El 15 de maig és una data plena de significat per a milions de joves i treballadors. Fa ara deu anys de l'explosió social iniciada el 15M de 2011. Una explosió que va marcar un punt d'inflexió en la lluita de classes, i que es va fer ressò de l'onada expansiva de la Primavera Àrab, igual que va ocórrer en molts altres països d’arreu del món. Centenars de milers vam participar en les mobilitzacions que van omplir les places de tot l'Estat, vam fer front a la repressió de la policia, vam acampar, vam organitzar assemblees multitudinàries, vam fer de la Puerta del Sol a Madrid i la Plaça Catalunya a Barcelona un símbol de lluita, vam desafiar l’statu quo i vam cridar amb força “li diuen democràcia i no ho és!”. Aquesta consigna continua sent avui completament certa.
Immersos en una nova crisi en la qual els grans poders econòmics pretenen tornar a carregar-nos la factura al jovent i a la classe treballadora, devastant les nostres condicions de vida i els serveis públics, necessitem treure totes les conclusions que l'experiència de lluita d'aquests deu anys ens ha ensenyat.
El 15M i la seva crítica demolidora al capitalisme i les seves institucions
El moviment del 15M va ser l'expressió formidable d'un enorme descontentament acumulat en la societat. Després de l'esclat de la crisi econòmica del 2008, l’aleshores Govern del PSOE es va convertir en el braç executor dels desitjos de la patronal i l'IBEX35 aplicant les receptes que ja tots coneixem: reforma laboral, retallades a l'educació i la sanitat públiques, desnonaments, precarietat, atur… Mentre la pobresa s'estenia com una taca d'oli i el futur del jovent es llastrava, la banca es beneficiava de rescats milionaris.
El paper de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, en el moment de majors atacs en dècades, va ser el de contenir la mobilització i garantir la pau social perquè el Govern —seguint el dictat de la CEOE— pogués aplicar les seves contrareformes. Però molts afiliats a aquests sindicats i molta altra gent, començant pel jovent que va jugar un paper molt destacat, que fins llavors mai havia participat en mobilitzacions ni en la lluita sindical o política, van expressar en aquell 15M una crítica sense pal·liatius a aquella estratègia i una voluntat de lluita extraordinària per a transformar la seva realitat.
Molts mitjans de comunicació es van ocupar a fons en disseminar una idea que, per cert, també es plantejava des de la plataforma que va convocar la manifestació inicial el 15M, “Democràcia Real Ja”. Segons ells, es tractava d'un moviment apolític, ni d'esquerres ni de dretes, en el qual cabia tothom, que tampoc anava de classes socials i que cap bandera era benvinguda. Però el moviment, que cada dia creixia en massivitat en resposta a les càrregues policials, mostrava per la via dels fets un evident caràcter d'esquerres i un profund qüestionament del capitalisme i les seves institucions.
Moltes van ser les consignes que van recollir la ràbia acumulada contra un sistema —el seu parlament i les seves lleis— que dicta la pobresa per a milions mentre roman aliè i impune a tot el sofriment provocat: no hay pan para tanto chorizo, que no nos representan, que la crisis la paguen los banqueros...
La veritat és que totes les demandes més sentides i aprovades en multitud d'assemblees de ciutats i barris tenien un inequívoc signe anticapitalista: nacionalització de la banca; increment del salari mínim; reducció de la jornada laboral per a lluitar contra l'atur; defensa de les pensions, la sanitat i l'educació públiques; retirada de totes les contrareformes aprovades, laboral, pensions, negociació col·lectiva; nacionalització de les empreses en crisis…
Darrere de la idea d'una “democràcia real” que acabés amb la pantomima d'un parlament que simplement posava el segell a les decisions preses en els grans consells d'administració, s'amagava la llavor d'una aspiració incompatible amb l'existència del capitalisme, amb la dictadura del capital financer.
La indignació apuntava als fonaments del sistema, i malgrat tots els intents per descarrilar el moviment impulsant als sectors més dretans i petitburgesos que inoculaven aquests prejudicis “apolítics”, els punts àlgids del 15M en els mesos posteriors es van produir, precisament, quan van confluir amb el moviment obrer, les seves aspiracions i els seus mètodes.
L'exigència d'una vaga general als sindicats de classe aprovada inicialment per acampades de ciutats com Màlaga, Sagunt i alguns barris de Madrid, i que des d'Esquerra Revolucionària i el Sindicat d'Estudiants vam defensar en les assemblees, es va estendre a tot l'Estat. El 19 de juny aquesta va ser la consigna principal en la majoria de les manifestacions d'aquella multitudinària jornada. El 15 d'octubre de 2011 es va convocar la mobilització més gran i amb més seguiment fins avui, coincidint amb l'explosió de moviments similars en molts altres països.
Una dècada de gir a l'esquerra i de lluita de masses
Després d'un període de paràlisi en el terreny de la mobilització social, alimentat per la por a la pèrdua de l'ocupació i la incertesa econòmica davant l'arribada de la crisi del 2008, però també —i molt especialment— per l'actitud desmobilitzadora de la direcció de CCOO i UGT, el 15M va obrir una nova fase en la lluita de classes en l'Estat espanyol. Va marcar amb nitidesa el començament d'una nova època en la qual la societat va experimentar un profund gir a l'esquerra que no havia trobat llit d'expressió en els sindicats i tampoc en partits polítics com Esquerra Unida, que es limitaven a la crítica parlamentària als plans d'ajust però no donaven ni un pas endavant per a impulsar l'organització ni l'acció als carrers, i actuaven en la pràctica de forma còmplice amb l'estratègia de pau social imposada per les direccions sindicals.
El moviment va trencar aquesta barrera i va esclatar, sobrepassant les direccions de les seves organitzacions tradicionals i mostrant una força excepcional que va omplir d'ànim, il·lusió i confiança a milions de treballadors, joves i també a amplis sectors de les capes mitjanes que van ser partícips d'aquest viratge profund a l'esquerra. La solidaritat despertada va ser enorme, com es va poder veure en els campaments als quals milers de persones s'acostaven a donar menjar, roba d'abric, megafonia i infinitat de recursos per a donar suport a la lluita. El 5 de juny de 2011 el diari El País publicava una enquesta de Metroscopia que assenyalava que el 81% de la població feia costat al moviment i les seves reivindicacions.
Però el 15M va ser només el principi de tota una dècada que ha estat marcada per mobilitzacions de masses, les més importants des de la Transició. L'avenç en la consciència es manifestava a cada nova onada de la lluita. Vam passar d'omplir les places al 2011 demanant democràcia real, a rodejar el Congrés al 2012 assenyalant als còmplices del teatre parlamentari, als representants polítics del sistema que executaven decisions preses per una minoria que ningú havia triat.
Va pujar la marea de la lluita de classes. Al març i novembre de 2012, CCOO i UGT van haver de convocar dues vagues generals amb gran impacte, però lluny d'incrementar la pressió per a doblegar les contrareformes del Govern de Rajoy, van donar la mobilització per resolta. Els treballadors i treballadores van obrir el seu propi camí. Les Marees Verda / Groga i Blanca, defensant dos dels drets més sentits per les famílies treballadores —educació i sanitat públiques— van desbordar les cúpules sindicals i van impulsar des de baix mobilitzacions i vagues històriques, arrencant la simpatia i la solidaritat del conjunt de la classe i aconseguint victòries com la paralització de la privatització d'hospitals públics a Madrid o la retirada de les revàlides franquistes de Wert, després d'anys de lluita impulsada pel Sindicat d'Estudiants. El crit de “sí que es pot” es demostrava cada dia més real.
L'acció directa, l'organització des de baix i la mobilització massiva al carrer es van convertir en els senyals d'identitat de moltes lluites. Al 2014, va ser emblemàtica la del barri de Gamonal, a Burgos, on els veïns i veïnes van parar el projecte especulatiu de l'alcalde. Els prejudicis de l’apoliticisme i l’interclassisme que a l'inici del 15M es va tractar d'inocular al moviment per a fer-lo inofensiu, van ser escombrats per l'entrada en escena de les masses en aquest període.
Aquest mateix any, les Marxes de la Dignitat amb el seu lema “Pa, sostre i treball” deixaven absolutament clar el seu caràcter de classe. De nou els treballadors i els joves mostraven una força irresistible i duien a terme una autèntica rebel·lió enfront de la burocràcia sindical obstinada a frenar la protesta i que es va oposar a aquesta mobilització: més d'un milió de persones es van congregar als carrers de Madrid mentre els secretaris generals de CCOO i UGT es feien la Foto de la Vergonya amb Rajoy.
Resulta impossible relatar tots els esdeveniments de gran importància i mobilitzacions hagudes en aquesta dècada, però la llista és llarga. Des de l'abdicació de Joan Carles I —assetjat per escàndols de corrupció i temorós de no poder passar el testimoni al seu fill en temps futurs encara més convulsos— fins a les vagues feministes del 8M, passant per la guerra oberta dins el PSOE contra Pedro Sánchez per negar-se a votar la investidura de Rajoy i la seva posterior victòria; la moció de censura que va desallotjar al PP de la Moncloa; la crisi revolucionària oberta a Catalunya i la lluita per la república; el moviment exemplar dels pensionistes; les mobilitzacions multitudinàries a Euskal Herria contra la repressió com va ocórrer amb el cas dels joves de Altsasu…
Tots aquests exemples reflectien el gir a l'esquerra en la societat, el qüestionament de les institucions del sistema, el rebuig al règim del 78, així com una voluntat de lluita extraordinària i la recerca per part de les masses d'una alternativa revolucionària amb la qual poder transformar la seva realitat.
Una de les proeses del moviment va ser la creació d'una nova eina per a aquesta lluita: el sorgiment de Podem i el seu ascens meteòric ha marcat sens dubte aquesta dècada. Era l'expressió política del 15M. Per primera vegada des de 1921, amb la formació del PCE, naixia un partit de masses a l'esquerra del PSOE.
Unides Podem, l'expressió política del 15M
Aquest irresistible cabal de lluita de classes ha estat la base sobre la qual es va aixecar la formació de Pablo Iglesias. La confrontació amb els grans poders econòmics, amb la dreta; la seva denúncia sense embuts del que tothom sabia però ningú deia en seu parlamentària, com quan Iglesias va acusar el PSOE de tenir les mans tacades de calç viva, en referència als GAL i el terrorisme d'Estat; la seva defensa de consignes com la nacionalització de les elèctriques per a acabar amb la pobresa energètica; el seu vincle amb els moviment socials i la lluita als carrers, que va portar a Podem a aglutinar el 31 de gener de 2015 a gairebé mig milió de persones en la Marxa pel Canvi a Madrid…
Tot això va permetre a Unides Podem connectar amb les aspiracions de canvi per l'esquerra que es respirava entre milions de treballadors, es va guanyar l'oïda i la confiança de molts votants del PSOE, va mobilitzar a la joventut precària. Va generar genuïna il·lusió en què es podien resoldre els problemes reals de la gent treballadora (habitatge, ocupació, sanitat…), va prometre portar la veu del carrer al Congrés i fer realitat les seves reivindicacions i per això va obtenir resultats extraordinaris en el terreny electoral, trencant amb el bipartidisme i fent-se amb els ajuntaments de les ciutats més importants de l'Estat com Madrid, Barcelona, Saragossa, Coruña o Cadis.
A Catalunya i a Euskal Herria va aconseguir convertir-se en la primera força en les generals de 2016, mostrant l'enorme potencial d'un programa que vinculés la lluita per l'autodeterminació amb un programa d'esquerres en defensa dels serveis públics, contra les retallades i l'austeritat.
No hi ha dubte que Podem va jugar un paper enormement progressista i va provocar molts maldecaps a l'oligarquia. Bona mostra d'això ha estat la campanya de persecució i criminalització a la qual s'ha sotmès als seus dirigents per part de la dreta i els seus mitjans de comunicació, així com totes les maniobres per evitar que arribessin al Govern central.
Representaven la força del carrer i això és el que més tem la burgesia. Aquesta força en acció, unida a un programa socialista que s'enfrontés als grans capitalistes i lluités obertament pel poder, era la clau per a poder canviar les coses en benefici de la majoria treballadora i de tots els oprimits.
Lamentablement la direcció de Podem des del principi va rebutjar el marxisme i en el curs d'aquests últims anys va emprendre un viratge que l’ha portat a apostar en exclusiva per “fer política des de les institucions”, renunciant a les reivindicacions anticapitalistes, de classe i allunyant-lo de la lluita als carrers.
Aquesta deriva ha desdibuixat la seva fisonomia i, en els fets, l’ha subordinat a la socialdemocràcia tradicional. Lluny de ser un viatge al realisme, aquesta evolució cap a la dreta, al sosteniment de l'ordre del 78, ha assestat un dur cop a la seva credibilitat i li ha restat una part fonamental del seu suport inicial. Després de la dimissió de Pablo Iglesias, el futur de Podem és encara més incert i la seva crisi política s'aprofundirà.
No es pot transformar la societat mitjançant les institucions del règim del 78. Per una alternativa que trenqui amb el capitalisme!
L'experiència d'aquests últims anys ha estat molt valuosa encara que, a vegades, també amarga. Els ajuntaments del canvi, renunciant a confrontar amb els grans poders econòmics i a dur a terme mesures de gran importància com la remunicipalització dels serveis privatitzats, van frustrar les expectatives de milions. Van confiar que a través de la negociació i els debats en els plens podrien aconseguir avenços. Però és impossible convèncer als capitalistes que renunciïn als seus obscens beneficis. Això només es pot aconseguir lluitant, com demostra tota l'experiència històrica i aquests deu anys també. Tot el que s'ha arrencat ha estat gràcies a la mobilització.
Aquesta mateixa experiència s'ha repetit també amb el Govern de coalició. Les institucions del règim no serveixen per a transformar les condicions de vida de les famílies treballadores. Això no vol dir que les posicions parlamentàries no siguin útils o no calgui lluitar per elles. Però han de servir com a altaveu i palanca d'un programa de ruptura amb el sistema i de la lluita al carrer, i no com a excusa per a abandonar el terreny de la mobilització que és on realment podem exercir la nostra força. Tota l'esquerra a l'esquerra de la socialdemocràcia a nivell internacional ha fracassat en aquest punt: des de Tsipras fins a Corbyn, passant per Die Linke, Bernie Sanders o Melenchon. Moderar el discurs, renunciant a reivindicacions claus i aparèixer com a homes i dones d'Estat, avalar la política de la unitat nacional pactant amablement amb la patronal només beneficia als qui ens exploten i oprimeixen alhora que desmoralitza i desorganitza als sectors més combatius i decidits de les masses.
Necessitem aprendre de la nostra pròpia experiència. No existeix un camí fàcil. Amb votar no n’hi ha prou. Estar en el parlament o als ajuntaments tampoc és suficient. És necessari dotar-nos d'una organització que no es limiti a les eleccions, sinó que s'aixequi en cada barri, empresa, fàbrica o centre d'estudis, amb arrels, i que lluiti per una alternativa al desastre que s’aproxima.
És necessari defensar un programa que doni solucions als nostres problemes immediats, a l'atur, a la precarietat, que defensi els serveis públics i que garanteixi unes condicions de vida dignes per a tothom: un programa anticapitalista. Això només és possible confrontant directament amb els qui s'estan fent d'or a costa de la nostra misèria, amb els grans empresaris i oligarques: nacionalitzant totes les empreses que hagin tingut beneficis i ara acomiaden als seus treballadors o es beneficien d'ERTOs pagats per tots; posant-les a produir en funció de totes les necessitats socials que avui estan sense cobrir; nacionalitzant les farmacèutiques i la sanitat privada i dedicant tots els recursos necessaris per a garantir vacunes i atenció a tots els malalts; expropiant tots els habitatges buits en mans dels fons voltor i construint un parc d'habitatges públics amb preus assequibles; aplicant un pla de rescat a l'educació pública que garanteixi el dret a l'estudi de manera gratuïta des d'infantil fins a la universitat; nacionalitzant la banca i les principals palanques de l'economia i planificant de manera democràtica la producció en funció de les necessitats socials i no del lucre privat. Això és senzillament lluitar per la transformació socialista de la societat.
Avui les reivindicacions i denúncies del 15M continuen completament vigents. Però l'experiència ens ha ensenyat que no podem fer que el capitalisme i les seves institucions siguin una mica més amables i justes. Això és impossible i més encara en una època de crisi econòmica i decadència del sistema com la que vivim. Per això necessitem construir una esquerra revolucionària que prengui aquesta experiència i construint l'alternativa revolucionària que realment ens pot fer lliures. Uneix-te a nosaltres per construir-la!
