Ni pau social ni unitat nacional! Respondre amb la lluita l’ofensiva de la patronal i la dreta
La pandèmia del Covid-19 ha evidenciat la catàstrofe social covada durant anys de retallades, atur crònic, desnonaments, precarietat i empobriment, accelerant la crisi del capitalisme a l’Estat espanyol i internacionalment. L’economia global s’enfronta a la pitjor recessió des del Crac del 1929. A l’Estat espanyol, diferents institucions preveuen una caiguda del PIB d’entre el 12% i 18% aquest any. Aquestes dades esgarrifoses significaran un gran patiment per als treballadors i el jovent.
Les previsions més optimistes assenyalen un increment de l’atur oficial des del 14% a principis de la pandèmia fins al 20-25% a finals d’any. Altres preveuen un 30% per a començaments del 2021. Segons Intermón Oxfam, 700.000 persones més engrossiran les files de la pobresa, que podria afectar el 26% de la població en acabar 2020. Mentrestant, les 23 majors fortunes de l’Estat espanyol han incrementat la seva riquesa en 19.200 milions d’euros (un 16%) des del 18 de març al 4 de juny, sis vegades el pressupost destinat pel govern central a l’Ingrés Mínim Vital.
A qui beneficia la unitat amb la patronal i la dreta?
Entre molts activistes i militants d’esquerra hi ha un debat que s’intensificarà amb aquestes dades i també amb els moviments del govern PSOE-UP buscant el suport de Ciutadans i del PP per als anomenats “pactes de reconstrucció”. ¿És cert, com afirma el PSOE i els dirigents d’Unides Podem, que la gestió d’aquesta crisi està sent qualitativament diferent a la de 2008? S’està produint una veritable sortida social? Lamentablement, els fets desmenteixen el discurs oficial del govern central.
No és una cosa per celebrar. Qualsevol pot veure l’ofensiva de la dreta, i el malson que suposaria la seva tornada a La Moncloa. Per això rebutgem qualsevol exercici gratuït de sectarisme. Però també rebutgem el seguidisme que evita reflexionar sobre aquests esdeveniments. Per a construir una esquerra a l’alçada de les circumstàncies històriques no es pot negar la realitat ni aferrar-se a un discurs que ho justifica tot, equiparant la crítica seriosa i legítima, des d’un punt de vista de classe, a una “provocació” que suposadament fa el joc a la dreta.
Les exigències de l’oligarquia empresarial i financera estan molt clares. Mantenir les contrareformes estructurals adoptades durant la crisi anterior pel PP, i especialment la reforma laboral; ni pujada d’impostos, ni nous impostos; mantenir el doll de diners públics a les grans empreses; flexibilitzar els ERTOs i el mercat laboral, garantint la precarietat massiva, desvinculacions de convenis, mobilitat funcional i geogràfica, distribució irregular de la jornada... Com sempre, garantir els seus beneficis (que el 2018 van registrar el rècord de més de 500.000 milions d’euros) a costa de la nostra misèria, sobreexplotació i la privatització de serveis públics essencials.
És impossible amagar que el govern PSOE-UP està cedint a aquestes exigències. A l’abril va aprovar un pla de rescat de les grans empreses i la banca més important que el del 2008: 100.000 milions amb l’aval de l’Estat. Les receptes que s’estan adoptant no difereixen, en essència, de les aplicades a la Gran Recessió del 2008. Ara toca que l’Estat pagui per garantir els interessos capitalistes, però com ja ha assenyalat la CEOE, haurà de tornar “a un camí d’estabilitat a mitjà i llarg termini “, és a dir, a les polítiques d’austeritat. Qui pagarà la factura? El Banc d’Espanya i l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) ja han plantejat retallar 60.000 milions de despesa pública en 10 anys (6.000 per any), abordant “reformes estructurals” com la del sistema de pensions (retallant-les i endarrerint l’edat de jubilació) o incrementant impostos com l’IVA reduït i superreduït, que afecta productes bàsics i paguem els treballadors.
Qui mana en el govern central?
El paper de la ministra d’Economia, Nadia Calviño, indica quins interessos orienten les decisions de fons del govern PSOE-UP. Aquesta representant directa de l’Ibex-35 ja va demostrar quina és la seva funció invalidant l’acord amb EH Bildu per derogar íntegrament la reforma laboral. La retirada ignominiosa de l’impost a les grans fortunes o l’actitud d’UP davant la seva candidatura a presidir l’Eurogrup (celebrada per la CEOE, Ciutadans, PP i fins i tot Vox) representen noves concessions a la dreta i els empresaris.
Els dirigents d’UP estan aprofundint en la seva renúncia a la política que els va donar credibilitat i suport de masses, la lluita contra el règim del 78, per tal de sostenir el PSOE i una política de col•laboració de classes amb la burgesia que, de mantenir-se, conduirà a un desastre total. Renunciar a la mobilització social i la lluita de classes tindrà com a saldo perdre influència electoral a favor de la socialdemocràcia tradicional. Una cosa que poden confirmar les eleccions basques i gallegues, amb una caiguda més que probable d’UP.
Unides Podem ha de rectificar urgentment
L’apropament a Ciutadans, tant del PSOE com de dirigents destacats d’UP, o el gir que s’està operant en el PP, votant a favor del decret de “nova normalitat”, fan encara més evident l’estratègia del gran capital. Com en els Pactes de la Moncloa el 1977, pretenen garantir la pau social mantenint la classe obrera lligada de peus i mans, utilitzant per a això l’autoritat dels dirigents reformistes de l’esquerra parlamentària i els sindicats.
Les pressions empresarials han tingut efectes immediats tant en les propostes de govern com en els seus silencis clamorosos per a aquest Pacte de Reconstrucció:
1) Renúncia a la derogació integral de la reforma laboral, que el document PSOE-UP ni cita, i també a l’impost a les grans fortunes.
2) Política generalitzada, acordada amb la patronal, CCOO i UGT, d’utilitzar els ERTO com una eina per a la reconversió laboral de les empreses. L’Estat assumeix salaris i cotitzacions, les i els treballadors veuen reduïts els seus salaris fins a un 30% i les grans empreses no posen un “duro” dels beneficis acumulats.
3) Destinar a l’Ingrés Mínim Vital 3.000 milions d’euros anuals quan s’han destinat 100.000 milions al sector financer i empresarial, gairebé 3.750 milions a la indústria automobilística i 4.262 milions al turisme.
4) Renúncia al rescat de l’educació i sanitat públiques. Mantenint els concerts educatius, no mencionant ni tan sols la recuperació dels serveis sanitaris privatitzats, sense xifres concretes de contractacions de sanitaris ni millores en les seves condicions laborals i inversions, tampoc de contractació de docents, renunciant a començar el proper curs acadèmic amb la seguretat i qualitat necessàries.
5) En habitatge, la PAH i els Sindicats de Llogaters han denunciat que estan tornant els desnonaments i moltes famílies es queden fora de les mesures de govern, les quals a més suposen en realitat préstecs que hauran de tornar. Mentre es garanteix el negoci a la banca i els especuladors no hi ha cap pla que estableixi l’accés a l’habitatge públic, amb lloguers socials assequibles, ni fre a l’especulació immobiliària.
6) El document insisteix en la “sostenibilitat” i “suficiència” del sistema públic de pensions, termes sempre utilitzats per a justificar ajustos. El ministre de la Seguretat Social ja ha assenyalat la necessitat d’augmentar l’edat real de jubilació i el període de cotització.
7) Pel que fa als drets democràtics es manté la Llei Mordassa del PP, un brutal atemptat contra el dret a manifestació, organització i expressió aprovat per a castigar els treballadors i organitzacions que lluiten, els moviments socials i la joventut.
A més, els presos polítics segueixen empresonats i es manté la defensa a capa i espasa del règim monàrquic del 78, la repressió al moviment de masses que lluita per la república a Catalunya, i la negació del dret d’autodeterminació als pobles català, basc i gallec.
Per enfrontar la catàstrofe social, necessitem una alternativa de classe i revolucionària
La derrota de la dreta en les últimes dues eleccions i la formació del govern PSOE-UP va ser un cop per a la classe dominant, que buscava un govern estable i “responsable” sense la presència d’Unides Podem. Després d’imposar-se per la via dels fets una solució que no era del seu grat, i que reflectia una correlació de forces favorable per a trencar amb la lògica capitalista en base a la disposició de milions de persones a mantenir la mobilització als carrers, la burgesia ha començat a maniobrar.
Aprofitant la caiguda econòmica que la pandèmia ha accelerat, pretenen esprémer encara més la classe treballadora. L’única cosa que pot frenar aquesta dinàmica és la lluita de classes, l’organització i mobilització massiva i conscient de la classe obrera i el jovent. Aquest hauria de ser l’objectiu d’Unides Podem, i no el gestionar un sistema la lògica del qual els obliga a cedir cada vegada més i més en els seus plantejaments i objectius.
Necessitem preparar-nos per al xoc colossal que s’acosta. El capitalisme, en plena decadència senil, sembra fam, misèria, guerres i reacció. La degradació mediambiental, que molt ha tingut a veure en aquesta pandèmia, evidencia que caminem cap a un precipici. Plantejar que no és el moment, que no hi ha força i que, en última instància, hem de convèncer els nostres opressors perquè se sumin al canvi, no només és utòpic sinó inútil i estúpid. El que necessitem és aixecar una alternativa per a la transformació socialista de la societat que s’enfronti als responsables d’aquesta catàstrofe. Per això es fa urgent construir una organització revolucionària disposada a assumir aquesta tasca fins a les últimes conseqüències.
