Hi haurà autocrítica o continuarem com fins ara?
Les eleccions autonòmiques a Andalusia s'han saldat amb una victòria aclaparadora de la dreta, i amb una debacle sense precedents de l'esquerra governamental. El PP ha obtingut per primera vegada a la història la majoria absoluta al parlament andalús, amb 58 diputats, i juntament amb Vox arriben als 72 diputats, gairebé doblant els 37 de l'esquerra, i un 59,86% dels sufragis.
PSOE i Unides Podem cullen una derrota sense pal·liatius en un territori que ha estat un dels seus principals bastions durant dècades, i només reben el 36,27% dels vots.
Tot i les penoses justificacions dels dirigents del PSOE i de Por Andalucía-UP durant la nit electoral, i de l'intent de desvincular aquests resultats de les previsions per a les municipals, autonòmiques i generals de l'any que ve, és evident que ens trobem davant un tomb decisiu i un enorme càstig a les polítiques pro capitalistes del Govern de coalició PSOE-UP. La decepció i la ràbia, la frustració i el descontentament s'han traduït en una abstenció notable a les files de l'esquerra i un corriment de vots des de la base electoral del PSOE al PP.
Un punt d’inflexió que prepara i aplana el camí perquè la dreta pugui tornar a la Moncloa.
El PP arrasa i Vox s'enforteix
Amb una participació similar a la de les darreres eleccions (58,36%), el PP s'ha fet amb el 43% dels vots, 1.582.412 paperetes, xifra que suposa 833.137 més que el 2018!
A totes les províncies el PP supera el 40% dels sufragis, guanyant per primera vegada a Sevilla, històric feu socialista, amb el 40,14%, 14 punts per sobre del PSOE. I ha obtingut la victòria a gairebé 550 municipis dels 785 que componen la comunitat autònoma, 450 més que a les últimes eleccions.
Però a més, aquesta contundent victòria del PP no ha frenat el creixement de Vox, tal com insinuen nombrosos mitjans com El País o la burocràcia socialdemòcrata. Vox obté 97.954 vots més que el 2018, passant del 10,97% (395.978 vots) al 13,46% (493.932 vots), un increment del 20%, sumant 2 diputats fins arribar als 14, el doble que Por Andalucía i Adelante Andalucía.
Encara que una part important d'aquest enfortiment es produeix gràcies a la desfeta de Ciutadans, que perd 538.761 vots, enfonsant-se al 3,29% (120.870 paperetes) i convertint-se en una força extraparlamentària després de perdre els seus 21 diputats, els resultats del PP i l'avenç de Vox no es pot explicar exclusivament per l'absorció del vot taronja.
De fet, descomptant els sufragis de Ciutadans, el PP i Vox obtindrien 392.330 vots més. Un fenomen que només es pot explicar considerant que una part de l'electorat socialista ha acabat recolzant el PP, posant encara més en evidència la fallida de les polítiques de Pedro Sánchez.
Segons una enquesta de 40dB, 1 de cada 4 votants socialistes valora positivament la gestió de Juanma Moreno Bonilla, un 20% valora negativament la de Pedro Sánchez, i fins a un 15% assenyalava directament que estava pensant votar el PP [1]. Uns números que posen en evidència la dificultat per diferenciar entre les polítiques del Govern central i les del Govern pepero de la Junta.
Debacle del PSOE i d'UP-Por Andalucía, però aquí no passa res
El PSOE ha obtingut els pitjors resultats de la seva història a Andalusia i ha passat d'un 27,95% (1.009.243 vots) el 2018 a un 24,09% (883.707 vots) aquest 19J. En total, 125.536 vots menys i una caiguda de 33 diputats a 30. La reculada ha suposat la pèrdua per primera vegada del feu de Sevilla, on va ser alcalde el seu candidat Juan Espadas, i del seu bastió històric, Dos Hermanas, on el PP venç amb el 38% dels vots, obtenint 13 punts més que el PSOE. En aquesta localitat, el PP i Vox treuen més del 50% dels vots davant del 40% de l'esquerra.
Tanmateix, la debacle ha estat encara més gran per als seus socis al Govern central. Por Andalucía (Unides Podem) cau fins al 7,68% (281.688 vots) obtenint només 5 diputats. Uns resultats que no resulten compensats per la candidatura de Teresa Rodríguez, Adelante Andalucía, que obté un 4,58% (167.970 vots) i 2 diputats.
És evident que el suport a Adelante Andalucía, que només s'ha quedat a 113.718 vots de Por Andalucía, ha reflectit un vot crític de milers de joves, treballadors i activistes que l'han percebut com una oposició d'esquerres més clara i vinculada a la lluita social.
En tot cas, l'espai a l'esquerra del PSOE, liderat aquests últims anys per Podem i IU, pateix un revés duríssim passant del 16,18% al 12,26% i mantenint només 7 dels 17 diputats obtinguts el 2018. 134.382 vots menys que el 2018, un 23% de caiguda, i 414.280 vots menys que el 2015, un 48% de reculada. És a dir, en 7 anys aquest espai ha perdut la meitat del seu electorat.
Els intents de la candidata de Por Andalucía, Inma Nieto, de minimitzar o justificar aquesta reculada arribant a utilitzar l'argument surrealista que són una candidatura nova, quan ella porta 14 anys com a parlamentària andalusa, i culpant Teresa Rodríguez de dividir, després d'haver-la expulsat, a ella i els seus companys i companyes del grup parlamentari, o en plena campanya intentant excloure-la dels debats electorals, és una mesquinesa superlativa.
Aquesta actitud burocràtica davant del desastre de fugir d’estudi, exculpar de qualsevol responsabilitat Yolanda Díaz i l'estratègia de participació d'UP al Govern central i blanquejar les polítiques capitalistes i otanistes del PSOE, és un nou exemple de la falta d'autocrítica completa.
¿És que no va ser la idea força de Por Andalucía durant la campanya reivindicar la "meravellosa gestió" del Govern central? No va posar com a exemple d'andalusisme d'esquerres la reforma laboral de Yolanda Díaz feta amb l'aplaudiment de la CEOE?
Els dirigents d'Unides Podem estan flotant en un somni que els allunya completament de la realitat quotidiana que patim la immensa majoria de la classe obrera. Si segons els i les ministres d'UP la seva participació al costat del PSOE al Consell de Ministres està canviant la vida de la gent, com podem explicar aquests resultats nefastos?
Per a aquests líders, acomodats a les seves butaques com a profetes de la pau social i la desmobilització, que han renunciat a la lluita de classes i es troben tan a gust en el ministerialisme capitalista, la culpa és dels treballadors, de la seva "baixa consciència", i de la "correlació de forces adversa". Però no expliquen que en realitat és la seva renúncia a confrontar amb els capitalistes, a exigir amb la lluita la fi de les retallades socials, l'escala mòbil preus-salaris per defensar-nos de la inflació i la nacionalització de la banca, les elèctriques i els grans monopolis per enfrontar l'atur, la precarietat o la manca d'habitatge públic… tot això és el que empeny a les urpes de la dreta sectors desmobilitzats i desmoralitzats dels treballadors i fa retrocedir la seva consciència.
La propaganda governamental xoca amb la realitat
L'enfortiment i l'avenç de la dreta a Andalusia no és cap anècdota ni respon a aspectes conjunturals propis de la Comunitat, tal com estan assenyalant des del PSOE i UP per deslligar aquests resultats de la gestió del Govern de Pedro Sánchez.
Parlem de la comunitat autònoma més poblada de tot l'Estat espanyol -més de 8 milions d'habitants- i d'un feu històric de l'esquerra que ha esdevingut un pilar electoral de la dreta. Parlem a més d'una de les comunitats amb més pobresa i desigualtat, després de 40 anys de governs socialistes.
Per això mateix, el cop demolidor que pateix l'esquerra parlamentària no es pot explicar sense atendre l'enorme pèrdua de credibilitat del Govern PSOE-UP i les polítiques entre la classe obrera i el jovent després de dos anys de mandat. Tal com analitzem a la nostra declaració preelectoral, aquest havia de ser un aspecte crucial en aquestes eleccions.
La campanya propagandística que ha dut a terme l'Executiu –i especialment Unides Podem- en defensa de les mesures adoptades des de la Moncloa, parlant d'un “escut social” pràcticament inexistent, tal com revelen les dades de pobresa cada vegada pitjors; venent una reforma laboral acordada amb la patronal i lloada per la dreta, o anunciant que s'han prohibit els desnonaments quan només el primer trimestre del 2022 se n'han produït 1.858 a Andalusia, només pot generar escepticisme i desconfiança. Una propaganda corcona que xoca dia a dia amb la dramàtica realitat que viuen les famílies obreres.
Els candidats del PSOE, Juan Espadas, i de Por Andalucía-UP, Inma Nieto, no han deixat de plantejar el seu compromís en la defensa dels serveis públics, però el cert és que tant des del Govern central com des de les comunitats autònomes governades per l'esquerra les seves polítiques no s'han diferenciat sobre les de Moreno Bonilla. Així s'ha vist amb la sanitat pública durant la pandèmia, mantenint-se intacte el negoci creixent de la sanitat privada, o amb l'educació pública, garantint-se els privilegis de la concertada i de l'Església Catòlica. La mateixa trajectòria del PSOE a Andalusia n'és un altre contundent exemple.
Els resultats electorals de Cadis ciutat [2], on el PP ha vençut amb el 39,24% dels vots, aconseguint la dreta en conjunt el 51% davant el 43% de l'esquerra, confirmen completament aquest plantejament. Set mesos després de la rebel·lió obrera del metall de Cadis, que va ser un autèntic referent al conjunt de l'Estat, tens una victòria de la dreta a la Badia que només es pot explicar per la penosa actuació del Govern de Pedro Sánchez, que va respondre a la vaga amb la repressió d'antidisturbis i les tanquetes, comptant en els fets amb la plena implicació dels ministres d'UP. La ministra de Treball Yolanda Díaz es va utilitzar per sabotejar la lluita i garantir un acord podrit entre la patronal i les burocràcies de CCOO i UGT. Realment ens volen fer creure que això no ha tingut res a veure amb la desfeta soferta per l'esquerra, i especialment per UP-Por Andalucía?
És més. La falta d'autocrítica està assolint cotes noves amb l'intent de blanquejament de Juanma Moreno i del PP per part dels dirigents del PSOE i d'UP, que han arribat a assenyalar que la majoria absoluta del PP té aspectes positius ja que evita l'entrada de Vox a la Junta. És a dir, del vot útil al PSOE per frenar la dreta passem al vot útil al PP per frenar la ultradreta.
Un plantejament criticat per Pablo Iglesias, però que ha estat defensat també pels dirigents de Por Andalucía-UP, ajudant que cali entre la seva base social. Encara que ara Pablo Iglesias critiqui aquells que parlen d'un PP moderat, assenyalant que és una concessió ideològica a la dreta mediàtica, ell mateix va cimentar aquest discurs quan des del Consell de Ministres demanava un PP modern i responsable o cridava a generar un cordó sanitari davant a la ultradreta. No fa tant de temps d’això.
Però com hem arribat a aquesta situació? Segons Pablo Iglesias i nombrosos periodistes i dirigents de Podem o d'IU, per la manca de comunicació del Govern, per la pèrdua del relat, malgrat les “polítiques socials” de la Moncloa. Un argument que com ja hem assenyalat contrasta amb la realitat quotidiana de pobresa, precarietat laboral i salaris de misèria, dificultats per arribar a final de mes davant d'una inflació desbocada, o amb la situació deplorable en què es troben la sanitat, l'educació i els serveis públics. I tot plegat en un context de beneficis multimilionaris per a l'IBEX 35 i la gran patronal.
Pablo Iglesias i els seus col·laboradors a La Base ens tornen a assenyalar que la correlació de forces ha canviat, que Vox i la ultradreta mediàtica han aconseguit empènyer la societat espanyola cap a la reacció, que el PSOE és responsable per haver assumit moltes vegades polítiques de dretes, i que cal procedir a un rearmament ideològic de l'esquerra. Però quin paper ha jugat UP i el mateix Pablo Iglesias en tot això? No han fet precisament això, cedir ideològicament en tots els assumptes de fons i de principi en nom del realisme, del pragmatisme parlamentari i de mantenir costi el que costi la seva presència al Consell de Ministres? No és això el que van fer quan van renunciar a derogar la reforma laboral del PP per satisfer la patronal? O el que han plantejat per donar suport a l'enviament d'armes a Ucraïna posicionant-se amb l'OTAN?
Sí, òbviament aquestes eleccions reflecteixen una reculada en la correlació de forces, això és una cosa innegable. Però no hauria de ser així. Els que han asfaltat aquest camí han estat els mateixos dirigents del PSOE, que tenen la majoria al Govern central, però també els seus socis de Podem i d'IU, renunciant a construir una esquerra de combat, abandonant els carrers i fins i tot enfrontant-se als treballadors i als joves quan surten a lluitar, i renunciant a aplicar un programa genuïnament socialista que posi per sobre dels interessos capitalistes la defensa de les condicions de vida de la majoria de la població.
És moment d'una esquerra revolucionària combativa!
Els resultats electorals andalusos han estat un cop dur per a la classe obrera i el jovent. Tot i això, el capitalisme s'enfronta a una crisi sense precedents que inevitablement tindrà la seva expressió en la lluita de classes, tal com estem veient ja a petita escala amb les vagues del metall, de Correus o dels professors a Catalunya.
La polarització social s'aprofundeix dia rere dia. Una polarització que s'expressa per la dreta amb el perillós creixement de tendències cada cop més reaccionàries i autoritàries, però que també ho fa amb explosions socials com la de Cadis, i ho farà en el futur amb moviments revolucionaris. La més que probable recessió econòmica aprofundirà la descomposició social i deixarà clar a centenars de milions de persones a tot el món que no hi ha sortida sota el capitalisme. Ens enfrontem a grans desafiaments i amenaces, però també hi haurà grans oportunitats per transformar la societat.
Organitza't a l'esquerra revolucionària, de classe i internacionalista. No hi ha temps per perdre!
Notes:
[1] Desbordament popular a Andalusia
[2] A les altres dues localitats obreres de la Badia, San Fernando i Puerto Real, també ha vençut el PP amb el 41,99% i el 26,13% dels vots respectivament. A San Fernando, a més a més, Vox ha aconseguit el 15% dels vots, arribant la dreta fins al 61% dels vots.
