Que ningú es confongui. Per si algú no se n’havia adonat encara, que sàpiga que el principal problema de l'habitatge a l'Estat espanyol no és altre que... el dels ganduls i violents "okupes". Aquesta ha estat la cantarella amb què ens han bombardejat programes de televisió i ràdio al llarg de tot l'estiu, i que a més, ha servit per a publicitar conegudes empreses de seguretat i blanquejar-ne d’altres, de dubtosa legalitat, que es dediquen efectuar expulsions d'habitatges de forma violenta.

Què amaga la basta campanya contra l’okupació?

Una campanya res desinteressada -encoratjada intensament per la demagògia de la dreta política i mediàtica- que busca llençar una cortina de fum sobre el drama que patim milions de joves i famílies treballadores davant la falta d'habitatge públic assequible, els abusos en els preus dels lloguers i hipoteques o els desnonaments. Alhora, es pretén ocultar als veritables "usurpadors" del dret a un sostre digne: la banca, fons d'inversió... les grans forquilles de l’habitatge.

Però sobretot, es tracta de generar un fals alarmisme social que faciliti la criminalització no només de tots els que lluitem i ens organitzem per aconseguir aquests drets, sinó de la pobresa.

Tampoc és casualitat que això passi ara. Les conseqüències de la crisi econòmica i el seu duríssim impacte social auguren una tardor (i més enllà) en què els acomiadaments, les retallades i l’austeritat eixamplaran encara més la bretxa de desigualtat existent. L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) assenyalava al maig que al voltant del 30% dels treballadors en ERTO acabaran acomiadats, i el Banc d'Espanya preveu que la taxa d'atur es dispari al 23,6% aquest any. L'onada de desnonaments que es va produir en l'anterior crisi –entre 2012 i finals de 2019 es van executar més d'un milió– pot ser petita en comparació.

Anem a allò concret. En primer lloc, no hi ha dades oficials d'habitatges ocupats. És a dir, que l'assumpte no tindrà tanta rellevància per a l'Administració. Les xifres que sí que es coneixen, les proporcionades per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, parlen per si soles: el 2019 es van registrar 14.621 denúncies per ocupació il•legal d'habitatge, de les quals només el 27,5% van iniciar un tràmit judicial. Pel que fa als una mica més de 25,7 milions d'immobles residencials existents, segons dades del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, aquestes denúncies afectarien el 0,056% de les cases i les que prosperen en els jutjats, a un més ridícul 0,016%.

La banca i els grans capitals són els veritables "usurpadors"

La manipulació informativa no només és salvatge, sinó d'un cinisme i una doble moral insultant. Mentre tracten d'escandalitzar-nos amb les "ocupacions" resulta que en el mateix any 2019, segons el Consell General del Poder Judicial, es van executar 54.006 desnonaments (la majoria per impagament de lloguer). Són 150 al dia, és a dir, quatre vegades més que les denúncies diàries per ocupació. Ni aquestes xifres, ni la violència amb què es desnona a famílies senceres mereixen els mateixos titulars ni minuts dels mitjans de comunicació de la burgesia, màxima defensora de la respectable propietat privada.

I aquí arribem a un aspecte clau: qui són els propietaris de la immensa majoria de pisos ocupats. Segons l'últim cens de l'INE, el 2011 hi havia 3,5 milions d'habitatges buits, la gran majoria en mans de les grans entitats financeres. Segons la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), en l'actualitat hi ha al voltant de 100.000 famílies ocupant i "no arribarien a 1.000 habitatges de particulars ocupades", la resta són ocupacions d'habitatges en desús, propietat de bancs i fons voltors que les utilitzen per especular.

Si atenem a les dades de 2018 de les forces de seguretat, dels 4.717 habitatges ocupats en la Comunitat de Madrid (CAM), el 70% eren propietat d'entitats bancàries, el 10% de grans propietaris i només el 5% de particulars. Dels 2,9 milions d'habitatges de la CAM, el 0,14% són ocupacions i el 0,02% són ocupacions de particulars.

No obstant això, en aquesta campanya d'intoxicació s'iguala molt conscientment el "violació de domicili", entrar a viure en un pis habitat, amb la "usurpació", fer-ho quan està deshabitada i en desús. La realitat és que no existeix un problema de primers o segons habitatges ocupats i els violacions són anecdòtiques per més que vulguin fer-les passar per regla general.

També es tergiversa el perfil de l'okupa: joves violents relacionats amb la ultraesquerra o immigrants vinculats amb el tràfic de drogues. Una nova mentida. La situació d'emergència habitacional és una cruel realitat que afecta el gruix de la classe treballadora, que pateix la precarietat, la desocupació i una demolidora devaluació salarial en l'última dècada.

Prou ja de fer negoci amb el dret a l'habitatge

La bombolla especulativa en els lloguers ha augmentat de forma desorbitada els preus, brindant ingents beneficis als fons d'inversió, bancs, empreses i especuladors. Segons informació de Fotocasa, el preu de l'arrendament ha pujat un 52% en els últims cinc anys. València, Catalunya i Madrid s'emporten la palma, amb un increment del 68%, 60% i 57% respectivament, però és un fenomen que afecta tota la geografia.

Fons voltors com Blackstone, que gaudeixen d'enormes exempcions i avantatges fiscals, es fan d'or amb aquest negoci. Fins i tot, hem vist l'escandalosa actuació d'administracions públiques que han venut habitatges de protecció oficial a aquests fons sense que ho sabessin els inquilins, provocant posteriorment pujades de renda del 100% o més. Mentrestant, la inexistència d'un parc d'habitatge social de lloguer és clamorosa, representa un 2% del total i contrasta amb el 30% dels Països Baixos, o al voltant del 17% a França o Regne Unit. No és d'estranyar que el perfil dels que ocupen habitatges, com assenyala la PAH, correspongui a "les famílies vulnerables" en "un 90%" dels casos.

L'arribada del coronavirus ha arribat per colpejar més durament, i per mostrar en tota la seva cruesa la misèria social i la crisi habitacional que genera el sistema capitalista.

Per un pla que garanteixi habitatge digne i assequible a les famílies treballadores

Davant tal emergència, el Govern PSOE-UP va aprovar un decret completament insuficient que, a la pràctica, només ha protegit els enormes beneficis dels grans especuladors i forquilles d'habitatge. No és una sortida oferir moratòries o crèdits –per endeutar els més pobres i garantir el negoci a la banca, que sempre guanya– quan has estat acomiadat. De la mateixa manera, la paralització de desnonaments va quedar molt limitada a famílies molt vulnerables i només durant sis mesos. El 30 de setembre acaba aquesta mesura per als impagaments d'hipoteques i a final d'any per als de lloguer.

Si realment es vol defensar els més desafavorits i implantar un veritable escut social, aquest Govern hauria d'haver suspès el pagament dels lloguers i hipoteques a tots els inquilins que no poden fer-los front. I, recolzant-se en els moviments socials, sindicats de llogaters, la PAH i en la mobilització del jovent i la classe treballadora, portar endavant l'expropiació sense indemnització dels bancs (aquests mateixos que van ser rescatats amb 60.000 milions de les arques públiques a fons perdut), fons voltor i empreses especuladores que posseeixen centenars de milers d'habitatges buits. A més, hauria de nacionalitzar les grans constructores i empreses immobiliàries i crear una gran empresa pública de la construcció que atengui a criteris adequats de qualitat de la construcció i respecte del medi ambient.

D'aquesta manera es podria posar en marxa un pla d'habitatge públic de qualitat en règim de lloguer al servei de les necessitats socials, amb preus assequibles –no més del 10% del salari– per lluitar contra l'especulació. Així s'acabaria amb els desnonaments, amb els deutes que ofeguen a milers de llars hipotecades i es posaria fi al malson de tantes famílies sense alternativa habitacional o que no els hi queda una altra, tot i la estigmatització i els riscos, de recórrer a l'ocupació.

Els joves i treballadors que hem perdut la feina, que vivim la precarietat i veiem retallats els nostres ingressos sense poder fer front al pagament d'un habitatge digne hem d'organitzar-nos i defensar aquestes reivindicacions. Aquesta és l'única manera de fer front a l'atropellament dels capitalistes, a la seva criminalització i la seva miserable moral.