Més d'un milió de morts al món, 32 milions de contagiats1, una sanitat pública arrasada i un atur de masses que es perllongarà durant molt de temps. Aquestes són les dades. Però no és responsabilitat només de la Covid-19. Encara que s'afirmi que la irrupció de la pandèmia va agafar als Governs desprevinguts, això no explica les dimensions de l'hecatombe. La catàstrofe actual, que augmentarà durant les pròximes setmanes i mesos, és l'expressió de dècades de retallades socials i sanitàries, polítiques neoliberals que han destruït el dret a un habitatge digne, que han imposat una precarització laboral sagnant, baixos salaris, pobresa, racisme, inhumanitat. La pandèmia ha estat l'accident que ha deixat al descobert l'autèntic virus: el sistema capitalista i els governs que defensen la seva lògica.
Els recursos econòmics que han mobilitzat els Estats per respondre a la crisi superen ja els nou bilions de dòlars. Però la matança continua i no hi ha indicis de solució. Quina és la raó d'aquesta desraó? Com la premsa econòmica reconeix dia si i dia també, la immensa majoria d'aquesta injecció de diners ha anat directament a engreixar els comptes de les grans corporacions financeres i les multinacionals més poderoses, les accions s'han disparat trencant nous rècords.
Totes les mesures anunciades per prevenir l'avanç de virus i protegir la nostra salut han fracassat miserablement. L'Estat espanyol no ha estat una excepció. Al contrari. El Govern de coalició té el dubtós honor d'encapçalar les pitjors estadístiques d'Europa, i culpar exclusivament a la dreta d'aquest desastre no és creïble. Sens dubte, la gestió de la colla de reaccionaris que governa Madrid i altres CCAA és el resultat d'un punt de vista proempresarial, racista i antiobrer arrelat. Però ha estat Pedro Sánchez qui ha realitzat una roda de premsa al costat d'Isabel Díaz Ayuso mentre la presidenta de Madrid confinava els barris populars, és ell qui l’ha ofert tota la col•laboració callant davant la destrucció de l'atenció primària, davant un transport massificat, o un violència policial que s'estén amb total impunitat. Ja n'hi ha prou d'enganys, de propaganda buida, de brindis al sol.
Polítiques progressistes o continuïtat de les retallades i les privatitzacions? L'exemple de la sanitat
El Govern de coalició ha tingut molts mesos per prendre mesures dràstiques que suposessin un punt d'inflexió amb el malson de retallades que hem suportat durant dècades (responsabilitat tant del PP com del PSOE). Però no ha estat així. L'anomenat escut social té enormes forats pels que es cola la injustícia i la desigualtat més punyent. L'Ingrés Mínim Vital presentat com un èxit històric, ha quedat reduït a molt poc, tot just una gota en l'oceà. Quan Pablo Iglesias parla que "s'han nacionalitzat els salaris" al referir-se al pagament dels ERTO, no calcula les seves paraules. En efecte, l'Estat paga milers de milions que s'estalvien els empresaris, però els guanys segueixen sent privats. És el somni de qualsevol capitalista.
Com vam assenyalar en el seu moment, les concessions del Govern a les exigències de l'Ibex 35 i la plutocràcia financera -premiada amb 100.000 milions d'euros res més esclatar la crisi- es convertirien en un greu problema de salut pública. I així ha passat. En aquests últims dies els mitjans de comunicació s'han fet ressò de nombrosos estudis científics que denuncien els efectes de les polítiques de retallades en la sanitat, polítiques que no han estat rectificades, i la manera precipitada en què s'ha realitzat la desescalada per satisfer el món empresarial.
L'últim estudi de la revista científica The Lancet2, que ha analitzat el desconfinament de diferents països europeus i asiàtics, és summament revelador. En el mateix s'assenyalen cinc aspectes fonamentals que s'han de tenir en compte abans d'aixecar les restriccions: coneixement dels nivells reals d'infecció, participació de la ciutadania, capacitat del sistema per seguir els contagis, capacitat del sistema sanitari i mesures de control fronterer. En quatre d'aquests paràmetres l'Estat espanyol suspèn.
A l'abordar la decisió de la desescalada, l'estudi conclou que el Govern de Sánchez ha estat tot menys precís i no ha establert un llindar específic de cap indicador. Pel que fa a la capacitat de seguir els contagis, tampoc s'ha assolit el mínim exigible per iniciar la desescalada. És a dir, hi ha una absència clamorosa de rastrejadors, tal com l'explosió de contagis en les últimes setmanes confirma.
Però el més significatiu de l'informe està dedicat als mitjans de la sanitat pública. L'estudi denuncia les seves mancances de partida, a més de la manca de recursos i equips per protegir els sanitaris: "Espanya ha experimentat una disminució de la força laboral sanitària des de l'inici del brot causa de les altes taxes d'infecció entre els treballadors de primera línia. A l'abril de 2020, 15.000 treballadors de la salut estaven malalts o autoconfinats, el que representa el 14% dels casos confirmats al país”.
El treball assenyala també que, abans del brot de la Covid, l'Estat espanyol comptava amb 10 llits de cures intensives per cada 100.000 habitants, enfront de les 34 d'Alemanya, i que és l'únic país dels analitzats que no va imposar quarantenes o restriccions als viatgers procedents de l'exterior després de l'obertura de la fronteres de l'1 de juliol, una decisió presa conscientment amb la finalitat de "motivar" el turisme internacional i protegir els interessos de la patronal.
En definitiva, el que vivim actualment és la crònica d'un fracàs anunciat. La desescalada, que es va generalitzar amb la "nova normalitat" el 21 de juny, es va començar a esquerdar ja des dels mesos de juliol i agost, i ara, davant l'absència de criteris unificats -una absència conscient i premeditada- i cedint a les pressions dels grans poders econòmics que de cap manera accepten la suspensió de l'activitat econòmica, la situació és una altra vegada caòtica.
Per què el Govern "més progressista de la història d'Espanya" no ha pres decisions per injectar recursos econòmics i humans que compensin els anys de retallades en la sanitat pública? Per què s'ha negat a nacionalitzar la sanitat privada i segueix consentint que milers de milions d'euros continuïn regalant-se a les multinacionals del sector?
El Govern de coalició ha perdut l'oportunitat més valuosa que tenia per dur a terme una transformació profunda de tot el sistema sanitari. La majoria aclaparadora de la població, per no parlar dels milers de treballadors d'hospitals i ambulatoris, hauria recolzat mesures en aquest sentit, i Pablo Iglesias tindria la satisfacció de comprovar com es modifica, favorablement, la correlació de forces. El punt de partida per a això ho mostren unes dades que són aclaparadores.
Entre 2009 i 2017 la despesa pública en salut com a percentatge del PIB es va reduir en un 9,1%, mentre que el dedicat al privat, en forma de concerts, servei i gestió, ha augmentat en un 18%. Per ser més concrets, els concerts amb empreses privades aprovats pel Sistema Nacional de Salut acaparen el 11,2% de la despesa pública total de salut espanyola, 8.093 milions d'euros. A les Balears la despesa destinada a concerts ha augmentat un 170% en l'última dècada, a Madrid ha crescut en un 83%. La Comunitat de Madrid era i continua sent la segona amb menor despesa sanitària per habitant i la que destina un menor percentatge de despesa del seu PIB a la sanitat, un 3,7%3.
Quan milers de sanitaris clamen contra la situació de precarietat i baixos salaris que suporten no estan exagerant. Ser metge avui a la sanitat pública no només és una professió de risc, està molt mal pagat i pot comportar l’encadenar contractes eventuals durant 10, 15 i fins a 20 años4. En novembre de 2019 els contractes eventuals en els hospitals i centres de salut espanyols representaven un 42,2% del total en el sector, deu anys enrere aquest percentatge no arribava al 35% (dades del Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social)5. D'altra banda, la despesa total dedicada a la remuneració del personal sanitari "va créixer" 0,2 punts percentuals entre 2009 i 2017, i en els anys que van seguir a la gran recessió (2009 i 2014) la retribució va patir una caiguda espectacular de 3.477 milions d'euros (un 11%)6.
La massificació, les retallades, les privatitzacions han creat un nínxol de negoci espectacular per a la sanitat privada. Durant 2019 només el sector hospitalari privat va facturar prop de 7.000 milions d'euros, un 4% més que l'any anterior. La facturació de les clíniques privades va augmentar també un 4,2% el 2019, situant-se en 6.950 milions d'euros, impulsada per la demanda d'assegurances de salut. També els laboratoris d'anàlisis clíniques s'han convertit en una font de beneficis extraordinaris, gràcies als concursos del Ministeri de Sanitat: van ingressar prop de 3.000 milions d'euros en 2019, un 2,1% més respecte al 2018. A això podem afegir la facturació del sector del transport sanitari privat que va generar el 2019 un negoci de 1.435 milions d'euros, un altre 2,5% més que l'any anterior7. Tot això sense comptar la factura fabulosa que ingressen les multinacionals farmacèutiques i mèdiques: la despesa pública en medicaments i productes sanitaris va aconseguir en 2019 els 23.615 milions d'euros, un increment del 4,5% respecte a 2018 (dades del Ministeri d'Hisenda i de Sanitat)8.
Per què el Govern de coalició no ha fet res per revertir aquesta situació? La nacionalització de la sanitat privada, de tots els sectors que estan privatitzats, hauria significat un pas endavant decisiu per reforçar el sistema de salut públic. A algú l’estranya que les trucades als centres d'atenció primària s'hagin multiplicat a Madrid un 400%, que les UCI hospitalàries estiguin a vessar, les plantilles esgotades i sense poder donar abast?
No és cap consol culpar la dreta del que passa. Aquest Govern, en lloc d'escoltar a la seva base social, es plega a la lògica del sistema i cedeix als interessos dels grans poders que aplaudeixen la seva gestió i les seves crides a la Unitat Nacional.
Només podem confiar en les nostres pròpies forces
El ministre Salvador Illa ens ha advertit que s'aproximen setmanes molt dures. Recorda a les paraules de Pedro Sánchez en la seva compareixença dies abans del confinament de març. Però Illa no diu tota la veritat. Els dies durs estan sent tots, n'hi ha prou amb preguntar als familiars dels més de 40.000 morts per la Covid, als fills i néts de les desenes de milers d'àvies i avis que van morir sols, abandonats i desprotegits en les residències de gent gran privatitzades, i que aquest Govern "progressista" segueix sense intervenir i nacionalitzar. Només cal posar-se en la situació dels milions de desocupats, de les desenes de milers de famílies que fan les cues de la fam en els barris obrers, del jovent que pateix la incompetència més sorprenent del Ministeri d'Educació i el d'Universitats, que es neguen a augmentar el pressupost educatiu, a la contractació dels milers de professors necessaris, a la rebaixa de les ràtios per un retorn a les aules amb seguretat.
Durant mesos la coalició PSOE-UP s'ha beneficiat de la fúria de la dreta i la ultradreta. Milions de treballadors veuen amb espant, i amb raó, que aquests energúmens puguin arribar una altra vegada a la Moncloa i no volen que aquest Govern caigui. Molts pensen també que el millor és que Unides Podem segueixi en aquest, atenent als arguments de Pablo Iglesias: "amb nosaltres el PSOE pot girar l'esquerra". Però tots aquests raonaments basats en el "mal menor" són un carreró sense sortida.
Renunciant a defensar i donar la batalla per nacionalitzar els sectors estratègics de l'economia (la banca, els monopolis de l'energia, el transport, la construcció, les assegurances...), acceptant la política d'unitat nacional amb els oligarques i els grans capitalistes, "tots remant en la mateixa direcció", cedint a les qüestions de fons a les exigències d'Ana Patricia Botín, Amancio Ortega o Florentino Pérez... no sembla que s'estigui aconseguint que el PSOE giri cap a l'esquerra sinó exactament a l'inrevés: que el gir a la dreta de Pedro Sánchez arrossega també a Unides Podem. I, a més, amb aquestes mostres de debilitat per assegurar la pau social només s'aconsegueix encoratjar als nostres enemics de classe, sense donar cap solució als problemes inajornables de milions.
Aquesta política errònia, profundament equivocada, s'ha posat de manifest a Madrid. Mentre els nostres barris són objecte de restriccions classistes, i la policia s'empra a fons reprimint el jovent obrer de Vallecas, Sánchez concedeix una pilota d'oxigen a la presidenta Ayuso, i que ella utilitza per redoblar els seus atacs. En lloc d'intervenir el sistema sanitari de Madrid i realitzar una inversió massiva de recursos humans i materials, en lloc de decretar un confinament general prohibint els acomiadaments, garantint els salaris i la conciliació familiar retribuïda, el Govern de coalició amenaça amb un possible estat de alarma però sense canviar les polítiques de fons que ens han dut al desastre.
Les setmanes i mesos que ens esperen seran encara pitjors, en això coincidim amb el ministre Illa, qui hauria de reflexionar sobre per què serà així. I el que es desprèn d'aquesta previsió no deixa tampoc cap dubte: només podem confiar en les nostres pròpies forces, en la nostra capacitat de mobilització i organització, com han demostrat els barris obrers de Madrid en aquesta última setmana, aixecant-se, enfrontant la repressió i provocant el pànic no només a la dreta, també a la burocràcia sindical i política d'una esquerra acomodada i respectuosa amb el sistema.
Prou de considerar legítimes les mentides i simulacions de “l’alta política” burgesa. Per defensar i protegir les nostres vides, la nostra sanitat i la nostra educació, per combatre la voracitat de la patronal i la repressió de l'Estat, només hi ha un camí: construir una alternativa revolucionària que assimili profundament les lliçons que ens està deixant l'experiència que estem travessant, capaç de lligar-se als treballadors, al jovent, al seu patiment i a les seves lluites i aspiracions.
1. Dades de la Universitat nord-americana John Hopkins.
2. https://www.thelancet.com/journals/lancet/article/PIIS0140-6736(20)32007-9/fulltext
