El proper 19 de juny se celebren eleccions a la Junta d'Andalusia i totes les enquestes auguren un triomf del PP amb un resultat proper a la majoria absoluta.
Per a l'esquerra parlamentària, les perspectives són negatives. A les anteriors eleccions del 2 de desembre de 2018, el PSOE perdia el Govern de la Comunitat Autònoma després de 36 anys. En concret, la candidatura de Susana Díaz va obtenir 1.009.243 vots cedint 400.000 respecte al 2015, i passant de 47 escons a 33 (una reculada del 35,4% al 27,9%). Podem junt amb IU van obtenir 864.000 vots el 2015, mentre que el 2018, amb la marca Adelante Andalucía, aconseguien 584.000 paperetes i veien reduïts els seus diputats de 20 a 17, retrocedint del 21,7% al 16,2%.
Les enquestes oscil·len, però en cap cas l'esquerra parlamentària no millora els resultats del 2018. Segons la de 40dB per a El País i la SER, el Partit Popular escalaria fins al 36,5%, 16 punts més que el 2018, pràcticament el que perd Ciutadans, que passaria del 18% de llavors a un ínfim 3% que el deixaria fora del Parlament andalús. Juanma Moreno podria sumar 48 escons, 22 més que en els comicis anteriors (la majoria absoluta està en 55 diputats). La ultradreta de Vox experimentaria un creixement notable, de l'11% actual al 16,4%, i passaria de 12 a 18 escons.
La mateixa enquesta assenyala que Juan Espadas, el candidat del PSOE, patiria per mantenir els 33 escons del 2018 i cediria un o dos punts. Pel que fa a Podem, Izquierda Unida i Más País, coaligats en la candidatura Por Andalucía, es quedarien amb un 8,6% i 7 escons, mentre que Adelante Andalucía, liderada per Teresa Rodríguez d'Anticapitalistes, podria arribar al 6% i 3 diputats. I estem citant una enquesta amb les millors projeccions a l'esquerra.
La dreta a l'ofensiva
L'objectiu del PP andalús és clar: fagocitar Ciutadans per alçar-se amb una àmplia majoria i poder organitzar un Govern en solitari. Però encara que moltes enquestes assenyalin que és possible, i la campanya pública lloant la gestió de Moreno Bonilla sigui molt insistent, aquest resultat no està garantit. El vent de popa que bufa a favor de Vox es percep com una gran oportunitat, i per això han posicionat Macarena Olona com a cap de llista. Cal no oblidar que va ser precisament a les eleccions andaluses del desembre del 2018 quan la ultradreta va entrar per primera vegada amb força a les institucions.
Tot això malgrat que el Govern de la Junta no ha deixat de ser un malson per a la classe treballadora, els joves, els aturats i les dones. Per citar només alguns exemples: segons la Federació per a la defensa de la sanitat pública, Andalusia ha passat de ser a la sisena posició per la cua el 2018 a estar la penúltima el 2021, amb un augment en les llistes d'espera que ja arriben a 840.000 persones. Mentre l'atenció primària està arrasada, les assegurances privades augmenten un 5-7% cada any.
Igual que amb la sanitat, l'aposta del PP per l'educació privada queda de manifest amb la reducció del pressupost de l'educació pública (del 23,87% al 20%), la supressió de 1.181 unitats als centres educatius públics, de diverses escoles rurals o la retallada de 135 milions d'euros a les universitats públiques.
L'empobriment que es viu a Andalusia és especialment sagnant: un informe de la Fundació Foessa publicat recentment assenyala que “la població en situació d'exclusió a Andalusia ha passat del 19,2% al 2018 al 26,3% al 2021”. Mentre la degradació als barris obrers s'incrementa exponencialment, i les mancances d'equipaments socials, assistencials i culturals és extrema, els grans empresaris i els terratinents s'omplen les butxaques. La política ha estat barra lliure quant a subvencions i pelotazos urbanístics. I davant dels aspectes més ofensius del programa de Vox: racisme, masclisme, LGTBIfòbia, franquisme… l'Executiu de Moreno Bonilla ha mantingut completa sintonia i connivència.
Com hem arribat fins aquí
La cita del 19J, en una comunitat clau per la seva mida i importància política, pot enfortir una tendència que es desenvolupa des de fa temps. Després del demolidor triomf del PP a la Comunitat de Madrid, i de l'avenç de Vox a Castella i Lleó que han donat lloc a un Govern de coalició amb l'extrema dreta, uns resultats a Andalusia com les enquestes preveuen representaria un pas sòlid cap a la Moncloa.
Per això, entre milers d'activistes de l'esquerra es planteja una pregunta que cal respondre: Com hem pogut arribar a aquesta situació?
És més que evident que el gir a la dreta d’amplis sectors de les capes mitjanes, d’aquesta legió de petits empresaris voraços i explotadors, racistes i espanyolistes, està propulsant els resultats del PP i de Vox i la seva demagògia populista. En cas d'Andalusia és obvi, tenint en compte el pes tan ampli que té el sector agrícola, l'hostaleria i el turisme. Però la perspectiva d’una victòria sonada del PP no només s’explica per aquests factors.
Des de fa més de dos anys tenim un Govern estatal de PSOE i Unides Podem que va aixecar grans expectatives i il·lusions. La participació de ministres com Pablo Iglesias, Irene Montero, Yolanda Díaz, o el malagueny Alberto Garzón, va ser explicada com la garantia perquè el PSOE girés a l'esquerra, i trenqués amb la submissió cap als grans poders econòmics i la seva agenda d'austeritat i retallades socials.
Durant el temps transcorregut, l'experiència ha negat aquestes hipòtesis i ha generat una forta frustració. Els ministres d'UP no només no han aconseguit l'objectiu que van teoritzar, sinó que s'han dedicat a blanquejar les polítiques socialdemòcrates de retallades socials, cedint els afers de fons i acceptant l'incompliment sistemàtic del programa de Govern. Això que diem és dur d’encaixar, però és la veritat.
Centrem-nos en els fets i no en les paraules. Durant la pandèmia, que va deixar com a resultat més de 120.000 morts, el Govern central va acordar el rescat de les grans empreses de l'IBEX-35 i de la banca amb 100.000 milions d'euros, però no va prendre cap mesura per intervenir la sanitat privada i nacionalitzar el sector, ni per adoptar una política decidida que acabés amb les retallades sanitàries. Paral·lelament es permetia els confinaments classistes d'Ayuso als barris de Madrid, o el seu criminal abandó de les residències de gent gran a tota la CAM amb el tràgic resultat que coneixem. Això també va passar a Andalusia.
Les promeses, repetides fins a la sacietat, de revertir les principals contrareformes del PP se les ha emportat el vent. La “Llei Mordassa” segueix vigent en allò fonamental i en ple rendiment. En el terreny de la política social s'han venut com a drets i èxits el que no són més que engrunes o incompliments dels acords signats. El nombre de desnonaments no deixa d'augmentar: el 2021 un 57,4% més respecte al 2020, any de plena pandèmia en què van créixer un 41,6%. La Llei d'Habitatge ha estat un frau, com denuncia la PAH, i es lliura la gestió de desenes de milers de cases buides de la Sareb als grans fons especulatius immobiliaris. Un escàndol tenint en compte la manca de vivenda pública i el preu desorbitat dels lloguers.
El gener passat Càritas feia públic un informe demolidor assenyalant que 11 milions de persones viuen en condicions d'exclusió social, 2,5 milions més que el 2018. Tot i això, l'abast de l'Ingrés Mínim Vital, segons l'Associació de Directors i Gerents en Serveis socials només es concedeix una de cada quatre sol·licituds, i únicament el 12% de la població que es troba sota el llindar de la pobresa el rep.
Però potser ha estat la renúncia clamorosa a derogar la reforma laboral del PP del 2012 la que ha revelat de la manera més crua el camí per on es dellicen els ministres d'UP. El projecte final de Yolanda Díaz ha comptat amb l'aplaudiment entusiasta de la CEOE, de la gran banca i de les grans multinacionals perquè, en essència, manté el nucli dur de la legislació de Rajoy.
En un moment en què la inflació devora els salaris i els preus dels productes bàsics són pels núvols, el Govern es nega en rodó a prendre mesures substancials: ni nacionalitza les elèctriques, ni imposa impostos als rics per finançar les despeses socials.
I pel que fa a la guerra imperialista a Ucraïna, Pedro Sánchez destaca entre els aliats més fidels de l'OTAN i Washington, i entre els que repeteixen i difonen amb més convicció i entusiasme la propaganda imperialista d'Occident.
La traïció al poble sahrauí i la ferma posició otanista sostinguda per l'Executiu han estat respostes per UP de la manera més contradictòria. Mentre Ione Belarra, ministra de Drets Socials i Agenda 2030, feia una crida a “una mobilització massiva contra l'enviament d'armes” a Ucraïna, Yolanda Díaz i Alberto Garzón defensaven públicament, i amb tota l'energia, la gestió de Pedro Sánchez en aquest assumpte.
El Govern central, amb el suport de les cúpules sindicals de CCOO i UGT, està donant l'esquena a la base social i electoral, mentre els grans poders econòmics continuen acumulant beneficis rècords. La seva estratègia de sembrar la desmobilització i garantir sigui com sigui la pau social, no encoratja la participació electoral de la classe treballadora i el jovent.
Un exemple il·lustratiu el vam veure a Cadis. Mentre els treballadors del metall es posaven en peu de guerra en defensa d'un conveni digne, aixecant una onada de solidaritat de classe a tota la província i el conjunt de l'Estat, el Govern enviava tanquetes als barris obrers i llançava una campanya de criminalització contra els treballadors. Encara més, se situava amb la burocràcia de CCOO i UGT recolzant la signatura d'un conveni de engrunes que desbaratés la lluita.
Amb aquestes polítiques només es construeix una correlació de forces favorable per a la reacció de dretes, i és precisament lʼescenari a què fem front el pròxim 19J.
Cretinisme parlamentari o lluita de classes
En els assumptes de fons, el Partit Popular andalús no ha trobat cap resistència per part del Govern de coalició i, en molts aspectes, simplement ha aplicat les mesures aprovades per la Moncloa.
L'estratègia d'abandonar la lluita als carrers i centrar la tasca d'oposició en el joc del parlamentarisme, ha aconseguit un fracàs rotund i un enorme desconcert a la base social de l'esquerra, que es traduirà inevitablement en una forta desmobilització a les urnes.
A aquesta absència de resposta col·lectiva i de lluita de classes enèrgica, propiciada des dels aparells del PSOE i UP, se suma l'espectacle burocràtic en la confecció i registre de la coalició Por Andalucía (Podemos, Izquierda Unida, Más País, Equo i Iniciativa del Pueblo Andaluz). En lloc d'obrir un ampli debat sobre quines polítiques defensar per frenar la reacció i enfrontar la crisi capitalista amb un programa de classe, ens hem trobat amb una batalla campal respecte als llocs de sortida, els futurs càrrecs, i el repartiment de les subvencions.
La llista, encapçalada per Inma Nieto, d'IU, té com a únic programa la defensa a ultrança dels “èxits” del Govern central i la participació en ell d'UP. Però aquesta propaganda ja ha estat desmentida per la realitat quotidiana de la classe treballadora, fora i dins Andalusia. Si les promeses del Govern i el programa d'UP s'haguessin complert, confrontant dins Andalusia amb la política del PP i Ciutadans, la perspectiva seria totalment diferent de la que plantegen les enquestes.
L'andalusisme d'esquerres
Teresa Rodríguez, dirigent d'Anticapitalistes i cap de cartell a les eleccions del 2018 per Adelante Andalucía, ha patit les conseqüències de la seva ruptura amb UP. En assumptes destacats la seva actuació ha estat més conseqüent, començant per la seva oposició a l'entrada al Govern central de Pedro Sánchez, o el suport públic a lluites emblemàtiques com la dels treballadors del metall de Cadis.
El que va passar al Parlament andalús amb l'expulsió al grup mixt de Rodríguez i els parlamentaris afins, i les nombroses maniobres i atacs que han patit eren previsibles. La denúncia dels dirigents de Por Andalucía perquè Rodríguez no tingués espais electorals als mitjans públics és una altra cacicada injustificable.
Però per intentar diferenciar-se, Teresa Rodríguez i Anticapitalistes han donat un cop de volant estratègic, presentant Adelante Andalucía com una formació andalucista d'esquerres. Fomentant un discurs nacionalista i interclassista, “no és Madrid qui ha de decidir sinó Andalusia”, pretenen crear un espai semblant al del BNG, Bildu o ERC. Però la qüestió nacional a Andalusia no ha seguit mai els camins de Catalunya, Euskal Herria o Galiza. La burgesia i la petita burgesia a Andalusia són, majoritàriament, un baluard del nacionalisme espanyolista, i aquí la confrontació de classe ha estat absolutament predominant sobre la qüestió nacional.
Amb aquest moviment, la direcció d'Anticapitalistes està intentant salvar algunes posicions parlamentàries, però és un camí erroni per construir una esquerra combativa i militant de masses.
Votar contra la dreta, trencar amb la pau social!
Els treballadors i joves que formem Esquerra Revolucionària, que construïm el Sindicat d'Estudiants, impulsem Lliures i Combatives, que participem en el sindicalisme combatiu i en els moviments socials, cridem a votar massivament contra el PP i Vox, però també assenyalem que votant no n'hi ha prou.
En aquests anys, l’abandonament de molts principis i la substitució de la lluita als carrers pel simple treball institucional i l'oposició de vellut a la dreta ens han portat a una situació molt negativa. Molts activistes i amplis sectors del jovent no encaren aquestes eleccions amb il·lusió. Són molt conscients de la desmobilització que hi ha a la base social de l'esquerra i la possibilitat que l'abstenció avanci, i fins i tot que capes endarrerides i desmoralitzades dels treballadors votin a la dreta. I l’actitud de l’esquerra governamental és la que fomenta aquesta situació.
Si s'accepta la lògica del capitalisme, si es renuncia a confrontar amb els grans poders econòmics, si es respecten les regles del règim del 78, la monarquia, la justícia de classe, el nacionalisme espanyolista, el seu aparell de l'Estat repressiu, es creen les condicions perquè la dreta s'encoratgi i pugui disseminar la seva demagògia amb més facilitat.
Sí, cal votar, és clar. Un vot crític a Por Andalucía i Adelante Andalucía. Perquè si volem construir una esquerra combativa que defensi polítiques transformadores i derrotar de veritat la dreta han de canviar moltes coses, començant per tornar a recuperar la mobilització de masses, trencar amb la pau social, defensar una política de classe i socialista. Formar governs amb el PSOE per tirar endavant l’agenda de retallades i l’estratègia de l’OTAN no frena la dreta, com s’està comprovant. I substituir una política revolucionària per un andalucisme interclassista tampoc no és una alternativa.
Ens cal rearmar l'esquerra amb el programa del marxisme revolucionari. Les lluites que s'han desenvolupat aquests anys, el gran moviment de les dones contra la violència masclista, dels pensionistes i, destacat per dret propi, la vaga del metall gadità que es va convertir en una referència per a milions, mostren el camí.
A través de la mobilització podem superar qualsevol trava institucional i qualsevol obstacle que se'ns posi al davant. Podem canviar, en els fets, una correlació de forces adversa. La crisi social i econòmica greu, la guerra imperialista, la destrucció del planeta i l'amenaça de l'extrema dreta són conseqüències d'un sistema caduc i en descomposició. Però hi ha una força més gran que la capacitat d'opressió del capitalisme i és la de la nostra classe quan entra en acció unida i organitzada.
No hi ha temps per perdre. Uneix-te a Esquerra Revolucionària i lluita amb nosaltres per:
• Blindar la sanitat pública andalusa: contractació de milers de treballadors sanitaris en condicions dignes. Invertir massivament als ambulatoris dels nostres barris. Garantir la salut mental: accés gratuït a tractament psicològic i psiquiàtric de qualitat. Nacionalització de la sanitat privada i de les farmacèutiques.
• Pla de xoc per rescatar l'ensenyament públic. Gratuïtat total des d'infantil fins a la universitat. Ni un euro públic per a l'ensenyament privat concertat.
• Que la Junta prohibeixi per llei els desnonaments. Expropiació de totes les cases a mans de bancs i fons voltors per crear un parc d'habitatges públics amb lloguers socials a Andalusia.
• Derogació íntegra de les contrareformes laborals i de les pensions.
• Subsidi de desocupació de 1.200 euros al mes finançat amb impostos a les grans fortunes i la banca.
• Contra la violència masclista, la justícia patriarcal i la LGTBIfòbia. Plens drets per a les persones trans.
• Dignificació dels nostres barris, fora les cases d'apostes. Incorporar a la xarxa pública els serveis de la comunitat i dels ajuntaments que han estat privatitzats, garantint i augmentant les plantilles.
• Transport gratuït per als aturats, per als joves menors de 30 anys i per als més grans de 60.
• Prou violència policial i criminalització contra el jovent! Pel dret al vot a partir dels 16 anys.
• En defensa de la llibertat d’expressió. Fora la Llei Mordassa!
• Prou racisme! Derogació de la Llei d'Estrangeria i dels CIE. Dret al vot per a la població migrant.
• Frenar la catàstrofe mediambiental amb una planificació socialista i ecològicament sostenible de l’economia.
• Prou privatitzacions i subcontractació! Nacionalització de la banca i els grans monopolis i indústries per acabar amb la precarietat i el saqueig dels recursos públics. Només així podrem aixecar un autèntic Escut Social que acabi amb la desocupació i la pobresa.
• Fora la monarquia franquista! Per la república socialista.
