Tot i ser encara una força limitada, seria un greu error menysprear l'amenaça que suposa Vox i els avenços que poden collir arran de la crisi social i econòmica. L'extrema dreta vol guanyar terreny a les urnes i també dominar els carrers. El seu objectiu és colpejar l'esquerra i generar una atmosfera de por entre l'avantguarda més combativa dels treballadors i el jovent.
Les constants agressions a activistes socials, els linxaments contra els immigrants i el moviment LGTBI, els atacs als locals d'UP i de nombrosos sindicats, no els hi passen factura. Compten amb la protecció de l'aparell judicial i policial que els atorga impunitat completa. L'experiència històrica, i els fets d'aquests darrers anys, confirmen que no podem confiar en les institucions capitalistes per lluitar contra el feixisme. Les apel·lacions a “l’estat de dret”, als tribunals, a la Constitució, a hipotètics cordons sanitaris per frenar-los... són completament impotents i els hi donen un marge de maniobra encara més gran.
Al feixisme només se'l pot combatre amb èxit aixecant un programa revolucionari que advoqui per mesures socialistes radicals, que contraposi al poder de la burgesia i els seus lacais la força organitzada dels treballadors i el jovent. La lluita contra el feixisme és política i física. Cal ensenyar-los el puny del moviment obrer en acció.
D'on surt Vox i a qui representa
Encara que Vox sigui una formació relativament nova, sempre ha existit com una part molt significativa del Partit Popular. La dreta tradicional, que va exercir el poder a sang i foc durant quaranta anys, mai ha amagat el seu programa: defensa a ultrança de la propietat privada i dels interessos dels grans oligarques financers i terratinents, de l'Espanya, una, gran i lliure, del clericalisme més acèrrim, del masclisme i l'homofòbia més fanàtica.
La base social i electoral d'aquesta dreta es nodreix de la petita burgesia urbana i rural i d'amplis sectors de l'aparell estatal, de l'exèrcit, la policia, la judicatura i l'administració. Amb els Governs d'Aznar i Rajoy es van omplir les butxaques gràcies a les polítiques neoliberals, a la precarietat i els baixos salaris, a les privatitzacions dels serveis públics, a l'especulació immobiliària, els lloguers abusius i l'economia de sol i platja.
Quan va esclatar la crisi de 2008 i la lluita de classes va entrar en una fase ascendent després del moviment del 15M, les Marxes de la Dignitat, les vagues generals, la irrupció de Podem i el moviment per la república a Catalunya... amplis sectors de la base social del PP es van radicalitzar. La campanya de l'espanyolisme va jugar un paper fonamental, però va ser sobretot la percepció que l'esquerra prenia els carrers el que va empènyer a aquests sectors a buscar una bandera de combat.
I la van trobar. Vox i Santiago Abascal, un vividor a compte de l'administració pública que va fer la seva carrera de la mà d'Esperanza Aguirre, els hi ha demostrat que es pot defensar amb orgull l'ideari més reaccionari i franquista. La conformació del Govern PSOE-UP, el coronavirus i l'avanç de la crisi econòmica els hi ha proporcionat l'objectiu: rescatar Espanya del social-comunisme. Però no cal deixar-se enganyar per lo excèntrics que puguin semblar els dirigents de Vox. També ho és Trump i ho era Hitler.
Frenar el feixisme amb una alternativa revolucionària
Vox ha fracassat de moment en el seu intent de penetrar en els barris obrers, però el vent de cua que els hi arriba gràcies a l'actual catàstrofe social els permet disseminar la seva demagògia. Abascal està trobant un espai entre una àmplia franja de petits propietaris, comerciants, hostalers, agricultors i sectors de treballadors desmoralitzats i endarrerits. Agita la seva por, la seva desesperació, i explota els seus prejudicis més mesquins per llançar-los a la batalla.
El programa de la ultradreta s'alimenta del fracàs de la política reformista, d'un PSOE que es diu obrer però defensa en la pràctica els interessos de l'IBEX 35, d'uns "ajuntaments del canvi" que van acceptar la lògica del sistema i, per tant, no van aconseguir canviar res fonamental. Aquest és el quid de la qüestió.
Per què Pedro Sánchez i el Govern de coalició, en lloc de regalar 200.000 milions als grans empresaris, no inverteixen aquests recursos en blindar una educació i sanitat 100% públiques? Per què no nacionalitzen les farmacèutiques per produir en massa vacunes per a tota la població? Per què no prohibeixen els desnonaments, expropiant les cases buides en mans dels fons voltor i posa en marxa un pla ambiciós d'habitatge públic amb lloguers socials? Per què no garanteixen les pensions i un subsidi d'atur digne? Per què no nacionalitzen la banca per crear un veritable escut social, augmentar els salaris i defensar els llocs de treball?
Tot això és possible i segaria l'herba sota els peus de la ultradreta! Però implica trencar amb la lògica del lucre privat i posar les necessitats socials com a prioritat número u. Aquesta és l'única sortida real al desastre actual!
El Govern de coalició no ha avançat en aquesta direcció. A més, ha permès a la dreta actuar de forma criminal a les CCAA que governa, com hem vist amb Ayuso al capdavant de la Comunitat de Madrid.
I aquest és un altre punt crucial. En la campanya electoral del 4M estem veient al candidat del PSOE, Ángel Gabilondo, estendre la mà a un pacte amb Cs, els mateixos que van sostenir a Ayuso i governen amb el PP i Vox a Andalusia i Castella-Lleó. Així és com es combat a la ultradreta? No. Així és com se li s'estén una catifa vermella.
Grande-Marlaska i la delegada del Govern a Madrid han de dimitir immediatament
El dimecres 7 d'abril, Santiago Abascal i Rocío Monasterio van presentar la seva candidatura al barri de Vallekas, feu de l'esquerra madrilenya més classista i combativa. La reacció dels veïns i veïnes, del jovent, no es va fer esperar. Una multitud va prendre la Plaza Roja del barri una hora abans d'iniciar-se l'acte de Vox, i van deixar clar que els feixistes no passaran.
Aquesta demostració ha omplert de força i confiança a milers d'activistes, tot i patir la violència de la policia del ministre Marlaska que, per a protegir els feixistes, va carregar brutalment contra els veïns i veïnes que protestaven de forma pacífica.
Aquesta resposta de dignitat d'un barri que sempre ha estat a l'avantguarda dels drets i les llibertats, s'ha realitzat al marge dels dirigents del PSOE, UP, Más Madrid i els sindicats, que no es van cansar de desmobilitzar dies abans en les xarxes socials apel·lant a no sortir als carrers per no caure "en provocacions". A més de ser un complet escàndol, aquesta estratègia ens desarma i els cedeix tot el terreny a uns reaccionaris que no dubtaran en aixafar-nos.
Esquerra Revolucionària i el Sindicat d'Estudiants vam participar en primera línia d'aquesta mobilització que marca un abans i un després. Així és com es frena els feixistes perquè no ocupin els carrers, perquè no intimidin la població.
No necessitem les teories de Gandhi o del papa Francisco per a vèncer els feixistes. El que sí que necessitem és recuperar el programa del genuí socialisme, les idees de Marx, Engels, Lenin, Trotski i Rosa Luxemburg, i l'exemple heroic de milions de lluitadors que ens van precedir. El feixisme no es derrota amb ardits parlamentaris, sinó amb l'acció revolucionària.
