Per fi. Després de suportar mesos de menyspreus i humiliacions de tota mena, i després de confirmar-se que PSOE i Sumar no els volen al Govern, la direcció de Podem atén el clamor de les seves bases i els seus diputats passen al Grup Mixt.

La decisió ha desencadenat un abandonament en tromba de nombrosos càrrecs públics que, com a bons arribistes, han trobat en Sumar l'abric calent per continuar vivint de la política professional sense disgustar Yolanda Díaz i Pedro Sánchez.

Des d'Esquerra Revolucionària saludem aquesta decisió, i diem que ha de ser l'inici per a una ruptura real amb les polítiques socialdemòcrates d'aquesta esquerra que s'ha convertit en una pota essencial de la governabilitat capitalista i del règim del 78.

L'exclusió d'Irene Montero de les llistes electorals ja anticipava la seva sortida del Govern, però el partit de Pablo Iglesias va mantenir vives fins a l'últim moment les esperances que algun dels seus dirigents fos repescat per Yolanda Díaz, si no per al Govern, almenys per a algun lloc parlamentari que els permetés un mínim protagonisme institucional. Però Díaz, fidel al seu objectiu gens dissimulat de destruir Podem fins als seus mateixos fonaments, va optar per marginar i humiliar la formació morada, la mera funció de la qual seria actuar de braços de fusta votant submisament al Parlament el que se'ls ordenés.

Podem sobra en un Govern que prepara un gir a la dreta

El nou Govern ha iniciat la seva anadura sota la pressió desfermada de la ultradreta, tant al Parlament i a l'aparell de l'Estat com als carrers. La Llei d'Amnistia i l'espanyolisme és el gran banderí aglutinador per redirigir el malestar de grans sectors de les capes mitjanes contra Pedro Sánchez i els seus ministres.

Feijóo, amenaçat electoralment per Vox, lligat al partit d'Abascal per nombrosos acords de govern en Ajuntaments i Comunitats Autònomes, i amb l'espasa de Damocles de l'ayusisme a l'interior de les seves pròpies files, s'esforça per no perdre el lideratge de la polarització a la dreta, tot i que ha de reconèixer que el gran capital no està tan disconforme amb les polítiques de Pedro Sánchez i Nadia Calviño.

No hi ha dubte. L'Ibex 35 superant els 10.000 punts, Inditex presentant beneficis rècord, igual que la gran banca i les elèctriques, els especuladors immobiliaris feliços... Però és clar, sectors importants de la classe dominant, d'arrel franquista, alletades a la bassa del feixisme, el masclisme i la violència contra la dona, forjats en l'odi contra Catalunya i Euskal Herria, espanyolistes, taurins i molt caçadors, que campen lliurement en la judicatura, en la policia i l'Exèrcit, no ho poden suportar.

Odien tot el que fa olor a esquerra, feminisme, drets democràtics, i són extraordinàriament despietats en el seu racisme contra la població migrant. La seva solidaritat total amb l'Estat sionista i el suport públic a la seva massacre genocida a Gaza els retrata com el que són: els enemics jurats de la classe obrera i els oprimits.

Però hem de ser clars i honestos. Amb l'excusa de l'amenaça de la ultradreta, el PSOE i els seus aliats es dediquen a un doble joc.

D'una banda, són especialistes en una política de gestos i declaracions publicitàries que els presenta com campions en la lluita contra l'extrema dreta. Per exemple, Pedro Sánchez li diu a Netanyahu que els morts palestins a Gaza són insuportables i, ja està, campió antifeixista mundial. Que l'endemà continuem mantenint excel·lents relacions polítiques, econòmiques i comercials amb l'Estat sionista i el seu Govern ultradretà? És el de menys. El que és important és la "valentia" de Pedro Sánchez, tal com va assenyalar el secretari general del PCE Enrique Santiago.

D'altra banda, mentre es domina amb perícia i habilitat la propaganda, PSOE i Sumar reforcen la seva política de pau social i de reduir la mobilització als carrers a la seva mínima expressió. La pau social, sí, aquest gran valor polític que tant estima Garamendi i la CEOE, que ha portat l'Estat espanyol a mínims en conflictivitat vaguística, que permet enfonsar els salaris quan la inflació està desbocada, o que els especuladors i els rentistes immobiliaris es folrin a costa d'un dret humà bàsic com és tenir un sostre sota el qual viure.

Per això no volen veure Podem ni en pintura. Fins i tot havent jugat el paper lamentable de blanquejar per l'esquerra aquestes polítiques, les discrepàncies retòriques i les crítiques, per suaus que siguin, no són tolerables ni per al PSOE ni per a Sumar. Fins aquí hem arribat.

Ara s'obre una bona oportunitat perquè la militància de Podem tregui les degudes conclusions d'aquests anys de participació governamental i obligui la direcció a canviar radicalment de rumb.

La participació en el Govern de coalició: una experiència letal

Les primeres notícies que arriben des de Podem després del seu abandonament de Sumar són el degoteig d'abandonaments de càrrecs públics i "figures" del Partit.

En una entrevista a la SER, el 13 de desembre, Pablo Iglesias explicava que Podem havia estat, durant el seu període d'ascens, un "vehicle de transport cap a l'èxit per a moltes persones", a les quals assegurava "sous, treball, càrrecs públics". Quanta raó. De fet Pablo Iglesias podia haver estat més incisiu i dir: "Podem, amb el meu suport i el de molts, ha estat el terreny en què una burocràcia d'arribistes sense principis es van formar, van aprendre i es van fer forts. Si han arribat tan lluny, ho reconec honestament, és pels errors que jo he comès. Començant per nomenar a dit com a successora Yolanda Díaz sense debats ni votacions".

Les persones que ara deserten a la recerca de millors oportunitats de caire personal han estat promocionades i projectades per la direcció actual. Ens els han presentat com els millors candidats i líders. Per això és tan cridaner, i xocant, que una persona tan intel·ligent com Pablo Iglesias no tregui cap conclusió d'aquests fets. Al revés, l'entrada massiva de carreristes i oportunistes a Podem li sembla que "no va ser necessàriament dolenta". Evidentment d'aquesta afirmació es pot concloure que, si la política de Podem s’havia de reduir a brillants discursos parlamentaris, què millor que atreure a les seves files mercenaris de la política, amb brillants currículums universitaris, capa-mitjaners educats entre cotons però sense la més mínima connexió amb la lluita obrera i sense cap intenció de transformar l'ordre social en profunditat?

Per això, malgrat la decisió encertada de passar al Grup Mixt, continua sorprenent que en lloc de replantejar-se la política que els ha conduït a aquesta situació, Pablo Iglesias i la direcció de Podem insisteixen a mantenir-la. Tornar als carrers, participar activament en la lluita de classes, treballar per un sindicalisme combatiu desafiant la burocràcia sindical, transformar Podem en un vehicle de l'esquerra que lluita reprenent el programa del marxisme i el socialisme, això sembla que no, que està fora de l'agenda.

Atenent el que es diu en entrevistes o a Canal Red, el que es pretén és que Podem torni al Govern, amb els mateixos aliats, però amb més força.

A què Pablo Iglesias aspira [1] és a buscar una aliança parlamentària, fins i tot electoral, amb ERC, BNG i Bildu, tenir un resultat decent en les eleccions europees, en les basques i les gallegues. Però cal ser realistes: si Podem no qüestiona la pau social, si no posa totes les seves forces en la mobilització social, és completament inviable que es recuperi electoralment de manera vigorosa.

Quin futur li espera, a Podem?

Les arteroses maniobres del PSOE i Sumar serien molt impotents si Podem decidís tornar als seus orígens i recuperar el seu paper com a força impulsora de la mobilització social, si es decidís a encapçalar la lluita contra l'ascens de la ultradreta i el feixisme per l'únic mitjà que l'experiència històrica ha demostrat eficaç: la mobilització independent de la classe treballadora, amb un programa revolucionari i internacionalista.

És cert que Podem, Pablo Iglesias i Irene Montero, i altres molts dirigents han estat víctimes d'una cacera política i mediàtica infame. Quan l'arxiu del cas Neurona i de la resta de muntatges judicials contra Podem s'han revelat mentides fraudulentes, els seus fins fa poc aliats governamentals i electorals han reaccionat amb un silenci vergonyós. Llavors per què insistir en tornar a situar-se sota la seva ala?

Però és precisament aquest l'objectiu estratègic que es planteja en aquesta nova etapa. En la seva declaració ho deixen ben clar: "Per garantir la capacitat de Podem de fer política, els cinc diputats i diputades de Podem treballaran des d'ara amb total autonomia en el grup mixt, amb l'objectiu de recuperar la unitat del bloc democràtic, tornar a governar en coalició, sense que mani només el PSOE, i seguir fent possible el que tots ens diuen que és impossible".

Si la màxima aspiració de Podem és tornar a ocupar alguna butaca en el Govern de Sánchez, el seu futur es presenta molt complex. De veritat el camí és tornar novament a la subalternitat, a exercir de pota esquerra de la socialdemocràcia? Ens conformem amb això?

Els propers anys seran decisius. La lluita de classes i l'avanç de l'extrema dreta ens posen davant de grans responsabilitats. Per això mateix la classe treballadora i el jovent de l'Estat espanyol, amb Podem o sense Podem, sabrà trobar el seu camí per intervenir enèrgicament en els esdeveniments i posar fi a un ordre de coses que només augura pobresa, precarietat i patiment. Des d'Esquerra Revolucionària animem les i els militants de Podem a no renunciar a donar la batalla per recuperar Podem com a eina útil per a la classe obrera i per a la transformació socialista de la societat.