Una posició marxista en un debat crucial per al jovent
“Per descomptat que són empresaris, emprenedors. La gent que porta el tràfic de drogues no és diferent a la resta, excepte en què tenen més iniciativa empresarial i menys preocupació per danyar els altres. En aquest sentit, són més irresponsables. Però tenen un negoci i tracten d’obtenir tant com poden”.
Aquestes paraules de Milton Friedman, guru del neoliberalisme, expressen l’essència de la postura dels capitalistes sobre la droga i els narcotraficants. Des del seu punt de vista, qualsevol font de beneficis és legítima, tingui les conseqüències socials que tingui. I més quan es tracta d’un dels negocis més lucratius del món. El problema comença quan des de les files de l’esquerra s’assimilen aquest tipus d’idees i es tracta de presentar la legalització de les drogues com una solució als problemes que pateix el jovent.
Això és precisament el que estem vivint a l’Estat espanyol en els últims mesos. Quan l’atur juvenil es troba desbocat, les malalties mentals s’han transformat en una epidèmia per a milions de joves, la pujada escandalosa del preu dels lloguers ens nega el dret a una vida digna i la campanya de criminalització en relació als botellots continua… una ofensiva política i mediàtica s’ha desfermat, intentant convèncer-nos de les enormes bondats de la legalització del cànnabis. Lamentablement, amb el suport de forces de l’esquerra parlamentària com UP, ERC, Más País o Bildu.
La patronal del cànnabis es prepara
Regularitzar la venda de cànnabis significaria en només quatre anys un negoci de prop de 500.000 milions de dòlars a nivell mundial. En menys d’un lustre, la producció de marihuana i cànnabis podria transformar-se en una de les principals indústries legals del país, cotitzant a la borsa amb capitalitzacions superiors a les de molts valors de l’Ibex-35.
La incorporació de l’Estat espanyol com a proveïdor legal de cànnabis suposaria una conquesta estratègica per a la indústria, ja que permetria obrir un canal lliure de traves administratives des del nord d’Àfrica –principal punt de cultiu a nivell mundial– fins a Europa.
La mateixa classe dominant que posa el crit en el cel amb el botellot fomenten la legalització de la marihuana. El consum d’haixix i marihuana és una realitat social, com també l’alcoholisme, una malaltia oculta però massiva, de la qual no es parla perquè proporciona abundants ingressos a la burgesia i serveix com a eina de control social i desmoralització col·lectiva.
Secundar, defensar i encoratjar aquest tipus de solucions per a intentar ocultar els problemes reals de milions de joves de famílies treballadores, no és una opció. Per descomptat, culpabilitzar el jovent pel consum, multar i perseguir els caps de setmana als que es fumen uns porros, és simplement un retrat de la podridura de la moral dominant.
En aquest context de descomposició social les drogues troben un camp ideal per a convertir-se en una alternativa, no d’“oci recreatiu”, sinó per a suportar tota l’hecatombe que sofrim.
Només cal veure la situació dels EUA, on la producció de marihuana en estats com Califòrnia s’ha convertit ja en la primera indústria i el consum d’heroïna i altres opioides està provocant una de les majors massacres de la història. Això sí, les farmacèutiques fan un negoci formidable gràcies a la prescripció a dojo de pastilles altament addictives i marihuana, venda que està regularitzada ja en molts estats.
La “legalització” ha derivat en un augment dels ingressos hospitalaris, les visites a serveis d’urgències i l’agreujament dels problemes mentals relacionats directament amb el consum de cànnabis.
El mite de la legalització i del control dels mercats capitalistes
“Només quan es regula el mercat és quan es pot controlar”, diu Marta Rosique d’ERC. Però és que potser aquests polítics no veuen el que passa amb el mercat “regulat” de l’energia elèctrica o amb l’immobiliari? En aquest cas seria encara més dramàtic perquè estem parlant de la salut i la vida de milers de persones.
La “regulació del mercat” capitalista és una utopia. Sota aquest sistema, les drogues són una mercaderia més integrada en les cadenes de producció i distribució internacionals. La classe dominant sempre buscarà la seva extensió per a maximitzar el seu benefici, és a dir, milers d’addiccions noves.
Algú hauria de recordar als companys i companyes d’UP, ERC, Más País i Bildu que els narcos no són un grup al marge de la classe dominant, són part d’ella. És impossible fabricar les quantitats actuals de droga sense que les farmacèutiques facilitin subministraments i els bancs col·laborin en el rentat de diners.
Una alternativa de classe i revolucionària
Per a les marxistes el problema de les drogues no és una qüestió de judicis morals o legals. Es tracta de comprendre el paper social que fa la droga en el capitalisme. La nostra posició es determina des d’una perspectiva revolucionària: si serveix als oprimits per a fer avançar la lluita pel seu alliberament o l’obstaculitza. Les drogues són guanys econòmics per als capitalistes, i també una arma de control social per a segregar, atomitzar i assimilar el jovent i els treballadors.
Tant la repressió com la legalització s’han mostrat impotents. Només amb un programa revolucionari, expropiant les fortunes i patrimoni dels narcos i de la banca que sosté aquest negoci, podrem invertir aquests recursos en plans per a atendre i rehabilitar els drogodependents, millorar les nostres condicions de vida i garantir l’accés a un oci saludable i a la cultura i educació digne.
