Tres mesos després de la convocatòria prevista per al passat 5 d'abril, suspesa pel coronavirus, tot apunta que el PP conservarà la majoria absoluta per quarta legislatura consecutiva.
Totes les enquestes, inclosa la del CIS, donen al PP un mínim de 39 escons (un més que la majoria absoluta) mentre l'esquerra en el seu conjunt sumaria un màxim de 36. A més, auguren una patacada de Galícia en Comú (la nova marca de la coalició entre Podem, Anova, les Marees i IU), que passaria de ser la primera força d'esquerres amb 14 parlamentaris a la última amb un màxim de 6. El BNG pujaria a la segona posició amb un mínim de 12 representants, duplicant el que tenia fa quatre anys, i el PSOE rondaria els 16, dels 14 que té.
Feijóo, un neoliberal amb pell de xai
Aquestes xifres no s'expliquen per la bona gestió del PP que, com a la resta de l'Estat, ha executat una política salvatge de retallades en la despesa social. I és que per molt que ens vulguin vendre a Feijóo com un "moderat", la realitat és que representa a la perfecció els valors reaccionaris del PP.
Als ja coneguts vincles amb el narcotràfic podem afegir els casos de familiars i amics que han obtingut feina en el sistema de salut públic gallec per amiguisme, o l'escàndol de l'aliança signada en 2012 amb la multinacional mexicana del petroli PEMEX. Tampoc el salven les grans xifres econòmiques: en onze anys de Govern l'atur no ha millorat, el deute públic s'ha disparat un 235% i el pes dels salaris en la riquesa (PIB) ha disminuït del 48% el 2009 al 42,4% en el tercer trimestre de 2019.
Però on millor es veu el desastre de la seva gestió és en les polítiques industrials i en els serveis públics. La indústria es troba en una onada de tancaments i acomiadaments brutal. A la manca de càrrega de treball a les drassanes de Vigo i Ferrol, cal sumar l'anunci de tancament de la central tèrmica d'As Pontes o d'una de les dues plantes d'Alcoa a San Cibrao. Per no esmentar les diverses desenes de mitjanes empreses que han anunciat el seu tancament total o parcial.
Feijóo és un ferm defensor de la privatització dels serveis públics, a l'igual que Casado o Díaz Ayuso. El millor exponent d'aquesta política el tenim en la sanitat pública. Com denuncia la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, el PP s'ha dedicat durant aquests onze anys a la Xunta a "obrir espais a les multinacionals tecnològiques i farmacèutiques, fons d'inversió i fons voltor, que han vist en els pressupostos sanitaris i en la política neoliberal de Feijóo una gran oportunitat per fer negoci". Això s'ha traduït en una retallada de 2.200 milions d'euros en inversions, en la reducció de 900 llits i en un quocient d'infermeres i metges/metgesses per habitant que ens situen a la cua europea i espanyola.
Com a resultat, la seva gestió de la crisi provocada per la pandèmia ha estat lamentable: més de 11.000 persones contagiades i 619 morts, de les quals més de 270 es van produir en residències de gent gran prèviament privatitzades i en mans de gent molt propera al PP de Feijóo. A més, durant la crisi –i amb l'excusa de reservar espais per a malalts per coronavirus– es van tancar llits i plantes senceres d'hospitals públics, i aquests pacients van ser derivats a hospitals privats, amb el consegüent negoci. Ara, no només no s'han recuperat, sinó que plantegen tancar més llits de cara a l'estiu.
Galícia en Comú pagarà el preu del seu acomodament al sistema
Tot això no ha passat davant la passivitat de la gent. Tot el contrari, aquesta legislatura ha estat una de les més conflictives en anys. Hi ha hagut grans manifestacions contra aquest deteriorament del sistema públic de salut. Desenes de milers de persones es van manifestar contra el tancament de la sala de parts de Verín, la reducció de les Àrees Sanitàries de 11 a 7, o les retallades en l'atenció primària. Això, juntament amb les mobilització dels treballadors de la justícia, amb una vaga de mesos, o l'escandalosa actuació de la Xunta davant els incendis, totalment inexistent, han contribuït com mai a desmuntar aquesta imatge “d’eficient gestor" dels serveis públics.
També hem vist la resposta als carrers contra els efectes de l'atur i la desindustrialització: exemples com el dels treballadors de les drassanes, de la central tèrmica d'As Pontes, d’Alu Ibèrica (abans Alcoa) o de Ferroatlántica, als quals ara se sumen els d'Alcoa a San Cibrao posen de manifest la disposició a la lluita de la classe obrera gallega.
A diferència de l'ambient d'entusiasme que es respirava a les últimes autonòmiques, quan En Marea va irrompre amb enorme força acompanyada d'un discurs de lluita i de ruptura contra el règim del 78 i les seves institucions, aquestes eleccions venen marcades pel gir a la dreta operat en la nova esquerra que va venir a "assaltar el cel". Durant aquests anys En Marea (ara Galícia en Comú) s'ha mostrat com una eina incapaç de canviar la realitat del jovent i els treballadors. Desapareguts de les lluites i de la mobilització al carrer, ficats en estèrils batalles parlamentàries, negant-se a aplicar mesures bàsiques com la remunicipalització de serveis en els ajuntaments on governaven (Compostel•la, la Corunya i Ferrol), i amb el vergonyós espectacle donat amb la seva ruptura en dos al parlament gallec, el resultat és que, avui dia, entre els sectors més castigats per la crisi, GeC és vista cada vegada més com una força més del sistema.
Realment, han acabat sent una fotocòpia de la vella socialdemocràcia i, com moltes vegades passa, sobretot en el terreny electoral, entre la còpia i l'original, l'últim té avantatge. Això explica la possible recuperació per part del PSOE i el BNG de part del vot perdut fa 4 anys a favor de la marca de Podem a Galícia. I molt possiblement una altra part anirà a l'abstenció.
GeC va defraudar les enormes expectatives de canvi dipositades en ella alimentant així la desmobilització del vot de l'esquerra. Aquesta és la principal basa amb què compta el PP per seguir a la Xunta.
Cal construir una esquerra combativa
Per això, és important no confondre una probable victòria del PP amb un suposat gir a la dreta de la classe obrera i el jovent o amb la seva debilitat o passivitat.
Cal dir amb rotunditat que sí que és possible fer fora el PP de la Xunta. Si els dirigents de les formacions d'esquerra estiguessin al peu del canó, per exemple, amb els treballadors d'Alcoa, defensant la seva nacionalització sota control obrer i sense indemnització (ja prou diners públics se'ls ha regalat) i impulsat l'extensió de la lluita a la resta de Galícia i de l'estat. Si defensessin la consigna "empresa tancada, empresa ocupada". Si més enllà de fer-se una foto amb els moviments socials en lluita haguessin fet una política de renacionalització dels serveis privatitzats en els ajuntaments que han tingut l'oportunitat de governar, entre moltes altres coses, aleshores l'escenari electoral seria completament diferent. Tot l'entusiasme de fa quatre anys s'hagués reforçat, creant millors condicions per donar un cop al PP gallec ara.
En tot cas, amb les eleccions del 12-J no es tanca res. La lluita de classes s’intensificarà en els propers mesos i anys. Tant el procés de desindustrialització, com els atacs que seguiran colpejant els serveis públics, les condicions laborals i de vida de la immensa majoria, o les agressions als drets democràtics més elementals d'aquells que lluitem posaran de manifest, encara més que fins ara, la necessitat que tenim de construir una esquerra a l'altura de la classe obrera, que sigui capaç de dotar-se d'un programa combatiu i revolucionari, i que doni suport a la lluita, les mobilitzacions i les vagues, per doblegar el PP, les seves reaccionàries polítiques de retallades i al sistema capitalista. Uneix-te a Esquerda Revolucionaria!
