Des de la seva nova ocupació com a tertulià del Grup Prisa, Pablo Iglesias ha realitzat un entusiasta panegíric de les polítiques de l'estalinisme a la guerra civil espanyola.
La seva intervenció mereix una reflexió seriosa. No és la primera vegada que Iglesias ens sorprèn amb declaracions contradictòries. Però que l'escoltem elogiar sense cap mesura el paper del PCE com a partit de l'ordre, convertit en un refugi per a militars, policies i sectors de la societat que vetllaven per la propietat i la llei davant de la revolució obrera en marxa, no és tan habitual.
El PCE es el partido que más esfuerzo, sacrificio y militancia aportó para defender la democracia en España… Y aunque a algunos les duela esto es una verdad histórica pic.twitter.com/WuNRHWmEJy
— Pablo Iglesias 🔻 (@PabloIglesias) November 9, 2021
A la trinxera de la socialdemocràcia, no del comunisme
Iglesias utilitza per a la seva argumentació una amalgama: reivindica fervorosament l'actuació de l'estalinisme contra la revolució que va esclatar en el territori republicà, justificant-la com a "responsabilitat d'Estat", i a continuació defensa el paper heroic de milers de militants comunistes que van patir la repressió, les tortures, la presó i en molts casos la mort, en la lluita contra la dictadura franquista. Ho fa com si una cosa conduís inevitablement a l'altra. Però no és així ni de bon tros.
Les paraules d’Iglesias poden aparentar altura de mires, i seran música per a les orelles dels progressistes del sistema, però són a les antípodes de les que pronunciaria un lluitador conseqüent.
Si ens basem en el seu raonament, en el cas de la Revolució russa de 1917 Lenin hauria d'haver estat tractat com un provocador, exactament com van fer els estalinistes amb els militants de l'esquerra anarquista o poumista que reclamaven el triomf de la revolució socialista el 1936.
El mateix es podria dir respecte a la Revolució alemanya de novembre de 1918 i l'aixecament espartaquista de gener de 1919. Seguint les tesis d’Iglesias, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht estarien completament equivocats, i els dirigents socialdemòcrates que defensaven l'ordre “democràtic” de la burgesia haurien actuat correctament. Que les bandes feixistes matessin a cops als dos líders del comunisme alemany, per ordre del ministre de l'Interior socialdemòcrata, Gustav Noske, o que Andreu Nin fos segrestat per un comando estalinista el 1937 per a ser torturat i assassinat, no serien més que les conseqüències inevitables de desafiar la “democràcia” i no complir amb el servei a la pàtria que aquells moments exigia.
Som durs en les nostres valoracions, però Pablo Iglesias no fa res més que tirar sorra als ulls de milers d'activistes que busquen un camí efectiu per combatre la reacció i l'extrema dreta. Amb la seva actuació i declaracions, s'ha convertit en el representant d'un tipus d'oposició molt estimada pel règim polític actual. Diu coses ocurrents a les tertúlies al costat de Carmen Calvo i José Manuel Margallo, als seus articles algunes vegades utilitza fins i tot paraulotes per donar més empenta als seus arguments… però a l'hora de la veritat, disciplina a tothom a qui influeix perquè es mantinguin al costat del PSOE, i el blanqueja constantment mentre aquest aplica l’agenda de l’Ibex 35 i dels grans poders fàctics.
D'assaltar el cel i desafiar la casta, Iglesias es troba cada dia més còmode actuant d'engranatge necessari per a les polítiques socialdemòcrates, i sotmetent-se a les fronteres ideològiques del règim del 78.
Ordre contra la revolució
Les esperances dels milions de persones que van recolzar Podem per aconseguir un canvi radical en les seves condicions de vida han estat sepultades sota una allau de concessions polítiques i maniobres a curt termini típiques del joc parlamentari més aberrant. Com a conseqüència, ja fa molt que els cercles de Podem, que abans eren plens d'activitat i de participació, s'han buidat i només sobreviuen com una estructura formal, una ficció que es manté per la inèrcia dels càrrecs públics.
Lluny de reconèixer la seva responsabilitat en aquest desastre, Iglesias busca dotar-se de legitimitat històrica per justificar-se i ho fa embolicant-se amb la bandera del sacrifici de milers de militants comunistes. El paper protagonista de tots ells i elles en la lluita contra la dictadura franquista és indubtable i és un patrimoni del qual tota la classe treballadora ens hem de sentir orgullosos.
Però de manera conscient, Pablo Iglesias intenta fer passar per veritats les mentides de l'estalinisme sobre la guerra civil espanyola i les seves traïcions a causa del socialisme. I no és cap casualitat. El passat no només és un terreny fèrtil per a la lluita ideològica, també serveix per a clarificar els esdeveniments del present.
Reivindicant el PCE com a “partit de l'ordre” i com el “millor partit republicà”, Iglesias fa seva la política contrarevolucionària de l'estalinisme, que va supeditar la classe obrera a una suposada “aliança” amb una burgesia progressista inexistent, per tal de convèncer les potències democràtiques (França i Anglaterra) de quant adequat era donar suport a la República. Per descomptat res d'això va passar. França i Anglaterra van idear la política de No Intervenció i van trair el poble de l’Estat espanyol. L'última cosa que volien era una revolució victoriosa que pogués encomanar-se.
I Stalin, obligat per la pressió de l'opinió pública antifeixista i de la militància comunista del món sencer, va permetre una ajuda militar limitada i condicionada a no comprometre la política exterior de pactes amb aquestes mateixes “potències democràtiques”.
En efecte, l'estalinisme esdevingué el partit de la llei i l'ordre, el que més eficaçment va enfrontar i desbaratar la revolució social. Perquè el 19 de juliol de 1936 el cop militar feixista no va ser derrotat per l'acció del Govern del Front Popular, que va permetre que els mateixos militars que havia elevat al més alt escalafó poguessin intrigar i conjurar davant dels seus nassos. La derrota feixista es va combatre als carrers de Barcelona, de Madrid, de València, de Màlaga, d'Almeria, de Donosti i desenes de ciutats i localitats, quan els obrers, armats amb el que van tenir al seu abast, van assaltar les casernes i es van enfrontar a les tropes insurrectes.
Aquest triomf no va aturar-se a respectar l'ordre burgès de la República. Immediatament els treballadors es van llançar a una activitat revolucionària més profunda fins i tot que la dels bolxevics després de la presa del poder a l'octubre de 1917.
Iglesias no parla de les milícies que van combatre el feixisme durant les primeres setmanes. Tampoc dels comitès obrers que van ocupar milers de fàbriques. Ni de les col·lectivitats agràries que van dur a terme la confiscació dels latifundis i els van posar a produir per al poble. Tampoc de les patrulles de control que van substituir l'odiada policia, ni dels tribunals revolucionaris que van acabar amb la justícia capitalista.
No en parla d’això, i encara que sap que va succeir, ho amaga conscientment perquè significaria reconèixer que la classe obrera va protagonitzar una revolució social en la seva lluita contra el feixisme. I això també el portaria a admetre que l'ou feixista s'estava covant pel mateix règim capitalista republicà que durant sis anys de reformes fallides va ser incapaç de satisfer les aspiracions de llibertat, de pa i terra dels obrers i els pagesos espanyols.
Pablo Iglesias intenta utilitzar el paraigua de la lluita antifranquista per colar-nos la seva mercaderia ideològica: no es podia fer la revolució socialista als anys 30, i tampoc no es pot fer ara. És més, declara que “l'ordre i la llei” era el millor antídot contra el feixisme durant els anys trenta. Ara també ho és defensar el règim del 78 i l'aliança amb el PSOE per a combatre el PP i Vox? No sembla que sigui realment així. El que va passar a les eleccions a la Comunitat de Madrid el mes de maig passat, demostra que la desmobilització, la pau social, l'abandonament de la lluita de classes, el que fa és reforçar la reacció.
En definitiva, s'intenta substituir el “Sí que es pot” pel “No es pot” manipulant la memòria històrica. I hi ha un altre aspecte clamorós que mostra aquesta manipulació. En la seva recapitulació, Pablo Iglesias no parla intencionadament d’una etapa de rellevància crucial per entendre la situació actual. Silencia totalment el paper dels dirigents del PCE en el procés de la Transició.
Quin paper va jugar el PCE a la Transició?
Si algun partit pot reclamar la glòria dubtosa d'haver estat l'arquitecte de la Transició i del seu fill, el règim del 78, és precisament el PCE, que tenia sota la seva influència directa la flor i nata de l'avantguarda obrera i juvenil.
A la fase final del franquisme, quan la dictadura feia aigües per tot arreu, quan era cada vegada més evident per a amplis sectors de la classe dominant que després de la mort de Franco seria impossible mantenir el seu règim repressiu, la direcció del PCE es va oferir a pilotar una transició a la “democràcia” que no alterés en allò substancial l'ordre capitalista i que frenés en sec una mobilització social creixent que amenaçava amb desbordar-se. Una política de col·laboració de classes que bevia directament de la seva posició als anys de la revolució i la guerra civil.
Per a desenes de milers de treballadors i treballadores la lluita antifranquista era part d'una altra de més àmplia contra el sistema capitalista. La caiguda de la dictadura portuguesa el 1974 i la situació obertament revolucionària que es va desenvolupar a partir del març del 1975, va donar ímpetu al moviment a l'Estat espanyol. Les enormes vagues obreres del 1976 i el col·lapse del govern d'Arias Navarro i Fraga Iribarne van posar de manifest les enormes dificultats que enfrontava la burgesia per governar.
La correlació de forces era molt favorable a la classe obrera, encara que els narradors “progressistes” de la història d'aquells anys ens volen fer creure el contrari. Allò que la va alterar, ajudant així a recompondre la confiança de l'oligarquia, va ser la decisió de la direcció del PCE, en clara continuïtat amb la política seguida a la guerra civil, d'ajudar tant sí com no a mantenir intacte el règim capitalista frenant a la classe obrera.
El prestigi i l'autoritat guanyats pels militants i quadres comunistes durant dècades de lluita clandestina van ser posats al servei del pacte social i una sortida a la dictadura que conservés íntegre el seu aparell estatal. Una peça decisiva en aquesta operació va ser la proposta “d'amnistia” formulada per Santiago Carrillo, secretari general del PCE, herència directa de la seva famosa doctrina de la “reconciliació nacional”.
La proposta, un pacte de punt final en essència, es va rebre amb entusiasme pels polítics més astuts del règim, els jutges feixistes i policies repressors, perquè significaven per a ells una garantia d'impunitat. Torturadors i assassins tan abjectes com el comissari Conesa o Billy el Niño, els magistrats dels tribunals franquistes i militars amb les mans tacades de sang, van poder respirar tranquils i continuar ocupant posicions de comandament a la direcció de l'exèrcit i la policia, al tribunal Suprem o l’Audiència Nacional.
Però la majoria dels militants i simpatitzants comunistes, no els arribistes i els partidaris de Carrillo, esperaven un altre resultat dels seus anys de lluita, esperaven un altre tipus de sortida de la dictadura. Quan finalment van comprovar quina era la veritable naturalesa de la Transició, es va estendre l'anomenat “Desencant”. Milers de militants van abandonar el PCE, desmoralitzats i desil·lusionats. Pablo Iglesias s’apropia d’aquesta memòria històrica per defensar precisament la política que la va trair, i que avui imita Unides Podem a través de la seva aliança sense principis amb el PSOE.
Per arrodonir la seva obra de confusió, a la qual tan gratament presta els seus recursos el Grup Prisa, Iglesias adopta una actitud compungida en parlar dels “crims comesos en nom del comunisme”, ficant al mateix sac la plenament justificada lluita armada contra el feixisme, i els repugnants crims de la burocràcia estalinista, les principals víctimes dels quals van ser precisament els que defensaven amb fermesa les autèntiques idees de Marx, Engels i Lenin.
Estem assistint a un fenomen del qual cap formació ni tendència política pot escapar. La crisi del capitalisme és de tal envergadura que no deixa sortides intermèdies. Els projectes reformistes a “l’esquerra” de la socialdemocràcia tradicional, que van renunciar a la lluita de classes, al marxisme i la revolució, com el que va promoure Pablo Iglesias, fan aigües. I si alguna cosa els enfonsarà encara més en el fang, és la seva oberta reivindicació del programa estalinista.
