El desafiament de l'extrema dreta és molt seriós. I ens referim a l'extrema dreta perquè seria un sense sentit considerar que el Partit Popular està en una posició diferent. No. El senyor Feijóo només és un ninot manejat per la camarilla ayusista, que és la que posa el to i decideix l'estratègia trumpista en què està embarcada l'anomenada dreta "constitucional".

Quines són les diferències de fons entre el PP i Vox davant de la qüestió nacional catalana i l'amnistia als dirigents independentistes? Cap essencial. Les dues formacions han exhibit les seves credencials franquistes durant setmanes per mobilitzar centenars de milers de petitburgesos exaltats i el seu jovent daurat, motivant-los al màxim amb un missatge rotund: “España se rompe”.

El carnaval de la reacció ha estat aclaparador i l'han coronat amb les multitudinàries mobilitzacions del passat diumenge 12 de novembre. Segurament més d'un milió a desenes de ciutats. Ara tornen a preparar els seus esquadristes per envoltar el Parlament i fer la gresca més gran possible mentre es debat la investidura de Pedro Sánchez. L'estratègia de la tensió és clara i es recolza en accions de carrer extraparlamentàries, en les declaracions demagògiques i incendiàries dels líders, en els manifestos d'organitzacions de jutges i guàrdies civils, i en un potent desig de revenja contra la classe obrera i tot allò que faci olor a esquerra, separatisme, feminisme o drets LGTBI.

Però com hem arribat al punt que el carrer sigui ocupat per aquesta massa histèrica i que l'esquerra parlamentària miri cap a una altra banda amb tanta lleugeresa?

Hi ha diversos factors que ho expliquen. En primer lloc, hem d'assenyalar que aquesta orgia de nacionalisme espanyolista no cau del cel. La dreta i l'aparell de l’Estat sempre han estat el seu baluard, però el PSOE ha contribuït, i molt, a reforçar-lo durant l'última dècada. Que hagi esdevingut un motor mobilitzador, aglutinant i cohesionador no és cap casualitat.

Quan, dins el PSOE, figures com Felipe González, Alfonso Guerra, o Emiliano García Paje denuncien el pacte amb Junts i la llei d'amnistia amb els mateixos arguments que la dreta, ens recorden el que no fa tant de temps defensava i recolzava Pedro Sánchez. Sí, les coses han canviat després d'un resultat electoral que ha impedit per quatre escons que l'extrema dreta segui a la Moncloa. Però ni podem ni hem d'oblidar que el PSOE es va oposar amb dents i ungles al referèndum de l'1 d'octubre del 2017, es va mobilitzar al costat del PP i Vox pels carrers de Barcelona contra el dret a decidir del poble català, va recolzar sense reserves l'aplicació del 155 per part de Rajoy, i va animar la repressió policial més salvatge contra les mobilitzacions massives en protesta per la sentència del Suprem i l'empresonament dels dirigents independentistes.

Ara, forçat per les circumstàncies, Pedro Sánchez es mou a favor de l'amnistia. Però el seu partit té una enorme responsabilitat a obrir les portes de bat a bat al nacionalisme espanyolista més ranci i opressor, apuntalant les institucions del règim del 78 que avui es regiren contra l'amnistia i qualsevol acte que suggereixi un reconeixement dels drets democràtics i nacionals de Catalunya.

En segon lloc. L'esquerra parlamentària, no només el PSOE, que sempre ho ha fet, sinó també Sumar, Más País i molts altres, cedeixen el carrer a la reacció gratuïtament. Apel·lant a la pau social i signant un xec en blanc a les polítiques capitalistes de la socialdemocràcia, encoratgen la desmobilització popular. A Madrid han suspès vergonyosament les manifestacions contra el genocidi sionista a Gaza, precisament quan Vox i el PP han rendit homenatge a Netanyahu i el seu Govern supremacista i feixista.

La seva estratègia és amagar el cap sota l’ala, com un estruç, pensant que la precària majoria parlamentària que han aconseguit gràcies a Junts, la dreta catalanista, i el PNB, la dreta basca, els permetrà conjurar l'amenaça de la reacció.

No hi ha més cec que el que no vol veure. Pedro Sánchez es va presentar a Màlaga davant del congrés del Partit Socialista Europeu com el mur que conté l'avenç de l'extrema dreta a Europa. I ho va afirmar quan riuades de dretans prenien les places i nombroses seus socialistes, no només la del carrer Ferraz a Madrid, eren atacades i assetjades. Esteu segurs que l'amenaça de l'extrema dreta s'evita amb pactes parlamentaris i renunciant a la mobilització de la classe obrera?

Qui no aprèn de la història…

L'experiència històrica, i la de l'Estat espanyol és molt rica, demostra que confiar en les institucions capitalistes i en un aparell de l'Estat ple de reaccionaris per defensar la "democràcia" i aturar el feixisme sempre ha acabat en tragèdies i massacres. I no exagerem gens ni mica.

Als anys trenta, la socialdemocràcia alemanya confiava cegament en la fortalesa de les institucions de la República de Weimar. "La democràcia és forta" deien. Però la democràcia va ser tirada a les escombraries quan els capitalistes van entendre que no hi havia cap altra opció per mantenir els beneficis, els privilegis i l'ordre social. La mateixa burgesia que s'havia recolzat en els socialdemòcrates per derrotar la revolució socialista, assassinant Rosa Luxemburg i milers de comunistes, no va trigar gaire a lliurar el poder als nazis. I aquests no van dubtar a fer la feina bruta, esclafant la socialdemocràcia, els sindicats, el Partit Comunista i liquidant les institucions "democràtiques", incloent-hi l'incendi del Reichstag, per imposar la seva dictadura.

També va passar a l'Estat espanyol. O és que no van ser la mateixa dreta i la mateixa burgesia, que mai van acceptar la Segona República, les que van maniobrar utilitzant la judicatura, l'Exèrcit, l'espanyolisme i la mobilització de carrer de les capes mitjanes enfurides per impulsar el cop feixista del juliol del 36?

Molts ens diran: exagereu, la democràcia està molt consolidada a Espanya. Però no, la democràcia capitalista és un full de parra que amaga la dictadura del capital financer. La classe dominant no aposta a curt termini per un cop feixista, però això no vol dir que sectors molt importants no vulguin posar l'esquerra de genolls i colpejar amb duresa els drets democràtics.

És un fet que el gran capital ha fet negocis fabulosos sota l'anterior Govern de coalició del PSOE i Unides Podem. Els rècords de beneficis a les empreses de l'Ibex 35 s'han succeït any rere any. Haurien d'estar molt contents, però… la CEOE, que tant ha aplaudit la reforma laboral de Yolanda Díaz, acaba de fer públic un comunicat brutal contra el Govern i la llei d'amnistia. Per què reaccionen així si els va tan bé? La raó és precisament l'arrel franquista de les grans fortunes que controlen els consells d'administració de la banca i les empreses principals. Els seus orígens són els que són, i pesen decisivament.

Pensar que l'Estat espanyol pot escapar de l'escalada de polarització política i de l'amenaça d'una ultradreta que es fa forta gràcies a la descomposició del sistema, és una estupidesa completa.

Vox acaba d'anunciar una querella criminal contra Pedro Sánchez i una paròdia de vaga general que serà com a molt un tancament patronal magre. El PP ja ha fet una reforma exprés al reglament del Senat per ajornar al màxim la discussió de la llei d'amnistia. Els jutges no només firmen manifestos contra el Govern, criden directament a la mobilització als carrers i es preparen per donar suport a tots els recursos d'inconstitucionalitat que es posin.

Són un bloc força compacte i creuen fermament en l'argumentació de Feijóo a la Puerta del Sol madrilenya que també secunda Santiago Abascal: “estem davant d’un Govern il·legítim i fraudulent, encapçalat per un traïdor”.

La set de venjança batega en cada manifestació i en cada intervenció sense dissimulació. ¿Com no rememorar els pitjors moments de la dictadura franquista quan surt l’energúmena trumpista que presideix la Comunitat de Madrid bramant a crits que “tornaran cop per cop”?

L'absència d'una resposta contundent des de l'esquerra i dels sindicats de classe i la cessió del carrer és un error estratègic. Va passar als anys trenta i ara es torna a repetir.

La classe obrera és molt forta i més nombrosa que en qualsevol altre moment de la història. Té la capacitat per aixafar amb el puny a l'extrema dreta. Però aquest potencial necessita ser mobilitzat, necessita organització i necessita un programa revolucionari. Qualsevol altra solució per combatre l'extrema dreta és un conte per a nens.