El pacte per formar el nou Govern de coalició ha estat molt ràpid, tot just uns dies després que Pedro Sánchez fos investit en un debat parlamentari incendiat amb els discursos violents i amenaçadors de Feijóo i Abascal, i els carrers de Madrid desbordessin de nacionalisme espanyolista rabiós.

Però aquest panorama, per salvatge que pogués semblar, no ha canviat gens ni mica el full de ruta que Pedro Sánchez i Yolanda Díaz van acordar fa temps i que dilluns passat 20-N es va consumar: expulsar del Govern Podem i concloure, almenys en allò essencial, una operació política de gran transcendència.

A l'esquerra institucional i reformista, les punyalades i les maniobres burocràtiques són el pa de cada dia. Organitzacions que renuncien als principis a canvi d'una posició privilegiada en la gestió del sistema, incorporen al seu ADN la cultura de l'assassinat polític i la traïció. Però la veritat que costa assimilar, per ser tan repugnant, és l'espectacle mesquí que Yolanda Díaz protagonitza des de fa dos anys. No són pocs els tertulians que la qualifiquen ara d'“implacable”, però seria més encertat definir-la com una arribista narcisista i sense escrúpols.

Estava cantat per suposat. L'exclusió d'Irene Montero i d’Ione Belarra havia estat decidida molt abans del 23J. Purgar de les llistes electorals la ministra d'Igualtat obeïa a motius inconfessables, en públic, però imprescindibles tant per a la cúpula dirigent del PSOE i el bunyol de nova creació que és Sumar, com per als poders econòmics, judicials i mediàtics.

La gana s'ajunta amb les ganes de menjar. Yolanda Díaz sap perfectament que la seva estatura com a dirigent empetiteix si Irene Montero segueix acaparant projecció. Els recursos dialèctics de totes dues no resisteixen comparació, ni en forma ni en substància.
Ordir un Govern en què no hi hagi cacofonies, on la uniformitat socialdemòcrata de dretes sigui l'únic to, exigeix mesures expeditives i punitives.

Les lliçons d’aquesta exclusió per a l’esquerra són molt serioses. No n'hi ha prou en dir “ja ho vam advertir”. El que va passar abans del 23J i que ha culminat aquests dies omple d'estupor i indignació desenes de milers d'activistes honestos. No ens referim als estómacs agraïts que posen per a la foto de xarxes socials en una manifestació, sinó a les dones, els homes i els joves que es deixen el millor d'ells mateixos en cada acció militant que s'organitza. Els que amb la seva determinació i il·lusió van aixecar Podem i van creure fermament en assaltar els cels i escombrar la casta.

Des d'Esquerra Revolucionària no romanem neutrals davant d'aquests fets. Denunciem obertament les raons polítiques que alimenten aquesta campanya permanent contra Podem i els qui l'executen. La fi no és altra que escorar encara més a la dreta l'agenda governamental i destruir allò que Podem va representar: la mobilització massiva de milions a favor d'un canvi radical.

Però la nostra simpatia cap a Irene Montero i Ione Belarra davant aquesta cacera no impedeix que seguim manifestant una crítica raonada i no sectària cap a una estratègia errònia que ha contribuït molt al desastre actual.

Des del primer moment discrepàvem amb força sobre la participació de Podem al Govern, perquè enteníem que comportaria una solidaritat política amb la socialdemocràcia en assumptes transcendentals, i en els fets implicaria l'abandonament de la lluita als carrers per blanquejar les polítiques capitalistes i proimperialistes del PSOE. Va ser un error greu i l'experiència ho ha deixat clar.

"Entrem al Govern per obligar el PSOE a girar l'esquerra"

El gener del 2020 un exultant Pablo Iglesias justificava la seva entrada a l'Executiu de coalició afirmant que obligarien el PSOE a girar a l'esquerra. Però el novembre del 2023, menys de quatre anys després, el saldo no té res a veure amb aquestes previsions: la força parlamentària de Podem es redueix a cinc diputats, la vicepresidenta Yolanda Díaz, que va ser designada a dit per Iglesias com a successora sense votació ni cap debat, ha pogut compondre un batibull electoral per laminar la formació morada, i Pedro Sánchez domina l'escena de l'esquerra institucional sense competència.

Als seus comiats, Montero i Belarra es van sacsejar la diplomàcia i van fer servir un to franc i contundent. “Pedro Sánchez ens fa fora d'aquest Govern. És precisament per haver fet el que vam dir que faríem: posar les institucions al servei dels avenços feministes” i, dirigint-se a Ana Redondo, la nova ministra d'Igualtat, Montero la va interpel·lar: “Ministra, et desitjo que mai no et deixin sola i que tinguis valentia per incomodar els homes amics de 40 i 50 anys del president del Govern”.

Ione Belarra va incidir en el mateix: “No us amago que avui és un dia difícil per a mi. Sánchez i el PSOE aconsegueixen avui el que no van aconseguir el 2019, que és fer fora Podem del Govern. Això no és només injust, sinó que és un enorme error polític perquè tenim una onada reaccionària davant”.

Un error polític. Aquest és l'argument més substancial de la crítica. Aleshores, si haguessin aconseguit una cartera, si Irene Montero hagués repetit com a ministra d'Igualtat, tot hauria estat bé? Hauria estat suficient per seguir empassant gripau rere gripau com en aquests últims quatre anys?

És possible que la naturalesa política d'un govern es determini per la presència d'un ministre o ministra d'un total de vint-i-dos? Evidentment no, no és així. Una ministra, o cinc, no decideixen ni poden decidir, i tampoc no poden modificar, l'orientació d'un Govern que està fermament posicionat amb el règim del 78 i en cap moment no es planteja desafiar la lògica del sistema.

Quan Podem es va integrar a l'Executiu de coalició el gener del 2020, el seu paper fonamental, per molt que a molts els costi de reconèixer, va consistir a cobrir el flanc esquerre del PSOE, blanquejant les polítiques capitalistes amb diferents adorns i empassar-se una rere l’altra coses impensables. Això no ha evitat finalment que els seus suposats aliats del “bloc progressista” els donessin una puntada de peu.

En cap cas insistim en aquestes qüestions per una motivació sectària. Esquerra Revolucionària va demanar el vot crític a Unides Podem a les eleccions del novembre del 2019. En un moment important, com van ser les autonòmiques de Madrid el maig del 2021, vam fer una campanya molt activa als carrers per la candidatura de Pablo Iglesias. Hem impulsat el feminisme combatiu i de classe amb les nostres companyes de Lliures i Combatives, i això ens ha portat a posicionar-nos sense complexos contra la campanya d'insults i difamacions que Irene Montero va patir per la llei Trans o la llei del Només Sí És Sí.

Però el que ha passat aquests darrers anys no és només la conseqüència de maniobres venjatives i odi personal, és el fruit d'una estratègia equivocada que ha substituït la lluita de classes pel cretinisme parlamentari més impressionista.

Cada cop que Pablo Iglesias afirmava que l'eslògan de “la lluita és al carrer i no al Parlament” era una estupidesa, que la vida de la gent es canvia amb el BOE, que Yolanda Díaz seria la millor presidenta del Govern d'Espanya, i altres coses del mateix tenor, no ho feia per haver baixat la guàrdia. Va arribar a creure-s'ho. I tant va ser així que Podem va mirar cap a una altra banda en qüestions de principis per mantenir les seves posicions ministerials.

Va donar suport entusiasta a una reforma laboral aplaudida a consciència per la CEOE i que manté tots els aspectes lesius de l'anterior. Va consentir quan Pedro Sánchez i el PSOE es van tornar a plegar davant l'imperialisme nord-americà i la dictadura marroquina per trair la causa del poble sahrauí. El mateix va passar després de la massacre dels immigrants a la tanca de Melilla, amb la violència policial i la legislació racista. Igual quan no es va derogar la llei Mordassa o quan les tanquetes dels antiavalots reprimien durament els treballadors del metall a Cadis.

És veritat que no van faltar les crítiques retòriques i els articles periodístics respecte a la guerra imperialista a Ucraïna, però la solidaritat governamental es va mantenir en el moment que es va aprovar el pressupost militar més gran de la història de l'Estat espanyol, o quan es va celebrar la cimera de l'OTAN a Madrid amb Sánchez exercint de mestre de cerimònies, i quan es van seguir enviant armes i proveïments al Govern ultradretà i supremacista de Zelenski.

Les ministres de Podem no van dimitir, van continuar assistint dimarts a les reunions de la Moncloa, i van continuar propagant que formaven part, i amb molt d'orgull, del “Govern més progressista de la història”, el mateix que s'oposava al Parlament a la proposta de crear comissions d'investigació sobre la tèrbola fortuna de Joan Carles I, i que, més enllà de la propaganda, va seguir el camí de les retallades a la sanitat i l'educació públiques, sense moure ni un dit per revertir la privatització de serveis essencials com els d’ajuda a la dependència.

En altres àmbits decisius per a la vida de milions de joves i treballadors, aquest Govern va aprovar una vergonyosa Llei d'Habitatge que va deixar intacte el poder immobiliari dels grans propietaris i fons especulatius, i que va ser denunciada com una traïció per la PAH i els sindicats de llogaters. Aquests anys, els desnonaments s'han continuat produint per milers mentre la construcció d'habitatge públic amb lloguers socials ha estat zero.

Altres aspectes, com l'augment de l'SMI o de les pensions, que sens dubte són passos endavant, van quedar ràpidament neutralitzats pels estralls de la inflació, atiada per uns beneficis empresarials rècord. Sí, beneficis rècord mentre la precarietat, les jornades de treball extenuants, els salaris miserables, la desigualtat i l'empobriment no han deixat d'augmentar. Aquest ha estat el saldo també de la legislatura passada.

Podem s'adjudica els èxits en matèria d'igualtat, i cal reconèixer que Irene Montero hi ha treballat, sabent impulsar-se gràcies a un moviment feminista massiu, amb un caràcter classista marcat i que rebutja majoritàriament la transfòbia. I precisament per això, per no cedir i mantenir-se ferm en la defensa de dues lleis que suposaven un avenç, no l'han perdonada.

Només cal fixar-se en aquest punt per entendre per què Podem ha acceptat sense crítica, una vegada i una altra, polítiques que anaven just en línia contrària al que havien decidit milers d'afiliats a les assemblees ciutadanes i al que la seva base social aspirava. Si les haguessin rebutjat, no haurien durat gaire en aquesta posició governamental a què tant s'han aferrat.

Participar en un Govern capitalista no surt de franc. El cost ha estat letal per a Podem. La seva capacitat mobilitzadora, d'on va obtenir la seva força per obtenir uns resultats electorals espectaculars, està feta miques. Tant van recolzar la pau social, tant es van implicar en el treball institucional abandonant el carrer, que la seva connexió amb desenes de milers d'activistes està esfilagarsada. Entre el jovent, els seus suports s'han reduït notablement, per no parlar del col·lapse a Catalunya, Euskal Herria i Galiza.

Les seves concessions estratègiques per assegurar la governabilitat, també han actuat com un imant per atraure una legió d'arribistes que es van fer amb el control de l'aparell en molts territoris i espais, i que s'han integrat en els engranatges del sistema per viure còmodament de la política professional.

La ruptura de Podem amb Sumar és un fet, tot i que Yolanda Díaz va deixar clara les seves intencions des del primer moment. Però seria una neciesa no veure qui són els damnificats d'aquesta batalla.

Quines conclusions trauran d'aquesta derrota? No està gens clar. Afirmar tan tranquils que Podem està molt fort i que “compta amb un ample carril per l'esquerra per avançar”, com fan els editorials de Diario Red per insuflar ànims a la militància, és pur postureig. Si la direcció continua pensant que tot s'ha fet bé i es menyspreen els errors comesos, el més gran dels quals és haver donat suport a una política de col·laboració de classes i desmobilització social, difícilment se'n sortirà d'un forat tan profund.

Un Govern que mira a la dreta

Al Govern es preparen per a una legislatura molt esbroncada, amb una majoria parlamentària que presenta grans interrogants, i una extrema dreta, PP i Vox, disposada a portar la batalla contra l'amnistia a tots els terrenys, al bloqueig jurídic, al parlamentari, utilitzant la majoria absoluta al Senat, i omplint els carrers en cada oportunitat que sigui propícia.

Pedro Sánchez creu que la manera d'encarar aquest desafiament és la continuïtat política i manté les mateixes cares al nucli dur del seu Govern: Nadia Calviño, Maria Jesús Montero, Fèlix Bolaños, José Manuel Albares, Margarita Robles, Fernando Grande-Marlaska… Per això, és una contradicció que es posin les mans al cap contemplant-lo, les ministres de Podem es van asseure amb aquestes mateixes persones durant tres llargs anys i, el pitjor, ho haurien tornat a fer si amb això haguessin aconseguit una cartera ministerial.

El que també no genera cap sorpresa és que Yolanda Díaz i el seu equip, amb Ernest Urtasun, Pablo Bustinduy, Mónica García i Sira Rego, aniran a plegar-se dòcilment a tot el que el PSOE digui o faci. Ja no hi haurà més "peps consciències" ni missatges a Twitter. Un bloc sòlid per a l'estabilitat, la governabilitat i la pau social.

Com a avançament, el primer viatge a l'estranger del president del Govern serà a Tel Aviv per entrevistar-se amb un criminal de guerra responsable de convertir Gaza en una gegantina fossa comuna a cel obert. I Yolanda Díaz, faltaria més, aplaudint, tot i que acudeixi fugisserament a alguna manifestació a Madrid en suport a Palestina i es posa a la botonera de l'abric una xapa amb una síndria.

Tot això no ens impedeix veure, és clar, que la formació del nou Govern ha estat rebuda amb alleujament per una gran majoria de treballadors, que respiren després de setmanes amb el cor encongit davant la possibilitat que Feijóo i Abascal poguessin governar. El que ha passat a l’Argentina reforça encara més aquesta sensació d'alleujament.

Però la qüestió és concreta. Si el PSOE i Sumar segueixen mantenint les seves actuals polítiques, és impossible barrar el pas a l'extrema dreta durant gaire temps. I encara menys si se li cedeixen els carrers amb l'excusa de no caure en provocacions, de "preservar" l'Estat de dret i no generar odi. Aquesta tàctica no impedirà que la demagògia de la reacció i el nacionalisme espanyolista s'estenguin i explotin en benefici seu la descomposició social creixent.

I si les forces parlamentàries suposadament a l'esquerra segueixen oferint un xec en blanc al PSOE amb l'argument que "venen les dretes", es veuran arrossegades novament a justificar l'injustificable, permetent que la reacció pugui seguir avançant.

Confiar que el PSOE compleixi les seves promeses per voluntat pròpia són farinetes per a nens. Hem de basar-nos en les nostres forces per arrencar drets socials. La gestió d'uns partits que mostren una lleialtat al sistema, als poders fàctics, a l'imperialisme i al militarisme a prova de bomba no pot ser una alternativa per resoldre els greus problemes que pateixen milions de persones.

Hem d'aprendre de l'estrepitós fracàs de la nova esquerra sorgida després de la crisi del 2008. Només la mobilització independent de la classe treballadora, amb un programa revolucionari i internacionalista, pot canviar el rumb i evitar l'avanç de la barbàrie. I només construir una esquerra que no renunciï a la lluita de classes i al socialisme pot fer-ho possible.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01