Durant anys, les queixes sobre la lentitud del sistema judicial espanyol han estat constants. Denúncies contra grans empreses s'han eternitzat i perdut en els laberints del Poder Judicial. Però quan es tracta d'un destacat membre de l'oligarquia financera, com és el cas de Rodrigo Rato, la burocràcia judicial polvoritza tots els rècords de velocitat. Quan la tinta de la sentència que absol els responsables de la gegantina estafa de Bankia encara no s'havia assecat, Rodrigo Rato abandonava tranquil·lament la presó de Soto del Real per acabar de complir la seva condemna "sota control telemàtic".
Sense cap mena de dubte, ni les presses per posar Rodrigo Rato al carrer ni els arguments amb què es justifica la sentència absolutòria són aliens a la recent absorció de Bankia per Caixabank, operació de la qual naixerà el major banc per volum d'actius de l'Estat espanyol, que aviat es llançarà al terreny de les finances globals. Per a això és molt millor anar lliure del llast que suposa una condemna per estafa.
Però més enllà d'aquesta absorció, l'Audiència Nacional (AN) ha volgut deixar ben clar que operacions com les realitzades per Bankia són la pràctica habitual del sistema financer i que, tot i que desemboquin en pèrdues massives per als petits inversors, no hi ha res delictiu en això. Una condemna als directius de Bankia establiria un perillós precedent per al futur del sistema. Què seria de les finances globals si, cada vegada que una operació de sortida a borsa –que ha estat aprovada per l'autoritat reguladora– provoca pèrdues massives als petits inversors, els alts directius haguessin de respondre davant els tribunals i s'arrisquessin a penes de presó?
L'Audiència Nacional, fidel servidora dels suprems interessos del gran capital, ha entès que el normal funcionament del capitalisme es veuria greument alterat si els grans empresaris i els taurons de les finances haguessin de respondre pels danys i el patiment social que causen. En aquest sentit, l'apartat de la sentència titulat "Crisi" (pàgina 262) és un autèntic al·legat ideològic a favor del capitalisme i fonamenta la impunitat dels grans delinqüents financers com una necessitat vital per a aquest sistema.
Com es va organitzar el saqueig de Bankia?
Uns 21.000 milions d'euros -de moment- ens han costat a la classe treballadora les maniobres especulatives que Rodrigo Rato i els seus còmplices van executar durant anys des de la cúpula de Caja Madrid, després rebatejada com a Bankia. Enfilats a l'onada mundial d'especulació financera que es va desenvolupar des de mitjans dels anys 90 de segle XX, els directius de Bankia es van embarcar en arricats finançaments a projectes urbanístics inviables, en operacions borsàries especulatives –com les realitzades al voltant d’Iberia o Indra– i en l'adquisició a preu d'or d'entitats creditícies tècnicament rompudes en diversos països del món. Totes aquestes operacions van omplir les butxaques dels accionistes i directius de les empreses implicades, inclosos, naturalment, els directius de Bankia. Cada euro que Bankia perdia acabava en el compte corrent d'algun membre de l'elit empresarial i financera, un compte obert habitualment en un paradís fiscal.
I quan les pèrdues gegantines causades per aquestes maniobres eren ja impossibles d’amagar, els directius de Bankia, amb el suport unànime del món financer, del Govern central, del Banc d'Espanya i de tots els organismes reguladors haguts i per haver, van decidir que algú hauria de compensar aquestes pèrdues, i que no anaven a ser pas ells. D'aquesta manera, van llançar dues grans operacions que servirien perquè alguns centenars de milers de petits estalviadors cobrissin les pèrdues a costa de diners estalviats, en molts casos, després d'anys d'esforços.
La primera operació va ser l'emissió de participacions preferents. Aquest instrument financer consisteix que l'inversor adquireix un valor perpetu, és a dir, que no venç i no es reemborsa mai, que no concedeix una quota del capital ni drets polítics com a accionista, i que, per si fos poc, no garanteix cap rendibilitat. Per descomptat, donada la situació financera de Bankia, cap gran inversor en el seu sa judici invertiria un cèntim en alguna cosa així, de manera que aquestes participacions preferents es van vendre exclusivament a particulars, presentant-les fraudulentament com un títol de renda fixa, amb una alta rendibilitat assegurada.
La segona operació, que és la que ha estat objecte de la sentència de l'Audiència Nacional, va ser la sortida a borsa de Bankia, realitzada a so de bombo i platerets, amb les benediccions del Govern espanyol, del Banc d'Espanya i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), presentant uns comptes auditats per Deloitte -un dels gegants mundials de l'auditoria i la consultoria financera- i comptant amb la col·laboració de les més destacades entitats de les finances mundials. Per al tram d'inversió corporativa van col·laborar Bank of America Merrill Lynch, Deutsche Bank, BNP Paribas, JP Morgan, Banco Santander, Barclays i UBS (Unió de Banque Suisse), i per al tram minorista van donar un cop mà Banc Sabadell, Bankinter, Barclays, la CECA (Confederació Espanyola de Caixes d'Estalvi) i Renta 4.
Acompanyada per tan imponent companyia, Bankia va debutar en borsa el 20 de juliol de 2011 a un preu de 3,75 euros per acció, aconseguint en aquesta operació 3.092 milions d'euros aportats pels 370.000 inversors, en la seva immensa majoria petits estalviadors, que van participar en l'operació. Qui hagués pogut imaginar –ens diu la sentència de l'Audiència Nacional– que poc temps després aquesta acció perdria el 99,36% del seu valor?
Un sistema judicial al servei de la classe dominant
El nucli de la sentència de l'AN que absol els directius que van portar Bankia a la ruïna, alhora que acumulaven grans fortunes, és que tots els passos previs a la seva sortida a borsa es van fer correctament, amb el vistiplau dels organismes oficials, i amb la col·laboració d'allò més selecte de les finances mundials. Contra l'evidència que Bankia ja era el 2011 un pou sense fons de pèrdues, la sentència no té objeccions a proclamar que "en definitiva, Bankia comptava amb provisions suficients per atendre deterioraments futurs en els estats comptables de l'entitat a la seva data de la sortida a borsa, realitat corroborada pel contingut dels informes de seguiment de la Direcció General de Supervisió del Banc d'Espanya".
A més, contradient obertament la sentència de Tribunal Suprem del 25 de gener de 2016 que va condemnar a Bankia a tornar els seus diners a les persones que van subscriure la seva sortida a borsa, basant-se en les greus inexactituds del fulletó de l'oferta de venda, l'Audiència Nacional conclou que aquest full contenia una "àmplia i precisa" informació financera i no financera: "la informació financera inclosa en el fulletó era més que suficient perquè els inversors majoristes i minoristes es formessin un criteri raonat sobre el valor de la companyia que s'estava oferint, una informació que havia estat elaborada amb la supervisió i obeint als requeriments del Banc d'Espanya, sent després ratificada per la CNMV al registrar-se el fulletó".
És clar que cap d'aquestes incongruències pot estranyar-nos si tenim en compte que aquesta sentència, que consagra la impunitat dels grans delinqüents financers, no l'ha dictat un tribunal qualsevol, sinó l'Audiència Nacional, un tribunal d'excepció al servei de l'ordre establert, creat sota la dictadura franquista amb el nom de Tribunal d'Ordre Públic. Aquest tribunal, de trist record, va dictar severíssimes penes de presó per militants d'esquerra i sindicalistes, alhora que emparava legalment les tortures i abusos policials. Ara, amb el seu nou nom, continua tenaçment la missió que li va ser encomanada des del seu naixement: defensar els interessos de la classe dominant.
La presidenta del tribunal que ha emès aquesta sentència, Ángela Murillo, té el dubtós mèrit d'haver estat condemnada pel Tribunal Europeu de Drets Humans per la seva escandalosa actuació en el judici contra Arnaldo Otegi el 2010, un judici que va haver de ser anul·lat pel Tribunal Suprem davant el cúmul d'irregularitats comeses per aquesta jutgessa.
Amb aquest historial, i en l'àmbit d'un poder judicial copat pels hereus del franquisme, no és estrany que els membres de l'oligarquia financera rebin no només un tracte exquisit, sinó que es doni carta blanca per als seus excessos financers.
La suavitat del tracte atorgat a Rato i els seus sequaços contrasta amb l'obert menyspreu mostrat pel tribunal cap als dos inspectors del Banc d'Espanya que van tenir la gosadia de denunciar irregularitats en els comptes de Bankia al 2010 i 2011. Per destrossar el seu testimoni, l’AN va permetre tota mena d'atacs i desqualificacions a aquests dos inspectors per part dels insignes catedràtics d'Economia i consultors d'Ernst & Young i KPMG contractats per Bankia i Deloitte per a la seva defensa, entre ells Santiago Carbó, director d'estudis de Funcas i col·laborador habitual en les pàgines d'economia de El País, i Rubén Manso, inspector en excedència del Banc d'Espanya i flamant diputat i guru econòmic de Vox.
Va ser una gran estafa, però és que el sistema capitalista funciona així
Tot i que a anys llum de la seva intenció, la sentència de l'Audiència Nacional clarifica molt la naturalesa del sistema capitalista i el seu funcionament, i posa de manifest com l'estafa financera, la despulla dels petits estalviadors per enriquir als grans inversors, és connatural al sistema capitalista i està inscrit en els propis fonaments del procés d'acumulació de capital.
Fa gairebé 150 anys, Karl Marx escrivia en la seva obra fonamental, El Capital, com el sistema creditici –imprescindible força impulsora de la producció capitalista, és a dir de l'enriquiment per l'explotació de la feina aliena– acaba, a través de l'expansió del capital fictici , convertint-se en "el més pur i colossal sistema d'especulació i frau".
És il·lusori pensar que la lluita contra aquest sistema pugui realitzar-se a través del propi aparell de l'Estat nascut per salvaguardar i protegir els interessos d'aquesta ínfima minoria de la població que controla la immensa majoria dels recursos materials de la humanitat. Si alguna vegada es va aconseguir una victòria en els tribunals, com va ser el cas de les sentències que van obligar a Bankia a tornar els diners als estafats per la seva sortida a borsa i per la seva emissió de preferents, no va ser gràcies al sentit de la justícia dels propis jutges, sinó per la pressió dels perjudicats en els carrers, que a més va coincidir amb el moment àlgid de les grans mobilitzacions del 15-M. Però fins i tot victòries com aquestes no van afectar els beneficis pastats pels beneficiaris de l'estafa, sinó que els diners es van restituir a compte de les finances públiques que sostenim entre tota la classe treballadora.
Per acabar de veritat i d'una vegada per totes amb un sistema que necessita recórrer sistemàtica i reiteradament al saqueig dels més febles per enriquir als més poderosos, no hi ha altre camí que dirigir la força de les nostres mobilitzacions no contra aquest o aquell abús aïllat, sinó contra la totalitat d'aquest sistema. Nacionalitzar la banca i tot el sistema financer, sota control obrer i sense indemnització per als grans inversors, i posar els seus immensos recursos al servei de les necessitats socials és l'única via que ens permetrà sortir de l'espiral d'empobriment creixent en què ens trobem la immensa majoria.
