El debat d’investidura de Núñez Feijóo va acabar com estava previst. La seva fanfarronada que tenia els vots però que no seria president perquè no volia trair Espanya, només va servir per subratllar la seva impotència.
Aquest fracàs segueix el camí de la seva crida fallida a “mobilitzar als carrers” contra l'amnistia i el dret a decidir del poble de Catalunya. Els 40.000 assistents concentrats al barri de Salamanca de Madrid, molts arribats en autobusos d'altres zones de l'Estat, empal·lideixen davant dels més de 300.000 assistents convocats per Podem el gener del 2015 a la Marxa del Canvi, o l'última manifestació de la Diada a Barcelona amb més de 600.000 participants.
La crisi de la dreta
El debat d'investidura va propiciar una treva temporal als enfrontaments interns al bloc de la dreta. Però les conseqüències de la seva derrota a les eleccions del 23J disten molt d'haver-se dissipat. PP i Vox segueixen encallats davant d'un dilema fatal: si marxen per separat i enfrontats no podrien governar, i si s'uneixen al voltant d'un programa franquista, espanyolista, masclista i racista –l'únic que facilita aquesta unitat– desperten un enorme rebuig social que hi els tanca, de moment, les portes de la Moncloa.
La tensió entre una ala que es pretén més “moderada” i “europea” i els nostàlgics del franquisme ve de lluny. El sobtat ascens electoral de Vox el 2019 la va aguditzar i va afavorir que l'ala obertament trumpista del PP, encapçalat per la Triple A de la dreta espanyola –Ayuso, Aguirre i Aznar–, i recolzat per sectors gens menyspreables de l'empresariat, explotessin els prejudicis de capes endarrerides i desmoralitzades dels treballadors, de molts sectors que viuen de l’aparell de l’Estat, i de les ànsies d’enriquiment fàcil de milions de petitburgesos. Per això l'aliança amb Vox a les eleccions municipals i autonòmiques del maig es va imposar i ho va fer recollint molt bons resultats davant la desmobilització de la base social de l'esquerra.
Però els hi va durar poc l'alegria. Les eleccions del juliol van ser un bany de realitat i van tornar el PP i Vox al punt de partida. A les files d'Abascal la derrota ja va produir un primer terratrèmol. Els dirigents més vinculats al gran capital, incloent-hi el seu exguru econòmic Rubén Manso i l'exportaveu parlamentari Iván Espinosa de los Monteros, van ser exclosos del partit per una direcció més falangista i ultracatòlica.
Però al PP les coses no van millor i les espases segueixen enlaire. Després de moments d'angoixa, contradiccions i una desubicació que es va manifestar en declaracions surrealistes, el discurs de Feijóo al debat d'investidura va ser, sobretot, un intent de reunificar a la dreta, fent seves les posicions de Vox en temes de violència de gènere o crisi climàtica, i amb l'oposició frontal a l'amnistia i al dret a decidir del poble de Catalunya com a eix central del programa espanyolista a ultrança.
El full de ruta del PP apareix clar: mobilitzarà tots els recursos, incloses les poderoses palanques de l'alta judicatura i l'escaire mediàtic que controla, per repetir una oposició salvatge contra el nou Govern de coalició.
Pedro Sánchez: pau social i amnistia, amb Podem decapitat
La derrota de l'intent d'investidura de Feijóo refusa el terreny perquè Pedro Sánchez pugui conformar un Govern plenament a mida i li deixa mans lliures per reforçar la seva política de pau social i desactivar definitivament l'aixecament català, el desafiament més gran patit pel règim del 78 en tota la seva història.
Després d'haver aixafat Feijóo sense prendre la paraula en el debat i comptant amb el suport incondicional de Sumar, Sánchez es prepara per aprovar una amnistia que, a canvi d'alliberar els dirigents de l'independentisme català de possibles conseqüències penals i multes quantioses, recondueixi el moviment d’alliberament nacional cap a la política institucional negant qualsevol possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació.
Sens dubte, la classe dominant espanyola i catalana quedarà molt agraïda a Sánchez si aquesta política té èxit. Amb els beneficis batent rècords històrics, amb els dos grans sindicats rendits, tancar l'esquerda de l'aixecament del 2017 és fonamental per apuntalar el millor ambient d'estabilitat per als negocis.
Però aquesta amnistia no serà, de cap manera, una concessió graciosa de Sánchez, com no ho és l’ús d’altres llengües de l’Estat espanyol al Congrés. Les dues qüestions han suposat un gir brusc de 180º en la posició mantinguda pel PSOE fins fa poques setmanes. Felipe González i altres mòmies “socialistes” moren de ràbia davant aquest canvi i semblen no comprendre que no es tracta d'un caprici de Sánchez. Els canvis en la política del PSOE i el gir a favor de l'amnistia vénen imposats per l'enorme pressió del carrer. La immensa mobilització dels anys 2011-2015 a tot l'Estat i del 2016-2019 a Catalunya segueix provocant efectes polítics que obliguen Sánchez a oferir certes concessions per l'esquerra si es vol mantenir en el poder davant l'ofensiva permanent de la dreta.
Aquestes són les raons que empenyen Sánchez a arribar tan lluny amb l'amnistia. És molt conscient que l’aparell de l’Estat farà molt per sabotejar-la. Però el líder del PSOE sap que compta amb un bloc parlamentari que vol evitar la dreta a la Moncloa, perquè tots perden amb aquesta solució. Per això es llança a un camí que estarà trufat de dificultats i que confia esquivar. La seva apel·lació a la concòrdia i a tancar el conflicte català, és a dir, acabar amb el moviment de masses, té un suport molt seriós des del gran capital i des de les formacions polítiques parlamentàries que no qüestionen l'ordre social i econòmic actual.
Aquesta és la paradoxa de la situació actual. Sánchez cavalca una mobilització antifeixista i feminista, però la dirigeix cap a les aigües tranquil·les del pacte social, de la salvaguarda del benefici empresarial i de l'amortiment de les reivindicacions d'emancipació nacional.
Per descomptat, les polítiques del PSOE no solucionaran els gravíssims problemes que patim la classe treballadora. Ni la carestia de la vida, ni les dificultats en l'accés a l'habitatge, ni el deteriorament dels serveis públics més essencials, ni la precarietat laboral, se solucionaran mantenint les polítiques procapitalistes i l'estratègia de pau social propugnada pel PSOE. Tot i que a curt termini Sánchez viu una situació de somni, sense oposició efectiva a la seva esquerra i amb la benedicció tàcita dels poders econòmics i financers, a llarg termini les seves polítiques acabaran minant el seu suport social i tornaran a obrir les portes al retorn de la reacció.
El reforçament a curt termini de la posició de Sánchez també es beneficia de la laminació de Podem. En aquesta tasca el paper de Yolanda Díaz ha estat clau. Designada a dit i de la manera més burocràtica possible per Pablo Iglesias, la seva hostilitat brutal contra la formació morada no té comparació. Excloent Irene Montero de les llistes i tractant d'evitar costi el que costi la seva presència en el futur Executiu de coalició, deixa clar el que pretén.
Yolanda Díaz ha arribat molt lluny. Només li importa dur a terme la seva comesa caigui qui caigui, i assegurar-se així un paper prominent en un Govern que estarà escorat cap a les posicions més moderades i acceptables per als poders econòmics. Però si Yolanda Díaz ha arribat tan lluny no és casual. Els greus errors polítics de la direcció de Podem, la seva renúncia a trencar amb aquest col·laboracionisme ministerialista i el seu abandonament de la lluita de classes, ha permès als seus enemics colpejar-los sense que la seva base es pugui mobilitzar, paralitzada per l'estratègia dels seus dirigents.
La propera legislatura estarà sotmesa a molts corrents contradictoris però quelcom és segur: la lluita de classes continuarà trobant camins per expressar-se. Per això necessitem més que mai una esquerra conseqüent, que no es conforme a “vèncer” a la dreta amb escaramusses parlamentàries, sinó que la combati obertament amb una política de classe. El reformisme s'esforça a demostrar als capitalistes que els seus interessos estaran més ben garantits sota el govern que sota un govern de la reacció. L'esquerra que necessitem no concilia amb els nostres explotadors, sinó que lluita per expropiar-los i aixecar una societat socialista.
