Les eleccions de el passat 12 de juliol s'han saldat amb la quarta victòria per majoria absoluta del PP, però les causes no tenen res a veure amb les anàlisis que els mitjans de comunicació estan difonent de forma tan insistent: la suposada "bona gestió" de Feijóo i la seva "moderació". Feijóo, un reaccionari de cap a peus, campió de totes les polítiques privatitzadores i de retallades sagnants, ha tingut una gran contestació als carrers per la seva política de persecució implacable al sistema públic de salut i dels serveis socials, en la mateixa línia i intensitat que s'ha vist a la Comunitat de Madrid.

En realitat, el PP podria haver patit una derrota important si no fos per l'altre factor que s'ha posat de manifest en aquestes eleccions: la gran decepció amb les polítiques dutes a terme per Podem i les seves confluències. Podem ha estat esborrat del mapa parlamentari gallec després de ser la primera força de l'esquerra. La gran irrupció de les Marees en les eleccions municipals del 2015, que també es va repetir en les autonòmiques del 2016, auguraven una fi propera dels governs del PP a Galiza. Però, per què no ha estat així?

La resposta es troba en la vergonyosa i vertiginosa adaptació dels dirigents de Podem a una estratègia basada exclusivament en el treball institucional buit de qualsevol contingut de classe, i l'abandó de la lluita als carrers i la seva falta de connexió amb les aspiracions de canvi que li van donar origen.

No, no es tracta de la manca d'estructures, de les ruptures internes (motivades per les ambicions d'una massa d'arribistes que han copat l'aparell) o de no fer un "discurs proper a la terra", com han declarat els dirigents gallecs i estatals de Podem. Tampoc que la classe obrera gallega i la joventut no tinguin consciència i prefereixin donar suport a "narcos" a la Xunta abans de votar a l'esquerra. Totes aquestes infàmies i fal·làcies, abocades abundantment en les xarxes socials per a justificar aquest desastre, demostren la deriva d'una direcció incapaç d'assumir la seva responsabilitat i que culpa la seva base social. Els fets a més donen l'esquena a aquesta anàlisi burocràtica típica d'aparells autocomplaents: el vot al BNG, que ha experimentat una pujada extraordinària, expressa la protesta per l'esquerra de desenes de milers de treballadors i joves davant del gir a la dreta de Podem.

Aquest resultat suposa, sense cap mena de dubte, un vot de càstig per l'esquerra a la política del govern PSOE-UP. De fet, el PSdG obté 15 diputats, i puja 1 respecte a 2016. En vots el resultat és de 252.537, un descens de 2.000 paperetes respecte del 2016. El PSOE no té res a celebrar: ni es beneficia del desastre de Podem, ni de la gestió del govern espanyol. Un fet que presagia un escenari complicat per a la socialdemocràcia en el pròxim període. Si pensaven que la classe treballadora respondria resignadament a l'allau d'atacs, retallades i acomiadaments que estan damunt de la taula i es conformaria amb les engrunes d'un escut social impotent per fer front a la pobresa i l'atur massiu, aquests resultats deixen clar que no serà així.

La dreta no amplia el seu suport electoral

Malgrat tot, i molt al contrari del que assenyala la propaganda de la burgesia, Feijóo no ha estat capaç d'augmentar el seu suport electoral, i es manté en un 47%. De fet, el bloc de la dreta (PP, Vox i Ciutadans) en les autonòmiques de 2016 va avantatjar al de l'esquerra (BNG, PSOE i Galicia en Común) en 79.827 vots (una diferència de 5,55 punts percentuals) i ara ho fa en 47.489 (3,61 punts). I això, a pesar d’un augment de l'abstenció de 4,87 punts, aspecte que sol beneficiar la dreta. Aquestes dades reflecteixen rotundament com d’ajustada ha estat la victòria de Feijóo i com se’l podria haver derrotat perfectament.

Un altre aspecte destacable és que Vox es torna a estavellar: tan sols obté 26.485 vots i no aconsegueix entrar al parlament gallec. La premsa, un cop més, tracta d'explicar això per les capacitats persuasives de Feijóo, capaç de blindar Galiza contra els "extremismes". Aquest tipus d'anàlisi tenen poc a veure amb la realitat i molt més amb els interessos del sector del PP i de la mateixa burgesia que aposta per la gran coalició PSOE-PP. Si ens limitem a les dades, el fet és que Vox obté més percentatge de vots a Galiza (2,03%) que al País Basc (1,96%, amb 17.517 paperetes), on assoleix el seu diputat per Araba amb menys de 5.000 vots .

El resultat mediocre de Vox a Galiza, com a Euskadi i a Catalunya, no tenen res a veure amb Feijóo, sinó amb l'ampli i profund rebuig social a l'extrema dreta i al nacionalisme espanyolista, molt especialment entre la joventut.

Podem i les Marees. El preu a pagar per la seva adaptació al règim del 78

Com hem assenyalat, aquestes eleccions han suposat un revés històric per a les confluències de Podem a Galiza. Dels 271.418 vots (un 18,87%) que havia obtingut el 2016 als 51.223 (un 3,90%) obtinguts ara, s'han evaporat 220.195, és a dir, quatre de cada cinc vots, passant de ser la primera força de l'esquerra, empatada a catorze escons amb el PSdeG, a desaparèixer del parlament gallec.

Que la pèrdua de vots sigui encara més acusada a Galiza que a Euskadi, un retrocés del 80% enfront del 50%, té una explicació clara. D'una banda, després de les eleccions municipals de 2015 Podem es va alçar amb el govern de tres ciutats clau: A Coruña, Santiago i Ferrol. Durant el seu mandat no van complir cap dels seus compromisos programàtics més rellevants, i es van negar a remunicipalitzar cap dels serveis socials privatitzats. La seva gestió al capdavant dels principals ajuntaments de Galiza no va suposar cap canvi essencial en les condicions de vida de les famílies treballadores: ni en equipaments socials, culturals, en el transport públic...D'altra banda, En Marea es va escindir durant la legislatura passada, una ruptura que no obeïa a diferències polítiques de fons sinó a les ambicions burocràtiques d'un aparell cada vegada més allunyat de la seva base social.

Però és clar que una caiguda tan espectacular, de la qual no hi ha precedents en cap elecció autonòmica, està totalment lligada a la profunda decepció amb aquells que venien a acabar amb tot el que representava el règim del 78, però una vegada que han accedit a un poder institucional important s'han plegat a aquest règim. El pas d'entrar al govern central amb el PSOE, justificat en el seu moment per obligar la socialdemocràcia a fer una política d'esquerres, s'ha convertit en el seu contrari: Unides Podem cada dia defensa més i s'empantanega més en polítiques que protegeixen el gran capital, a l'Ibex 35 i a la banca, que mantenen intactes les contrareformes del PP, que amb la boca petita parlen de republicanisme però en els fets emparen la monarquia corrupta de Felip VI, que assenyalen les clavegueres de l'Estat però el defensen quan aquest nega el dret a decidir del poble de Catalunya... En definitiva, a sostenir la política del PSOE de sempre, amanida amb mesures que, encara que aparenten ser un "escut social", en realitat no canvien per res l'orientació d'un govern que accepta les regles de joc del capitalisme.

El BNG triplica el seu suport

L'increment del vot al BNG ha estat la manera amb la qual molts treballadors i joves han expressat la seva protesta per aquesta situació. Cal entendre-ho com un clar vot de càstig per l'esquerra al govern de coalició PSOE-UP. És evident que el gruix dels 190.000 nous vots del BNG prové dels 220.000 que perd Galicia en Común.

El BNG ha aconseguit el seu segon millor resultat històric, només per darrere del 25,11% aconseguit per Beiras el 1997. Passa de 6 a 19 parlamentaris, i pràcticament triplica el seu nombre de vots: dels 119.446 (8,33%) el 2016 als 310.137 (23,80%) de 2020, convertint-se en la primera força de l'esquerra, ja que supera en 57.600 vots i 4 escons al PSdeG.

En aquesta enorme empenta del Bloque, el paper de la joventut i la classe obrera han estat determinants, com demostren els resultats obtinguts a les ciutats. A Santiago de Compostela el seu vot va augmentar 18,94 punts percentuals respecte del 2016, cosa que representa 3,63 punts per sobre de l'increment mitjà (15,5). A Ourense està 3,57 punts per sobre, a A Coruña 2,44 i a Lugo 1,67. A Pontevedra, feu històric del BNG, obté més d'un 27% del vot.

El BNG ha estat molt més actiu en les lluites de la sanitat o contra el tancament de fàbriques com Alcoa (conflicte en el qual han defensat la seva nacionalització) o la central tèrmica d'As Pontes. També són evidents els seus vincles amb la CIG -el sindicat de l'esquerra nacionalista-, que a més de presentar-se com una opció combativa en la majoria d'aquestes lluites enfront de CCOO i UGT, també està sent l'única oposició a molts dels ERO i els ERTO que les empreses estan presentant.

El BNG òbviament dista molt d'oferir una alternativa conseqüent per l'esquerra, i també ha viscut un llarg període de crisi precisament pel seu abandonament a un programa combatiu i la seva tendència a actuar com una mera oposició institucional. Però en aquesta ocasió ha estat vist com una eina més eficaç per batre el PP i, sobretot, per castigar Podem per la seva deriva.

Armar-se amb un programa revolucionari

Aquests resultats electorals són un seriós avís a ladirecció de Podem: o rectifica immediatament la seva política i defensa els interessos dels sectors més explotats de la classe obrera i la joventut, o el que ha passat a Galiza i Euskadi només serà el primer capítol d'un desastre a tot l'Estat.

El camí per a rectificar està traçat. El marquen les enormes mobilitzacions que hem viscut a Galiza durant aquests últims quatre anys en defensa del sistema públic de salut, la vaga de mesos dels treballadors de justícia, les grans mobilitzacions de la dona en el 8M, dels pensionistes, i de la joventut contra el canvi climàtic. Les lluites en defensa dels llocs de treball que multinacionals com Alcoa, Endesa o Nissan volen destruir per mantenir els seus marges de benefici. El camí és recolzar-se en aquests sectors de la classe obrera que entren en lluita per aixecar un programa seriós i realista, basat en la nacionalització sota control obrer i sense indemnització, i animar l'ocupació d'aquelles empreses amenaçades de tancament.

Amb les eleccions del 12-J no es tanca res. La lluita de classes s’intensificarà en els propers mesos i anys. Tant el procés de desindustrialització, com els atacs que seguiran colpejant els serveis públics, a les condicions laborals i de vida de la immensa majoria, o les agressions als drets democràtics més elementals d'aquells que lluitem, posaran de manifest ara més que mai la necessitat que tenim de construir una esquerra a l'altura del moment històric. Una esquerra que sigui capaç de dotar-se d'un programa combatiu i revolucionari, i que es recolzi en la lluita, les mobilitzacions i les vagues, per doblegar el PP, les seves polítiques de retallades i el sistema capitalista.

Uneix-te a Esquerda Revolucionaria!