Acabar amb les retallades i les privatitzacions, defensar la sanitat i l'educació públiques i dignificar els barris obrers
Les eleccions del pròxim 4 de maig a la Comunitat de Madrid tenen una gran importància per a les famílies treballadores, per als centenars de milers d'aturats, per als i les joves empesos a la desesperança, per a totes i tots els que vivim en els barris obrers i les ciutats del sud de Madrid i hem patit el malson de les polítiques del PP, d'Esperanza Aguirre, Cifuentes i ara d'Isabel Díaz Ayuso.
El que està en joc és molt. Ayuso ha assumit sense cap pudor el discurs de Vox i de braçet amb l'extrema dreta d'Abascal vol imposar-nos quatre anys més el seu programa. Ens parla de “llibertat o comunisme”, però la seva llibertat és la de l'especulació i els ‘pelotazos’ immobiliaris, la dels desnonaments, la de la màxima explotació en les condicions més precàries, els salaris de misèria, l'abandonament dels barris més humils, la del càncer de la ludopatia que es propaga entre els més joves.
La lideressa de la privatització de la sanitat, de l'educació i els serveis socials representa a l'elit empresarial que s'ha omplert les butxaques amb el saqueig dels recursos públics i la corrupció descarada. És mentida que advoqui per la llibertat quan hem pagat tan durament la seva gestió criminal en aquest any de pandèmia.
Madrid ha collit el rècord de mortalitat al 2020, molt per davant de la resta de territoris. En les residències de gent gran de la Comunitat, privatitzades al 90%, han mort més de 6.000 avis i àvies abandonades a la seva sort, però Florentino Pérez no deixa d’enriquir-se. La sanitat privada també ha fet el seu agost signant convenis amb el Govern del PP i cobrant 700 euros per pacient i més de 2.000 si ingressava a l’UCI. Ayuso fins i tot ha privatitzat els test PCR i la vacunació, que segueix a un ritme escandalosament lent en les zones treballadores on més ha colpejat el coronavirus.
Aquest fabulós negoci a costa de la nostra salut ha tingut unes altres conseqüències: l'atenció primària als ambulatoris està arrasada i no s'han contractat els professionals sanitaris que requeria la situació. Malgrat la seva entrega i compromís, milers de treballadores i treballadors dels hospitals i ambulatoris pateixen condicions laborals i salarials tercermundistes.
Isabel Díaz Ayuso presumeix orgullosa d'estar al costat correcte de la història quan se l’acusa de feixista. Ella i el seu partit, hereus directes d'una dictadura que va assassinar a tort i a dret, ens volen donar lliçons de llibertat. Però els que van imposar una mordassa al poble, els empresonaments, les tortures i l'exili a centenars de milers de lluitadors i lluitadores, els mateixos que van basar el seu “ordre” en la violència masclista contra la dona, l'homofòbia més menyspreable i el clericalisme obscurantista, són tot el contrari a la llibertat.
Ayuso i Vox volen utilitzar Madrid per a passar a l'ofensiva a la resta de l'Estat i preparar la seva arribada al Govern central. El seu programa és clar: treure-li-ho tot a la classe treballadora per a lliurar-ho en safata de plata a la patronal. Que les cues de la fam inunden els barris obrers? Què més dóna, a Núñez de Balboa no n’hi ha d'això. Que les llistes d'espera saturen la sanitat pública? A la privada no existeixen. Que els salaris de 800 euros per jornades interminables a botigues i bars són l'habitual? Lògic, Ayuso representa els “emprenedors” que es lucren a costa d'això.
Per a derrotar la ultradreta cal defensar una alternativa d'esquerres que realment ho sigui
La classe obrera nativa o migrant que treballem durament i ens amunteguem al transport públic, que estem obligats a dedicar el 70% dels nostres ingressos al lloguer, que sobrevivim amb el subsidi de desocupació i patim el drama de veure els nostres fills i filles aixafats pel fracàs escolar i un futur incert… no tenim res a celebrar amb la victòria d'Ayuso-Vox i sí molt a perdre.
El 4 de maig hem d'acudir massivament a les urnes i derrotar aquests reaccionaris. Però també hem de tenir clar que votar no és suficient. Som conscients del que significa la dreta, però tampoc som ingenus ni se'ns pot engalipar amb propaganda barata.
Sabem molt bé que el Govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem no està fent el que hauria. Les raons són variades, però sense trencar amb la lògica del capitalisme inevitablement les acceptes amb totes les seves conseqüències. Quan en lloc d'apel·lar a la mobilització dels treballadors i el jovent per a aconseguir el que és just es prefereix contemporitzar amb els grans poders econòmics, al final ells són els que decideixen sobre els assumptes de fons.
S'ha pogut derogar la reforma laboral, però no s'ha fet. La Llei Mordassa continua vigent, mentre es recorre constantment a la criminalització del jovent per la seva suposada “manca de responsabilitat”. La política d'habitatge la controlen els grans especuladors i fons voltors, malgrat que els desnonaments no cessen. La direcció del PSOE encobreix la fortuna corrupta de Joan Carles I i el protegeix en la seva fugida, al mateix temps que no vol augmentar el salari mínim. S'insisteix en l'anomenat “escut social”, però l'Ingrés Mínim Vital és ridícul en comparació amb els 200.000 milions d'euros que s'han regalat a l'IBEX 35 i la banca.
En la pràctica, l'envalentiment d'Ayuso i la seva actitud arrogant són el fruit de dos factors fonamentals: d'unes polítiques posades en marxa des del Govern central que no enfronten la catàstrofe social que patim, i de l'absència d'una oposició digna de tal nom per part de l'esquerra parlamentaria de Madrid.
Unides Podem i Pablo Iglesias no han deixat d'empassar-se gripau rere gripau. Ho han justificat de les formes més variades, apel·lant sobretot a la seva minoria evident en el Consell de Ministres. Però el mateix fet que Pablo Iglesias hagi hagut de sortir constantment a contradir el president del Govern i denunciar que s'està incomplint l'acord polític signat, ho diu tot.
La veritat és concreta. Si estàs al Govern legitimant les seves decisions no pots estar en l'oposició d'esquerres mobilitzant els treballadors i el jovent, que és precisament el que pretenen evitar la socialdemocràcia i els capitalistes.
Iglesias ha decidit baixar a l’arena i donar la batalla a Ayuso i a Vox. És un error? Per descomptat que no, i aquesta decisió ha significat un canvi en les perspectives electorals. No és casualitat que des de la dreta fins a Ángel Gabilondo, passant per l'esquadra mediàtica, els atacs contra Iglesias s’hagin refermat amb força i sigui l'enemic a batre.
Però cal ser honestos i no jugar a cuc i amagar en política. La ultradreta no se la combat només amb consignes i gestos, sinó amb un programa genuïnament socialista que doni la batalla contra l’atur, les retallades socials i les privatitzacions, i mobilitzant la immensa força dels treballadors i treballadores per a fer-ho possible.
Des d'Esquerra Revolucionària, com a organització de treballadors i treballadores que impulsa un sindicalisme de classe i combatiu, que participem en els moviments socials en defensa de la sanitat i l'habitatge públic, contra el racisme, que vam fundar i animem el Sindicat d'Estudiants i som part activa del feminisme anticapitalista, cridem a votar aquest 4 de maig la candidatura de Pablo Iglesias i Unidas Podemos. I ho fem de manera crítica, sense sectarismes però sense estendre un xec en blanc, confrontant amb tots aquells que se senten satisfets acompanyant un PSOE que continua comportant-se com un pilar fonamental del règim del 78.
Hem de derrotar l'extrema dreta a les urnes i als carrers, i això implica construir una esquerra combativa, que anomeni les coses pel seu nom i que defensi obertament el programa del socialisme.
Uneix-te a Esquerra Revolucionària per a impulsar la mobilització contra les retallades, les privatitzacions, els desnonaments i els privilegis d'aquesta elit per a la qual governen Ayuso i Vox.
Som més fortes que ells! Sí que es pot!
