Arran de la Gran Apagada del passat 28 d'abril, molts mitjans de comunicació s'han recreat mostrant les imatges de terrasses plenes, cervesa en mà, i l'ambient festiu que es respirava en molts parcs i places de Madrid. No obstant, aquest relat d'una ciutadania exemplar, jovial i vitalista oculta l'experiència real que la classe obrera, i especialment els més explotats entre nosaltres, vam viure durant aquestes 10 hores apocalíptiques.
Al voltant de les 12:30h del 28 d'Abril, la xarxa elèctrica va caure sobtadament, i s'activaven els llums i alarmes d'emergències en molts centres de treball. Amb un cert desconcert anàvem descobrint que la llum havia desaparegut, juntament amb la xarxa mòbil i internet, a tot l’Estat. Estàvem incomunicats. Sense semàfors, en tot just 20 minuts la capital madrilenya va quedar completament col•lapsada per un gran embús que va durar hores. I les desenes de milers de persones que diàriament viatgen amb metro van emergir en tot just uns minuts. L'ambient general va ser apocalíptic: riuades humanes sense informació, aïllats davant uns transports paralitzats, sense conèixer la situació de familiars i sense una perspectiva clara de com anava a acabar tot. Quan a molts se'ls va encendre la bombeta d'anar al supermercat a comprar aigua o aliments, la tensió es va fer palpable i el racionament, especialment d'aigua, es va fer present.
Aquestes línies recullen les nostres vivències a Madrid, algunes d’elles de ben segur comunes a altres ciutats d’arreu del territori, i esbossen unes conclusions que pensem que van molt més enllà de la capital madrilenya.
Un gran èxode nord-sud
La ciutat de Madrid és un gran monstre urbà desenvolupat de manera anàrquica i desequilibrada per la inèrcia del mercat, com és el cas de totes les àrees metropolitanes del món. Els treballadors no triem realment ni on vivim ni on treballem. La immensa majoria treballa on li toca i viu on s’ho pot permetre. Per tant, recorrem cada dia les llarguíssimes distàncies que separen els nostres barris i ciutats dormitori dels nostres llocs de treball.
Amb les vies de transport ferroviari i per carretera tallades, per a molts de nosaltres tornar a casa es va convertir en una veritable proesa. Vam ser milers i milers de persones les que vam recórrer tota la Castellana, des de Chamartín fins a Banco de España per a, des d’allà, anar-nos bifurcant pels camins que condueixen cap a l'estació d'Atocha, i d'allà a Vallecas i als districtes de Latina, Carabanchel, Aluche, Usera o Villaverde.
Per als que encara no hem estat expulsats de la capital va ser possible arribar a les nostres llars després de marxes de 5, 6 i 7 hores de durada. El viatge va ser fins i tot més llarg per als qui després de caminar moltes hores van aconseguir agafar un bus a Cuatro Vientos per a dirigir-se a Móstoles o Alcorcón després d'altres dues o tres hores addicionals d'esperes. Completament abandonats es van sentir també els qui van haver de pernoctar a l'estació d'Atocha per no trobar la manera d'arribar a les seves llars a Getafe, Parla, Pinto, Ciempozuelos, Valdemoro… o potser van arribar a les seves cases en l'extraradi a les 4 de la matinada, per a poder dormir unes poques hores i haver d'aixecar-se de nou per a tornar a la feina.
La gran apagada també és lluita de classes
Els que vam participar d'aquest èxode anàvem observant com les terrasses del barri de Salamanca i del centre de la capital s'omplien de cayetanos que gaudien indolentment d'un inesperat dia lliure primaveral. Però a pocs metres, a la barra que els separava dels cambrers, i a les avingudes plenes de milers de treballadors i treballadores que intentaven arribar als seus barris, es vivia un veritable malson.
Milers de nosaltres vam ser explotats impunement enmig del caos: aquells que treballem en els petits comerços, en els bars i en els supermercats que van decidir no tancar. O fins i tot en aquelles empreses i negocis que havent tancat se'ns va obligar a romandre protegint la propietat dels nostres explotadors fins que la llum tornés per a restablir les alarmes i les càmeres de seguretat. Milers també vam ser pressionats per a mantenir-nos en els nostres llocs davant la impossible arribada dels nostres relleus. Ens van esprémer sense contemplacions pel salari mínim, encara que no sabéssim com anàvem a tornar a casa, no ens poguéssim comunicar amb els nostres éssers estimats, o no tinguéssim manera de recollir als nostres fills del col•legi.
I això és una qüestió de classe, encara que hagi estat ocultat vergonyosament pels mitjans de comunicació i el govern central. No, això no té res a veure amb un comportament exemplar i cívic, això és l'esperit més mesquí d'avarícia i afany de lucre a qualsevol preu que mou a la classe empresarial que ens aixafa amb la complicitat dels polítics al seu servei.
Vam estar prop d'una tragèdia major
Encara que es va “perdre” un 60% de la tensió en un instant, podríem haver arribat al zero absolut, és a dir, a la pèrdua total de tensió a la xarxa elèctrica. D'haver ocorregut, la recuperació del flux d'electricitat podria haver trigat diversos dies en lloc de diverses hores.
Almenys sis persones van morir durant la jornada. Cal posar-se en la pell de milers de malalts crònics, les vides dels quals depenen de sistemes connectats a la llum. Per a ells i les seves famílies la jornada es va viure amb gran desesperació. Els hospitals i els centres de salut van sortejar la jornada gràcies a què els generadors d'emergència van saltar i a l’entrega i serenitat del personal sanitari. Moltes persones van poder desplaçar-se des de les seves cases a aquests centres i refugiar-se a l’interior. També aquells als quals la gran apagada va enxampar enmig d'una operació s’hi van jugar molt, així com els que depenen d'un suport vital a les UCI.
Tot això posa en valor el sistema públic de sanitat que tant el PSOE, amb les seves polítiques còmplices amb les retallades, com per descomptat el Partit Popular, capdavanter de la privatització, s'afanyen per desmantellar. Però hem de ser conscients que hem estat molt prop d'una catàstrofe major, que podria haver-se cobrat moltes vides.
La nostra vida no té per què estar a la mercè dels gegants financers
I tot això per què? amb tota seguretat no va ser un ciberatac rus, ni de cap altre “enemic” estranger. L'enemic és a casa. Són els magnats que posseeixen i controlen la producció i distribució de l'energia.
La causa d'aquest desastre la denunciem incansablement els comunistes revolucionaris. Que un servei públic essencial com l'electricitat estigui sota control d'un grapat de monopolis capitalistes que s'omplen les butxaques impunement, i que a més imposen una transició “ecològica” feta a mida dels seus interessos, és el que fa possible que visquem una situació tan deplorable.
Amb la producció a gran escala d'energia elèctrica renovable procedent de fonts solars i eòlica, controlada per aquests grans monopolis privats que han omplert el paisatge de centenars de parcs eòlics i granges solars, s'està realitzant una gran transformació en el mix energètic del país. No obstant això, per a estabilitzar la xarxa, aquestes fonts d'energia requereixen de sistemes de suport que encareixen els costos de producció. Ras i curt, els capitalistes han estimat que els surt més rendible posar en risc tota la xarxa elèctrica d'Espanya, França i Portugal, que assumir aquests costos.
Ara possiblement no els queda més remei que fer-ho però, en aquest cas, podem estar segurs que transferiran aquests costos a les nostres butxaques. El govern i Pedro Sánchez estan fent la demagògia de sempre, insinuant que les companyies privades tenen molta responsabilitat. Però al final no prendran mesures, no nacionalitzaran el sector recuperant la seva propietat pública, sinó que desviaran milers de milions d'euros dels pressupostos en subvencions a aquestes companyies perquè adaptin les infraestructures. I tornarà a ser un negoci rodó per a aquests paràsits, que òbviament pagarà la classe obrera.
Sense gran sorpresa, la dreta extrema i la ultradreta negacionista, que són fidels llepaculs del lobby petrolier i atòmic, no ha perdut l'ocasió per a denunciar les energies renovables i defensar rabiosament les centrals nuclears. Tota aquesta campanya en favor del lobby nuclear essencialment se sustenta sobre mentides. En primer lloc, pels seus temps de resposta, l'energia nuclear mai no hauria pogut compensar la caiguda de la tensió. Per altre, presenta problemes d'escalat potser superiors que l'eòlica i solar. I, finalment, suposa enormes problemes de seguretat que no és necessari assumir.
Aquesta apagada ha tornat a demostrar que el nostre present, sota qualsevol circumstància possible en el capitalisme, es troba condicionat per la cobdícia d'un grapat. Però no sols el nostre present, també el nostre futur, que corre la mateixa sort que el del conjunt de l'ecosistema.
El capitalisme verd és un atzucac, i la gran apagada és només un episodi més que posa de relleu les seves limitacions. Diàriament rebem tones de propaganda destinades a inocular-nos la idea que allò assenyat i responsable és respectar la propietat i el mercat. Però la realitat és que pensar que la crisi climàtica es pot frenar i corregir col•laborant amb els qui l'han causat, i no tenen més principi que lucrar-se costi el que costi i en qualsevol circumstància, és una proposta reaccionària en l'immediat i totalment utòpica per al futur.
La planificació socialista de l'economia, en canvi, sí que ofereix un full de ruta compatible amb les necessitats de l'ecosistema. El monopoli estatal, sota control democràtic de la classe treballadora, dels sectors econòmics estratègics permetria acabar amb el que mou la producció sota l'ordre del capital: l'obtenció del màxim benefici per a una minoria de plutòcrates. La nacionalització d'aquests sectors, i la seva socialització mitjançant el control col·lectiu dels treballadors, és la precondició necessària per a poder realitzar la planificació verda de la qual depenen tots els equilibris mediambientals.
Més que en cap altra etapa de la història, la causa de la sostenibilitat mediambiental, i de la pròpia humanitat, és la causa del socialisme.
