'ombra del PNB, amb el qual aspiraven a reeditar un govern de coalició la qual cosa, tot indica, no serà possible perquè ni tenen diputats suficients, ni governen a Madrid, ni el PNB els necessita. En aquest escenari ja han sorgit veus crítiques com la d'Odón Elorza, però el fonamental és que el conjunt del Partit Socialista està en una crisi profunda després de perdre terreny a dolls en cada cita electoral. Els resultats de Patxi López representen un autèntic daltabaix per més que s'obstinin a afirmar que podia haver estat molt pitjor de no haver estat aquests tres anys al capdavant del Govern: el PSE-EE ha perdut 107.000 vots respecte a les autonòmiques del 2009 (passen de 318.112 vots a 211.939), la qual cosa significa que un terç del seu electorat els ha abandonat.
L'esquerra gana en vots, la dreta en diputats
L'organització d'Esquerra Unida en la CAB, IU-Ezker Anitza, ha sofert les conseqüències de l'escissió de Javier Madrazo, que ha mantingut la candidatura d'Ezker Batua. Aquesta situació ha provocat una enorme confusió, més si cap en aparèixer Gaspar Llamazares en campanya recolzant al sector d'Ezker Batua enfront de Cayo Lara, que recolzava a IU-Ezker Anitza. Els vots obtinguts per Esquerra Unida han crescut de 36.373 vots que va obtenir Ezker Batua en 2009 als 47.480 que han obtingut la suma d'ambdues candidatures (30.179 IU-EA i 17.301 EB). Però òbviament la divisió ha deixat a IU sense representació al Parlament.
Els resultats de les eleccions autonòmiques basques del 21 d'octubre reflecteixen un avanç en vots de l'esquerra enfront de la dreta, encara que en diputats l'esquerra hagi quedat per darrere al no aconseguir IU-Ezker Anitza representació. Si al 2005 la suma de vots dels partits de dretes va arribar a 678.731 vots i els d’esquerra a 517.847 (una diferència de 160.884 vots favorables a la dreta), al 2009 la diferència entre dreta i esquerra va ser encara major, 189.000 vots com a conseqüència de la il·legalització de l'esquerra abertzale. A les eleccions de 2012 per contra, la dreta summa 535.000 vots mentre l'esquerra summa 536.000, mil vots més a favor de l'esquerra.
L'esquerra abertzale enfront del PNB
L'ascens de l'esquerra abertzale en les anteriors consultes electorals, el suport al procés polític emprès després del cessament definitiu de l'activitat armada d'ETA, la vaga general del 26S i la lluita contra les retallades, i la possibilitat de sorpasso al PNB per primera vegada a la història, ha fet que la polarització entre dreta i esquerra s'expressés en l'enfrontament entre PNB i EH Bildu. La formació d'Iñigo Urkullu ha estat l'opció de la burgesia, espanyola i basca, per frenar a l'esquerra abertzale com ho han corroborat els propis dirigents del PP que han justificat part de la pèrdua dels seus vots com a conseqüència d'un vot útil del seu electorat al PNB. Igualment, l'esquerra abertzale ha representat el vot fonamentalment de la joventut basca, particularment mobilitzada en la vaga general del 26S, en la lluita estudiantil i contra el fraking[1], i d'un ampli sector de treballadors que han secundat les cinc vagues generals convocades per la majoria sindical basca des de 2009.
Aquestes eleccions s'han desenvolupat en un marc de creixent lluita i polarització social. La vaga general del 26S, amb desenes de milers de manifestants convocats per ELA i LAB, va representar l'autèntic inici de la campanya electoral per a l'esquerra abertzale. Molts militants es veien amb força per guanyar al PNB. Existien grans expectatives, no només per la gran dimensió de la mobilització social contra les retallades, també per les grans manifestacions a favor dels drets dels presos polítics bascos, les constants represàlies judicials contra Arnaldo Otegi (l'última per aparèixer en campanya a través de l'enregistrament d'un vídeo), els insults i desqualificacions del Partit Popular i la mobilització de la joventut obrera i estudiantil. Tot això creava un marc idoni para EH-Bildu. A aquest escenari cal destacar l'acord per celebrar un referèndum per la independència d'Escòcia i el debat sobre la independència a Catalunya després de la Diada.
No obstant això, aquestes expectatives no s'han complert. Malgrat l'històric resultat d'EH Bildu i els seus 21 diputats, hi ha dades que ja revelen que abandonar el programa de lluita pel socialisme, i substituir-ho per una política cada vegada més centrada en constants picades d'ullet al PNB per formar un front abertzale amb la burgesia basca, no és un camí positiu. Una estratègia de la qual forma part la inclusió d'EA en la coalició, un partit nacionalista burgès que es va escindir del PNB i que en l'actualitat està molt afeblit, però que dins d'EH-Bildu és utilitzat per moderar el discurs de l'esquerra abertzale amb l'excusa de la lluita pel soberanisme.
En EH-Bildu s'ha iniciat un procés de reflexió, inevitable a tenor d'alguns cridaners resultats. A Guipuzkoa s'ha produït un desgast, particularment a Sant Sebastià on la coalició de l'esquerra abertzale ha quedat com a tercera força, precisament al moment en què es troben al capdavant de l'alcaldia i de la Diputació. Una altra ombra per a l'esquerra abertzale és l'haver-se quedat a 5.000 vots dels quals va obtenir en les eleccions municipals amb les sigles de Bildu i a 8.000 vots de les generals com Amaiur. En el cas de Guipúscoa EH-Bildu ha obtingut tan sol el 88% dels vots que va aconseguir com Amaiur, trepitjant-li el PNB els talons.
La coalició d'esquerres EH-Bildu, que va iniciar la seva campanya emfatitzant la lluita contra la crisi i el repartiment de l'ocupació, defensant les 35 hores setmanals i oposant-se frontalment a les retallades, va donar un gir, particularment a Guipúscoa, cap al “soberanisme”. Laura Mintegui, la candidata de Bildu, va afirmar en repetides ocasions que els vots del PNB eren vots abertzales benvinguts per la seva coalició. Declaracions anteriors a la campanya, en el sentit que el model de Govern que defensaria la coalició s'inspiraria en el del Lehendakari Aguirre (que va rendir Euskadi enfront de les tropes franquistes), tampoc han estat de gran ajuda. Aquesta política d'acostament i complicitat amb la burgesia basca ha acabat beneficiant al PNB en detriment de la pròpia esquerra abertzale. Un sector de la classe treballadora basca i certs sectors de la joventut han preferit refugiar-se en l'abstenció i el vot en blanc.
En tot cas no podem deixar de subratllar que EH Bildu ha obtingut uns resultats històrics en unes eleccions autonòmiques. Són la segona força al Parlament basc, la primera a Guipuzkoa i compten amb una amplíssima capacitat de mobilització i sobretot amb el suport de sectors molt importants de la joventut. L'esquerra abertzale s'enfrontarà, en els propers mesos, a una disjuntiva important. Una vegada legalitzada i amb un enorme poder institucional pot arribar amb el seu missatge a capes molt àmplies, i haurà de triar entre crear un front nacional amb la burgesia basca, la qual cosa suposarà l'acceptació de la lògica del capitalisme, o buscar el suport conscient de la classe treballadora, tant d'Euskal Herria com de l'Estat espanyol i francès, defensant un programa socialista i internacionalista que doni resposta a la crisi del capitalisme i a l'opressió nacional. No es pot servir a dos amos al mateix temps. Incidir en una política de pactes o acostament amb el PNB en lloc de dur a terme una forta oposició contra l'oligarquia basca en tots els fronts li faran perdre novament oportunitats.
El PNB solament pot formar un Govern feble
Els plans del PNB, a la vista dels resultats obtinguts, passen per conformar un govern en minoria buscant els suports del PP i UPyD, fins i tot del PSE-PSOE en moments concrets, si aquest partit no canvia d'orientació dràsticament, per dur a terme una política de retallades socials i atacs en tota regla contra la classe treballadora durant almenys els primers anys de la legislatura. Posteriorment, com el mateix PNB ha anunciat, s'orientaran a posar l'èmfasi en la qüestió sobiranista en un pla similar a l'aplicat per CIU a Catalunya.
El major obstacle que tindrà el PNB a la propera legislatura serà el carrer, com li va ocórrer al Govern anterior. És per aquesta raó que la burgesia basca insisteix a atreure cap a la seva política a la majoria sindical basca a través de l'oferta d'un pacte social, i implicar a l'esquerra abertzale en la seva política a canvi de gestos i pressions al PP en relació a les conseqüències del final del conflicte d'ETA. L'oferta del PNB a l'esquerra abertzale probablement sigui retallades socials a canvi de drets per als presos i refugiats polítics bascos, i la promesa, a manera de pastanaga, d'un front nacional per més endavant. Un xantatge en tota regla d'una burgesia sense escrúpols que l'esquerra abertzale no pot acceptar.
L'adreça de l'esquerra abertzale ha posat al capdavanter de CIU com un model, per enfrontar-se a l'Estat en la defensa de la “independència de Catalunya”. No obstant això, no hi ha ni un àtom de progressisme en la postura d'Artur Mas, com no va haver-hi ni hi ha hagut ni una gota de progressisme en la balcanització de la ex Unió Soviètica o d'Àfrica amb l'aparició de nous estats titelles de les potències imperialistes. A ningú se li pot escapar a hores d'ara que el joc de la burgesia catalana és utilitzar i apropiar-se dels sentiments que existeixen en un sector molt ampli de la població a favor dels drets democràtics nacionals de Catalunya i contra la política agressiva del PP i l'aparell de l'Estat central, i desviar l'atenció del seu salvatge andanada de retallades en la despesa social, de privatització de la sanitat i l'ensenyament públiques, i d'acord constant amb el Govern de Rajoy en la destrucció de les conquestes socials. Tot el suport de CiU i Mas a la “nació catalana” acaba en la defensa dels interessos del gran capital i la patronal de Catalunya, de La Caixa i Foment del Treball; i tota aquesta maniobra només busca reforçar el seu poder, guanyar la majoria a les eleccions autonòmiques catalanes per continuar amb la seva política d'ajustos i retallades, que s'endurirà, i dividir a la classe treballadora en línies nacionals augmentant la seva explotació.
Pel dret d'autodeterminació, pel socialisme
La creixent balcanització del món no expressa cap respecte al dret d'autodeterminació dels pobles per part de les diferents burgesies implicades. Són per contra el reflex de les maniobres de les grans potències imperialistes per dividir a la classe obrera, enfrontar-la entre si i aconseguir majors quotes de poder. Quan s'enalteix la independència d'Eslovènia, Croàcia o Tímor Leste, s'hauria de posar sobre la taula si hi ha hagut avanços en els índexs de progrés humà d'aquestes nacions. La realitat és que la independència per a l'aclaparant majoria dels pobles ha estat purament formal, mentre segueixen sotmesos per alguna de les grans potències a costa de l'augment de l'atur i la privatització dels seus recursos.
Els marxistes defensem el dret a l'autodeterminació de les nacionalitats oprimides de l'Estat espanyol. Si així ho decideixen lliurement, defensarem aquest dret fins a les seves últimes conseqüències, però la nostra alternativa no és una Euskal Herria capitalista independent en el marc d'una Europa capitalista. La nostra alternativa és la defensa d'una Federació Socialista dels Nacionalitats Ibèriques, en el marc d'una República Obrera i Socialista, com un primer pas cap a una Federació Socialista d'Europa i una Federació Socialista Mundial. Arrencar a la burgesia els grans mitjans de producció i la nacionalització de la banca sota control democràtic de la classe treballadora, és l'única manera de crear les condicions per al desenvolupament de la humanitat acabant amb les xacres del capitalisme: la gana, la destrucció del planeta, l'atur, el desmantellament dels nostres drets socials, el militarisme i l'opressió nacional.
[1] Una tècnica agressiva d'extracció de gas que provoca contaminació de les aigües superficials i subterrànies, contaminació de l'aire, afeccions a la salut humana, alteracions del paisatge i el terreny, contaminació de sòls en tancar els pous i risc sísmic. S'han produït mobilitzacions de milers de joves a Vitòria-Gazteiz i a altres zones d'Euskadi contra aquesta tècnica que s'està aplicant ja.
