El passat 21 de març moria a l'hospital MaternoInfantil de Las Palmas de Gran Canaria una nena de dos anys originària de Mali. Després d'ingressar en estat crític el dimarts 16, el seu petit cos no va poder resistir les seqüeles de la infernal travessia que va sofrir juntament amb la seva mare i la seva germana. Va embarcar a la recerca d'una vida millor i un futur, però el que va trobar va ser la mort.
Un viatge ple de patiment a mercè dels elements i de les màfies
Lamentablement aquesta tragèdia no és més que la punta de l'iceberg d'un drama social de grans proporcions. L'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia (APDHA), en el seu informe “Derechos Humanos en la Frontera Sur 2021”, denuncia que només l'any passat 1.717 persones van perdre la vida intentant arribar a l'Estat espanyol, la xifra més alta des que existeixen registres[1]. I la tragèdia continua. Comptant la mort de la petita maliana, en aquests moments segons l'Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), 31 immigrants han mort en la ruta canària en el que va de 2021, considerant a més que tots els organismes sospiten que les dades són incompletes.
El 2020 van arribar a Canàries 23.023 persones, la majoria marroquines (11.998) i senegaleses (4.539). Milers d'homes, dones i nens fugen de la pobresa, la guerra i la barbàrie; endeuten els estalvis de la seva vida per a pagar les màfies que organitzen el viatge i que tenen clars vincles amb els Estats des d'on parteixen.
Durant el camí, que alguns emprenen per terra, s'exposen a malalties, violència, explotació, moltes dones i nenes sofreixen agressions sexuals i es veuen exposades a un alt risc de ser segrestades per les xarxes de tràfic de persones. Aquells que viatgen per mar, durant la travessia –que pot superar els 1.000 quilòmetres, amb fins a 10 ó 12 dies a bord d'embarcacions precàries i no preparades per a la navegació en mar obert– sofreixen cremades de benzina, amuntegament, fam, hipotèrmia, contreuen malalties com la sarna o són víctimes de naufragis en els quals molts troben la mort.
Però aconseguir desembarcar per fi a les platges o ports espanyols no suposa que acabi aquesta tortura.
Del moll d’Arguineguín a les “presons” a cel obert
A l'estiu i tardor de 2020 el moll d’Arguineguín, un dic de tot just 3.600 metres quadrats, es va convertir en un insalubre campament en el qual milers d'immigrants van estar amuntegats durant mesos, malvivint i dormint arran de terra dins d'unes carpes miserables[2]. El desmantellament del que ja ha passat a la història com el moll de la vergonya, no ha suposat la solució del problema. Les “alternatives” posades en marxa pel govern de Pedro Sánchez només estan aconseguint enquistar la situació.
A l'absoluta manca de mitjans tant humans com materials, i a l'absència d'instal·lacions, l'Executiu va respondre en un primer moment i de manera provisional derivant els migrants a instal·lacions hoteleres buides, per a seguidament posar en marxa el pla estratègic que havien dissenyat: construir nous campaments repartits per tot l'arxipèlag en els quals confinar milers de persones, la immensa majoria a l'espera de ser expulsades.
Així, a l'illa de Gran Canària hi ha instal·lats el Canarias 50, antiga seu del regiment d'infanteria, i el de Barranco Seco, un antic polvorí de l'exèrcit. Al port de Las Palmas hi han habilitat una nau propietat de Bankia, i en aquesta ciutat han muntat tendes de campanya al pati de l'antic Colegio León, situat en l'humil barri del Lasso. A Tenerife s’hi troba el campament de Las Canteras, un antic aquarterament, i a quatre quilòmetres del municipi de Tenerife de la Laguna, el campament Las Raíces. Finalment, a Fuerteventura ha estat habilitat el Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) El Matorral. Instal·lacions que —sigui dit de pas— malgrat estar en desús des de 2012 van generar fins el 2019 almenys 4,1 milions d'euros en despeses de menjar, metges o manteniment del centre.
La situació en què es troben els vora 9.000 migrants repartits en aquests campaments és absolutament deplorable. La majoria dels Centres d'Atenció Temporal (CATE) consisteixen en un conjunt de tendes de campanya muntades a cel obert en les quals milers de persones conviuen en condicions d'habitabilitat insalubres. El denominador comú, en major o menor grau, és la manca de menjar, dutxes escasses i amb aigua freda, humitat interior, goteres a les tendes, catres de lona, amb una manta per persona que a vegades cal racionar... tot en terrenys que es converteixen en fangars quan plou.
“Entre vòmits, escombraries i sense rentar-se: així estan els migrants en el CATE de Barranco Seco”[3]. Aquest era el títol d'un article del web de la Cadena Ser del 18 de gener, però que serviria per a descriure les condicions de la resta d'aquests nous centres.
Al campament Canarias 50 es va produir al febrer una fuita d'aigües fecals. Grups de migrants van acampar fora del recinte en senyal de protesta.
Les denúncies es multipliquen. Els propis treballadors d’ACCEM han denunciat la nefasta gestió de l'acolliment que aquesta ONG està duent a terme. La manca de mitjans ha generat una important onada de solidaritat entre molts veïns de les localitats pròximes als campaments, que intenten ajudar subministrant mantes, menjar, roba d'abric, etc.
La situació en el campament Las Raíces és insostenible. 1700 migrants s'amunteguen en aquestes instal·lacions en condicions deplorables. Al febrer desenes d’ells el van abandonar durant uns dies indignats per la insalubritat del recinte. L'empresa Serunion[4] —encarregada del servei alimentari — ha estat denunciada per la Asamblea de Apoyo a Personas Migrantes de Tenerife per la mala qualitat i l'escassetat del menjar que subministra. Tal és així que, el passat 13 de març, un grup de migrants va haver de ser atès per una intoxicació alimentària.
La citada assemblea de suport ha hagut d'alçar la veu contra les agressions que els vigilants privats de l'empresa de seguretat Segurmaxim, contractada en el campament de Las Raíces, han dut a terme contra els migrants[5]. El grau de degradació existent provoca problemes de convivència als quals la Delegació del Govern respon amb càrregues policials, pals i pilotes de goma.
L'últim episodi, provocat per l'escassetat i la mala qualitat del menjar, es va produir el dimarts 6 d'abril. La policia va irrompre en el recinte carregant brutalment i de forma indiscriminada contra els interns causant nombrosos ferits.
La Asamblea de Apoyo a Personas Migrantes de Tenerife porta setmanes exigint el tancament immediat d'aquest campament.
Els drets democràtics més bàsics dels migrants són conculcats en tot moment. El termini màxim d'internament de 72 hores és superat amb escreix, arribant a superar en molts casos les dues setmanes. L'escàs nombre d'advocats encarregats d’oferir atenció legal als milers de migrants —molts dels quals procedeixen de zones en guerra— fa missió gairebé impossible complir amb els tràmits per a demanar asil polític.
I per si no fos suficient la humiliació i el tracte degradant que pateixen, en nombroses ocasions els nens són separats dels seus progenitors. La mare de la nena maliana que va morir va estar reclosa en el CATE de Barranco Seco durant dos dies, mentre la seva filla es debatia entre la vida i la mort a l'hospital. Només la iniciativa del personal sanitari va permetre que, finalment, pogués acompanyar-la durant les seves últimes hores.
Canàries: un gran camp de concentració de migrants
El novembre passat, Metges del Món denunciava: “La gestió per part del Govern d'aquesta crisi d'acolliment sembla anar dirigida a convertir Canàries en un gran centre de retenció que evoca les situacions viscudes en altres parts d'Europa com Lesbos o Lampedusa”[6].
A l'abril, cinc mesos després, no queda cap mena de dubte que aquesta és la política del govern de Pedro Sánchez: aplicar la mateixa estratègia davant la immigració que a Ceuta i Melilla —ambdues ciutats autònomes són utilitzades com a dic de contenció perquè els immigrants no arribin a Europa—, i idèntica a la que duen a terme, per exemple, els governs grec i italià. L'objectiu és seguir rigorosament la reaccionària, racista i inhumana política migratòria de la Unió Europea.
L'administració aixeca, de manera conscient, innombrables barreres per a poder sol·licitar asil polític i els trasllats d’immigrants a la península es fan amb comptagotes. Es tracta d'exercir un ferri control migratori per a confinar els migrants lluny del continent, evitar el seu trànsit per la resta dels països europeus i concentrar-los en campaments en condicions infrahumanes, a l'espera de ser expulsats als seus països d'origen.
Una vegada més, l'actuació del govern de Pedro Sánchez contradiu amb els fets el vernís progressista, solidari i d'esquerres amb el qual pretén presentar-se. La realitat és que la seva política és germana bessona de la practicada en el seu moment per Rajoy, per Trump a la frontera amb Mèxic, Salvini a Itàlia o qualsevol formació política pertanyent a la dreta més recalcitrant.
Rafael Lara, membre de APDHA, és contundent: “El govern ha decidit abandonar qualsevol projecte de vies legals i segures, que es trobava en l'acord de coalició, i ha optat per la repressió, la violació dels drets humans i la criminalització de les persones migrants, com han fet anteriors governs del Partit Popular” (El País, 22/03/21). L'escàndol és tan gran que el propi defensor del poble ha declarat que “Canàries s'ha convertit en un lloc de privació de drets per a milers de persones migrants” (El País, 3/03/21).
Per part seva, l'oposició manifestada per Unides Podem és timorata i no va més enllà d'un exercici retòric: “Unides Podem ha enviat una carta al ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, per a exigir-li actuacions ‘urgents’ davant ‘la dramàtica situació que viuen les persones migrants a Canàries’” o “Fonts d'Unides Podem asseguren que ja han enviat altres escrits d'aquest tipus al ministre, però que no han rebut resposta” (El País, 11/02/21).
No hi ha dubte que d'aquesta manera és impossible forçar el PSOE, i per extensió el govern, perquè dugui a terme una política d'esquerres. El fracàs està assegurat. Només organitzant la lluita als carrers es pot aconseguir aquest objectiu. En aquesta baralla, ha de col·locar-se com a primera exigència la dimissió dels ministres Grande-Marlaska i José Luis Escrivá, els principals responsables de l'aplicació, amb gran diligència, d'aquesta política aberrant.
Aquestes mesures racistes, a més d'estar lluny de suposar cap solució, creen les condicions perquè es desenvolupin problemes i conflictes de convivència en les zones on aquests campaments estan instal·lats, a més de ser el brou de cultiu perquè els grups d'extrema dreta escampin la seva demagògia racista.
Aquestes insalubres instal·lacions contribueixen a deteriorar, encara més, les escasses, insuficients i deficients infraestructures amb què compten les localitats i barris on han estat aixecades. Sense anar més lluny, el ja citat campament de l'antic Colegio León, a Tenerife, es troba en una zona amb un alt índex d'atur i escassos serveis públics. Quan el van tancar va haver-hi protestes veïnals, a les quals l'Ajuntament va respondre amb la promesa que seria reobert després d'unes obres de remodelació que mai es van produir. La seva utilització ara com a allotjament de migrants ha creat malestar entre els veïns que veuen confirmat el seu tancament definitiu com a centre educatiu.
Alhora, hi ha desenes d'immigrants expulsats o que han fugit dels CATE — enfastidits per les deplorables condicions amb què s’hi troben— vivint als carrers, entre les roques, en platges o portals. Indubtablement aquesta situació degrada encara més la vida en aquests barris, crea tensió social i és el context buscat per grups xenòfobs i racistes per a intervenir. Ja s'han donat episodis d'agressions a migrants quan surten a passejar, llançament de pedres a l'interior dels recintes i amenaces, protagonitzats per una minoria molt agressiva, que se sent impune.
El capitalisme i els governs del sistema responsables d'aquest crim
No, els responsables de les males condicions de vida en els barris obrers, de la manca de centres educatius, d'instal·lacions sanitàries, de zones esportives i verdes, que l'accés a l'habitatge digne sigui un luxe cada vegada més inassolible per la majoria, de l'alt índex de desocupació, etc., no són els migrants, com pregona la demagògia reaccionària de l'extrema dreta.
Són les retallades i les privatitzacions en benefici d'un grapat de capitalistes que s'enriqueixen a costa dels recursos públics, d'explotar els treballadors natius i immigrants i als quals aquesta mateixa dreta representa i defensa.
Per part seva, els dirigents reformistes de l'esquerra política i sindical, amb la seva política de pau social, la seva col·laboració de classes i la seva capitulació ideològica, en lloc d'organitzar la lluita dels treballadors i la joventut contra els prejudicis racistes i defensar una vida digna per a totes les persones, independentment del seu origen; en lloc d'explicar que ni els controls de fronteres, ni els murs i tanques, ni les deportacions o “devolucions en calent”, ni les lleis d'estrangeria o l'enduriment de les polítiques d'asil acabaran amb les polítiques d'austeritat, amb les retallades socials ni els atacs als drets democràtics que estem sofrint, es fan ressò en essència del discurs de la dreta i n’utilitzen els seus mateixos mètodes, tractant en realitat als immigrants com a criminals perillosos, així que a la pràctica alimenten el racisme, donant ales a l'extrema dreta.
En aquesta època de profunda crisi del sistema capitalista és necessari aixecar i lluitar amb un programa socialista que combati els atacs, les retallades i la precarietat, un programa que expropiï els grans capitalistes, que posi sota el control dels treballadors i treballadores tota la riquesa perquè aquesta pugui ser utilitzada en benefici de tots i totes. Només d'aquesta manera quedarà demostrat que hi ha riquesa suficient perquè tots, nadius i estrangers, puguem aconseguir una vida digna, lliure d'opressió i racisme.
[1] Derechos Humanos en la Frontera Sur 2021: Más de 1.700 personas han perdido la vida intentando llegar a España en 2020, la cifra más alta de la historia En la mesura que no hi ha dades oficials són les ONG les que realitzen els seus propis càlculs. Això explica la disparitat de xifres; per exemple, per a l’Asociación Comisión Católica Española de Migraciones (ACCEM), van ser 1.179 les persones mortes o desaparegudes el 2020; mentre per a l'ONG “Caminando frontera” calcula que van ser 2.170.
[2] Arguineguín, Gran Canaria: el muelle de la infamia
[3] Entre vómitos, basura y sin asearse: así están los migrantes en el CATE de Barranco Seco
[4] Aquesta empresa ha estat denunciada en nombroses ocasions i en tot l'Estat per servir menjar en mal estat i escassa allí on dóna servei, que solen ser hospitals i col·legis públics. Així i tot continua sent contractada per les diferents administracions.
[5] La Asamblea de Las Raíces denuncia agresiones de vigilantes a los migrantes
[6] Médicos del Mundo denuncia la situación inhumana de los migrantes en Canarias
