Ni pau social ni unitat nacional! Respondre amb la lluita l’ofensiva de la patronal i la dreta

La pandèmia de la Covid-19 no ha fet més que posar en evidència la catàstrofe social covada durant anys de retallades sagnants, atur crònic, desnonaments, precarietat i empobriment, accelerant la crisi del capitalisme a l’Estat espanyol i a la resta del món.

L’economia global s’enfronta a la pitjor recessió des del crac de 1929, i els seus efectes ja s’estan deixant sentir en tots els nivells. A l’Estat espanyol, la situació no pot ser més funesta. Les previsions de diferents institucions oscil·len entre una caiguda del PIB del 12% i del 18% per a aquest any. En el seu últim estudi, l’FMI dibuixa un retrocés del 12,8% (el més gran des de la Guerra Civil) i un increment exponencial del dèficit públic que passaria d’un 2,8% el 2019, a un 13,9% aquest exercici. El deute global espanyol se situaria en el 124% del PIB, quan a la fi de 2019 va tancar en el 95,5%. A ningú se li escapa que són dades esgarrifoses i que es traduiran en un enorme patiment per als treballadors i la joventut.

Els càlculs més optimistes assenyalen un increment de la desocupació des del 14% a l’inici de la pandèmia al 20 ó 25% per a finals d’aquest any. Altres afirmen que se superarà el 30% a principis de 2021. Intermón Oxfam estima que en el millor dels casos 700.000 persones passaran a engrossir les files de la pobresa, que podria afectar de ple al 26% de la població a l’acabar 2020. Mentre aquesta realitat es presenta com a inevitable, les 23 majors fortunes de l’Estat espanyol han incrementat la seva riquesa en 19.200 milions d’euros entre el 18 de març i el 4 de juny, és a dir un 16% més, i sis vegades el pressupost destinat pel govern a l’Ingrés Mínim Vital. Resulta cada cop més obvi que no estem tots en el mateix vaixell.

A qui beneficia la unitat amb la patronal i la dreta?

Entre capes d’activistes i militants de l’esquerra s’està produint un debat que cada dia es farà més intens d’acord amb aquestes dades i dels moviments que des del govern s’estan realitzant en les últimes setmanes per aconseguir els suports de Ciutadans i del PP per als anomenats pactes de reconstrucció. ¿És cert, com afirmen el PSOE i els dirigents d’Unides Podem, que la gestió d’aquesta crisi està sent qualitativament diferent que la de 2008? S'està produint una veritable sortida social? S’estan enfrontant les pressions de la CEOE i dels grans poders econòmics per impulsar una política en benefici de les famílies treballadores?

Els fets, com ara exposarem, posen en evidència el discurs oficial del govern i desmenteixen molts dels axiomes de la seva propaganda. No és una cosa per celebrar ni molt menys. Qualsevol pot veure l’ofensiva de la dreta en aquests mesos, i el malson que suposaria la seva tornada a La Moncloa. Per aquestes raons rebutgem qualsevol exercici arbitrari i gratuït de sectarisme. Però també rebutgem el seguidisme que es nega a reflexionar amb profunditat sobre els esdeveniments actuals i les seves conseqüències polítiques. Si volem construir una esquerra a l’altura de les circumstàncies històriques que estem vivint, no hi ha cosa pitjor que negar la realitat i aferrar-se a un discurs que ho justifica tot i que equipara la crítica seriosa i legítima, des d’un punt de vista de classe, a una “provocació” que suposadament fa el joc a la dreta. Ja vam tenir prou d’això sota el felipisme.

No és cap casualitat que el gir del govern central cada cop més agut en la seva recerca de pactes amb la dreta coincideixi amb la Cimera de la CEOE, clausurada per Felip VI. La reunió, en què van participar els representants dels grans monopolis de l’Ibex-35 i la banca, ha enviat missatges molt nítids. El primer, la necessitat del “màxim consens polític” per sortir de la crisi i una forta pressió al PP perquè abandoni la seva oposició sense quarter al govern PSOE-UP i remi en la direcció que el gran capital marca en aquest moment. I què és el que l’oligarquia empresarial i financera exigeix al PSOE i a UP?

En primer lloc mantenir intactes totes les contrareformes estructurals adoptades durant la crisi anterior pel PP, i especialment la reforma laboral: ni pujada d’impostos, ni nous impostos; assegurar que continuï el broll de diners públics inacabable per a les grans empreses; flexibilització dels ERTO i del mercat laboral garantint la precarietat massiva, la desvinculació de convenis, la mobilitat funcional o geogràfica o la distribució irregular de la jornada; o potenciar la “col·laboració público-privada” a la “sanitat, l’educació i les infraestructures”. Com sempre, es tracta de garantir els beneficis empresarials (que el 2018 van registrar el rècord de més de 500.000 milions d'euros) a costa de la misèria creixent, la sobreexplotació de la classe treballadora i les privatitzacions dels serveis públics essencials.

El president de la CEOE, Antonio Garamendi, en un exercici extrem de cinisme, es va permetre assenyalar que “les crisis no es financen amb impostos, perquè no hi ha capacitat econòmica per gravar, es financen amb deute”. Els campions de l’austeritat i l’equilibri pressupostari (que ho són també en frau fiscal) exigeixen que l’Estat s’endeuti, com ja va passar a la crisi anterior, per mantenir i incrementar els seus dividends. Per descomptat, la factura d’aquest deute no la pagaran ells, sinó la classe treballadora en forma de retallades socials, enfonsament dels salaris i empitjorament de les condicions laborals.

El govern PSOE-UP pot dissimular, però és impossible ocultar que ha reaccionat molt favorablement a aquestes exigències. A l’abril va aprovar un pla de rescat de les grans empreses i la banca encara més gran que el 2008: 100.000 milions posats a la seva disposició amb l’aval de l’Estat. Una quantitat insuficient per Ana Patricia Botín, que es queixava que “mentre que el programa d’avals a través de l’ICO equival al 10% del PIB, l’equiparable a Alemanya suposa el 30% del PIB alemany”. Botín és coherent quan raona així. Per què no demanar més? En aquest exemple s’aprecia una llei important de la lluita de classes: la debilitat sempre convida a l’agressió. I aquest govern es mostra feble i submís amb el gran poder econòmic perquè un component essencial d'aquest, el PSOE, sempre ha treballat pels seus interessos.

L’Estat capitalista no és neutral, és un instrument essencial de cara a protegir els negocis de la burgesia. Les receptes de fons que s’estan adoptant ara no difereixen, en allò fonamental, de les que es van implementar durant la Gran Recessió de 2008, per molt que s’intenti plantejar el contrari. Ara toca que l’Estat torni a pagar, o el que és el mateix socialitzar les pèrdues empresarials, però com ja ha assenyalat la CEOE serà necessari tornar “a un camí d’estabilitat a mitjà i llarg termini”, és a dir, a les polítiques d’austeritat. És evident que algú haurà de pagar aquesta voluminosa factura. El Banc d’Espanya i l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) ja estan advocant per una retallada de 60.000 milions a la despesa pública durant els propers 10 anys (6.000 milions per any), al costat de noves “reformes estructurals” com la del sistema de pensions (per retallar-les i endarrerir l’edat de jubilació) o incrementar impostos com l’IVA reduït i superreduït que afecta productes bàsics i paguem els treballadors.

La crisi ha posat en evidència el funcionament pervers (però molt lucratiu per a una minoria) del sistema capitalista i les polítiques d’austeritat. Unes polítiques de retallades brutals que van deixar en un estat ruïnós la nostra sanitat pública, i les conseqüències són evidents: la meitat de les morts per la pandèmia (més de 28.000) són el fruit directe del col·lapse del sistema sanitari per falta de personal, llits i recursos (UCI, EPI, màscares, proves PCR ...). Unes polítiques que al convertir els serveis socials en un negoci, per exemple les residències de gent gran, han provocat en territoris com Madrid la mort de gairebé el 20% dels seus usuaris, un genocidi pel qual els responsables del PP no pagaran i que tampoc ha mogut a cap intervenció del govern central per posar fi a aquesta indecència criminal. El fet és que els plans de privatitzacions i retallades segueixen en marxa en aquesta mateixa Comunitat encoratjats per PP i Cs, sense que l’esquerra parlamentària demani la dimissió d’Ayuso. I són amb aquests actors polítics amb els quals el PSOE i UP pretenen arribar a un gran pacte per la sanitat i la reconstrucció.

Qui mana en el govern?

Un altre fet inapel·lable, que demostra quins interessos són els que orienten les decisions de fons del govern de coalició, és el paper que fa la ministra d’Economia Nadia Calviño. Aquesta representant directa de l’Ibex-35 ja va demostrar quina és la seva funció en el Consell de Ministres quan va donar un cop sobre la taula invalidant fulminantment l’acord amb EH Bildu per derogar íntegrament la reforma laboral. Un cop que va clavar públicament en una reunió amb grans empresaris, ridiculitzant i menyspreant Pablo Iglesias i els ministres d’UP.

Nadia Calviño no està en aquesta posició per casualitat. És la garantia per a la burgesia espanyola i europea que les regles del joc que marca el sistema es compleixen. I el problema és que els ministres d’Unides Podem, que van arribar a aquest govern amb l’argument que la seva presència empenyeria el PSOE cap a l’esquerra, estan mostrant amb el seu procedir que és exactament el contrari. El que està passant realment és que Pablo Iglesias i Garzón, a canvi d’alguns recursos que presenten com un “Escut social” però que no canvien en res l’orientació de fons, accepten les polítiques dretanes que el PSOE de Sánchez els imposa. La retirada ignominiosa de l’impost a les grans fortunes en el projecte de reconstrucció presentat al parlament és un altre exemple més.

Però el més lamentable, i utilitzem conscientment aquest adjectiu per no recórrer a d'altres, ha estat l’actitud d’UP davant la candidatura de Calviño per a presidir l’Eurogrup. La notícia ha estat celebrada i recolzada no només per la CEOE, Ciutadans, o el PP; tampoc Vox ha regatejat el seu suport. Calviño també ha rebut la felicitació entusiasta de la major banquera de país, Ana Patricia Botín, i de molts altres grans empresaris espanyols, i fins i tot el suport d'Angela Merkel. Per això sorprèn que un ministre que es proclama comunista com Alberto Garzón, reprodueixi aquests mateixos arguments i felicitacions, assenyalant que això permetrà canviar les polítiques europees i “reduir les contradiccions entre el centre i la perifèria”. Com pot explicar-se aquesta coincidència entre Garzón, la patronal, la dreta i fins i tot la ultradreta?

El nomenament de Nadia Calviño no només no canviarà la política de la Unió Europea, sinó que garantirà que el gran capital tingui un peu encara més ferm en el govern PSOE-UP. Plantejar que l’austeritat i les retallades són un problema de “centre i perifèria” és una completa fal·làcia. De fet, les burgesies del sud d’Europa i els seus governs han defensat i aplicat amb afany aquestes polítiques. La mateixa CEOE va estar a l’avantguarda en l’exigència de retallades i contrareformes, alineant-se sense matisos amb la troica. El problema, com Garzón bé sap, és la lluita de classes.

Però no ens trobem davant d’un fet aïllat. El que ha passat amb la comissió parlamentària sobre la corrupció a Joan Carles I, en la qual el PSOE va sumar els seus vots a PP, Cs i Vox per impedir la seva creació, és més del mateix. Igual que el complet desastre que va suposar la negativa inicial del portaveu Pablo Echenique a donar suport a la comissió d’investigació sobre la implicació de Felipe González amb el terrorisme d’Estat (GAL), perquè més tard rectifiqués obligat per les pressions de la seva pròpia organització a Euskadi i intentar justificar aquest canvi acusant a l’esquerra abertzale d’electoralisme.

Els dirigents d’UP segueixen aprofundint en la seva renúncia al programa que els va donar credibilitat i un suport de masses -la lluita contra el règim del 78- en nom de sostenir el PSOE i una política de col·laboració de classes amb la burgesia que, si es manté en el temps, conduirà a un desastre total. I que no es digui que aquesta és la forma d’impedir que la dreta accedeixi al govern, perquè el saldo de renunciar a la mobilització social i la lluita de classes és també la pèrdua d’influència electoral a favor de la socialdemocràcia tradicional. Una cosa que es va a comprovar a les eleccions basques i gallegues amb una caiguda més que previsible del vot a UP.

Qui utilitza a qui? Unides Podem ha de rectificar urgentment

L'anunci i insistència en els anomenats Pactes de Reconstrucció Social i Econòmica, apunten en aquesta mateixa direcció. L’ambigüitat del document de Govern aprovat en la Comissió de Reconstrucció busca, com han reconegut des de la Moncloa, el suport de el partit d’Inés Arrimadas i el de Pablo Casado. És a més la manera d’aconseguir que els recursos d’Europa arribin als seus destinataris reals: les grans empreses i la banca, i blindar la política de retallades i contrareformes que la UE capitalista exigeix als seus estats membres. El PSOE no ha dubtat mai a acceptar aquestes exigències, però quan UP planteja discrepàncies amb la boca petita mentre renúncia en els fets al seu programa, es llança per un precipici.

L’aproximació d’aquest Govern a Ciutadans, tant per part del PSOE com de dirigents destacats d’UP oberts ara a negociar amb aquesta formació els pressupostos, o el gir que s’està operant en el PP, que va votar a favor del decret governamental de la “nova normalitat”, posen encara més en evidència l’estratègia del gran capital. Com va passar amb els Pactes de la Moncloa el 1977, es tracta de garantir una sortida capitalista de la crisi, mantenint la pau social i la classe obrera lligada de peus i mans en un moment de catàstrofe econòmica i d’acomiadaments massius. Per aconseguir aquest resultat cal comprometre a fons els dirigents reformistes de l’esquerra parlamentària i dels sindicats. Aquest és el secret del que està passant.

En una entrevista publicada el dissabte 13 de juny al diari El Mundo li preguntaven a Alberto Garzón: “Això que diu vostè que són les empreses i no el Govern els que canvien el model productiu no sona molt comunista, ¿ha canviat vostè de opinió des que és ministre?”. Garzón va respondre així: “Quan parlo amb les empreses tecnològiques i grans empreses veig nivells d’acord molt superiors als que veig al Parlament”. No es pot estar més allunyat del marxisme i d’una política d’independència de classe. És realment sorprenent.

La classe capitalista ha demostrat sempre una gran flexibilitat i pragmatisme, col·laborant amb governs de diferent signe sempre que en el fonamental garanteixin els seus interessos. Per això cal entendre que el nivell d’acord amb la CEOE i l’Ibex-35 no és el fruit de l’habilitat dels ministres del PSOE o UP per convèncer-los, o que els grans empresaris hagin adquirit sobtadament consciència social, sinó de les cessions constants del Govern davant les seves exigències.

I si aquestes ja eren prou importants per satisfer les expectatives dels poders econòmics, les pressions de les últimes setmanes han tingut efectes immediats com queda reflectit tant en les propostes de Govern com en els seus silencis clamorosos per a aquest Pacte de Reconstrucció:

1) S’ha abandonat la derogació integral de la reforma laboral. Així ho confirmaven les kellys després d’una reunió amb les ministres d’Igualtat, Irene Montero, i de Treball, Yolanda Díaz: “En aquesta reunió han quedat moltes coses en l’aire. Ens diuen que és molt complicat derogar la reforma laboral, tocar l’article 42.1 de l’Estatut dels Treballadors, però saps què és complicat? No poder pagar la hipoteca, no poder ni pagar l’abonament transport, fer 400 habitacions en un mes, no cotitzar totes les hores que treballes. Això, sí que és complicat.” (elplural.com, 18/06/2020). Aquest article 42.1 legalitza la subcontractació, el pur prestamisme laboral responsable del procés de precarització viscut durant l’última dècada. El document del PSOE-UP aprovat en la Comissió de Reconstrucció ni tan sols cita la reforma laboral.

2) La política generalitzada d’ERTO, acordada amb la patronal, CCOO i UGT, s’ha convertit en una eina de reconversió laboral en mans de les empreses. L’Estat assumeix els salaris i cotitzacions, les i els treballadors veuen reduïts els seus salaris fins en un 30% i les grans empreses no posen un cèntim dels beneficis multimilionaris acumulats durant anys. Aquesta política, que s’ha prorrogat fins al setembre, amenaça de perpetuar-se en línia amb el que reclama la patronal: “... el diàleg social estudiarà un marc adequat de regulació i cofinançament perquè els ERTO siguin un instrument de flexibilitat interna de les empreses (... ) s’analitzarà també que les empreses puguin recuperar parcialment la seva activitat procedeixin a la incorporació de persones treballadores, afectades per ERTO, primant els ajustos en termes de reducció de jornada ...” (cita del document del PSOE-UP Comissió Reconstrucció).

3) S’ha impulsat l’Ingrés Mínim Vital amb un pressupost de 3.000 milions d’euros anuals, el que contrasta no ja amb les ajudes al sector financer i empresarial (100.000 milions), sinó amb les aprovades a la indústria de l’automòbil, que ascendeixen a gairebé 3.750 milions d’euros, o amb les de el sector turístic, de 4.262 milions d’euros. Al mateix temps s’ha abandonat la proposta d’un impost a les grans fortunes o a la banca, tal com van exigir Ana Botín (Santander), Carlos Torres (BBVA), Jordi Gual (CaixaBank) i José Ignacio Goirigolzarri (Bankia) a la cimera de la CEOE.

4) A la sanitat, el govern ha aprovat una partida de 9.000 milions d’euros per compensar la crisi sanitària. Aquesta partida haurà d’afrontar gran part de les despeses que ja s’han realitzat, incloent el pagament a la sanitat privada per seguir engreixant el seu negoci, quedant en mans de les comunitats autònomes la gestió. No s’estableixen criteris que prevalguin la defensa de la sanitat pública ni que impedeixin utilitzar aquests recursos per fer negocis en benefici de la privada. De fet, a la Comunitat de Madrid ja s’estan plantejant noves privatitzacions i concerts.

El document del PSOE-UP omet qualsevol menció a la recuperació dels serveis privatitzats o a la derogació de la Llei 15/1997 que va obrir la sanitat pública a les multinacionals del sector. I, per descomptat, no té xifres concretes pel que fa a contractacions de personal sanitari, millores en les seves condicions laborals i inversions concretes en recursos. D’altra banda, després de reconèixer que només el 29% de les residències de gent gran són públiques, i d’aquestes només el 25% de gestió directa, s’omet qualsevol referència a la necessitat de recuperar aquest sector com un servei 100% públic.

5) El mateix podem dir sobre l’educació. Cap menció a un pla de rescat de l’ensenyament públic per garantir la gratuïtat de l’ensenyament des d’infantil a universitat per a les famílies treballadores, ni a la contractació de milers de docents per a la posada en marxa del pròxim curs en les condicions necessàries de seguretat i qualitat. Tampoc hi ha cap referència a la supressió dels concerts educatius i el finançament de la privada. Això sí, els magres 2.000 milions d’euros extres donats a les Comunitats Autònomes, igual que a la sanitat, podran ser repartits entre la pública i la concertada tal com ha reconegut el govern.

6) Pel que fa a l’habitatge, la pròpia PAH ha estat molt crítica amb Pablo Iglesias i el govern central, plantejant la necessitat que la moratòria s’apliqui en tots els casos en què no existeixi alternativa habitacional. L’organització explica que amb la represa dels terminis processals estan tornant els desnonaments, quedant moltes famílies fora de les mesures del govern, al ser molt limitada la definició de vulnerabilitat de cara a acollir-se a les mateixes. A això, se li suma que les ajudes al lloguer o per al pagament d’hipoteques suposen préstecs de l’Estat que cal retornar pels llogaters i propietaris d’un habitatge, per garantir el negoci de la banca i els especuladors. Cap pla específic per establir l’accés a l’habitatge públic, amb lloguers socials assequibles, ni de contenció de l’especulació immobiliària.

7) Respecte de les pensions, en el document s’insisteix en la retòrica de “sostenibilitat” i “suficiència” del sistema públic, termes sempre utilitzats per justificar ajustos. El mateix ministre de la Seguretat Social ja ha assenyalat la necessitat d’augmentar l’edat real de jubilació i el període de cotització de cara a computar la pensió, restringint la jubilació anticipada, el que implicaria més retallades per als futurs pensionistes.

8) I en el terreny dels drets democràtics es manté íntegra la Llei Mordassa del PP, un brutal atemptat contra el dret a manifestació, organització i expressió que es va aprovar amb l’únic objectiu de castigar els treballadors i organitzacions que lluiten, els moviments socials i la joventut. La derogació d’aquesta llei era una de les reivindicacions més sentides per la base social de l’esquerra, i és vergonyós que tot aquest arsenal repressiu, fet a mida dels sectors més reaccionaris de la societat i de l’aparat de l’Estat, segueixi intacte amb un govern que es va comprometre a posar-hi fi. No només no ho han fet, sinó que ara està sent utilitzada com mai: en menys de dos mesos, des de l’entrada en vigor de l’estat d’alarma fins a l’1 de juny, les forces de seguretat han batut totes les marques amb la imposició de 1.089.917 multes, un 42% més que entre 2015 i 2018.

Ens trobem davant les velles receptes de sempre. El document del govern PSOE-UP aprovat en la Comissió de Reconstrucció està ple d’abstraccions, generalitats i gravíssims oblits, amb l’objectiu de guanyar el suport de la dreta. Però, a quin preu s’obté el suport de la dreta i la patronal? L’experiència és molt clara al respecte: el govern de Tsipras a Grècia es va plegar a totes les pressions de la troica i de la burgesia grega i europea, aplicant les seves fórmules de retallades i austeritat. Va fer la feina bruta i finalment va perdre les eleccions davant la dreta. Si el govern de coalició no dona un gir de 180 graus en la seva política, aquesta perspectiva es pot repetir aquí.

Per enfrontar la catàstrofe social, necessitem una alternativa de classe i revolucionària

La derrota de la dreta en les últimes dues eleccions i la formació de govern de coalició PSOE-UP va ser un cop dur per a la classe dominant, que buscava un govern estable i “responsable” sense la presència d’Unides Podem. Després imposar-se per la via dels fets una solució que no era del grat dels capitalistes, i que també reflectia una correlació de forces favorable per trencar amb la lògica de sistema i la disposició de milions per a sostenir la mobilització als carrers, la burgesia està activant tots els seus recursos i mitjans perquè tot segueixi igual. I compta amb la direcció del PSOE com un ferm aliat per aconseguir els seus objectius estratègics.

La pandèmia ha accelerat la crisi capitalista i els plans per a dur endavant contrareformes estructurals, més retallades i noves polítiques d’austeritat contra la classe obrera. Pensar, com creuen alguns, que la sortida a la crisi serà diferent perquè els empresaris han adquirit suposadament consciència d’aquesta dramàtica situació és una utopia reaccionària. És just el contrari! Aprofitant la caiguda econòmica que la pandèmia ha accelerat, la plutocràcia financera i els governs al seu servei aprofitaran per esprémer encara més la classe treballadora. Així va passar durant la crisi de 2007/08, encara que nombrosos líders mundials i fins i tot alguns grans oligarques parlessin de la necessitat d’un sistema més responsable i ètic. El resultat final ha estat i és més desigualtat social i pobresa, més explotació i opressió, més guerres i un capitalisme més salvatge i depredador.

L'únic que pot frenar aquesta dinàmica és la lluita de classes, l’organització i mobilització massiva i conscient de la classe obrera i la joventut. Aquest hauria de ser l’objectiu d’Unides Podem, i no la mera gestió d’un sistema la lògica els obliga a cedir cada vegada més en els seus plantejaments i en els seus objectius.

Necessitem preparar-nos per al xoc colossal que s’acosta. El capitalisme en aquesta època de la seva decadència senil mostra la seva autèntica cara. La degradació mediambiental, que molt ha tingut a veure en aquesta pandèmia, ha posat també en evidència que caminem cap a un precipici que amenaça el conjunt de la humanitat. Plantejar que no és el moment, que no hi ha força o que, en última instància, s’ha convèncer els nostres opressors perquè se sumin al canvi, no només és utòpic sinó inútil i estúpid. El que necessitem és aixecar una alternativa per a la transformació socialista de la societat que s’enfronti als responsables d’aquesta catàstrofe. I per això mateix es fa urgent construir una organització revolucionària disposada a assumir aquesta tasca fins a les últimes conseqüències.

Socialisme o barbàrie! Uneix-te a Esquerra Revolucionària!


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01