Tot tipus d’empreses estan anunciant acomiadaments massius, incloses les grans companyies de l’Ibex35 que obtenen milers de milions d’euros de beneficis. L'exemple del sector bancari és, per dret propi, completament escandalós. Davant d’aquest disbarat, què està fent el Govern de coalició? Què proposa Yolanda Díaz com a representant d'UP i Ministra de Treball?
El sector bancari compagina des de fa més d'una dècada beneficis rècord, el pagament de salaris desorbitats als seus directius, la subcontractació en condicions cada dia més precàries d'una sèrie de tasques que abans realitzaven les seves pròpies plantilles, i una política d'atac frontal als drets laborals dels treballadors del sector.
La crisi de 2008, la més greu que pateix el capitalisme des de 1929, està provocant un canvi radical en el funcionament del sector bancari. Treballar a la banca ja no és sinònim d'estabilitat laboral, bones condicions de treball i carrera professional assegurada. El que està a l'ordre del dia en el sector és la destrucció de desenes de milers de llocs de treball, un procés que transcorre davant la indiferència dels dirigents de CCOO i UGT, que amb prou feines es limiten a criticar la "pèrdua de sensibilitat" dels banquers, simulant ignorar que els seus anys de col·laboració amb la patronal en nom de la "pau social" i de cessió sense lluita dels drets conquistats en els anys 70 i 80 han establert els fonaments del que ara està passant.
L'ocupació arrasada
Just abans de l'esclat de la crisi del 2008, el sector bancari emprava a l'Estat espanyol a 278.301 treballadors. La crisi va provocar una primera onada de destrucció de llocs de treball, que va afectar, segons dades del Banc d'Espanya, a una mica més de 94.000 treballadors.
A aquesta destrucció neta d'ocupació cal sumar-li la progressiva substitució de treballadors amb bones condicions laborals per treballadors en condicions molt més precàries –un procés que ha afectat a altres 23.000 llocs de treball– i l'externalització generalitzada de tasques que, com l'atenció telefònica a clients, la gestió d'hipoteques o el manteniment de sistemes informàtics, eren realitzades per la plantilla dels bancs.
Tot aquest procés de retrocés sistemàtic de drets laborals va ser pactat per la patronal bancària amb CCOO i UGT. En entitats com Bankia, els dirigents de la Federació de Serveis de CCOO van jugar un obert paper de botxins dels seus propis companys, rebent com a pagament per la seva traïció ascensos i prebendes com les conegudes targetes de crèdit black.
Destruint conscientment l'organització sindical a la banca i minant la confiança dels treballadors en els seus representants, els dirigents de CCOO i UGT van preparar el terreny per als EROs anunciats en aquestes últimes setmanes, que suposaran la destrucció de 20.000 llocs més, deixant la plantilla total del sector al voltant de les 158.000 persones, 120.000 menys que fa tretze anys.
Al capdavant es troba Caixabank, que planteja acomiadar 8.291 empleats, seguit per BBVA (3.798 acomiadaments), Santander (3.572), Sabadell (1.800) i Ibercaja (750). De la prevista fusió d'Unicaja amb Liberbank es preveu que resultin 1.500 acomiadaments més.
Beneficis milmilionaris gràcies al rescat públic constant
En les mateixes dates en què s'anunciaven els acomiadaments massius es feien públics els beneficis obtinguts per la banca en el primer trimestre de 2021. Les cinc entitats que cotitzen a l’Ibex 35 (Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell i Bankinter) van registrar un benefici agregat de 7.825 milions d'euros.
Aquestes xifres astronòmiques no tenen res a veure amb una suposada "bona gestió" dels banquers, sinó que són el resultat del constant transvasament de diners públics a les arques de la banca. Cada vegada més, els negocis de la banca depenen del continu flux de diners públics, engrandint així el seu paper parasitari, que augmenta en les condicions generades per la crisi global el sistema capitalista.
Precisament va ser la gestió del sector financer la qual va agreujar les conseqüències de la crisi de 2008 i va obligar a l'Estat espanyol a lliurar a la banca, a fons perdut, 77.651 milions d'euros, per tapar els forats creats per anys d'especulació il·limitada en el mercat immobiliari.
Més enllà d'aquest costosíssim rescat, a través d'un ampli mecanisme d'avals públics, l'activitat comercial de la banca es desenvolupa en unes condicions en què el risc que és connatural a la seva activitat l'assumeix l'Estat, mentre que els beneficis van a omplir les butxaques dels grans oligarques.
A través dels crèdits de l'ICO i d'altres ajudes aprovades amb motiu de la pandèmia, la Hisenda Pública assumeix avui el risc d'impagament de crèdits per import de 110.000 milions d'euros, alhora que garanteix gairebé 840.000 milions de dipòsits bancaris de particulars i empreses. Al mateix temps, gràcies a les mesures aprovades pel govern del PP el 2013 per ampliar l'abast dels actius fiscals diferits, mesures que el govern PSOE-UP ha mantingut, la banca ha pogut reduir, només en els dos últims anys, la seva factura fiscal en més de 3.000 milions i incrementar els seus ingressos i beneficis en idèntica proporció.
I per si tots aquests regals de diners públics fossin poc, el tan publicitat Pla Europeu de Recuperació suposarà per al sector bancari una gran oportunitat d'obtenir grans beneficis sense cap tipus de risc. Els emprèstits de 750.000 milions d'euros que la Unió Europea subscriurà en els mercats de capitals generaran entre 2028 i 2058, el seu període previst de devolució, uns rèdits multimilionaris per al sector financer i, alhora, el convertiran en l'autèntic amo de la política econòmica, fiscal i comercial de la UE i dels països que la formen.
La cursa desesperada pel continu increment de beneficis en les condicions imposades per la crisi del sistema capitalista atorga a la banca, i a tot el sistema financer, un paper decisiu en l'acumulació i circulació de capital. Les tendències que van conduir al domini del capital financer, analitzades per Lenin fa una mica més d'un segle en el seu llibre "L'imperialisme, fase superior del capitalisme" s'han aprofundit fins a extrems mai vistos.
La dictadura del capital financer arriba avui a tots els racons de l'activitat humana i imposa un empobriment generalitzat per a la gran majoria de la població treballadora, començant per les seves pròpies plantilles.
L'immens poder del capital financer es comprova en la lamentable capitulació del govern del PSOE-UP davant la banca i la seva política d'acomiadaments massius i retribucions obscenes per als seus directius. La ministra de Treball, Yolanda Díaz, militant del PCE, ha demanat als banquers una mica "d’ètica", i Nadia Calviño, vicepresidenta econòmica del govern central, ha apel·lat a la seva "responsabilitat", com si les consideracions morals juguessin algun paper en el món dels grans negocis.
Però fins i tot unes declaracions tan inofensives han rebut resposta del poder financer per boca de Gonzalo Gortázar, conseller delegat de CaixaBank, que ha recordat a Díaz i Calviño que els plans d'acomiadaments i de retribucions als directius dels bancs havien rebut el vistiplau del govern que, a més, participa al Consell d'Administració de l'entitat.
Cada dia és més evident que sota la façana de la democràcia parlamentària opera, ja gairebé sense dissimular-ho, la dictadura del capital financer. Cada vegada que una decisió política xoca amb els interessos del poder financer, la democràcia queda sense efecte i, d'una manera o altra, els interessos del gran capital s'imposen.
Nacionalitzar la banca i el sistema financer és imprescindible per posar l'economia al servei de la població
La banca no és només un sector econòmic més. El sector financer és el cor del sistema capitalista, un cor que bomba capital a tot tipus d'activitats que permeten explotar treball assalariat i generar plusvàlua. El capital financer domina l'economia mundial, des de la gran indústria i el comerç fins a l'atenció a persones sense llar o l'assistència sanitària, i converteix totes les activitats que domina en una font de grans beneficis, sense cap preocupació per les necessitats socials o per l'impacte sobre el medi ambient.
El procés de concentració viscut en el sector financer en les últimes dècades, conseqüència inevitable de la dinàmica inherent al sistema capitalista, s'ha accelerat com a conseqüència de la crisi de sobreproducció de 2008. L'obtenció de beneficis en un mercat saturat és cada vegada més difícil , i el capital necessita concentrar-se per reforçar la seva capacitat de sobreexplotar la força de treball a tot el món.
La banca espanyola no s'ha escapat d’aquest procés de concentració de capital. Els seus accionistes tradicionals estan sent desplaçats per les grans empreses de gestió d'actius que dominen avui l'economia mundial. Firmes com BlackRock, State Street o Vanguard, els actius dels quals sobrepassen per molt el PIB agregat de les grans potències capitalistes, exerceixen avui el control efectiu de la banca espanyola i determinen les seves polítiques. Només BlackRock ja controla el 20% del capital dels principals bancs espanyols.
Com hem vist, la banca canalitza recursos bilionaris, en gran mesura procedents de diners públics, i els destina a generar beneficis per a una ínfima minoria d'oligarques. En el seu camí cap al benefici destrueix desenes de milers de llocs de treball, deteriora sistemàticament les condicions laborals, tritura els drets conquerits per dècades de lluita obrera i converteix la democràcia parlamentària en una closca buida, una farsa en la qual ja només creuen els patètics dirigents de l'esquerra reformista.
És una il·lusió pensar que aquest procés de concentració de poder financer, amb la seva inevitable seqüela d'empobriment creixent de la classe treballadora, es revertirà o es transformarà en el seu contrari per obra i gràcia d'un "nou contracte social", com planteja Yolanda Díaz a un article publicat el passat 10 de maig. Només un programa socialista, que contempli com una de les seves principals mesures la nacionalització de la banca i del sistema financer serà capaç d'evitar les negres perspectives que ofereix el capitalisme en crisi.
Quan, a través de l'expropiació sense indemnització, els ingents recursos del sistema financer es posin al servei de les necessitats de la immensa majoria de la població, es podran assegurar els llocs de treball avui amenaçats, mantenir les conquestes laborals i socials guanyades en les dècades anteriors, i aixecar un autèntic escut social per blindar la sanitat i l'educació públiques, posar en marxa un ambiciós pla d'habitatge públic amb lloguers socials i acabar amb la desocupació i la pobresa.
No hi ha una altra sortida: Nacionalització de la banca ja.
