El desplegament de l'exèrcit amb armament pesat a la frontera de Ceuta amb el Marroc és una nova demostració de la inhumanitat d'una política migratòria basada en la repressió i l'absolut menyspreu als drets humans.
Com ja va passar fa uns mesos a Canàries, milers de persones que intenten fugir de la misèria i de l'opressió del seu país d'origen es troben a la seva arribada a l'Estat espanyol amb un dispositiu que els tracta de forma brutal i que, com si fossin perillosos criminals, els envia de nou a la frontera per ser immediatament expulsats.
Que sigui un govern que es declara "progressista" i "defensor dels Drets Humans" el que pren aquestes mesures no serveix de consol als migrants tan durament tractats. De fet, resulta impossible trobar cap diferència real entre la política del Govern de Mariano Rajoy i la del govern actual.
Pedro Sánchez ha cridat a defensar la frontera per tots els mitjans, com si estiguéssim davant d'una agressió armada. Del PSOE no es podia esperar una altra cosa, però la connivència amb aquesta actuació d’Unides Podem és escandalosa. Des de les seves files no s'ha elevat la més mínima protesta contra aquesta acció brutal, i des de les xarxes socials del PCE, el partit que compta amb dos ministres, s'ha justificat com un mitjà per "protegir la sobirania nacional" enfront de la provocació del Marroc. Llegir quelcom així escrit pel Partit Comunista no només produeix vergonya. És el tipus de demagògia que utilitza també l'extrema dreta per disseminar el seu missatge d'odi i cridar a frenar la "invasió".
Es veu que les propostes recollides en el programa d'Unides Podem amb el qual van concórrer a les darreres eleccions –zero morts a la Mediterrània, tancament dels CIE, garantir els drets civils de les persones migrades i el dret d'asil– han estat arraconades a la cantonada de les bones intencions en nom de la "raó d'Estat". Però aquest Estat del qual parlem defensa una política exterior imperialista i en matèria migratòria se sotmet a la política racista de la UE.
Que no ens vinguin ara amb el conte de la “sobirania” quan no dubten, ni aquest Govern central ni els anteriors, en donar suport econòmica, militar i políticament a dictadors com Mohamed VI i Erdogan perquè facin la feina bruta de gendarmes fronterers.
L'actitud de l'esquerra governamental dóna ales a l'extrema dreta, no només a la de l'Estat espanyol sinó també a l'europea. El feixista Matteo Salvini, exvicepresident del govern italià, ha reclamat al govern del seu país que s'apliqui la mateixa mà dura que el govern de Pedro Sánchez contra els immigrants. I Vox, després de veure complerta la seva exigència de desplegament de l'Exèrcit, vomita les seves proclames racistes i xenòfobes amb l'esperança de recuperar encara més protagonisme.
És innegable que l'extrema dreta té motius per alegrar-se. Que el govern PSOE-UP apliqui en qüestions de migració la mateixa agenda repressiva que el PP només pot servir per reforçar l'enfrontament entre treballadors nadius i treballadors migrants que la classe dominant tan gelosament ha promogut des dels primers temps del capitalisme.
Les restriccions a la migració només afavoreixen els capitalistes
El discurs demagògic que planteja una total incompatibilitat entre els drets i conquestes socials dels treballadors nadius i el dret dels migrants a buscar unes millors condicions de vida i a fugir de la guerra, de la tirania i de la misèria, és completament fals, i així ho ha demostrat la història del moviment obrer.
Qui ataca i erosiona des de fa dècades les condicions de vida de la classe treballadora a l'Estat espanyol, tal i com passa en tots els països capitalistes, és la burgesia i el seu Estat. Són les polítiques d'austeritat, que enfonsen les seves arrels en la crisi estructural del capitalisme, les que posen en perill drets i avenços socials que fa unes poques dècades semblaven inamovibles. La major o menor presència de treballadors immigrants no determina per si mateixa ni millors ni pitjors condicions de vida per als treballadors nadius. En canvi, els moments en què la classe treballadora ha actuat unida, superant diferències d'origen o raça, han estat els que més triomfs l’han assegurat.
El que sí que contribueix a deteriorar les condicions de vida de tota la classe treballadora, amb independència de la nostra nacionalitat, és que les forces de l’esquerra i els sindicats facin seu el discurs xenòfob i racista que promouen els empresaris i entrin en el joc d'enfrontar entre si a diferents col·lectius de treballadors, ja sigui pel seu país d'origen, pel color de la seva pell, per la seva religió, o per qualsevol altra excusa.
Aquesta és la via més segura per a debilitar-nos i fer-nos vulnerables davant els atacs de la patronal. En comptes d'oposar davant els atacs patronals un sòlid mur de treballadores i treballadors amb un programa combatiu i de classe, fomentant la unitat per sobre de qualsevol diferència d'origen o estatus legal, el que fa és alimentar la idea de privilegiar a un o un altre col·lectiu (del tipus de "els espanyols primer" o "primer aquells que tenen els papers en regla"), i no sortir-se de l'estratègia del pacte social i el respecte al règim del 78.
Fora la dictadura de Mohammed VI!
Des de les files del govern PSOE-UP es culpa de la situació a Ceuta al govern marroquí, coincidint, de nou, amb l'opinió de Vox, que ja s'ha afanyat a exigir a la Unió Europea sancions contra el Marroc.
Quina demagògia tan menyspreable! Quina hipocresia tan rastrera! El PSOE i UP simulen ignorar que la dictadura sanguinària de Mohammad VI, igual que la del seu pare Hassan II i la del seu avi Mohamed V, són una creació directa de l’imperialisme europeu, que a finals de l'època colonial va col·locar la família reial marroquina al poder; l'ha protegit militarment en tot moment, ha col·laborat en els seus pitjors crims polítics (com el segrest, tortura i assassinat en territori francès del dirigent socialista Mehdi Ben Barka) i l'ha associat amb els seus pròspers negocis al Marroc, basats en l'explotació més despietada de la seva població treballadora i del saqueig dels seus grans recursos naturals.
El govern espanyol col·labora cada dia en mantenir la infame ocupació militar del territori del que va ser el Sàhara espanyol, una ocupació que ajuda a Mohammad VI a mantenir la seva dictadura.
En lloc de tractar com a criminals a la població que fuig de les condicions de misèria del seu país, una misèria que les polítiques de la UE ajuden a mantenir, un govern realment d'esquerres hauria de tallar immediatament els seus vincles amb el règim marroquí i, aplicant una política realment solidària i socialista, ajudar a la classe treballadora del Marroc a desfer-se de la dictadura de Mohamed VI i avançar en el camí de la seva emancipació.
Per una esquerra revolucionària, internacionalista i antiracista!
En política migratòria, igual que a la resta dels àmbits de l'acció governamental, la dura realitat del capitalisme en crisi s'imposa. No hi ha ja lloc per a terceres vies o camins intermedis. La inhumanitat de les polítiques que està aplicant el govern central, fent participar l'Exèrcit en tasques repressives, demostra un cop més que qui renuncia a transformar la societat i, en nom d'alguna cosa que anomenen "realisme", opta per convertir-se a si mateix en un fidel gestor dels interessos del capital, es veu abocat a prendre mesures que no només contradiuen els seus principis, sinó que es converteixen en el principal obstacle per al desenvolupament d'una política que doni solució als problemes de la classe treballadora.
Aixecar una alternativa d'esquerres revolucionària, internacionalista i antiracista és una tasca inajornable. Uneix-te a nosaltres per construir-la!
